Eliseu Climent, impressionant

Dilluns parlava del País Valencià i avui La Vanguardia Española va i dedica l'entrevista de l'última pàgina al factòtum catalanista més prolífic dels Països Catalans. La seva lectura és totalment recomanable i obligatòria per a tots aquells a qui flaqueja l'optimisme sobre la nació. Encara avui hi ha pocs vasos comunicants entre les realitats culturals catalana i valenciana. Se'n dolia -i prou- el poeta Josep Ballester quan ens ho contava la primavera passada, en la seva visita al Festival Primavera Poètica de la Garriga. Ahir mateix, un tertulià de barra i cervesa, poc sospitós de lluir vernís catalanista, em confessava, encara, la seva idea d'ajuntar catalanitat i europeisme, amb uns arguments -així li ho vaig dir- que recordaven els d'en Carles Gasòliba dels anys vuitanta, és a dir, totalment caducs i periclitats. L'Europa de les nacions s'ha revelat com una molt bona estafa política per incauts -"quant més europeus siguem, menys espanyols serem"- i una molt bona coartada intel·lectual per especular futuribles escenaris que mai es concreten perquè dins l'àmbit europeu qui té la força de decisió són els estats sobirans. El que planteja Eliseu Climent, però, no és ni tan sols una aproximació a refundar el catalanisme, ni és tampoc catalanisme, entès, aquest, com un conglomerat d'expressions articulades a redós de la Renaixença decimonònica. La seva trajectòria d'activista i promotor -amb fuetades que com El Temps o l'editorial 3 i 4 han arribat fins a Catalunya- demostra a bastament l'anomalia cultural des d'on projecta les seves energies sobrehumanes. Vull dir que en una situació relativament normal, en un País Valencià amb uns estàndards de civilització política -per dir-ho d'alguna manera- homologables, posem per cas, als que patim a Catalunya, la força que exercirien les seves idees tindria un efecte crida molt més visible entre els principatins i no es tindria la sensació d'estar revivint l'efervescència cultural que hi havia a Catalunya als setanta quan la societat s'encarregava de promoure el caliu cultural davant la inòpia de les institucions locals i provincials. A la fi, però, la realitat sempre s'imposa, i la seva percepció i posterior transmissió no deixen de ser projeccions poc o molt entusiastes de com voldríem que fos si, de fet, abans i prèviament, no ens hagués sacsat saber com és. Per exemple: ara mateix m'avisen que un tal Montilla és entrevistat per la Terribas a la teletres. Tanmateix, la meva projecció immediata serà seguir llegint el darrer llibre de l'Albert Mas-Griera. Comprenen el que vull dir?