Vida privada

La literatura és moltes vegades un mirall on recrear una societat a partir de diguem-ne ficciatures –ficcions fetes literatura– i encara que hagin passat molts anys –posem més de setanta–, o molts segles, el cablejat sentimental que ens fa ser homínids roman intacte, fossilitzat en les grans obres que han servit de model per estudiar temps passats més enllà dels documents que es consideren pròpiament històrics. La visió que la literatura ens dóna del passat, doncs, sempre és inevitablement filtrada amb ulls presentistes, i això precisament per aquest fil que teixeix el temps com una parca. Que bé que ho va dir el poeta anglès T.S. Eliot: “Present i passat, tal vegada són presents en futur, i el futur contingut en el passat. Si tot temps és eternament present, tot temps és irredimible”. Exactíssim.

Publicada el 1932, premi Crexells d’aquell any, “Vida privada” és la novel·la emblemàtica de Josep Maria de Sagarra, el retrat cru de la decadència dels Lloberola, aristòcrates barcelonins dels anys trenta amb moltes generacions a la gepa, sorgits, com tants d’altres, d’un pòsit rural feudalitzant, una aristocràcia “ennoblida als segles disset i divuit pels reis espanyols” i amb un desafecte a les terres, “produït a començaments del segle passat (XIX), que va coincidir amb una castellanització de gran part d’aquesta petita aristocràcia del nostre país, convertida en una mena de paràsit, girada completament d’esquena a la veritable tradició i a totes les essències sentimentals autòctones que s’anaven desvetllant de mica en mica”, i és que encara es pot considerar, d'alguna manera, que som a la Renaixença. Una superació, en definitiva, del senyor Esteve rusiñolià filtrada a través de la “civitates” noucentista que volgué ser la Barcelona dels anys vint. Metàfora i alhora correlat d’un temps esllanguit entre els darrers anys de la dictadura primoriverista i els primers de la república, on s’hi concentra tot l’imaginari de Sagarra, un extracte social que per raons biogràfiques l’escriptor coneixia prou bé. Un autèntic retrovisor sòcio-literari de primera magnitud.

No fa gaire, Vicenç Altaió en deixava anar una de bona. Deia que el Noucentisme no havia durat prou, i que l’Avantguarda havia hagut de fugir massa ràpid. El cert és que ambdós moviments van fer un tram plegats, solapant-se, abans de l’ensulsiada franquista. Més d’un autor, però, fou promiscu en això de les etiquetes estètiques. Pensem sinó en Salvat i encertarem. El Noucentisme, que donà un clar privilegi a la poesia com a excel·lència literària, tardà un poc a adonar-se de la mancança que suposava per a una literatura que es volia europea el fet de no tenir una novel·lística moderna, que fugís del ruralisme encarcarat de terra endins, encara modernista. Segons Pla, “nosaltres fórem contra el ruralisme en totes les seves manifestacions i contra el que s'anomena el costumisme; contra el pintoresc xaró; creguérem que els tipus excepcionals, marginals, i, en definitiva, anormals o boigs, no tenen cap interès. Defensàrem la cultura, la sociabilitat, la llibertat en tots els ordres i la ciència”, opinions si més no curioses si ens atenim al mite del Pla pagès que ell mateix va conrear, mai millor dit. El cas és que Barcelona no tenia la seva novel·la i Sagarra l’escriví.

I ara el fragment. A la festa d’Hortènsia Portell s’hi espera, d’un moment a l’altre, l’arribada del dictador Primo de Rivera. Senyores pones i aristòcrates en franc i contumaç declivi hi fan cap. Entre els convidats, cacem al vol una conversa entre un “catalanista” i un “separatista”. Com les d’avui, la cosa no té pèrdua:

“-No cridis tant, home, no cridis, tant…
-Perquè vegis que tinc raó, amb això de la majestat del domicili, aquí hi ha un exemple: els Lloberola. Mentre el Marquès de Sitjar vivia al carrer de Sant Pere més baix, semblava que fos alguna cosa; ara el tens arruïnat en un piset gairebé de menestral; és un pobre senyor Tomàs i res més. Són gent incapaç de reaccionar, de viure la vida que sigui. I els fills del Marquès són pitjor que els fills del meu sabater. Allà tens el petit, sí, aquell que ara parlava amb la dona d’en Mates, es un “pinta” que acabarà a presidi...
-Això m’ho dius per fer-me saber que l’aristocràcia catalana ha fracassat; però no sé si són millors tots aquests cansaladers amb títol, tots aquests que trobaràs a grapats aquí dintre.
-Home, no sé si són millors o pitjors; moralment potser són pitjors, que ja és molt dir. Però, a la seva vanitat de darrera hora, hi ajunten un interès de treball, un interès fins, si vols, de robar i de negocis bruts, que ja és alguna cosa...
-Home, gràcies!
-Sí, vull dir que entre ell hi haurà gent tan baixa com vulguis, però tenen una iniciativa, una ambició; fan rodar fàbriques i fan rodar cases de banca; fan treballar l’estómac del país... Hi ha moltes senyores, d’aquestes que duen més brillants i parlen un castellà més cafre, que tenen un marit que penca dotze hores diàries...
-El teu argument no em convenç; ets un materialista...
-Potser sí!...
-A més a més, tota aquesta terregada enriquida Déu sap com, va tant darrera del dictador i del règim actual com els vells aristòcrates que tu condemnes.
-Hi van més, encara. Hi van perquè els convé; i les dones per vanitat. Com que són gent sense conviccions, tiren al dret; ara són partidaris d’aquest general beneit i demà serien partidaris d’una república o d’un règim comunista, si trobaven la manera de fer quartos. Molts d’aquests senyors que ara s’ajupen i col·laboren davant de les coses que envileixen més el país, han votat la Lliga, han fet de catalanistes i han dut les nenes amb la caputxeta dels “Pomells de joventut”...
-Sí, ja tens raó; mira que els catalanistes esteu fent un paper...
-De catalanistes n’hi ha molt pocs. Prat de la Riba deia que n’hi havia un centenar, mal comptat.
-I de Prat de la Riba ençà, no heu augmentat la colla?
-Més aviat em penso que s’ha disminuït... Veus aquell minyó que sembla que es mengi l’escot d’Aurora Batllori? Doncs, aquell minyó era dels més reconsagrats i dels més de la flamarada, i ara ha acceptat un càrrec molt important que li ha proporcionat el Marquès de Foronda, i hi ha qui diu que és confident de la policia...
-No m’estranyaria gens. En fi, jo me’n vaig a sota els arbres perquè deu estar a punt d’arribar aquesta “bèstia”...
-Sí, tu tant que crides! Jo no sé com véns en llocs així. Un separatista com tu! L’endemà els diaris, en les notes de societat, posaran el teu nom al costat del d’aquestes persones que et fan tan de fàstic...
-Què vols fer-hi! Potser tens tota la raó de criticar-me. Si vinc, és per la meva amistat amb Hortènsia; perquè, divertir-m’hi, m’hi diverteixo molt poc... Ben mirat, tots som una mica covards...”

Consumatum est

A partir d'avui -d'aquest migdia- hi ha un ajuntament nacionalista (i per tant progressista) menys a Catalunya i un ajuntament socialista més gràcies al bandolerisme polític consentit de les mocions de censura, aquest antibiòtic prescrit contra les tumefaccions democràtiques, siguin malignes o no. Hi ha altres causes naturals d'aquest procés d'inanició col·lectiva on sembla que volem entrar. Els patis de col·legi que són la majoria de discussions, plenàries o ordinàries. La poca preparació humana i la manca de caràcter de molts dels regidors per defensar la credibilitat del càrrec. La qualitat del tracte i el bagatge personal, la manca d'una certa urbanitat, un polsim de cortesia carneriana. L'absència d'empatia, a vegades amb un mateix, per impossible que sembli la proesa. La mateixa motivació personal sovint ocultada rere el pretext d'unes sigles que són tot l'aval disponible, perquè no n'hi ha més. Les llistes tancades, que si vols el rap te l'has de quedar tot, amb espina i tripa. Petits cabdillismes ridículs, qui sap si redemptors d'irresolubles problemes biogràfics que val més obviar. Jo més que tu. No, jo més. Tu més. No, tu més. El descrèdit que ha arribat a tenir la funció pública provisional, dedicar uns anys de la teva vida a gestionar el bé comú d'uns quants quilòmetres quadrats. La desconfiança intrínseca, antropològica, dels catalans respecte a l'altre. Demà m'afaitaràs. Veure-les venir de reüll. Dur el roc a la faixa. Ja no som terra de pas. El mimetisme infantil envers la praxi parlamentària. Quan era petit, en sortir del cine Alhambra o del Patronat, jo també volia volar. Creure que s'entén un poble de set maneres diferents. Creure que només tu entens aquest poble. A la fi, voler escriure alguna cosa modestament perdurable però ja començar a fer faltes d'ortografia fins quan penses què has de dir.

Josep Benet

A vegades es té la falsa, immodesta impressió que un obre camí. Que aquell anàlisi, opinió o reflexió són d'allò més agosarades i que bé que se t'hagin acudit. Després vas veient que no, que poques coses hi ha que siguin mèrit teu estrictament, que no has fet res més -sovint sense ni adonar-te'n- que anar seguint el rastre -mig empès, mig per intuïció, a vegades d'esma- de personatges que sí que han obert camí i s'han esgarrinxat. Amb la seva anàlisi, amb la seva opinió, amb la seva reflexió, però sobretot amb la seva acció al servei d'una cultura i d'una idea de país. I que idees tangencials que tu tenies, primeres impressions a frec de pell que no passaven de ser un indici de temperatura, eren ja en boca i obra d'altres pensaments articulats que contenien bona part de les respostes que buscaves. I és així, a poc a poc, que des de totes les distàncies possibles aprens a caminar-hi en paral·lel. I et tornes petit, petit, davant d'allò que han fet i representen.

.

Quan jo anava a l'institut del meu poble -devia fer tercer de BUP-, a la biblioteca hi havia un llibre clàssic de Benet, "Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco", llibre molt gruixut, amb tapes grogues de cartró. No sé si encara hi deu ser, ni recordo tampoc si el professor Cucurella ens en deuria parlar -cosa gens estranya-, però tinc present haver-lo fullejat en més d'una ocasió, haver-hi consultat més d'una dada empès vés a saber per quina curiositat adolescent. Josep Benet... Jo el recordava ja aleshores -a mitjan vuitantes- com un senyor llarg i esprimatxat, d'orelles insospitades, i tenia presents els cartells electorals on anys enrere havia vist aquella cara...

.

Que lluny, que lluny que ara em queda tot, que ràpid que han passat tots aquells anys que ara entens d'aprenentatge i aleshores no ho sabies. I en Josep Benet que ja veies vell i venerable ens ha acompanyat discretament fins avui amb els seus llibres, analitzant, opinant, reflexionant. Per què ens deixeu, gent que sou tan savis? Per què no us quedeu una estona més quan més feu falta? No us hem escoltat prou, no us hem llegit prou, no us hem agraït prou tot el que heu fet. Palau, Cassià Just, Benet. Literatura, espiritualitat, història. Queden paraules al mirall que ens reflecteixen un mateix paisatge moral, que ens expliquen on som, com som, perquè hi som. No tanqueu cap cercle, ans sou només la baula i l'esperó d'altres respostes que estan per arribar.

.

Articles recollits avui sobre Josep Benet:

.

Jordi Pujol

Agustí Colomines

Xavier Folch

Andreu Mayayo

Jordi Amat

Hilari Raguer

Borja de Riquer

Pilar Rahola

Quim Torra

Dies a Viladrau

Josep Pla tenia raó, com quasi sempre. Igual que els homes del temps. Les hores incertes de la primavera. “Hi ha un moment, doncs, en què la naturalesa queda com suspesa i sembla que no sap què fer. L'hivern passa avall, però la primavera és incerta.”

