Nit de Sant Josep

A vegades t'entra com pruïja de voler pegar foc a tot i començar de nou. És el sentit purificador que té el foc, pecadors que som. Patró dels fusters i ebenistes, venerat sant reciclat en icona comercial. La crema que la mare ens feia a casa.
.
"...i el fusteret bonic / va dir quin embolic / quina família / com ha sigut /que per déu sóc banyut / verga florida / jo no entenc re / fa falta molta fe / n'aquesta vida." (E. Casassas).
.
No li falta raó, però aquesta nit he pensat en l'Estellés, i en concret en l'Estellés que descriu la València que aquesta nit celebra les seves Falles. En l'Estellés ignominat, perseguit i bandejat -Sanchis Guarner, Enric Valor, Joan Fuster, Ovidi Montllor- per institucions i autoritats del seu país. "Com va pel Principat? Per aquí ja ho saps, intentant no desaparèixer", em deia fa poc en una concisa fórmula de compromís el poeta d'Alzira Josep Ballester. Doncs mira, Josep -refot, per molts anys!-, per aquí em sembla que va a dies. Ja ho he dit, a vegades m'entra com pruïja.

Aquesta nit recordo l'Estellés, "el fill de Nadalet el forner, un que feia versos", Coral Romput, Horacianes, Hotel París, Llibre de meravelles, meravella entre llibres... Estellés fou enterrat amb les seves ulleres, com va demanar, però a fora, a la seva terra, entre els vius, s'hi quedaren totes les diòptries acumulades al llarg de seixanta-vuit anys de ser, intensament, entre els seus, "un entre tants / com lluiten, moren, / amants, amants!".

Estellés, t'ho jure, demà em fotré, a la teua salut, un pimentó ben torrat, tallat en tires, amb aquella carn mollar que té en llevar-li la crosta socarrada, enramat d'oli cru i amb un pessic de sal. Que s'aparten els calçots. I un bon raig de vi negre com el sutge pel broc gros del porró, com ja no se'n veuen.

D'un any

Absurdament el cel s'omplia de jardins.
Esclataven les altes carcasses de les falles.
Tota València era una foguera alegre:
ens donava la festa i la fàcil metàfora.
Jo cenyia la teua cintura en la penombra.
Jo respectava el teu silenci dolorós.
Músiques populars pujaven per les cuixes.
S'obrien damunt nostre els jardins instantanis.
Jo assumia una amarga responsabilitat.
Assistia en silenci al teu amarg silenci.
Recolzats en el ferro de la barana, véiem
la ciutat com un bosc. Vacil·laven els llums
dels castells en els teus ulls de plant, plens de llàgrimes.
No cenyia la teua adorable cintura.
L'un al costat de l'altre, contemplàvem València.
Vaig sentir el teu braç que buscava el meu braç.
Fa deu anys, fa vint anys, fa trenta anys, ho no ho sé.
Era en una terrassa humil en els afores.
Tots els veïns pujaven i miraven València.
Els agradava molt la nit de Sant Josep.