Eliseu Climent, impressionant

Dilluns parlava del País Valencià i avui La Vanguardia Española va i dedica l'entrevista de l'última pàgina al factòtum catalanista més prolífic dels Països Catalans. La seva lectura és totalment recomanable i obligatòria per a tots aquells a qui flaqueja l'optimisme sobre la nació. Encara avui hi ha pocs vasos comunicants entre les realitats culturals catalana i valenciana. Se'n dolia -i prou- el poeta Josep Ballester quan ens ho contava la primavera passada, en la seva visita al Festival Primavera Poètica de la Garriga. Ahir mateix, un tertulià de barra i cervesa, poc sospitós de lluir vernís catalanista, em confessava, encara, la seva idea d'ajuntar catalanitat i europeisme, amb uns arguments -així li ho vaig dir- que recordaven els d'en Carles Gasòliba dels anys vuitanta, és a dir, totalment caducs i periclitats. L'Europa de les nacions s'ha revelat com una molt bona estafa política per incauts -"quant més europeus siguem, menys espanyols serem"- i una molt bona coartada intel·lectual per especular futuribles escenaris que mai es concreten perquè dins l'àmbit europeu qui té la força de decisió són els estats sobirans. El que planteja Eliseu Climent, però, no és ni tan sols una aproximació a refundar el catalanisme, ni és tampoc catalanisme, entès, aquest, com un conglomerat d'expressions articulades a redós de la Renaixença decimonònica. La seva trajectòria d'activista i promotor -amb fuetades que com El Temps o l'editorial 3 i 4 han arribat fins a Catalunya- demostra a bastament l'anomalia cultural des d'on projecta les seves energies sobrehumanes. Vull dir que en una situació relativament normal, en un País Valencià amb uns estàndards de civilització política -per dir-ho d'alguna manera- homologables, posem per cas, als que patim a Catalunya, la força que exercirien les seves idees tindria un efecte crida molt més visible entre els principatins i no es tindria la sensació d'estar revivint l'efervescència cultural que hi havia a Catalunya als setanta quan la societat s'encarregava de promoure el caliu cultural davant la inòpia de les institucions locals i provincials. A la fi, però, la realitat sempre s'imposa, i la seva percepció i posterior transmissió no deixen de ser projeccions poc o molt entusiastes de com voldríem que fos si, de fet, abans i prèviament, no ens hagués sacsat saber com és. Per exemple: ara mateix m'avisen que un tal Montilla és entrevistat per la Terribas a la teletres. Tanmateix, la meva projecció immediata serà seguir llegint el darrer llibre de l'Albert Mas-Griera. Comprenen el que vull dir?

Teletres al País Valencià

Que la televisió autonòmica és això i no un mitjà amb visió nacional catalana és cosa sabuda i comprovada només mirant qualsevol noticiari. Constatar-ho, tanmateix, no és altra cosa que acceptar que és l'únic referent televisiu que emet en llengua catalana -exceptuant les emissions de la pallassada de la granja aquesta del 1907 o el programa de la Otero on mai falten els convidats espanyols-, a banda d'alguns canals privats que fan el que poden i que encara no tenen desplegada totalment la seva cobertura territorial.
En fi, malgrat això i d'altres imponderables llastimosos, encara ens hem de veure humiliats per la sanció absurda que l'espanyolisme valencià vol imposar a l'ACPV, que és l'entitat que gestiona els repetidors amb els quals es rep teletres al País Valencià. La multa, de 300.000 eurons -quantitat totalment desproporcionada i amb evident intencionalitat política, lliure de tota desvergonya (com és possible, vull dir legal, poder imposar tal sanció?)-, no només comportaria la clausura dels repetidors, sinó que deixaria en entredit la continuitat del projecte cultural endegat per Eliseu Climent al centre de València, el Centre de Cultura Contemporània Octubre, als antics magatzems El Siglo, llargament evocats per Estellés al Llibre de Meravelles. És per això que ja fa dies que s'ha posat en marxa una campanya arreu dels Països Catalans per tal de recollir aquests diners, campanya a la qual s'han adherit nombroses entitats, particulars i partits polítics. El ressò de tot plegat a teletres tothom el sap. Un pudor incomprensible. La Generalitat hauria d'aclarir quines mesures ha pres, quines negociacions, denunciar quins esculls amb nom i cognom.
La quantitat que es demana per persona són 10 eurons, a ingressar al compte de La Caixa 2100-0700-17-0200599135.
No tinc cap dubte que els diners s'acabaran recaptant, ni tampoc que amb barroeria o talant, Espanya ens la va endinyant. I tan amples, allà i aquí.

