Catalunya és un país poruc quan el que guanya és el vot de la por. Optimisme? Si tu no hi vas ells tornen. I ja els tenim aquí, cada vegada són més del que ja hi ha. Més Espanya. Catalunya és un país poruc que té por del que un dia podria arribar a ser, que no vol ser gran, vol ser Peter Pan i creure sempre que els Reis d’Orient vénen de ponent. Catalunya és conservadora i pairalista. De la masia olotina al cortijo de ribera llobregatina hi ha l’abisme d’un sol pas. Són les migas amb calçots. L’opció més conservadora és deixar sempre les coses com estan, sargir l’estrip de país amb més mercromina. Que no supuri la ferida. El progrés (optimista) que ha d’oferir el catalanisme actual té uns nivells baixíssims de credibilitat, a nivell del mar, i es mostra incapaç d’erigir-se en interlocutor amb l’Estat. Ens cal una Solidaritat Catalana. Rellegir el passat, redibuixar el futur. Manelic, que ve el llop. Mama por. Desconcert. Decepció. Tristesa. Vergonya. Confiança encara en el país, malgrat tot. Toc, toc. Que hi ha algú? Sí, quinze diputats sobre quaranta-set.
.
Ve de ponent com sempre aquest mal vent,
però no somiquem, plorem a voltes
amb els ulls i els punys per treure forces
del pou profund de la sang i el neguit.
Parlo de mi i de tots, i del meu temps
i d'altres temps esclaus de la mateixa
mesura de silencis i d'oblit.
Parlo d'uns ulls que escruten l'horitzó
perquè una nit s'hi ha d'ofegar la lluna,
i d'uns sorrals que cada dia el mar
neteja de remors i de petjades.
S'esbalça a dolls inútilment la llum
pels farallons ben recoberts d'escuma.
Ningú no es renta els ulls a ple torrent,
com anys abans, ni amb boira matinera.
Ja no cremem margeres ni encenem
teies d'ajut a cada cantonada.
Muden els temps, però no muda el vent
ni les proclames ni els miralls, i esclaten
bombolles de sabó davant els ulls
d'aquells que encara esperen el prodigi.
Ve de ponent com sempre, i és fal.laç,
aquest mal vent, i encomana eixorquia.
Parlo per mi i per tots, i escric a crits
per mi i per tots, pel temps que em toca viure
i pels temps que vindran, i clavo els ulls
al cor mateix de l'espiral que engendra
aquest mal vent, ara que estic tan sol
que cap temor no m'aigualeix les hores,
ara que ja no em tempta el gest i puc
donar-me tot sencer en cada mirada.
Ve de ponent com sempre, ja ho he dit,
aquest mal vent, i bufa fort encara.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada