Fart de furts

Comença, a la fi, la benaurada fira de Frankfurt. Certament hi arribem esgotats amb tant de debat, no sé si inútil o si clarificador, però que almenys ha contribuït a posar la cultura i, sobretot, la literatura, en el punt de mira de molts mitjans. Qui més qui menys, especialment els actors que han intervingut en els debats, s'ha hagut de posicionar sobre la definició dels continguts de la delegació catalana, encapçalada per l'Institut Ramon Llull, i sobre determinades decisions, no sempre fàcils.

El concepte "cultura" és magmàtic en si mateix i la seva definició és abordable des de distintes disciplines. Té l'elasticitat pròpia d'aquelles conceptes que es presten a l'especulació intangible de la ment. Sobre la Fira, he pensat sovint si no fóra millor haver convidat una literatura, i santes pasqües. Ens haguéssim estalviat molta faramalla i més d'un lladruc. Convidant només una literatura l'espectre del debat queda reduït a una evidència filològica sols qüestionada per uns pocs analfabets institucionals. Encara, avui mateix, el diari El País furgava el director del Llull. El més penós és que l'entrevista la signa Carles Geli, que amb prou feines entra en la programació que s'hi presenta.

Les complicitats mediàtiques amb què ha comptat l'organització catalana han estat més aviat escasses i amb una reserva d'entusiasme pròpia d'aquestes latituds. Que periódicos i vanguardies -diari que a dia d'avui segueix llepant-se les ferides- hagin volgut atiar un conflicte lingüístic entre escriptors dóna la mesura exacte no ja del nivell periodístic dels redactors sinó del caïnisme que envolta tot allò susceptible de ser etiquetat com a cultura catalana. Aquesta manca de complicitats, entre d'altres raons, crec que es deu al desconeixement que acumulem sobre la pròpia tradició en tant que cultura, dins una dinàmica de lent procés de desculturització -altrament propi de les societats modernes- i, encara, emmarcat en un canvi de paradigma del que significa cultura en l'era tecnològica. Massa pompós? No em sembla pas. Em resulta més cansat embardissar-me amb individus com Juan Marsé, que en el mateix diari no sé pas què deia de "fascismo", tan avall hem arribat, tan al fons baixen alguns.

Però no tothom se'n va a Frankfurt. Avui mateix he rebut per correu el segon llibre d'Edicions del Roure de can Roca, la petita editorial creada pels escriptors Joan-Francesc Delgado i Hermínia Mas, que de mica en mica esperen consolidar el seu projecte i editar els llibres que estimen al marge de les convencions editorials.

Arribo molt cansat a Frankfurt. Seguiré una mica d'esma les notícies que n'arribin. Sols desitjo dues coses: que els escriptors catalans presents a la fira tornin amb molts contractes de traducció. Això voldrà dir que la fira, que el mercat, funciona, que els editors i agents treballen bé, que el desplegament haurà valgut la pena. I que després, si pot ser, repeteixin tots els actes culturals a Barcelona.