“Tots els Nadals s’assemblaven tant, durant aquells anys que ara són passat, en aquell racó del poble de la costa els sorolls del qual ja s’han esvanit per sempre, llevat de la distant xerradissa de veus que de tant en tant encara sento durant uns segons abans d’adormir-me, que mai no puc recordar si és que nevà sis dies i sis nits seguits quan jo tenia dotze anys o si nevà durant dotze dies i dotze nits quan jo en tenia sis.”
Dylan Thomas, El Nadal d’un nen a Gal·les
He acabat d’ajudar el pare amb l’arbret de Nadal. És un arbret petit, amb silueta de flama d’encenedor. Hi hem penjat algunes boles diminutes, daurades, i també aquelles capsetes que simulen ser un regal. L’operació ha culminat amb la col·locació dels llumets. Al capdamunt de l’arbre, al voltant d’un tany, hi hem fixat el nus del primer llum, de color verd, i després hem anat enroscant, en sentit descendent, la resta del fil elèctric, del qual surten, com si fossin punxes plastificades, els llumets de colors. Sols cal vigilar de no estrènyer-lo massa i procurar que el fil quedi recollit a la part posterior del test. L’encesa –ens servim d’un lladre i un allargador– és d’una emotivitat pueril. “S’encén?”, em pregunta. “Sí!”, responc. Després, cal agafar certa perspectiva, retrocedir uns passos i tancar els llums del menjador, abaixar la persiana per apreciar millor la lluminària nadalenca. Verd, blau, vermell i groc. Més que suficient, excel·lent. Són llumets fixos, dels que no fan pampallugues ni tampoc baixen d’intensitat.
Cada any, amb l’ornament de l’arbre, cal regirar caixes que fa onze mesos i escaig que no es toquen i que a vegades fins cal buscar. Són capses plenes de sorpreses, d’on surten garlandes, boletes i ornaments de tot tipus i colors. No m’hi he entretingut massa, però no he sabut trobar les figuretes del pessebre. M’ha estranyat. El pare diu que han de ser a algun lloc que no recorda. Ara ja no fem pessebre, i jo tampoc recordo des de quan, a partir de quin moment. D’aquest abans indeterminat –que ens fa, per Nadal, més cantelludes les arestes del temps– sempre en surten, peixats i regolfats, records deutors de sensacions difuses i d’altres gravats a fets concrets, com traçats amb burí sobre el metall aquós d’aquest tel ja fet memòria, espès com el caldo de Nadal que ara ens bull a la cuina amb l’escudella.
El del pessebre n’és un, d’aquests records. Sempre hem sigut de molsa, nosaltres. L’anàvem a buscar el dissabte al matí, cap a la font dels Tremolencs, a la baga de can Boget, allí on el terme garriguenc s’aponenta i s’enfila dret cap als flancs de sota Puiggraciós, prop de les Planes. Deixant el cotxe –el 127, el 124– allí on comença el ramal ample de camí –que partint d’un revolt pronunciat, en una pujada exagerada, travessa aquesta urbanització maldestre–, encara teníem quasi mitja hora bona a peu abans d’arribar a la font. El meu pare, el meu germà i jo. La font era el punt on, havent esmorzat, decidíem quin camí agafar. Si el més dret que s’emboscava en l’alzinar o el que planejava cap a can Boget, més de pineda. La font dels Tremolencs –al peu del torrent del mateix nom, sembla que batejat pel tremolí de les fulles de verns i pollancres que hi solien– tenia un doll d’aigua discret, del puny de nen que era jo. No ha estat ni és de les més populars, entre d’altres raons perquè no és lloc de pas urbà que et meni a cap circuit ni té un entorn condicionat per allò que en deien les fontades. Ben al contrari, al capdamunt de la recta d’un camí que va pujant entre xaragalls i canaleres improvisades per les pluges, la font queda a mà esquerra, ja fa temps adobada amb una pica d’obra nova i una aixeta de cop connectada al servei d’aigües amb clor.
La molsa, sí... Qualsevol marge era bo. Calia deixar-hi una mica els genolls, però els pantalons ja eren dels vells i l’ocasió s’ho valia. Amb un bastonet es podia comprovar la consistència i profunditat de la llenca escollida i, amb la mà, a poc a poc, resseguir-ne el perímetre i anar-la entaforant en aquell bé de Déu d’humitat molsosa, molsuda, d’olor inconfusible com la trompeta de la mort. La posàvem, entre papers de diari, en caixetes de fusta, d’aquelles que contenien fruita del mercat. A vegades agafàvem alguna escorça seca, branquillons o d’altres elements vegetals que podien millorar i embellir el paisatge pessebrístic. No mancava un ramell per a la mare, fet del que bonament trobàvem i que ella s’apressava sempre a posar en un got amb aigua. I cap a casa.
