Fa pocs dies el conseller Tresserras -i en pocs dies és el segon que parlo d'aquest home- ha manifestat dubtes sobre la conveniència d'una llei catalana de mecenatge. Se'n fa ressò, perquè no ho he vist destacat enlloc més, el portal Cultura21 en aquesta entrada. Diu el conseller que l'esforç no pagaria la pena ateses les migrades competències fiscals de la Generalitat i que s'hauria d'incidir en la futura -per quan?- llei estatal i, alhora, buscar rendibilitzar al màxim les contrapartides que en forma de reconeixement i reputació social obtindrien les esmentades empreses.
Amb tota la humilitat, he de dir que no comparteixo cap de les argumentacions del senyor conseller que s'expliquen en la notícia. Si el mecenatge, al llarg sobretot del segle XX, ha tingut una importància cabdal a Catalunya, ha estat degut a una sèrie de condicionants bàsicament polítics que la història, en part, ens ha anat corregint. L'excel·lent llibre de Joan Samsó "El mecenatge cultural a Catalunya durant el segle XX" (2005) , editat per Proa en col·laboració amb Òmnium Cultural, que la conselleria no deu ignorar, n'explica molt bé les causes i els seus agents promotors. Les accions dutes a terme al marge del món oficial, perquè ignora o és bel·ligerant amb la realitat i cultura catalanes, són constants al llarg del segle XX, i fins abans de la guerra civil indestriables del moviment catalanista i amb una innegable projecció política, sobretot els anys de la Mancomunitat. I tanmateix, com diu Samsó, "el mecenes no necessàriament ha de ser molt ric. Un gran nombre de persones participen de la vida artística i cultural des d'una òptica d'interès general: són els sostenidors materials de la cultura, que actuen autònomament. Els innombrables benefactors de la vida artística i cultural, anònims en bona part, són els primers dels mecenes."
Però encara n'hi ha més, ja que aquí "el mecenatge col·lectiu ha estat diferent d'altres països, perquè hi ha hagut la voluntat de ser i de recuperar la identitat. Catalunya té i ha tingut associacions de tota mena que han ajudat a la reconstrucció del país que no són ni a Madrid ni a París." Totes aquestes associacions han atès demandes de base i promogut diferents mobilitzacions civicopolítiques i és precisament aquesta alimentació mútua la que ha garantit l'èxit de les seves empreses.
Per això em sorprenen molt desagradablement les reflexions del conseller en el sentit de vincular una llei important com aquesta a un marc jurídic aliè al govern català. És la pròpia història del mecenatge en aquest país la que demana iniciatives fiscals pensades des de la realitat en la qual volen incidir. Lògicament, el marc polític i el paradigma cultural -diguem-ho així- són diferents de fa cinquanta i més anys, però les necessitats i les desatencions són les mateixes, amb o sense institucions pròpies. Hi ha una altra cosa, i és la tutela de la cultura a través del segrest de les subvencions, l'autèntic "mecenatge públic" que té atenallades -diguem-ho clar: agafades pels ous- la gran majoria d'iniciatives culturals precisament per la inexistència d'una llei que afavoreixi el mecenatge privat i li ofereixi els incentius fiscals i publicitaris adients. La tasca de moltes entitats de dret privat -singularment fundacions- es veu condicionada per l'assoliment de recursos que moltes vegades, quina paradoxa, vénen del sector públic. Per tant, obstaculitzar, oposar-se o llençar pilotes fora sobre la necessitat d'una llei pròpia de mecenatge -quan la Generalitat és la tutora, per exemple, del patronat de les fundacions (article 118 de l'Estatut)-, essent coneixedors de la importància i efectivitat del fenomen a casa nostra, és una actitud que no només no es comprèn sinó que és clarament rebutjable amb la informació que tenim a l'abast.
Les experiències de "mecenatge comparat" haurien de servir, doncs, per promoure, des del govern català -i en matèria de cultura, que és competència exclusiva (article 127.1)- marcs adequats de protecció i incentivació per trencar, d'una vegada, el cercle viciós que condiciona massa sovint el finançament de la cultura amb l'empatia política que l'empara, si és que, realment, la temptació política d'aquesta tutela es vol superable. Refugiar-se en una llei estatal inexistent sabent com ha tractat l'estat espanyol la cultura catalana, doncs, em sembla francament còmic, i l'actitud de la conselleria -a l'espera de nous esdeveniments o explicacions-, em sap greu dir-ho, poc valenta i ambiciosa en un terreny en el qual ens juguem allò que som.
