Nit de Nadal amb poema

Hi ha les dues olles d'escudella i carn d'olla i la cassola amb el pollastre rostit que esperen pacients el dinar de demà. Hi ha gent pel carrer, algú que apressat tragina paquets i famílies que tornen de missa del Gall. Es senten cants i veus que ja celebren el Nadal aquesta nit. Llums a les finestres, alguns d'intermitents i de colors. Massa ninots vermells que pengen de les balconades. Hem estat parlant vora la llar de foc, que feia dies que no ens vèiem. Vell ritual de purets i licor, de la família, els amics i la feina, d'il·lusions que tot just ara comencem a projectar. A més de complicada, la sabem misteriosa, la vida, però és en el guany d'aquests moments quan ens torna el canvi d'una companyia que ens agrada compartida.

"Anunciació" de Bernat Martorell

No pas només pel fet que el pintor sigui
o vingui del mateix racó que tu,
ni per haver-vos trobat tot de sobte
a un museu d'un país força llunyà,
tampoc no són l'època o la temàtica
allò que realment t'ha ullprès
i ha fet que entre diverses taules gòtiques
t'hagis fixat de seguida en aquesta,
sinó sobretot la seva factura
-tan pulquèrrima, precisa i airosa,
que de poc no ho traspassa quasi tot:
país, temps, motiu i artifici-,
i el caient astorat d'una madona
que sembla no creure's el que tot just
li acaben d'anunciar amb gran delit...

En el desengany del boc emissari,
però encara més en la reacció de Maria,
no ens hi podrem reconèixer ara i sempre?

Àlex Susanna, dins Angles morts

Sindreu en xarxa

De mica en mica ho anem teixint, ens hi anem posant. Gent que ens va salvar els mots i ara estem en deute amb ells. Passos petits. Ara, gràcies a un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes per a la creació de webs literàries, ha estat possible presentar, de manera permanent i virtual, l'exposició de retrats d'infants que Carles Sindreu va dissenyar al llarg de la seva vida. Junt amb els retrats, però, hi ha la voluntat que el web sigui un portal on a més a més es puguin trobar altres recursos sobre l'escriptor mentre no s'edita la seva obra completa. El que hi ha, doncs, és una diguem-ne primera versió. I tanmateix ens en felicitem. Gràcies Carme, gràcies Stefano, gràcies David!

Els savis

No són aquells a qui el gran Joan Capri es referia al seu celebrat monòleg del mateix títol. Aquests tenen, sovint, l’aire desmenjat i foteta de qui s’ho mira tot des de la talaia que dóna haver acumulat feixos de temps a les butxaques. La seva condescendència, que podries entendre com a signe inequívoc d’una superioritat moral que tenen mal entesa, és la credencial amb què anteposen, davant dels altres, la humilitat necessària per arribar a una tal condició. Per contra, llur generositat és desinteressada, límpida com un cel desembral, si és que verament ho són, de savis. Però això, és clar, només ho arribes a esbrinar si ets pacient i t’arriben a insinuar –per exemple amb una paraula amable, un convit o una simple encaixada– allò que voldries apreciar com un inici d’indici d’amistat, admiració o vague companyonia. A vegades et pots equivocar, no caldria si no, perquè “lo cor de l’home és una mar, tot l’univers no l’ompliria”, com advertí Verdaguer.

Jo he tingut la sort de conèixer-ne uns quants, de savis, els darrers per Lliçà d’Amunt, però la majoria de vegades ha estat sense voler. No penses mai: “aquest o aquesta ha de ser savi, segur”. Però després d’un tracte sovintejat, i esberlada la timidesa inicial, quan la franquesa supera totes les prevencions que sempre li aconsella la modèstia, ah..., aleshores ja ho saps, i et dius del cert: “n’he trobat un altre”. Potser vostès es preguntaran –si han arribat fins aquí– de què va tot això, quina mena d’embull mental és aquest. L’Eugeni d’Ors, filòsof i esteta noucentista que vam perdre, va escriure en una de les seves glosses del 1909: “Hi ha mil vies subtils, fora de les que solem enumerar com a fonts de notícia, mil vies per les quals adquirim coneixença de les coses que més interessen, tal vegada, a la nostra salut d’esperit.” I bé, heus ací una apologia d’aquelles persones que des de l’anonimat de la seva actuació superen de llarg l’estadi de ser només “fonts de notícia” i voldries ara empeltar-te una mica d’aquesta saviesa intangible que fins i tot ells –distrets com són de la seva condició– ignoren que vesteixen. I és que obviar-ne la conditio també és condició de savi. Del seu contacte ens en queden sempre partícules d’un solatge que haurem d’aprendre a administrar quan ja no els tinguem a la vora, perquè la seva poètica, com la subtil màgia que ens arriba per Nadal si la vols veure, com tota bellesa que muda en matèria, és natura viva evanescent.

