La vida del blocaire és dura

La vida del blocaire és dura. Un cop comences, encara sense saber massa bé com acabarà tot, vius immers en una certa febrada i és difícil apartar la pensa de res que no sigui motiu per anotar al bloc. Atrapat a la xarxa, però, aviat sobrevenen els buits, perquè no sempre t'és possible dedicar una estona a escriure quatre coses. Perquè no sempre és necessari fer-ho si no en saps articular el discurs o bé t'en falta la motivació. Després, amb certa perspectiva, amb l'acumulació de dades que s’apilen al paller, vas trobant resposta al perquè el vas iniciar; o, millor encara, vas veient quin és el camí, quin el dibuix i traça que li vas donant. Vas construint un discurs, una memòria novel·lada, meitat biogràfica i meitat ficció, un híbrid de gèneres que t’agradaria respongués al subtítol del bloc. Molt probablement, em temo, al final t’ocorri com a aquell personatge borgià, que, a força de voler dibuixar el món al capdavall no va acabar dibuixant sinó el seu rostre. Veure la teva lletra, la teva reflexió o opinió, a través de la pantalla, en un marc impúdic que et despulla en potència davant de tothom, té la seva gràcia i alhora la seva responsabilitat. La gràcia rau en la mateixa immediatesa del mitjà, en la novetat canallenca que suposa l’accés directe i sense filtres a la manera que tens de veure el món a través de les paraules. La responsabilitat, en canvi, deriva directament del teu vincle amb aquestes mateixes paraules que són tu, l’extensió digital de les teves diòptries neuronals, ara fixades i accessibles a qui s'hi vulgui rabejar.No saps mai pas qui s'hi acostarà. Desestimat el comptador -fins ara no has estat capaç d'assolir-lo- l'índex de visites queda reduït -mai millor dit- als comentaristes ocasionals, passavolants de la xarxa, als funambulistes digitals que en alguna cerca s’entrebanquen amb quatre herbots mal segats. (Ara recordo la radiació sindreuenca que fa: “Quin lladre més discret que el pastisser? Ni en els pastells de nata no deixa empremtes digitals”). Tanmateix, tens l'íntim convenciment que hi ha qui llegeix el que penses, vés tu a saber per quin estrany cas de solidaritat gremial -perquè tenen un bloc- o curiositat intel·lectual, perquè el que hi ha és el que t'agrada, t'ocupa i et preocupa, tan ordinari o extraordinari com a qualsevol passavolant. S’escriu per ser llegit, però sobretot s'escriu -sobretot m'escric- per explicar la perplexitat del fet viure, l'aprenentatge d'exercir aquest fet ineluctable amb el convenciment que ningú et demanarà mai responsabilitats si demà mateix renuncies a intentar explicar-lo des d'un bloc o en el blanc rectangular i lletós d’una pasta de paper.