Jo em donaria a qui em volgués

Clica la imatge per llegir bé el poema.

Al voltant de Palau i Fabre (i II)

Però si en l’entrada anterior esmentava una dissort, també hi ha una gran sort. Les vel·leïtats artístiques de Palau, heretades del seu pare Josep Palau Oller, pintor i col·leccionista, el feren especialment sensible a les arts plàstiques. Picasso fou la seva obsessió i la seva salvació: “no vaig dubtar mai que vocacionalment i professionalment la meva ruta era Picasso, que la seva obra era el meu nord i que és a través d’ella que jo havia de realitzar-me. Altrament, la seva obra contradictòria em servia més que mai, m’acompanyava més que mai i hi trobava els ecos a les meves contradiccions, com no les trobava en cap més obra de cap altre creador”. Palau coneix Picasso a París al cap d’uns mesos d’instal·lar-s’hi, quan ja té enllestit el primer dels vint títols que dedicarà al geni malagueny.

Hi ha veus que es dolen o lamenten que l’obra picassiana hagi eclipsat, en part, l’obra literària de Palau, i és un error veure-ho així, o en tot cas una visió molt superficial. En l’estudi i coneixença de l’obra picassiana Palau troba arguments i correlats per aprofundir en la seva poètica que es tradueixen en composicions com la Teoria dels colors o la peça teatral Homenatge a Picasso. I també hi haurà veus més malintencionades que atribueixen el reconeixement de Palau només a la faceta picassiana, obviant massa a la lleugera un llegat literari que, certament, és difícil d’encasellar en qualsevol –isme.

El fet de comptar, també, amb un nodrit grup d’estudiosos que n’han difós el nom i obra i, sobretot, amb una fundació que des de fa cinc anys és dipositària de totes les seves obres i col·leccions d’art i literatura és el que salvarà i salva Palau de l’oblit en què han caigut molts companys seus de generació, la generació estroncada pel daltabaix de la guerra civil.

És una sort, per tant, poder comptar amb l’edició de la seva obra completa, que el poeta va poder supervisar personalment –i que amb tota probabilitat s’engruixirà amb material inèdit–, la qual compta amb un esbós del que podrien ser unes extraordinàries memòries que es queden, però, en un seguit d’articles o episodis –val a dir que interessantíssims– sobre records concrets que Palau vol salvar de l’oblit. Es tracta d’aspectes sovint lligats a terceres persones, versions de conflictes o polèmiques en els que es va veure involucrat i on reivindica la pròpia tasca cultural. No obstant, la part que he trobat més interessant és la referida a la peripècia vital de l’exili –des de la mera subsistència a les relacions personals amb d’altres catalans– i a la formació de la pròpia personalitat, al psicologisme que impregna bona part dels seus raonaments. Queda la recança, acabada la lectura, que posseïdor com era d’una vasta memòria privilegiada no hagués optat per un model de memorialisme d’estructura més convencional, opció, tanmateix, que es comprèn descartada vista la seva heterodòxia vital. És difícil acostar-se a l’obra de Palau i Fabre i sortir-ne indemne. És difícil quan t’encares amb una obra de radicalitat extrema, que baixa fins al fons de si mateix, fins a la caverna, per dir-te que:

Hi ha una manera de pensar la mort
en què la mort mateixa ens atenalla,
com si fóssim nosaltres el record,
com si fos ella la que ens pensa i mana.

Hi ha una manera de pensar la mort
que és com viure-la abans de la mortalla,
sentir-ne el fred amarg a dins del cor
i ésser el cor de la mort a la vegada.

Veure’ls el pare i el fill d’un mateix
i esdevenir un mateix vivent cadàver;
mirar amb ull gèlid el passat on neix
el futur ja marcit de l’esperança.

Estrangular el futur amb el passat,
orfes de temps i orfes d’eternitat.

París, 11-12 de març del 1952

Al voltant de Palau i Fabre (I)

Hi ha poetes a qui escau l’adjectiu de singular més enllà del tipisme buit de contingut. Hi ha poetes de qui és precís escodrinyar la seva vida, resseguir-ne els avatars per comprendre més i millor qui eren i perquè van fer el que van escriure. Avui que s’ha mort Palau i Fabre ja són menys els membres que ens queden al senat literari del segle XX.