El nostre no fou mai un pessebre espectacular. Els pessebres domèstics han de ser senzills, austers, fora de concurs. La tradició pessebrista comença, a Occident, a partir del segle IV, quan Roma tolera i oficialitza el cristianisme i la reproducció d’icones deixa de ser considerada pecat d’idolatria. Però no serà fins molts segles després que el pessebre esdevindrà tradició burgesa i urbana. El pessebre, de fet, com a traducció plàstica d’un episodi evangèlic, s’esdevindrà, primer, en convents i parròquies – singularment, sembla ser, d’advocació franciscana. A Catalunya el pessebre no entra a les llars almenys fins a final del segle XVIII, com bé testimonia el baró de Maldà en el seu Calaix de sastre. La pedagogia que el romànic esculpí en portalades i capitells, o la que pintà en frescos d’absis i voltes de recintes sagrats, es torna profana quan entra en l’àmbit privat malgrat mantenir intacte el fil argumental de la vella estampa evangèlica.
Tot i que la tradició marca l’encesa del pessebre el dia de Nadal –i que s’apaga per la Candelera–, des de dies abans, potser setmanes, que ja el teníem fet. En un reclau de la paret del menjador, allí on hi havia el revister de marbre negre, allí hi havia el Naixement. La mateixa tauleta servia de suport, ben folrada amb paper gruixut, i la sorra abocada al damunt. Tot al voltant de la paret d’aquell plató de joguina, la mare retallava el paper de color que havia de ser la celístia i enganxava ben alt l’estel més lluent que ara és al damunt d’on hi havia la cova. Sempre el mateix bocí d’escorça, que ja en tenia la forma. No sé d’on devia sortir aquell tros de suro, però era exactament aquella –no cap altra– la forma que calia per simular una cova, qualsevol cova. Tampoc sé si hi havia un pacte tàcit amb els pares per dissenyar cada any la mateixa orografia o si és que recordo un sol pessebre, d’un any concret, impossible de precisar. Tant se val. Vull creure i crec que cada any era el mateix, amb ben poques variacions. La cova al racó, i el camí en una partió sinuosa, diagonal a l’altre extrem de taula. I un riu de plata, sense peixos, sempre contaminat de mercuri. I els prats ondulants de molsa, sense bolets. I arbres i matolls que són romanins olorosos. I roquissars que són pedretes aplegades quan baixàvem de la font. I les figuretes del pessebre –que no sé on són–, totes de plàstic, totes les que canta la nadala de la dona que fila i el brau caçador que sempre vigila, totes al seu lloc, cada any al mateix lloc fent guàrdia, com esperant instruccions que els donin moviment. Perquè una contemplació dilecte del pessebre no admet moviments dels figurants. Només quan la ventura s’ha acomplert és possible jugar al que mai va esdevenir-se. La direcció d’escena sols permetia l’atansament dels tres Reis d’Orient –ni mags, ni màgics: d’Orient i prou–, una mica cada dia, cada vespre més a prop, cada dia més nervis. Primer el ros, després el blanc, el tercer el negre. La nit de Reis, calia col·locar-los davant del Naixement. Al fons de la cova sempre hi havia, entre un pessic de molsa, un llumet de color verd que el pare deuria aprofitar de l’arbre de Nadal.
El nostre pessebre no tenia la sensació de volum, de profunditat, d’atmosfera o llum que pugui tenir un diorama. Però si el temps passa per a ésser recordat, és que passa perquè els records, precisament, puguin prendre forma exacte de diorama en ser evocats. Potser per això no he comprès mai l’animadversió al pessebre, al cicle nadalenc en general. A mi m’ha ordenat i alegrat la infantesa. Per això hi retorno, per això m’agrada. El meu passat és el meu pessebre. Potser té menys figures, però l’arbre hi continua essent, embellit, lluminós. Aquest any té algun branquilló sec, és veritat, però brota igualment fort i dret, amb tanyades d’un verd tendre, perquè quan ets terra, si vols créixer, només pots voler arrels.
.