I vet ací que va caure una nevada que no per anunciada deixà de sorprendre’ns. Ja s’hi va posar a quarts de tres quan encara era calamarsa i aviat es veié que no pararia i que ens quedaríem amb les ganes de fer l’excursió que havíem programat pels voltants de Viladrau. El matí fou suficient per fer una passejada ràpida pel poble i arribar-nos fins al punt d’informació turística, on molt diligentment ens advertiren que la guia de rutes literàries per la xarxa de parcs naturals editada per la Diputació –i distribuïda massivament no fa gaire- està infestada d’errors i que quina sort que haguéssim preguntat per on es començava la ruta. És la desídia màxima. Un Montilla que no sap pronunciar el nom del poeta mort a qui s’homenatja –ni Fabré ni Febrer, Palau i Fabre; ignorant- i un Corbacho president de la Diputació que edita guies amb rutes literàries amb les quals et perds i no arribes a lloc, perquè no et volen dur enlloc. Guerau de Liost, Joan Maragall, Pere Quart i mossèn Pere Ribot; Ferran Canyameres, Joaquim Ruyra i Prudenci Bertrana; Sagarra, Lola Anglada, Pla i Verdaguer; redimiu-los, no els ho tingueu en compte, il·lustreu-los, il·lumineu-nos abans no ens acabin de sumir tots en la més terrible de les foscors que és no reconèixer-nos en els nostres poetes, esdevenir deslocalitzats i desalfabetitzats. Porca misèria, que Catalunya va com va...

.

Dies a Viladrau. Com que ens vam decidir tard al final va ser aquí on trobàrem lloc, no perquè ho descartéssim d’entrada sinó perquè en principi la destinació concreta, dins la zona del Montseny, era el de menys. L’Hostal de la Glòria –no vam preguntar si tenia relació amb l’obra homònima de Sagarra- és acollidor, prou espaiós, i amb una cuina correcta que s’endevina copiosa i contundent si t’aventures fora dels menús en règim de pensió. Són dies de públic i turisme familiar, i era així que s’escoltava força xava i castellà –o tot alhora i barrejat- i també es veien les famílies que inauguraven temporada acudint a la segona residència. “Mira si cuideu bé els pixapins que fins els munteu una nevadeta perquè estiguin contents”, vam sentir a una cafeteria de la plaça. És així, vam estar molt contents. Els restauradors, més. Va reblar el tipisme l’avi de Caçadors de bolets, assegut al banc del si no fos amb dos iaios més, a petar-la i a veure-les passar. Com que era diumenge de Pasqua els aparadors de les pastisseries lluïen Mones amb ninots diversos, però no en vaig saber veure cap de coronada amb un Serrallonga de Viladrau. Són detalls significatius, em sembla. Em fixo en aquestes coses. Avui, l’assalt i el bandolerisme, el saqueig barroer sobre el que queda d’aquest pòsit històric campa d’altres àmbits més enllà d’una Mona. I és també menys dolç. Vull dir que la impressió causada per l’estada a Viladrau és, a més de parc natural, de cert parc temàtic, on el valor intrínsec del lloc, per la majoria de visitants, s’exhaureix amb un mer paisatgisme asèptic que, per exemple i en aquest cas, no és capaç d’integrar, o de donar continuïtat –històrica, cultural- a un imaginari tan ric com pot ser el del bandolerisme a partir d’una cosa tan senzilla i popular com una Mona de Pasqua. Donar més importància als valors toponímics -estètics- que no pas als antropològics -culturals- dels paisatges és un dels signes actuals de l'oci turístic. Potser ja ens hem convertit en postal temàtica, qui ho sap. Per això s'agraeixen lectures com les d'en Pla, perquè t'expliquen el paisatge enllà del seu valor estètic, impregnat com està d'activitat humana que hi deixa un solatge i un rastre identificables per poc que t'hi fixis.

M’inquietà, a la fi, un altre detall, que al mateix Joan de Serrallonga hauria fet carregar el pedrenyal. Tot i que no es pot dir que el seu bandolerisme fos tenyit de motivacions polítiques, sí que la persecució a què es veié sotmès per part dels lloctinents de Felip IV el féu valedor de certes simpaties populars, mig per complicitat mig per temor, de tot hi devia haver. És així que veure, de primer, el retrat de la infanta Cristina de Borbón en dos llocs distints de l’Hostal, en una d’aquelles imatges que certifiquen el pas d’un famós o d’una autoritat immortalitzats al costat dels de casa i, després, a una cafeteria de la plaça, veure junt amb la col·lecció de quadres dels successius equips de futbol locals una carta d’agraïment de la casa reial espanyola per haver enviat, el club, uns carnets de soci als Ducs de Palma, doncs bé, tot això, dic, em fa pensar fins a quin punt l’imaginari d’en Serrallonga ha estat derrotat per golejada i substituït pel “Déu, Pàtria, Rei” dels carlins que camparen a lloure per les Guilleries durant la segona i tercera carlinada. Vet ací els canvis de paradigma de llarg abast, la substitució de la rebel·lió per la submissió, la mentalitat subjacent a partir d’ínfims detalls quotidians elevats a categoria d’observació sociològica des de la taula d’un bar perquè a fora neva i tenen posat telecinco. De com si vols que el lloc t’expliqui alguna cosa més del que et diu l’home del temps i tu retrates, has d’obrir la lent i parar l’orella, i fer com si tracessis un mapa per on transitar els camins que tu ja hi obres, ara sense por de perdre’t, perquè ja no necessites guia, perquè hi ha una fada que et segueix i que et diu "vine, camina al meu costat".

Cau la neu, a poc a poc. Fa vent i fred i s'ha fet fosc. Primavera d’hivern, primavera d’estiu. Vivim hores incertes i no hi ets.

Les hores incertes

(Fragments)

.

Quan, pels voltants de Sant Josep, comença de flotar en l'aire l'endolciment primer de la primavera, els gats assenyalen el decantament. A les masies, a l'hivern, aquests animals passen la vida dormint al costat del foc de la llar i les nits deambulant, sense fer soroll, pels antres plens de teranyines i de coses inversemblants de les cases velles. Quan apareix l'inici del bon temps, surten a fora, i alguns n'he vistos que es passaven les hores de la llum del dia, parats, immòbils, silenciosos, davant d'un forat obert en la terra esperant l'aparició d'una rata o d'un qualsevol animalet. (...)

.

L'aparició del bon temps es produeix amb el sacrifici de la floració, escassa però deliciosa, de la botànica hivernal. El gran esclat biològic arrasa la floració hivernal, o potser la floració, pressionada per la duresa de l'hivern, no té prou força per a resistir la folgada llibertat del bon temps. Les mimoses perden la flor, el color i el perfum i esdevenen arbres mediocres i grisos. Les mimoses han fet el seu temps: crearen un aire il·lusori de lluna de mel, una temperatura dolça i càlida enmig de la clara, vítria fredor de l'hivern. (...) Un altre arbre que en aquest temps ha acabat la seva missió és l'ametller. (...) S'evapora, així mateix, el perfum de les violetes.

.

Hi ha un moment, doncs, en què la naturalesa queda com suspesa i sembla que no sap què fer. L'hivern passa avall, però la primavera és incerta. La perplexitat dura poc. Un moment de tebior i apareixen noves companyies. La del grill és la primera. El grill és l'avançada de la primavera. Tinc observat que aquest insecte és un dels més sensibles a la temperatura. Per a fer la seva aparició i començar de passar-se les seves extremitats sobre el ventre, el termòmetre ha d'assenyalar uns determinats graus. Si no els marca, queda mut i soterrat en la terra. (...)

.

L'aparició del grill obre, en el pas de l'any, aquell període de dos mesos en què hom pot ésser vegetarià sense perill i pobre sense conseqüècies excessives. Durant el seu transcurs apareixen a taula els vegetals més delicats de la terra. En les grans ciutats s'ha perdut gairebé totalment el gust d'aquestes coses, perquè hi arriben massa viatjades, envidriades i eixarreïdes. Però els hortets minúsculs, assolellats, resguardats de vents, càlids, encara donen delicioses primícies; pèsols, faves, alls, escarxofes -parlo d'escarxofes, no dels filats i teixits que solen servir-se-, patates primerenques i tota mena d'enciams fresquíssims, espinacs, pastanagues i cebes tendres. L'aparició d'aquests prodigis coincideix amb la del peix primaveral per excel·lència: les sardines. No hi ha res de més gustós, en aquest món, que una plata de sardines a la brasa. Si no se n'abusa, ¿no és el peix millor de la mar, en aquest temps? I bé: jo he viscut una època en què tot això, amb pa i vi, oli i sal, tenia un preu irrisori. Era l'època de l'any en què es podia ésser absolutament pobre, pobre de solemnitat, i tenir accés a les sensacions més fines de l'existència.

.

Josep Pla, Les hores

Nit de Sant Josep

A vegades t'entra com pruïja de voler pegar foc a tot i començar de nou. És el sentit purificador que té el foc, pecadors que som. Patró dels fusters i ebenistes, venerat sant reciclat en icona comercial. La crema que la mare ens feia a casa.
.
"...i el fusteret bonic / va dir quin embolic / quina família / com ha sigut /que per déu sóc banyut / verga florida / jo no entenc re / fa falta molta fe / n'aquesta vida." (E. Casassas).
.
No li falta raó, però aquesta nit he pensat en l'Estellés, i en concret en l'Estellés que descriu la València que aquesta nit celebra les seves Falles. En l'Estellés ignominat, perseguit i bandejat -Sanchis Guarner, Enric Valor, Joan Fuster, Ovidi Montllor- per institucions i autoritats del seu país. "Com va pel Principat? Per aquí ja ho saps, intentant no desaparèixer", em deia fa poc en una concisa fórmula de compromís el poeta d'Alzira Josep Ballester. Doncs mira, Josep -refot, per molts anys!-, per aquí em sembla que va a dies. Ja ho he dit, a vegades m'entra com pruïja.

Aquesta nit recordo l'Estellés, "el fill de Nadalet el forner, un que feia versos", Coral Romput, Horacianes, Hotel París, Llibre de meravelles, meravella entre llibres... Estellés fou enterrat amb les seves ulleres, com va demanar, però a fora, a la seva terra, entre els vius, s'hi quedaren totes les diòptries acumulades al llarg de seixanta-vuit anys de ser, intensament, entre els seus, "un entre tants / com lluiten, moren, / amants, amants!".

Estellés, t'ho jure, demà em fotré, a la teua salut, un pimentó ben torrat, tallat en tires, amb aquella carn mollar que té en llevar-li la crosta socarrada, enramat d'oli cru i amb un pessic de sal. Que s'aparten els calçots. I un bon raig de vi negre com el sutge pel broc gros del porró, com ja no se'n veuen.

D'un any

Absurdament el cel s'omplia de jardins.
Esclataven les altes carcasses de les falles.
Tota València era una foguera alegre:
ens donava la festa i la fàcil metàfora.
Jo cenyia la teua cintura en la penombra.
Jo respectava el teu silenci dolorós.
Músiques populars pujaven per les cuixes.
S'obrien damunt nostre els jardins instantanis.
Jo assumia una amarga responsabilitat.
Assistia en silenci al teu amarg silenci.
Recolzats en el ferro de la barana, véiem
la ciutat com un bosc. Vacil·laven els llums
dels castells en els teus ulls de plant, plens de llàgrimes.
No cenyia la teua adorable cintura.
L'un al costat de l'altre, contemplàvem València.
Vaig sentir el teu braç que buscava el meu braç.
Fa deu anys, fa vint anys, fa trenta anys, ho no ho sé.
Era en una terrassa humil en els afores.
Tots els veïns pujaven i miraven València.
Els agradava molt la nit de Sant Josep.

Som democràticament cultes?

Servidor de vostès no és analista polític, ni entès en processos participatius, ni tampoc versat en lleis ordenadores del poc seny que ens queda. Malgrat destralades vàries, personals i col·lectives, sempre m'he sentit inclinat a pensar que el món és un lloc harmònic, on les coses succeeixen seguint una cadència determinada que bondats religioses tamisen en criteris de fe. Perquè s'ha de tenir fe. En alguna cosa, però s'ha de tenir fe. Entre d'altres, jo tinc fe en la cultura. Així, genèricament. No és una fe cega, irracional. És empírica, basada en la creença palpable i contrastada que el seu verb, sense abusar, ens pot fer moderadament feliços.

No parlo de la moció de censura garriguenca. Parlo de la darrera festa de la cultura democràtica, una cosa de no dir. Ara que ells no han tornat (de l'avern) i els optimistes renoven lloguer i pis (al llimb celest), el comú dels mortals –desproveïts de la condició angèlica d'electors– tornem a la venerable categoria d'usuaris resignats del sistema democràtic. En fer balanç s'imposa una pregunta, independent del resultat: som democràticament cultes? Em retornen els versos de l' Assaig de càntic en el temple i les ganes de fugir nord enllà, on diuen que la gent és..., però em quedo aquí per les mateixes raons que el sinerenc i perquè em fa por volar. Som democràticament cultes? No, només tenim el graduat elemental, a nivell del mar.

.

Voldria exposar-los algunes reflexions. Primera: no s'entén que en el dia en què hom pot exercir el dret a vot es coaccioni legalment i s'impedeixi per la força –per la força amable de la llei– un dret tan elemental com el d'expressar, amb una signatura, la voluntat de reforçar el sistema amb la petició de consultes populars via referèndum, tan vinculants com els resultats electorals. Segona: no s'entén l'excés de zel dels apoderats que s'afanyen a denunciar les taules. Són els únics que fan propaganda amb insígnies i carpetes. Tercera: no s'entén que es consideri que hom fa propaganda electoral si no s'és apoderat de cap candidatura. Quarta: no s'entén de quina manera es pot interferir en el lliure exercici del dret a decidir el vot, estant a força metres de distància de les meses. Hom no és mentalista, ni parapsicòleg, ni doblegador de culleretes. O de paperetes.

.

Conclusió: no s'entén, és un dubte de fe que tinc en el sistema, en la cultura que genera i en l'alfabetització democràtica de qui a vegades l’usa i l'interpreta. Democràcia de baixa intensitat: vota, però només a l'urna, i quan et diguin. Vingui el llop o no, Manelic. Quina (e)moció...

(Publicat a l'edició d'ahir de El 9 Nou)

Ah, vaja, no era el pressupost

Qualsevol expert en semiòtica o llenguatge no verbal xalaria d’allò més amb aquest quadre. Les imatges mai no valen més que mil paraules. Les imatges no valen res per elles mateixes si al seu darrera no hi ha un batec –arrítmic o taquicàrdic– que n’expliqui l’ànima i el pols. Paraules que tradueixin la composició d’espais i formes, de llums i ombres, la textura mineral del gest o la mirada. Tampoc les paraules, per si soles, tenen un valor absolut per poder explicar una situació quan s’escriuen sobre l’aigua tèrbola dels torrents que baixen fort després de la tempesta. Vegem sinó el següent quadre, però ni així.

La figura u té el semblant seriós, amb la mirada baixa, com perduda, qui sap si avergonyida i tot. No gosa, igual que els altres, mirar fit a l’objectiu, buscar l’assentiment de l’interlocutor –no és fotografia de compromís (de catequesi o comunió), ans és comprometedora (de confirmació), potser retrata amb qui vols estar i no gosaves a l’inici perquè et menystenien o insultaven, no recordes?, i era tot un pati de col·legi i no et passaven la pilota–, ni tampoc gosa abastar amb les mans el taulell demòtic de la casa gran, ja no del catalanisme desnonat, sinó de tots els garriguencs de bona fe que el van votar. No serà orgull, però sols ell va a pit descobert puix ja ha ensenyat les seves cartes.

La figura dos, igualment, té la mirada baixa, però no perduda. Té la pensa fixa i concentrada, la faç resolutiva de qui ha esgotat paciència i crèdit i vol cobrar el que creu que se li deu. La línia dura del seu rostre dibuixa, imperceptible gairebé, el traç d’un lleu somriure irònic de Gioconda. És un rostre que es destensa a poc a poc, que finalment es desenroca. Mirem braços i mans. Els palmells oberts, talment una imposició litúrgica, o a punt de bufetada seca, no toquen fusta, encara, però n’intueixen el seu tacte i alliberen ràbia tensa acumulada. Diríeu que va sola i tot un exèrcit comanda. És la figura més a l’avançada. Un hola Jose, hola Pepe, per fi he arribat, no saben el que es fan. Aparteu vermut i criatures i serviu-me la carn d’olla.

El tercer home és el més allunyat en el temps i en l’espai. La seva ubicació en el quadre suggereix un punt de fuga que no s’arriba a produir. Es diria que espera torn per segellar el seu expedient de readmissió a llogater, però altres figures li han guanyat la posició i ell no gosa discutir-la. És la discreció de la veterania. És el més seriós dels rostres, el més frontal i greu. El torero que retorna a plaça després de la cornada i no li plouen ni calces ni clavells. La picaresca de quan l’àrbitre no mira. L’evidència d’uns arguments que no cal justificar. Els borbollons de l’aigua sobreeixint la claveguera un maig plujós. La venjança d’un plat fred de seques sense botifarra. Ja us vaig avisar que tornaria, tinc tot el temps del món per redimir-me i ensorrar-vos.

El quart home és també el darrer i ara li han dit vine, t’estimem, vols jugar? Per això és l’únic que somriu. O mai o així, sembla pensar. Per això també és l’únic que es recolza amb fals estil impostat i tavernari sobre el taulell demòtic del bar, la barra, esperant que li retornin canvi pels serveis prestats al sindicat majoritari, que li omplin el dipòsit del cotxe-escombra amb combustible biodièsel i ecològic de biomassa forestal. Els altres ignoren que la seva miopia no té a veure amb les idees que defensa, i és així que està més a l’esquerra tancant quadre en un racó, poca mobilitat, no té altra iniciativa ni destí, que no vull a ningú més al meu costat.

Hi ha altres figures no identificables. Sempre són el poble, massa amorfa i transparent com una ameba. L’administrat, l’ase dels cops de la puerilitat i de la impunitat polítiques. Així, la figura cinc és pintada d’un vermell al·legòric i social, sense lletres blanques, i surt d’esquena a l’espectador, al centre esquerra. Per això, alhora, dóna la cara a les quatre figures i apareix en primer terme. Perquè el poble, l’ens abstracte, arreu, sempre va al davant, mirant de cara per entomar millor l’escopinada. Aixecada de camisa fins el pit. No era el pressupost que negociaven. S’ha acabat el bròquil, i el sudoku suma 9. Deixeu la porta ajustada. Buenas noches i buena suerte.

http://www.vilaweb.cat/www/lagarriga

La meva aposta

Cassià Just

Més bufetades. De mica en mica, perquè és llei de vida, ens anem quedant orfes. Individualment i col·lectiva. Els matissos de dolor són distints segons els casos però el resultat pràctic és el mateix. S'apaga una vida, desapareix una persona, ens deixa un referent. La seva obra perdura en el testimoni de vida que ha deixat. Si ho duem a la sang, allò de bo que tenim és el llegat més preuat que com a fills ens correspon. Si no és el cas, tenim sempre la possibilitat de millorar a partir de l'exemple públic de rigor i bondat a bastament demostrades. A vegades n'esquivem l'exigència, no ens donem per al·ludits, però les seves presències són allí. En fundacions, en premis, en biblioteques, en monuments... Salvar-se en la paraula que els altres diuen de tu, diuen d'ell. Sentir-se per ella, si no salvat, salvable, com deia Carles Riba.

L'Oriol Ponsatí ens ha enviat aquestes:

"El monjo cristià no és un especialista de l'autocontrol, sinó un foll de Déu que intenta viure i estimar, compartint el mateix ideal amb els germans de la comunitat i, si fos possible, amb tots els homes i dones del món."

(Cassià M. Just. Glosses per a una relectura de la regla benedictina. PAMSA, 1989.)

"Semel ergo breve praeceptum tibi praecepitur: dilige, et quod vis fac; sive taceas, dilectione taceas; sive clames, dilectione clames; sive emendes, dilectione emendes; sive parcas, dilectione parcas: radix sit intus dilectionis, non potest de ista radice nisi bonum existere."

(Agustí d'Hipona. In epistolam Ioannis ad Parthos, VII, 8)

"T'és encarregat, doncs, un únic i breu encàrrec: estima i fes el que vulguis; si calles, calla amb amor; si crides, crida amb amor; si castigues, castiga amb amor; si perdones, perdona amb amor. Que l'arrel de l'amor sigui dins teu; d'aquesta arrel només en poden sorgir coses bones."

Pregunta al cap del dia

Si quan semblava que l'argumentari catalanista ja més clar no podia ser, si quan no calia recórrer al "som i serem" no han estat capaços, uns i altres, de contrarestar la retòrica buida de la lletania socialista, aleshores, quina ha de ser la dialèctica a partir d'ara si el principal obstacle per l'avenç polític del país és la seva pròpia gent que no el reconeix com a tal?

País poruc (v. 2)

Catalunya és un país poruc quan el que guanya és el vot de la por. Optimisme? Si tu no hi vas ells tornen. I ja els tenim aquí, cada vegada són més del que ja hi ha. Més Espanya. Catalunya és un país poruc que té por del que un dia podria arribar a ser, que no vol ser gran, vol ser Peter Pan i creure sempre que els Reis d’Orient vénen de ponent. Catalunya és conservadora i pairalista. De la masia olotina al cortijo de ribera llobregatina hi ha l’abisme d’un sol pas. Són les migas amb calçots. L’opció més conservadora és deixar sempre les coses com estan, sargir l’estrip de país amb més mercromina. Que no supuri la ferida. El progrés (optimista) que ha d’oferir el catalanisme actual té uns nivells baixíssims de credibilitat, a nivell del mar, i es mostra incapaç d’erigir-se en interlocutor amb l’Estat. Ens cal una Solidaritat Catalana. Rellegir el passat, redibuixar el futur. Manelic, que ve el llop. Mama por. Desconcert. Decepció. Tristesa. Vergonya. Confiança encara en el país, malgrat tot. Toc, toc. Que hi ha algú? Sí, quinze diputats sobre quaranta-set.

.

De ponent, ni vent ni gent

Ve de ponent com sempre aquest mal vent,

però no somiquem, plorem a voltes

amb els ulls i els punys per treure forces

del pou profund de la sang i el neguit.

Parlo de mi i de tots, i del meu temps

i d'altres temps esclaus de la mateixa

mesura de silencis i d'oblit.

Parlo d'uns ulls que escruten l'horitzó

perquè una nit s'hi ha d'ofegar la lluna,

i d'uns sorrals que cada dia el mar

neteja de remors i de petjades.

S'esbalça a dolls inútilment la llum

pels farallons ben recoberts d'escuma.

Ningú no es renta els ulls a ple torrent,

com anys abans, ni amb boira matinera.

Ja no cremem margeres ni encenem

teies d'ajut a cada cantonada.

Muden els temps, però no muda el vent

ni les proclames ni els miralls, i esclaten

bombolles de sabó davant els ulls

d'aquells que encara esperen el prodigi.

Ve de ponent com sempre, i és fal.laç,

aquest mal vent, i encomana eixorquia.

Parlo per mi i per tots, i escric a crits

per mi i per tots, pel temps que em toca viure

i pels temps que vindran, i clavo els ulls

al cor mateix de l'espiral que engendra

aquest mal vent, ara que estic tan sol

que cap temor no m'aigualeix les hores,

ara que ja no em tempta el gest i puc

donar-me tot sencer en cada mirada.

Ve de ponent com sempre, ja ho he dit,

aquest mal vent, i bufa fort encara.

Era de preveure

Era de preveure, i des d’ahir que estàvem avisats. Si la Junta Electoral prohibeix la recollida de signatures, si incautament perseveres en l’intent, comets una falta. Tot i que la parella de mossos s’han mostrat molt comprensius i la conversa ha estat cordial i amb l’empatia necessària perquè tot acabés bé, hem hagut de desar la taula al cotxe i continuar, durant una estona, la recollida de signatures a peu dret. Altres pacífics votants que passaven per allí s’han interessat pel que ocorria i alguns, fins i tot, han volgut signar, alcaldessa inclosa. Estàvem a uns cinquanta metres del col·legi electoral de ca n’Illa, a la Garriga, parapetats en un xamfrà obert als quatre vents, però darrere una torre elèctrica de ciment que ens impedia el contacte visual amb el col·legi. Des de les 10 fins a les 12, aproximadament. Però la gresca ha començat aviat en un altre col·legi electoral de la població –on vota el ciutadà Rivera-, quan encara no feia ni un quart d’hora que hi havia la taula muntada i els apoderats socialistes han avisat la policia local que, al seu torn, haurà avisat la parella susdita de mossos. La nostra taula ha estat la darrera a ser desmantellada, però els diferents grups ens hem reunit a la plaça i hem tornat a instal·lar-nos darrera l’Ajuntament, a l’hora del vermut, en la franja horària en què segurament s’hauran recollit més signatures.

Pensant-hi detingudament, ningú, amb dos o tres dits de front, i amb una consciència democràtica alliberada de prejudicis, pot relacionar una recollida de signatures amb un hipotètic entorpiment del lliure exercici del dret a vot. Només des d’una interpretació política de la normativa existent –prou vague en ella mateixa-, i només des de la consciència exacta que s’està en contra d’allò que es proposa signar, es pot acusar la iniciativa de ser propaganda electoral encoberta. Posats a rebaixar intel·lectualment l’argumentari, afegim que tampoc haurien d’estar permeses les carpetes i les acreditacions amb els logotips dels partits que porten els apoderats. Tot plegat, doncs, deixa la pobra, trista sensació, que en aquest país l’exercici democràtic no està suficientment desenvolupat, i que és precisament en el dia en què hom pot exercir el dret a vot –la festa de la democràcia- que es coacciona legalment i s’impedeix per la força –per la força amable de la llei- un dret tan elemental i saludable com és el d’expressar inequívocament la voluntat de reforçar aquest mateix sistema democràtic a través de la petició de consultes populars tan vinculants com ho seran els resultats que sabrem aquesta nit.
A les 14 hores s’ha fet públic aquest comunicat. Democràcia de baixa intensitat: vota.

Baixa intensitat

No cal ser un antisistema per corroborar que el sistema democràtic que tenim és de baixa intensitat. Encara que institucionalment estiguem ben coberts i controlats, que l'aparell jurídic i administratiu estigui a disposició i al servei de la ciutadania, el veritable sistema, que és el sistema de partits, ho té tot anegat.

Durant la jornada electoral de demà hi ha previstes més de 400 taules arreu del país on es recolliran signatures per demanar que Catalunya tingui competències pròpies per a poder convocar referèndums vinculants en aquells temes que es considerin oportuns, ja siguin referits a les infraestructures, als serveis o a qualsevol altre tema de país. La iniciativa, sorgida de la voluntat de les plataformes Sobirania i Progrés i Plataforma pel Dret a Decidir està al marge, doncs, de qualsevol mercadeig electoralista i en cap cas interferirà en el dret que tothom té d'exercir el seu vot allí on li toqui. I això, senzillament, perquè no es demana el vot per cap grup ni es té candidatura. Només es recullen signatures. Malgrat aquesta evidència, les Juntes electorals de zona encara no tenen clar una unitat de criteri. Més ben dit, tenen una disparitat de criteri, però de criteri polític, perquè mentre que a la província de Barcelona s'ha prohibit la constitució d'aquestes taules no és el cas de Girona, amb la qual cosa són ells mateixos els qui entren en contradicció, ja que si bé no entorpeixen el dret de vot sí que entorpeixen i coaccionen el dret fonamental d'expressió.

La Junta Electoral sempre m'ha semblat un ens abstracte, nebulós, diferent de quan dius: Madrid. Qui la forma? Qui són aquests senyors que decideixen que uns altres no poden demanar poder decidir? La legislació és prou ambigua, inconcreta, i així, el president de la mesa electoral de cada col·legi és qui ha de vetllar perquè al local o als voltants -sense especificar cap tipus de distància- no es formin grups que puguin entorpir l'accés al col·legi electoral. Atribució, d'altra banda, lògica i entenimentada. Si creu que hi ha algun impediment pot ordenar -ordenar- a la policia que obligui a qualsevol grupúscul antidemocràtic o sospitós a dispersar-se o a abandonar el seu lloc.

Demà, a la Garriga, es constituiran les tres taules que estaven previstes. Veurem què passarà. És veritat que hi ha altres jornades que potser són més propícies i com que la campanya no té data de caducitat ben probablement hi haurà altres ocasions per recollir signatures, si és que l'autoritat pertinent no ho impedeix. Si cal sense taula, a peu dret. Democràcia de baixa intensitat: vota.