Amb tota la humilitat, he de dir que no comparteixo cap de les argumentacions del senyor conseller que s'expliquen en la notícia. Si el mecenatge, al llarg sobretot del segle XX, ha tingut una importància cabdal a Catalunya, ha estat degut a una sèrie de condicionants bàsicament polítics que la història, en part, ens ha anat corregint. L'excel·lent llibre de Joan Samsó "El mecenatge cultural a Catalunya durant el segle XX" (2005) , editat per Proa en col·laboració amb Òmnium Cultural, que la conselleria no deu ignorar, n'explica molt bé les causes i els seus agents promotors. Les accions dutes a terme al marge del món oficial, perquè ignora o és bel·ligerant amb la realitat i cultura catalanes, són constants al llarg del segle XX, i fins abans de la guerra civil indestriables del moviment catalanista i amb una innegable projecció política, sobretot els anys de la Mancomunitat. I tanmateix, com diu Samsó, "el mecenes no necessàriament ha de ser molt ric. Un gran nombre de persones participen de la vida artística i cultural des d'una òptica d'interès general: són els sostenidors materials de la cultura, que actuen autònomament. Els innombrables benefactors de la vida artística i cultural, anònims en bona part, són els primers dels mecenes."
Però encara n'hi ha més, ja que aquí "el mecenatge col·lectiu ha estat diferent d'altres països, perquè hi ha hagut la voluntat de ser i de recuperar la identitat. Catalunya té i ha tingut associacions de tota mena que han ajudat a la reconstrucció del país que no són ni a Madrid ni a París." Totes aquestes associacions han atès demandes de base i promogut diferents mobilitzacions civicopolítiques i és precisament aquesta alimentació mútua la que ha garantit l'èxit de les seves empreses.
Per això em sorprenen molt desagradablement les reflexions del conseller en el sentit de vincular una llei important com aquesta a un marc jurídic aliè al govern català. És la pròpia història del mecenatge en aquest país la que demana iniciatives fiscals pensades des de la realitat en la qual volen incidir. Lògicament, el marc polític i el paradigma cultural -diguem-ho així- són diferents de fa cinquanta i més anys, però les necessitats i les desatencions són les mateixes, amb o sense institucions pròpies. Hi ha una altra cosa, i és la tutela de la cultura a través del segrest de les subvencions, l'autèntic "mecenatge públic" que té atenallades -diguem-ho clar: agafades pels ous- la gran majoria d'iniciatives culturals precisament per la inexistència d'una llei que afavoreixi el mecenatge privat i li ofereixi els incentius fiscals i publicitaris adients. La tasca de moltes entitats de dret privat -singularment fundacions- es veu condicionada per l'assoliment de recursos que moltes vegades, quina paradoxa, vénen del sector públic. Per tant, obstaculitzar, oposar-se o llençar pilotes fora sobre la necessitat d'una llei pròpia de mecenatge -quan la Generalitat és la tutora, per exemple, del patronat de les fundacions (article 118 de l'Estatut)-, essent coneixedors de la importància i efectivitat del fenomen a casa nostra, és una actitud que no només no es comprèn sinó que és clarament rebutjable amb la informació que tenim a l'abast.
Les experiències de "mecenatge comparat" haurien de servir, doncs, per promoure, des del govern català -i en matèria de cultura, que és competència exclusiva (article 127.1)- marcs adequats de protecció i incentivació per trencar, d'una vegada, el cercle viciós que condiciona massa sovint el finançament de la cultura amb l'empatia política que l'empara, si és que, realment, la temptació política d'aquesta tutela es vol superable. Refugiar-se en una llei estatal inexistent sabent com ha tractat l'estat espanyol la cultura catalana, doncs, em sembla francament còmic, i l'actitud de la conselleria -a l'espera de nous esdeveniments o explicacions-, em sap greu dir-ho, poc valenta i ambiciosa en un terreny en el qual ens juguem allò que som.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada