Sèrie Xammar (IV de V)

Proclamació de la República Catalana. Una explicació en clau electoral. L'actuació de Francesc Macià i la indolència dels polítics catalans davant la mentalitat política castellana.

(A l'hora de transcriure aquesta nota, el llibre "Seixanta anys d'anar pel món", d'Eugeni Xammar, ja es troba a les llibreries reeditat per Quaderns Crema.)

«Tal com van quedar repartits els vots a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, unes eleccions legislatives haurien enviat al Congrés una minoria republicana certament molt nodrida, però inferior a cent diputats, és a dir, menys de la quarta part de la cambra. S’hauria vist d’una manera palesa que els diputats monàrquics representaven una majoria aclaparadora dels electors, i en aquestes condicions la proclamació de la República davant el que en podríem dir un plebiscit contrari hauria estat difícil per no dir impossible. Les grans ciutats d’Espanya (...) haurien certament elegit diputats republicans. Però, en canvi, moltes capitals de província que eren al mateix temps capitals de districtes electorals camperols i que el dia 12 d’abril van elegir Ajuntament republicà, haurien elegit en unes eleccions legislatives un diputat monàrquic. Davant, doncs, d’una majoria monàrquica a tot el país (amb les úniques excepcions potser de Catalunya i Bascònia) el vot qualitatiu, però minoritari, de les capitals de província i de diverses grans poblacions, fou determinant per a la proclamació de la República espanyola. El vot qualitatiu, no ho oblidem, és essencialment antidemocràtic. Això és un axioma.

Quan jo vaig arribar a Barcelona el dissabte dia 18 d’abril, a la una de la tarda, de les dues repúbliques proclamades el dimarts ja només n’existia una, la República espanyola. La República catalana, proclamada per Francesc Macià sense saber exactament ni el que feia ni on volia anar, ja no existia. Havia estat degollada de comú acord entre el mateix Macià i tres ministres del govern de Madrid, els senyors Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer. El govern central havia despatxat aquesta missió a Catalunya per tal de convèncer Macià que deixés córrer la seva República catalana i acceptés, en canvi, la restauració de l’antiga i gloriosa Generalitat de Catalunya. Macià es va deixar convèncer fàcilment i va fer bé, ja que si Catalunya no tenia ganes de separar-se d’Espanya, i és evident que no en tenia, la proclamació d’una República catalana era una cosa que no tenia solta ni volta. Però els enviats de Madrid portaven també un altre encàrrec que demostrava fins a quin punt els castellans poden ésser una gent capaç de viure fora del món. Després de proclamar la República catalana Macià va constituir un govern i va donar als membres del seu gabinet el títol de ministres. Res de més natural ni de més just. (...) A Espanya les coses havien d’anar d’una altra manera. De ministres només n’hi podia haver a Madrid. La Generalitat tindria un govern propi, però els membres d’aquell govern no serien ministres. (...)

Per acomiadar els enviats de Madrid i commemorar la transformació de la República catalana en Generalitat de Catalunya i dels ministres del govern català en consellers es va celebrar un sopar, ofert pel president Macià, amb motiu dels quals –el sopar i el president– jo estic en condicions, per comunicació verbal, fins ara no divulgada, de Lluís Nicolau d’Olwer, d’aportar una ínfima contribució a la petita història.

(...) La situació del senyor Francesc Macià, nou president de la Generalitat catalana restaurada, era certament feixuga i delicada. La visita dels tres ministres madrilenys era un senzill pròleg. Altres dificultats més greus s’anirien presentant de mica en mica. (...) Fondes havien d’ésser les preocupacions del nou primer magistrat de Catalunya quan, a l’hora del sopar de comiat, Lluís Nicolau d’Olwer va asseure’s a la seva esquerra. Però de les seves preocupacions polítiques, si les tenia, el president de la Generalitat no en va fer ni esment, durant tot l’àpat, al seu veí de taula. Una sola cosa tenia capficat en aquells moments Francesc Macià. Els ajudants de camp, dos comandants, un d’infanteria i un altre de cavalleria, que li havien estat assignats com a President de la República catalana, ¿els podria conservar també com a President de la Generalitat? ¿O li serien retirats? La perspectiva que li fossin retirats, com, en efecte, li ho van ser, feia rodar el cap de l’antic tinent coronel de l’exèrcit espanyol Francesc Macià, el qual, durant tot el sopar, no va parlar de res més a Nicolau d’Olwer. Com ho podríem arreglar? Nicolau d’Olwer, que era ministre, ¿no podia fer alguna cosa per tal que no li fossin retirats els ajudants de camp militars al President de la Generalitat? El ministre va prometre al president que faria el que podria i, naturalment, no va fer res, fora de contar-nos el fet a Manuel Raventós, Josep Barbey, Ferran Cuito, Josep Sunyol i a mi mateix mentre, uns quants dies més tard, sopàvem tots plegats en un restaurant dels afores de Madrid. “Aquests tinents coronels...”, fou l’únic comentari de Lluís Nicolau d’Olwer, que no se’n sabia avenir després de contar l’anècdota.

Aquests tinents coronels, en efecte. A mi els militars polítics, ja sia tinents coronels com Francesc Macià, ja sia generals de brigada temprers com Charles de Gaulle, ja sia una altra cosa, m’han inspirat sempre una desconfiança absoluta, i filla d’aquesta desconfiança va ésser la meva idea de fundar, durant els anys de la República, una nova associació amb un títol una mica llarg però perfectament explícit: “Associació dels que ja érem catalanistes quan Francesc Macià encara era tinent coronel”. D’aquest projecte en va parlar El be negre, però no va prosperar.

(...) Havia vingut la República i, quatre des més tard, la gent encara no se’n sabia avenir. Quan, després de dinar en un restaurant de la Rambla vaig entrar a la sala baixa de la penya de l’Ateneu, en ma vida havia rebut tantes abraçades de gent que amb prou feines coneixia. Tothom estava contentíssim, i el meu amic Eudard Ragasol, futur diputat per Granollers, em va dir:

-Si haguessis assistit dimarts passat a la proclamació de la República catalana per uns militars castellans que no sabien català t’haurien saltat les llàgrimes.

La meva resposta fou aquesta:

-Per fer-me saltar les llàgrimes a mi la proclamació de la República catalana hauria d’haver estat feta per uns militars catalans que no sabessin el castellà...

-Sempre seràs el mateix.

Sense cap mena de dubte. Sempre seria el mateix i encara avui, a vuitanta-cinc anys, continuo essent el mateix. Passada la primera impressió i tractant d’avaluar correctament els fets, l’estat d’esperit de Catalunya davant la proclamació de la República espanyola el vaig veure tot seguit com un cas de desorientació, per no dir de follia col·lectiva. Això sí, l’espectacle era divertit. Llevar-se el diumenge al matí i assabentar-se, mentre llegia el diari tot prenent el cafè amb llet, que Manuel Reventós havia estat nomenat director general de comerç era una cosa divertida. El dia abans, a l’hora de sopar, ell mateix no en sabia res. (...) Carrer de Llúria avall, mentre parlàvem de tot i de res, ens vam aturar un instant per tal d’assistir a la republicanització d’un estanc, operació que consistia a gratar una de les faixes grogues de la bandera “roja y gualda” i substituir-la per una faixa fresca de pintura morada. Vermell, groc i morat eren els colors de la República i segons em digué Manuel Reventós la feina de republicanitzar els estancs a cops de pinzell havia començat l’endemà mateix d’haver-se proclamat el nou règim. Estava visiblement divertit.»