(Publicat a l'edició d'avui de El9Nou)

1 de desembre

Jo no m'hi havia fixat, però l'Anna em fa notar que sí, que allí al mig de la fotografia de l'Avui, a la portada, molt petit, hi ha una cosa que sembla el meu cap, que mira cap a una banda -inconfusible perfil prominent amb barba retallada-. Anàvem força endavant, a no més de cinquanta metres de la capçalera i el recorregut va durar una hora i mitja, aproximadament. La gent, molt diversa, de diferents edats, parelles, grups d'amics, famílies senceres, molts amb el mocador al coll amb el lema de la manifestació. Quan es passava per davant la comissaria de Via Laietana, xiulada i esbroncada; més avall, davant de la seu dels sindicats, igualment; també davant la seu del govern civil, em sembla que era, ja a prop del tram final. Fora d'això, i d'algun espontani que apuntava maneres, l'ambient era força insuls, almenys a la zona on ens vam bellugar. A estones, semblava una processó de Corpus totalment desorganitzada.

Les consignes, lògicament, anaven per barris. Igual que les interpretacions de l'endemà i encara avui. Era tot molt previsible, però no per això deixa de sorprendre. És igual la quantitat, però és molta la gent que hi cap entre la plaça Catalunya i l'estació de França, em sembla. I és igual si n'hi ha 6.900.000 que no van sortir al carrer. És un argument molt pobre que els unionistes -per emprar la terminologia proposada per López Tena- hauran d'aprendre a treballar-se si encara no volen quedar més en ridícul i evidència del que ja van quedar diumenge i anar perdent adeptes. D'altra banda, s'equivoca la portaveu de la Plataforma quan diu que la manifestació no era independentista. No fotem, Mònica -i disculpin la familiaritat amb la compatrícia garriguenca-. No sé el que va sentir ella mentre llegia el manifest -la primera lectura va ser interrompuda diverses vegades amb crits i aplaudiments-, però no eren pas visques a Espanya. Naturalment que la manifestació també era independentista, i jo hi afegiria un sobretot. És altament tòxic dir que la gent hi va anar enganyada, com diuen els unionistes populars. Fa riure només sentir-ho, i fa esfereir pensar que puguin creure que la gent és tan imbècil. És l'altra cara dels que no hi van anar i no aniran mai a un acte on es reivindiqui el dret a decidir dels catalans sobre qualsevol qüestió. Ells ja la tenen presa, la decisió, però són incapaços d'articular un discurs que intel·lectualment i política sigui convincent i pugui contrarestar les evidències d'un model que ja no serveix per Catalunya. No tenen cap projecte pel país que no sigui mantenir-lo anestesiat dins de l'Estat espanyol.

La pregunta: i ara què? Bé, jo crec que dependrà de les respostes que es puguin obtenir a partir dels resultats de les eleccions espanyoles del mes de març, de com les forces nacionalistes puguin condicionar el govern entrant. Això és l'únic que preocupa i ha preocupat sempre els espanyols -menys amb les majories absolutes que tan bé han administrat a Catalunya a favor dels seus interessos-, i bé prou que es blindaran davant qualsevol intent de fer avançar l'autonomia catalana, que per això ja tenen el Tribunal Constitucional a punt. L'estratègia popular i socialista envers Catalunya, allà i aquí, és plenament coincident, ni de dretes ni d'esquerres. A Catalunya la dialèctica que acabarem veient imposar-se serà la unionista i la independentista, és a dir, la conservadora i la progressista, en un altre paradigma -amb els matisos que calgui- del que ens tenien i estàvem acostumats. Ja no serà refundació del catalanisme, sinó, probablement, la fundició d'aquest en un nou argumentari que exposarà clarament els avantatges -polítics i sobretot econòmics- que per Catalunya suposarà ser un nou Estat europeu. D'això és del que es va començar a parlar el passat 1 de desembre, i jo podré dir que hi era, i mira, que en tinc una foto.