Politiqueig municipal

No tot són eleccions al parlament espanyol. Els qui vivim en entorns que encara conserven certa dimensió humana, que et permeten conèixer la majoria de regidors del teu municipi i seguir-ne poc o molt les peripècies -que tampoc et són alienes-, a vegades ens veiem impel·lits a ficar cullerada sense que ens hi vagi el vot o càrrec. Quan fa mesos que el teu poble està sense pressupost i amb un govern en minoria és lògic que et preocupis, si t'importa, ni que sigui una mica, el seu present i futur, que també és el teu, vull dir el meu cas. És la raó de l'escrit que segueix, publicat al setmanari Gar. Numèricament, el context es resumeix així: govern de CiU (5) i ERC (2), amb la oposició de PSOE-PSC (4), EILG (2), ICV (2), PP (1), GIG (1). Però el problema no són les matemàtiques...

El garriguenc emprenyat
No sé si existeix aquesta subespècie de català, o si s’hauria d’inventar, però el que em sembla evident és que s’estan gestant les condicions –s’estan fent mèrits, per dir-ho clar– perquè aflori a la superfície. El terreny és adobat des de les passades eleccions, en les quals també aflorà la biodiversitat política garriguenca, amb una ufanor que ni els més grans recorden a cap Corpus. L’interès legítim que la ciutadania electe sent per la cosa pública –perquè el carnet obliga i m’avorreixo, perquè s’ha de fer alguna cosa, perquè no puc més de vanitat, perquè m’estimo el poble, perquè...– no es correspon, encara, amb la percepció d’una fluïdesa en la gestió, més enllà, és natural, del quefer diari i rutilant que engreixa l’administració. Ho entorpeix, des de fa mesos, l’aprovació del pressupost, un dilatat entremès servit a racions segons el dia: ara toca una reunió i demà faig un article. Mentre, es va estenent una boirina baixa, un xiuxiueig, la sensació que allí dins –no se sap qui, i és igual el rol que hom hi juga– la cosa no acaba de rutllar. Que no pot ser que disset persones no facin una majoria que decideixi, per exemple, com i quan es trenca la guardiola.

La responsabilitat a què tantes vegades s’apel·la i es requereix a l’altre també ha de ser aplicable a les disset persones que formen el consistori a partir de dues preguntes bàsiques: per què estic aquí i què vull fer. Si la resposta no és intel·ligible pel teu fill és que anem pel pedregar. Millor baixar del carro i que a la vinya hi vagi un altre. I això val tant per qui governa com per qui, suposo, vol governar. Evidentment ningú ha dit que sigui fàcil. Dels set grups, del cert, cap té la veritat absoluta de com gestionar el present i futur de la Garriga, ni tots set, per separat, representen models antagònics. És més, fins és probable que algun no tingui ni ruta ni model.

En tots els ordres de la vida, administrar cert grau de responsabilitat implica ser capaç d’acceptar –d’entendre– que l’altre, per distant de pensament o ideologia, coix i tot o geperut, pot igualment desenvolupar el teu càrrec amb un mínim de garanties. Que fins i tot pot tenir raó. És un principi d’humilitat franciscana transversal a totes les religions polítiques, a totes les ideologies de fe.

Tribunes com aquesta són el recurs que la ciutadania té a l’abast per exigir eficàcia als seus representants. Verbalitzar el malestar als al·ludits –tothom en coneix algun o alguna– és l’altre. No voldria que el to que vull distès d’aquest escrit dissimulés certa amargor i un deix de decepció per les formes i el to que va adquirint la nostra política municipal en distints temes. La Garriga no ho mereix ni nosaltres tampoc.

Potser que en lloc de programar reunions i plens en horari de telenotícies, provin, no sé, de pactar, consensuar i dialogar després d’una calçotada a Plaça. L’ànim és distint i la predisposició més bona. I no estaran sols, que la gentada serà molta i el poble –ara sí en ple– els donarà suport, i acabarem, entre tots, trobant els angles i la quadratura d’aquest cercle viciós del pressupost.

(Si després de la lectura algú necessita destensar-se amb un altre tipus d'emocions, pot clicar aquí)