Un poema de Miquel Àngel Riera

Com qui, en contemplar-lo, troba perfecte un paisatge
però hi fa falta un falcó i va i l'hi posa,
en anar a cloure un llibre, sempre m'entra
aquest deler d'anomenar-te, Nai. A tu i a les coses
que me feis ser com som, que sou jo. D'alguna forma
constituïu la fe de veritat amb què voldria
que quedàs clar que qui l'ha escrit és un pobre home
que, sense altar més alt que tocar pell humana,
ha sabut resistir, vers a vers, l'arravatada
temptació d'arrenglerar-se els seus materials cap a fer-ne,
de tal disseny de vida parca, un molt més noble
i rutilant joc de miralls: com si no fos vera
que el goig just va a moments, mentre el dolor s'instal·la.
Altres pics esmentava, vora el teu, el nom amable
dels éssers sense els quals no sabríem com viure
i el llarg rengle de coses, quadres, pedres,
que, traslladats allí des dels racons de ca nostra,
enardien l'espai, habitant el poema.
Ara vull referir-me, en acabar aquest llibre,
als amors de carrer, callats, importantíssims:
amors de vint segons cap a aquell cos que passa,
amors intermitents, amors adesiara
que ens eixamplen la vida en tornar de la feina,
amor per uns cabells o la forma adorable
de travessar un portal; amor per unes cames;
amor de tres minuts i fugir amb ell cap a viure,
pel pigment d'una pell o una veu, uns ulls, un aire;
amor exaltat d'una hora, a la sala d'espera;
amor poc topadís per un front rera el qual
voldríem existir, glatir amb ell, ser com ell vulgui;
amor per unes mans que ens emboliquen coses;
per un rostre infreqüent, amors amb revinguda
si un retruc imprevist ens fa arribar el seu nom;
amor per unes dents, una forma de dir, una cintura!
Jo m'hi lliur, un a un, compt amb ells. Nai: te perllonguen.
Són el meu foc colgat: tu, la gran flama.
Entre tots feis possible que mantengui viva
la meva ferma voluntat, inestroncable,
d'acarar-me a la vida amb l'actitud lasciva,
ser gent entre la gent, i, sobretot,
anar transparentant-me el cos amb l'exercici
de combregar bellesa tots els dies de l'any:
perquè l'home, des que ho és i mentre ho sigui,
-i home som: no veig cosa que sembli preferible
a ser part de tan rara i mala espècie-
incontinent ix cap a ella i per mor d'ella
com les plantes, sense opció, creixen cap a la llum.
Heus aquí uns pocs elements amb els quals cerc salvar-me
ara mateix, vint d'octubre, amb més de mitja vida
ja tirada a fer cucs i un camí que curteja,
però sentint-me encara tot rabiós per viure
malgrat els desenganys i que la mort, a dies,
no sé des d'on ni si és un joc, comença a fer-me
unes senyes que veig i abans no veia.

Miquel Àngel Riera, Llibre de benaventurances, dins Obra poètica completa (1953-1993), Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2004

Xahrazad al Baix Montseny

La sociòloga i escriptora marroquina Fatema Mernissi conta al seu llibre “L’harem occidental” la història de la dona del vestit de plomes, rondalla apresa de la seva àvia i reproduïda als volums de Les mil i una nits. Els contes, transmesos via oral al llarg de moltíssimes generacions, no haurien d’arribar escrits a occident fins el 1704 de la mà de l’erudit francès Jean Antoine de Galland. En àrab no va ser fins el 1819, a Calcuta, perquè durant segles les elits àrabs els van menysprear i no en van fer cap versió escrita. Mernissi adverteix, però, que en aquest transvasament cultural –i en posteriors traduccions occidentals– la Xahrazad intel·lectual s’esvaeix per donar pas, només, a històries de sexe i aventures, despullades d’una intencionalitat i missatge polític perillós: si bé en les lleis s’explicita un domini de l’home sobre la dona, en les històries de transmissió oral el rol es capgira. Contra això, “les teves possibilitats de felicitat depenen de l’habilitat que arribis a assolir amb les paraules”, tal fou el consell de la seva mare.