Palau va tenir la dissort de viure llargues etapes de la seva vida al marge de l’activitat cultural de l’exili i també de la resistència interior. Comprendre els motius d’aquest fet és estudiar unes dinàmiques humanes en una situació extremadament excepcional, que ningú sabia el que havia de durar. És entrar en el petit món de vanitats velades dels cenacles literaris. Però és també comprendre la complexa personalitat del personatge, l’opció per una radical independència que durant els anys de la guerra civil ja forjà les bases i les traces del que hauria de ser la seva obra. La feina ingent que fins el 1945 Palau va desplegar a Barcelona la va realitzar ell tot sol. La revista Poesia o les lectures clandestines de poemes, algunes de les quals li reportaren ja algun mal de cap i l’inici del seu ostracisme, com la vetllada en què llegí La sabata. L’ambient resclosit i noucentista de la resistència cultural que havia quedat a Barcelona contrastava amb la transgressió i atreviment d’un Palau que es trobava sol, sense interlocutors. I va marxar a París amb una beca inesperada. Si en un inici havien de ser dos anys, s’allargà fins el 1961. Durant els anys de París Palau completà els seus poemes de l’Alquimista i el cicle de teatre donjoanesc, que fa poc s’ha estrenat a Madrid. Són moltes les penúries de l’exili, i diversos els oficis. Pels estudiants estrangers a París les feines bàsiques consistien a fer classes d’espanyol, tasques de vigilància o bé figurants i extres de cinema, una de els passions del poeta.

De caràcter irascible i desconfiat, Palau s’abocà a París a l’escriptura dels seus llibres, i ho féu amb tanta intensitat que sovint es guanyava les queixes dels qui volent veure’l mai no en trobaven l’oportunitat. Així el matemàtic Ernest Coromines, germà del filòleg, li escriu: “És que l’amor i la poesia us tenen de tal manera aclaparat?”. L’eros donjoanesc sempre campa per palau.

La sabata

He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que un angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

Metàfora lul·liana

No se m'esverin pel títol, i endavant. Com que cada vegada més ens anem convertint en un país de rebaixes, no és estrany que a tot el que belluga li pengem una etiqueta. El que hauria de servir per ordenar-nos el pensament i llençar ponts acaba en un reduccionisme absurd que molt sovint impedeix un flux d'idees en forma de diàleg mínimament profitós. Així, per exemple, aquells que només veuen el món a través del rectangle encartonat d'un carnet de partit i són monologuistes de frontó, sense ressò possible en l'altre. Enllà del polític, en d'altres àmbits, ocorre igual. En el terreny cultural, per exemple, la proliferació de sords és alarmant. Ja teníem cecs. Ara també sords. Són generalitats, naturalment, però delaten, crec, una manca d'ambició i de referents preocupant. Només amb l'optimisme no es va enlloc quan tot és massa atomitzat i es generen certes pors a l'hora d'arriscar, a vegades entre còmiques i irracionals. La independència sempre es paga cara.

Quan Najat el Hachmi va guanyar el Ramon Llull hi va haver reaccions de sorpresa. No tindria les mateixes implicacions que el guanyés, no sé, el Toni Ibàñez o el Lluís Oliván. Després vaig seguir la premsa i alguns comentaris, la majoria entenimentats. Però se li va penjar la llufa, l’etiqueta de ser la no sé què catalana. Res que ella no pogués preveure. Segons se sap, la novel·la és una projecció literària de certs aspectes biogràfics i socials que retraten una part de la Catalunya d'avui, sense por, tal com raja. Només per intentar explicar-nos la realitat ja mereix ser llegida. Si després té la qualitat literària exigible, molt millor. Les lletres catalanes hauran guanyat una escriptora que, entre altres opcions, ha escollit el català com a llengua literària. Podria no haver estat així. El Hachmi s'incorpora a la fornada dels Sales, Guixà, Comes, Serés, Bagunyà... Convindria no emmudir davant la realitat que literaturitza i donar tribunes que ens argumentin la creixent preocupació i perplexitat que segons les enquestes comporta la immigració. Només amb la literatura tampoc anem enlloc. Entre nosaltres hi ha veus que demostren capacitat per adquirir un compromís més enllà de l’escriptura, i la societat ha d’exigir poder escoltar-les. Els mil cretins que només surten per vociferar l’apocalipsi de la literatura catalana que es quedin a casa mirant Telecinco.

Ramon Llull parlava, pel cap baix, les mateixes llengües que deu saber El Hachmi. Recordo la vegada que una dona, en saber l’origen del meu cognom –no pas d’on sóc– s’admirà de la meva parla. Desconcertat, sense més explicacions, li vaig donar les gràcies. Sobretot, no ens esverem, i endavant, endavant... endavant les atxes.

(Article publicat avui a l'edició de El9Nou)