La vida del blocaire és dura

La vida del blocaire és dura. Un cop comences, encara sense saber massa bé com acabarà tot, vius immers en una certa febrada i és difícil apartar la pensa de res que no sigui motiu per anotar al bloc. Atrapat a la xarxa, però, aviat sobrevenen els buits, perquè no sempre t'és possible dedicar una estona a escriure quatre coses. Perquè no sempre és necessari fer-ho si no en saps articular el discurs o bé t'en falta la motivació. Després, amb certa perspectiva, amb l'acumulació de dades que s’apilen al paller, vas trobant resposta al perquè el vas iniciar; o, millor encara, vas veient quin és el camí, quin el dibuix i traça que li vas donant. Vas construint un discurs, una memòria novel·lada, meitat biogràfica i meitat ficció, un híbrid de gèneres que t’agradaria respongués al subtítol del bloc. Molt probablement, em temo, al final t’ocorri com a aquell personatge borgià, que, a força de voler dibuixar el món al capdavall no va acabar dibuixant sinó el seu rostre. Veure la teva lletra, la teva reflexió o opinió, a través de la pantalla, en un marc impúdic que et despulla en potència davant de tothom, té la seva gràcia i alhora la seva responsabilitat. La gràcia rau en la mateixa immediatesa del mitjà, en la novetat canallenca que suposa l’accés directe i sense filtres a la manera que tens de veure el món a través de les paraules. La responsabilitat, en canvi, deriva directament del teu vincle amb aquestes mateixes paraules que són tu, l’extensió digital de les teves diòptries neuronals, ara fixades i accessibles a qui s'hi vulgui rabejar.No saps mai pas qui s'hi acostarà. Desestimat el comptador -fins ara no has estat capaç d'assolir-lo- l'índex de visites queda reduït -mai millor dit- als comentaristes ocasionals, passavolants de la xarxa, als funambulistes digitals que en alguna cerca s’entrebanquen amb quatre herbots mal segats. (Ara recordo la radiació sindreuenca que fa: “Quin lladre més discret que el pastisser? Ni en els pastells de nata no deixa empremtes digitals”). Tanmateix, tens l'íntim convenciment que hi ha qui llegeix el que penses, vés tu a saber per quin estrany cas de solidaritat gremial -perquè tenen un bloc- o curiositat intel·lectual, perquè el que hi ha és el que t'agrada, t'ocupa i et preocupa, tan ordinari o extraordinari com a qualsevol passavolant. S’escriu per ser llegit, però sobretot s'escriu -sobretot m'escric- per explicar la perplexitat del fet viure, l'aprenentatge d'exercir aquest fet ineluctable amb el convenciment que ningú et demanarà mai responsabilitats si demà mateix renuncies a intentar explicar-lo des d'un bloc o en el blanc rectangular i lletós d’una pasta de paper.

Politiqueig municipal

No tot són eleccions al parlament espanyol. Els qui vivim en entorns que encara conserven certa dimensió humana, que et permeten conèixer la majoria de regidors del teu municipi i seguir-ne poc o molt les peripècies -que tampoc et són alienes-, a vegades ens veiem impel·lits a ficar cullerada sense que ens hi vagi el vot o càrrec. Quan fa mesos que el teu poble està sense pressupost i amb un govern en minoria és lògic que et preocupis, si t'importa, ni que sigui una mica, el seu present i futur, que també és el teu, vull dir el meu cas. És la raó de l'escrit que segueix, publicat al setmanari Gar. Numèricament, el context es resumeix així: govern de CiU (5) i ERC (2), amb la oposició de PSOE-PSC (4), EILG (2), ICV (2), PP (1), GIG (1). Però el problema no són les matemàtiques...

El garriguenc emprenyat
No sé si existeix aquesta subespècie de català, o si s’hauria d’inventar, però el que em sembla evident és que s’estan gestant les condicions –s’estan fent mèrits, per dir-ho clar– perquè aflori a la superfície. El terreny és adobat des de les passades eleccions, en les quals també aflorà la biodiversitat política garriguenca, amb una ufanor que ni els més grans recorden a cap Corpus. L’interès legítim que la ciutadania electe sent per la cosa pública –perquè el carnet obliga i m’avorreixo, perquè s’ha de fer alguna cosa, perquè no puc més de vanitat, perquè m’estimo el poble, perquè...– no es correspon, encara, amb la percepció d’una fluïdesa en la gestió, més enllà, és natural, del quefer diari i rutilant que engreixa l’administració. Ho entorpeix, des de fa mesos, l’aprovació del pressupost, un dilatat entremès servit a racions segons el dia: ara toca una reunió i demà faig un article. Mentre, es va estenent una boirina baixa, un xiuxiueig, la sensació que allí dins –no se sap qui, i és igual el rol que hom hi juga– la cosa no acaba de rutllar. Que no pot ser que disset persones no facin una majoria que decideixi, per exemple, com i quan es trenca la guardiola.

La responsabilitat a què tantes vegades s’apel·la i es requereix a l’altre també ha de ser aplicable a les disset persones que formen el consistori a partir de dues preguntes bàsiques: per què estic aquí i què vull fer. Si la resposta no és intel·ligible pel teu fill és que anem pel pedregar. Millor baixar del carro i que a la vinya hi vagi un altre. I això val tant per qui governa com per qui, suposo, vol governar. Evidentment ningú ha dit que sigui fàcil. Dels set grups, del cert, cap té la veritat absoluta de com gestionar el present i futur de la Garriga, ni tots set, per separat, representen models antagònics. És més, fins és probable que algun no tingui ni ruta ni model.

En tots els ordres de la vida, administrar cert grau de responsabilitat implica ser capaç d’acceptar –d’entendre– que l’altre, per distant de pensament o ideologia, coix i tot o geperut, pot igualment desenvolupar el teu càrrec amb un mínim de garanties. Que fins i tot pot tenir raó. És un principi d’humilitat franciscana transversal a totes les religions polítiques, a totes les ideologies de fe.

Tribunes com aquesta són el recurs que la ciutadania té a l’abast per exigir eficàcia als seus representants. Verbalitzar el malestar als al·ludits –tothom en coneix algun o alguna– és l’altre. No voldria que el to que vull distès d’aquest escrit dissimulés certa amargor i un deix de decepció per les formes i el to que va adquirint la nostra política municipal en distints temes. La Garriga no ho mereix ni nosaltres tampoc.

Potser que en lloc de programar reunions i plens en horari de telenotícies, provin, no sé, de pactar, consensuar i dialogar després d’una calçotada a Plaça. L’ànim és distint i la predisposició més bona. I no estaran sols, que la gentada serà molta i el poble –ara sí en ple– els donarà suport, i acabarem, entre tots, trobant els angles i la quadratura d’aquest cercle viciós del pressupost.

(Si després de la lectura algú necessita destensar-se amb un altre tipus d'emocions, pot clicar aquí)