Tot plegat –disculpin la digressió– ve a tomb del segon Festival Internacional de Narració Oral al Baix Montseny –Llinars, Gualba i Santa Maria de Palautordera– que tindrà lloc entre els dies 16 i 25 d’aquest mes i que enguany es centra en la figura de la dona. Nou Xahrazads d’arreu explicaran contes de diferents cultures en distints espais d’aquesta subcomarca des d’on ens arriba l’aire fresc –mai millor dit– d’aquesta proposta que aplaudim. I és que la transmissió oral, dins la tradició més nostrada, ha deixat de ser corretja de transmissió no ja de valors i memòries històriques sinó d’una elemental continuïtat d’uns referents compartits en moltes biografies familiars. Provar de posar en circulació l’hàbit de contar històries ens acosta, de nou, a revaloritzar la paraula dita, no només en el context de la fabulació literària sinó en la possibilitat de generar i redescobrir vells espais de diàleg –físics i generacionals– actualment en desús. Al capdavall, el triomf de Xahrazad és haver desarmat amb les paraules un rei dèspota que reconeix haver-li canviat la seva visió del món. I tanmateix, una sola cosa mou Xahrazad: “Senyor rei meu, vull tastar la serenor. Experimentar la felicitat de viure en un món sense preocupacions”. És només en el món dels contes, dels somnis i ficcions? Pot, encara, Xahrazad canviar la nostra visió del món amb les paraules? O n’hem pervertit tant el sentit que fins ens trontolla l’alfabet i ens urgeix tornar a aprendre de lletra?

(Publicat a l'edició d'avui de El9Nou)

Mecenatge

Fa pocs dies el conseller Tresserras -i en pocs dies és el segon que parlo d'aquest home- ha manifestat dubtes sobre la conveniència d'una llei catalana de mecenatge. Se'n fa ressò, perquè no ho he vist destacat enlloc més, el portal Cultura21 en aquesta entrada. Diu el conseller que l'esforç no pagaria la pena ateses les migrades competències fiscals de la Generalitat i que s'hauria d'incidir en la futura -per quan?- llei estatal i, alhora, buscar rendibilitzar al màxim les contrapartides que en forma de reconeixement i reputació social obtindrien les esmentades empreses.

Amb tota la humilitat, he de dir que no comparteixo cap de les argumentacions del senyor conseller que s'expliquen en la notícia. Si el mecenatge, al llarg sobretot del segle XX, ha tingut una importància cabdal a Catalunya, ha estat degut a una sèrie de condicionants bàsicament polítics que la història, en part, ens ha anat corregint. L'excel·lent llibre de Joan Samsó "El mecenatge cultural a Catalunya durant el segle XX" (2005) , editat per Proa en col·laboració amb Òmnium Cultural, que la conselleria no deu ignorar, n'explica molt bé les causes i els seus agents promotors. Les accions dutes a terme al marge del món oficial, perquè ignora o és bel·ligerant amb la realitat i cultura catalanes, són constants al llarg del segle XX, i fins abans de la guerra civil indestriables del moviment catalanista i amb una innegable projecció política, sobretot els anys de la Mancomunitat. I tanmateix, com diu Samsó, "el mecenes no necessàriament ha de ser molt ric. Un gran nombre de persones participen de la vida artística i cultural des d'una òptica d'interès general: són els sostenidors materials de la cultura, que actuen autònomament. Els innombrables benefactors de la vida artística i cultural, anònims en bona part, són els primers dels mecenes."

Però encara n'hi ha més, ja que aquí "el mecenatge col·lectiu ha estat diferent d'altres països, perquè hi ha hagut la voluntat de ser i de recuperar la identitat. Catalunya té i ha tingut associacions de tota mena que han ajudat a la reconstrucció del país que no són ni a Madrid ni a París." Totes aquestes associacions han atès demandes de base i promogut diferents mobilitzacions civicopolítiques i és precisament aquesta alimentació mútua la que ha garantit l'èxit de les seves empreses.

Per això em sorprenen molt desagradablement les reflexions del conseller en el sentit de vincular una llei important com aquesta a un marc jurídic aliè al govern català. És la pròpia història del mecenatge en aquest país la que demana iniciatives fiscals pensades des de la realitat en la qual volen incidir. Lògicament, el marc polític i el paradigma cultural -diguem-ho així- són diferents de fa cinquanta i més anys, però les necessitats i les desatencions són les mateixes, amb o sense institucions pròpies. Hi ha una altra cosa, i és la tutela de la cultura a través del segrest de les subvencions, l'autèntic "mecenatge públic" que té atenallades -diguem-ho clar: agafades pels ous- la gran majoria d'iniciatives culturals precisament per la inexistència d'una llei que afavoreixi el mecenatge privat i li ofereixi els incentius fiscals i publicitaris adients. La tasca de moltes entitats de dret privat -singularment fundacions- es veu condicionada per l'assoliment de recursos que moltes vegades, quina paradoxa, vénen del sector públic. Per tant, obstaculitzar, oposar-se o llençar pilotes fora sobre la necessitat d'una llei pròpia de mecenatge -quan la Generalitat és la tutora, per exemple, del patronat de les fundacions (article 118 de l'Estatut)-, essent coneixedors de la importància i efectivitat del fenomen a casa nostra, és una actitud que no només no es comprèn sinó que és clarament rebutjable amb la informació que tenim a l'abast.

Les experiències de "mecenatge comparat" haurien de servir, doncs, per promoure, des del govern català -i en matèria de cultura, que és competència exclusiva (article 127.1)- marcs adequats de protecció i incentivació per trencar, d'una vegada, el cercle viciós que condiciona massa sovint el finançament de la cultura amb l'empatia política que l'empara, si és que, realment, la temptació política d'aquesta tutela es vol superable. Refugiar-se en una llei estatal inexistent sabent com ha tractat l'estat espanyol la cultura catalana, doncs, em sembla francament còmic, i l'actitud de la conselleria -a l'espera de nous esdeveniments o explicacions-, em sap greu dir-ho, poc valenta i ambiciosa en un terreny en el qual ens juguem allò que som.

Còdols de poesia a la ronyonada

Els amics de Còdols, promotors de la Biennal poètica de Cerdanyola del Vallès, continuen desplegant el seu programa, consultable al bloc que tenen obert. D'aquí, concretament, em permeto reproduir el divertit article que analitza allò que preocupa tots els que, per ventura, gosem embardissar-nos en experiments artístics amb la poesia catalana de protagonista. Aquí va el que sembla ser el primer d'una sèrie:

01.- LA POESIA CATALANA A CERDANYOLA

DADES: Cerdanyola té 60.000 habitants. Que tinguin entre 18 i 75 anys en son 40.000. D’aquests, que coneguin el català per entendre’l i mantenir una conversa senzilla en són 25.000. D’aquests, els que tenen una competència suficient per entendre les subtileses de la llengua en són 3.000. D’aquests, que estiguin interessats per la poesia catalana en són 500. D’aquests la meitat no poden venir a Còdols per motius de feina, familiars, o d’altres obligacions polítiques o culturals. Un dia, quan es doni la conjunció astral necessària, aconseguirem reunir als actes de Còdols els 250 cerdanyolencs amb prou competència lingüística, interès per la poesia i disponibilitat horària.

ANÀLISI: El Ramat intenta aplegar el màxim d’entre aquests 250 clients potencials. És perdre el temps, la feina s’hauria de fer en un altre terreny. El problema real és que dels 25.000 que, segons les estadístiques, “coneixen” el català per haver-lo après en un moment determinat, només 3.000 tinguin prou fluïdesa, coneixement de lèxic i domini de la llengua per poder entendre un acudit lleument subtil o un poema dels senzillets. Una cosa és tenir quatre coneixements d’anglès per demanar on és el lavabo i l’altra poder llegir Shakespeare directament de l’anglès. O sentir-lo recitar i fruir-ne. D’aquests 22.000 ciutadans sense competència lingüística, a qui el català se’ls ha anat rovellant per manca d’ús, amb una acció adient, almenys la meitat hauria de tenir el mateix nivell de domini del castellà que tenen els que viuen a Castella a Extremadura o a Andalusia.

Fixeu-vos bé el que la senyoreta Pepis demana a Catalunya, que almenys la meitat de la població tingui un nivell de domini real del català del mateix ordre del que es pugui tenir sobre el castellà a la resta d’Espanya. És una utopia pensar que, d’aquí a pocs anys, 15.000 cerdanyolencs d’entre 18 i 75 anys (en lloc dels 3.000 actuals) emprin el català en el 95% de les seves converses, contactes i comunicacions? És somiar truites? Aleshores hauríem multiplicat per 5 el nombre de clients potencials de Còdols. Aleshores el Ramat podria muntar un acte en suahili, portar un espectacle de nans saltadors del Kurdistan que remoregen salmòdies hipnòtiques o bé quatre tubistes de renom interpretant una sola nota i quedar-se tan ample. Ara, no!