Matí

Després d'uns dies de bonança relativa, de sol generós que apunta maneres però que l'hivern té encara atenallat, la realitat s'imposa i el canvi climàtic es rendeix a les evidències del calendari astral. A primera hora del matí, doncs, molts camps són ben gebrats, i tot i que sovint no hi ha boirina fa l'efecte que la pols gebrada n'és residu. Ningú ha vist com escampava. Direcció a llevant, si no és núvol, el reflex del sol enlluerna de tal manera que quasi sempre has de frenar, abaixar la visera, mig aclucar els ulls. Res comparable com quan una estona després -la carretereta de Marata va deixant enrere el Vallès-, vorejant les faldes de la serralada de Marina, apareix el mar quan t'incorpores a les rondes. Entre el tou acolorit de núvols, de textura diversa i capriciosa, a vegades és només una intuïció, però la llum del sol cau sempre a plom damunt de l'aigua i és llavors una autopista de foc que des d'un punt precís de l'horitzó es va eixamplant i arriba fins a la platja. Després, en acostar-t'hi i perdre alçada entre ermots i conreus de flors i fruits, es fan visibles les onades. En aquesta hora, totes duen farbalans d'escuma per pijama. N'hi ha que estan endormiscades i no gosen atiar-se. D'altres s'aixequen dibuixant la mà d’un semicercle que diries que t'implora i et diu vine. Ja fa estona que les canyes de pescar deuen ser plantades però tu mai no hi veus ningú. Algun cop s'entreveu, a mitja distància, la ferida d'una barca. Generalment res. Segons la incidència de la llum, només una extensió d'aigua metal·litzada o el blavís d'un cortinam com un teló abandonat qui sap l'estona damunt de l'immens escenari aqüós. I es deixondeix per moments cada matí, i es va emplenant la carretera quan ja arribo sense haver-te pogut dir bon dia ni explicar-t’ho cada ahir havent tornat.

Va d'angles

Angles morts és el darrer llibre de poemes d'Àlex Susanna. Angles sense identificar la darrera exposició d'escultures de Roser Nadal, que ja en té una altra en dansa a Canovelles. Pere Ballart, prologuista del privilegiat llibre de Susanna, comença les seves reflexions dient: "D'ençà que, fa vora de dos segles, perduda tota fe en l'eternitat del món físic, l'art va optar per deixar de representar la permanència de les coses i va passar en canvi a oferir-ne solament la durada, la pura i precària existència temporal, molts van ser els canvis registrats en un acte tan senzill i extraordinari com el de mirar la realitat per convertir-la en pedra, en so, en colors o en paraules." El recorregut que l'art ha fet en cadascuna d'aquestes disciplines l'expliquen les diferents estètiques i moviments, les teories literàries, les crítiques d'art, etcètera. Un simple espectador, com ara jo, només pot meravellar-se'n i sorprendre's de la traducció plàstica del risc que assumeix l'artista. Una mica és el que em va ocórrer amb les peces de Roser Nadal. Per diferents circumstàncies vaig visitar un parell de cops el seu taller i m'ensenyà les escultures de pols de vidre reciclat amb què estava experimentant (llegiu arriscant). Peces que com la ceràmica són cuites al forn a uns 800 graus amb menys de 24 hores i amb uns resultats formalment més espontanis, amb un punt d'imprevisibilitat i salvatgia.

La Roser ve del món de la ceràmica. La seva línia evolutiva ha transitat des dels elements vegetals fins a la construcció d'espais diversos, amb el comú denominador de ser, també, una línia de reflexió sobre l'art mateix i el paper que, com a artesana que és i es reivindica, ha de tenir en la representació plàstica d'aquesta "precària existència temporal". Tant els angles poètics de Susanna com les peces de Nadal, doncs, són angles que requereixen d'una mirada còmplice, que no són a l'abast immediat, perquè mirar no sempre significa veure. Angles morts, invisibles, per molts retrovisors que escrutem, perquè és només de cara i amb voluntat de veure'ls que se'ns fan avinents a través de les paraules. Angles sense identificar, fora de context, perquè la intuïció no basta per emmarcar-los en la fantasia on van ser dissenyats. I així fou que es presentà l'oportunitat d'exposar les peces a la sala d'art Carles Sindreu de l'Ametlla del Vallès, i que la Roser em demanà el text que segueix per provar d'il·lustrar verbalment aquests angles.

"La domesticació dels paisatges té en l’hàbitat una de les seves màximes expressions, però no pas l’única. L’artesana Roser Nadal temps ha que ho sap. Modelar espais del no res, esculpir el silenci fet matèria, és suggerir-nos un recorregut per la història d’aquesta domesticació, per les llinyes que humanitzen tot allò d’atàvic i primitiu que ha deixat rastre entre nosaltres. Són retalls d’espais, tal vegada familiars, avui potser oblidats, tampoc requerits, records d’ombres creuant el trespol camí de l’eixida. N’és tan lleuger el record que ens engruna la memòria i no encertem a identificar-ne l’angle. Aparentment civilitzats en llur cara amable, el revers dels volums és abrupte i capriciós, record desdibuixat d’impossible concreció. Claus, tascons, reixats, vidre fos –sovint acolorit, com un llamp que ens il·lumina l’estança. La memòria dels llocs i de les coses, la que guardem dels éssers, és persistent perquè hi ha un fil perenne que ens hi connecta. Però alhora és fràgil i mal·leable com tota transparència compactada en pols de vidre. Al capdavall, en mirar per les finestres que donen a la vida, dubtem sempre si som part dedins o bé al defora, perquè a banda i banda del cristall ens sabem tothora a la intempèrie."