I AIXÒ COM ES FA? Doncs com s’ha fet tota la vida: Com es fa de manera natural a Palencia, a Fuenlabrada i a Jerez de los Caballeros. Aneu-hi, demaneu qualsevol cosa en català i veureu com tots comencen a parlar-vos en català per fer-vos contents.

RESUM FINAL DE LA SENYORETA PEPIS: Gairebé tots els mitjans de comunicació exclusivament en català: Sempre un mitjà castellà més que els que hi pugui haver en català a Palencia, a Fuenlabrada o a Jerez de los Caballeros. Als quioscs exclusivament revistes i diaris en català. A les botigues cap producte sense retolació exclusiva en català. No atendre notes, avisos o telefonades que no siguin fetes en català (sota el pretext que no l’entenem). Si no tirem per aquest camí, amics meus, mai arribarem a Palencia, a Fuenlabrada o a Jerez de los Caballeros.

Inauguració d'una biblioteca

De vegades -ja ho he dit-, participo en algunes lectures de poemes. No m'hi guanyo la vida però la meva hi surt guanyant. És així, i em plau moltíssim. Aquest migdia he estat a la inauguració de la biblioteca Joan Oliver de Barcelona, darrere el mercat de cromos i llibres vells de Sant Antoni. L'edifici, al carrer Comte Borrell, és un immoble de quatre plantes, amb les restes d'un pati interior -com dissenyà Ildefons Cerdà cap el 1856- reconvertit en una mena de parc infantil destinat a la canalla o als adults desocupats. Quatre plantes amb olor de nou -encara amb senyores de la neteja en plena inauguració-, d'estètica freda i subvencionada i quasi sense espai (taules, cadires) per la lectura. L'organització de la jornada, diligent, ha muntat una exposició (permanent?) sobre Pere Quart al soterrani, en una sala pensada, suposo, per tals fins, al costat d'altres dues de les dites polivalents. A partir de les deu la gent del barri hi ha començat a entrar -grupets de dones grans, parelles joves amb fills o sense, avis, algun solitari- i a passejar-s'hi, a badoquejar, que és el que es fa a les inauguracions. El tram de carrer estava tallat, perquè a fora l'Ajuntament hi havia muntat un espectacle infantil per l'ocasió. Alguna veïna, quan al matí hi he arribat amb el meu amic Albert Vilar, se'n queixava amargament. El programa ha estat poc protocol·lari, no hi ha hagut discursos ampul·losos ni tallades de cinta. A quarts de dotze, els sis que érem ens hem distribuït per parelles i hem llegit versos del poeta a cau d'orella de qui se'ns acostava o abordàvem amb sol·lícit i educat permís. L'estratègia, simpàtica i reeixida -innocular directament poesia a un públic desprevingut-, ha constatat el quasi nul coneixement que hom tenia de la personalitat de Pere Quart. "No el conec", "No sé quien es", "Com es diu?", "De qui és el poema?". Amablement convidàvem els oients a visitar l'exposició. Alguns preguntaven si es donaven pastes. "No senyora, avui només es regala poesia". La segona part de la lectura, més ortodoxa, ha tingut lloc a la planta superior, en una mena de graderia on es suposava que seuria el públic però que ha quedat buida, només ocupada pels rapsodes. La gent, passavolant, feia una llambregada curiosa i seguia el seu camí. Pocs s'hi han entretingut. Hem començat just en arribar les autoritats, que només han aguantat dos poemes, fins que he acabat de llegir la "Vaca suïssa". L'alcalde Hereu, de rostre tothora somrient; en Corbacho (el polític), amb cara d'haver-se perdut la barbacoa dominical a un parc d'extraradi; el conseller Tresserres, amb posat tímid però atent.

Tot plegat, doncs, demostra la necessitat de donar a conèixer l'escriptor i la seva obra -he comprovat com, efectivament, hi havia títols seus a les encara migrades lleixes de teatre i poesia- i de com d'injustos som, alhora, amb la generació de clàssics catalans que van patir l'exili i que encara ens hem d'esforçar per redescobrir amb aparent naturalitat. L'exposició del soterrani, amb molta fotografia, mostra diferents etapes de la vida de Joan Oliver, amb una atenció especial a l'exili europeu i sudamericà -a Xile-, on surt fotografiat amb altres personatges com Trabal, Jordana i Benguerel. També hi ha còpia d'algunes cartes personals -molt espontànies, sinceres, emotives- que el poeta enviava a la seva dona Conxita Riera després del retorn d'ella a Barcelona. A la mateixa biblioteca les he trobat editades. L'escriptor Ignasi Riera -familiar seu- assenyalava al pròleg la importància que tenen per avaluar els (canviants) estats d'ànim del poeta i la peripècia vital de l'"exiliat". I encara, en una de les sales polivalents, es projectava l'entrevista que Montserrat Roig li féu en la seva sèrie sobre literats catalans. Un dels principals problemes que hem tingut a Catalunya amb els intel·lectuals -independents o orgànics, és a dir, a sou-, a part de la seva mala recepció -i en els darrers posem deu anys, el nul servei, quan no la hostilitat o indiferència, que presten a la musculació nacional i emotiva del país-, és la desconnexió amb el món real sobre el qual es suposa que han d'intentar aplicar les seves idees, el seu model de societat, sovint emmirallant-se amb experimentacions socials dubtoses, com la cubana i els kibbutz, que o bé fan aigües en llur praxi o bé estan mancades de legitimitat democràtica, tals són els casos esmentats amb admiració per Oliver. Obviant-ne estirabots com aquests, escriptors com ell, d'una marcada projecció social i cívica, dotats de la punta i verb necessaris per incomodar el poder, esdevenen, en ser filtrats per la història i descontextualitzats de l'època, personatges políticament correctes, que ni serveixen ja per escandalitzar el polític de torn. I així, impassible, amb un somriure condescendent i etern, amb mirada còmplice sense resposta cap a en Corbacho -ha entès el poema? Pensava en les morcillas?-, ha estat la reacció de l'alcalde Hereu en sentir el darrer vers del primer -i penúltim- poema que han escoltat ses autoritats, "L'auca del bell parlar", que feia: "I aquest socialisme / és un brut eufemisme". I en Tresserres? Ja ho he dit, també; tímid però atent. A la sortida: "Molt bé la Vaca suïssa".

Dickensiana

Calentes i grosses, qui en vol que encara fumen? Aquest solia ser, en l'imaginari popular, l'enunciat clàssic de la castanyera per fer-se veure i sentir. Ara, en els nostres carrers, si és que hi ha parades, se'n troben poques, de castanyeres. Són homes, o noies joves, però no hi ha cap castanyera amb els trets distintius que ens la farien caracteritzar. Qui és la gent que munta una paradeta de castanyes? D'on surten? M'agraden molt, les castanyes. Ahir al vespre -revetlla a la plaça- en van torrar al foc i es van acabar ben ràpid. A la nit, havent sopat, vam sortir a comprar-ne més. En una cantonada hi havia un home amb el bidó encès i una taula amb sacs de castanyes i uns moniatos de tamany important. Un quart de quilo, tres eurons. Al davant, xerrant i palplantats, quatre o cinc homes, potser senegalesos, que en menjaven àvidament. La multiculturalitat deu ser això, vaig pensar, deu ser així, tot ho resolem menjant. En aquestes paradetes hi ha alguna cosa de decadent i romàntic, que no és només l'escenografia atrotinada. És aquest mateix imaginari, el desfasament cultural entre el que es representa i el que hi ha, entre el que ha estat i el bell conte que ens expliquen de petits, uns referents desdibuixats pel fum del bidó, per la negror que et queda als dits i mans després de pelar castanyes. Però precisament perquè ens remet a un món inexistent, només imaginat -a vegades intuït-, té l'atractiu de la màgia passatgera, del truc que funciona si el vols veure perquè ens ensenyem les cartes cada dia. Només amb l'esperança no n'hi ha prou, sempre ens cal alguna cosa més. La millor escenografia és el paisatge que amb la seva presència et fa visible. Vet aquí. I és així com tot fou conte de Dickens allí al parc, quasi de Nadal que s'entrelluca, ben abrigats, amb un dolç i benaurat Binifadet en gots de plàstic, entre el perfum de les castanyes torrades i els colors ensucrats dels panellets.