Doble assassinat dels germans Badia

Ahir vaig llegir la notícia, just quan alhora enceto en el llibre de Josep Benet el capítol que hi fa referència. L’assassinat dels germans Badia –del qual l’autor s’assabentà gràcies al jove estudiant garriguenc Josep Camp Lloreda- produí un fort impacte en els mitjans catalanistes que Benet reprodueix fragmentàriament a les seves memòries. El terrorista de la FAI Justo Bueno Pérez els va tirotejar quan sortien de dinar de casa un familiar el 28 d’abril de 1936, fa setanta-dos anys. Miquel Badia, que havia estat càrrec policial de la Generalitat, s’havia significat en contra dels “absurds intents d’instaurar el comunisme llibertari als pobles, per mitjà d’insurreccions armades locals”.
El mateix Josep Maria Planes, ara mediàtic gràcies a un molt ben documentat serial històric de teletres –i autor del deliciós Nits a Barcelona (1931), reeditat en facsímil el 2001 per la Llibreria Catalònia– n’escriví el següent: “Val la pena que els catalans no ho oblidin: Badia no ha estat mort per cap dels errors polítics que hagi pogut cometre. Badia ha estat mort perquè, en nom del catalanisme i per servir el catalanisme, va plantar cara al focus criminal que des de sempre, davant la indiferència dels Governs espanyols, havia infectat la vida del nostre país.” El mateix Planes cauria abatut quatre mesos després, també pels faistes.
No fou fins el 2003 que Benet, dins el llibre Domènec Latorre, afusellat per catalanista, aportava proves documentals que certificaven l’autoria del crim. Aquest havia quedat impune, com moltes altres accions de la FAI. Bueno, que fugí a França després d’altres crims i estafes, tingué la sort que els arxius policials anteriors al 1936 van ser cremats. Tornat a Barcelona, fou detingut pel comissari Pedro Polo, “que el coneixia, perquè, com a policia professional, havia actuat a les ordres de Miquel Badia” abans dels fets d’octubre de 1936. Al consell de guerra, que s’allargà per espai de quatre anys “perquè algunes personalitats franquistes intentaren salvar-li la vida”, al·legà que havia actuat “contra ells perquè eren separatistes”. El procés, que culminà amb el seu afusellament al Camp de la Bota el 1944, sembla que li féu guanyar les absoltes de la “memòria històrica” en ser inclòs el seu nom a les columnes que hi ha a l’entrada del fossar de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc, en record als immolats per la llibertat de Catalunya.
Benet es pregunta al seu llibre el per què d’aquest record i homenatge a un assassí i el per què del silenci institucional envers els germans Badia, silenci parapetat rere l’aparell del Memorial Democràtic. Alhora, denuncia el consistori de la capital del Barcelonès per no haver restituït, ja en democràcia, el nomenclàtor de Plaça dels Germans Badia (actual Francesc Macià, abans Calvo Sotelo) que l’ajuntament d’aleshores –d’esquerres i catalanista–, presidit per Carles Pi Sunyer, havia batejat poc després del seu assassinat, oimés quan l’ajuntament democràtic -també d'esquerres i catalanista?- ha dedicat vials a personatges que amb el seu intel·lecte i servei a Catalunya tant han contribuït a la prosperitat del país i del catalanisme, com Buenaventura Durruti.
Quedeu avui tranquil, senyor Benet, encara que no hagin estat ni les institucions ni cap partit polític els que han reparat el que resulta incomprensible, com heu posat de manifest en el vostre llibre, sinó “patriotes catalans”, com vós mateix.

Les bones notícies

Hi ha notícies que et compensen un mal dia, uns mals dies, maldecaps i mal de panxes, emmurriaments dels que tenen la pell fina i no et saluden, excés de feina i de lectures, els anònims, un brot d’angoixa, un malestar que s’instal·la i que no et deixa, una mala digestió, que no quedi xocolata, mails insulsos, correu brossa, al cotxe una ratllada i cada dia més sorolls, una taca a la camisa, una carta indesxifrable, una classe insuportable, l’Espanyol fora d’Europa, que et governin socialistes, divisió als nacionalistes, poc sabó a la rentadora, que se’t trenqui la cadira, una bugada endarrerida, no és la cobertura sinó que és la bateria, no t’acabes aquest llibre?, una espera massa llarga, a la sola de la bota esquerra una ferida, unes fotos massa fosques, beneïda pluja inoportuna, una guia equivocada, una falsa destralada, una regidora regirada, que et demanin hores extres, que demanis pietat, que t’inculpin de maleses, que no siguin tot foteses, que t’agafi un mal d’esquena, una rampa mentre dorms, que se’t mori la ponsètia, que patinis a l’escala, duus ben oberta la bragueta, vigila que hi ha un forat, és que avui tinc mal de cap, no hi ha taula fins les onze, un gintònic que no t’entra, unes braves que t’esventren, no tenir tabac de pipa, se m’acaba el vi d’Oporto, massa graus de ratafia, no és la mare que és la filla, que n’ets d'idiota, que ja ho sabia...

Totes aquestes menes d'amor

–Vull un llibre per a la meva senyora… Què li agrada llegar? Oh, què vol que li digui... És una dona, un cor sensible, li agraden les novel·les... Ja sap, és una dona. Potser una novel·la entretinguda, no gaire procaç, vull dir que no sigui una porqueria d’aquestes que s’escriuen avui... Ja m’entén, vostè... Una novel·la decent perquè la meva dona és molt decent.
–Voldria un llibre per al meu home... No, no llegeix gaire, el meu home. Només el diari. Quan ens vam casar, només duia un llibre i em va assegurar que, aquest llibre, l’havia llegit. Doni’m un manual, no ho sé..., un manual que ensenyi alguna cosa de manera ràpida, entenedor, que sigui fàcil de llegir... Com aprendre a dir no quan sempre diu que sí?... Potser aquest. El meu home és una mica ànima de càntir, sap... Sí, a mi doni’m les darreres novetats en novel·la... I me’n fa dos paquetets, ja ho sap, com sempre: les novel·les verdes –aquestes que avui en diuen eròtiques–, me les posa a part...
–Voldria dos exemplars de la mateixa novel·la, sí... aquesta mateixa... Diu que és un pèl pornogràfica? Això, dos exemplars, i posi’m una rosa a cada paquet. Jo vindré a les sis amb una dona rossa, que és la meva... I tornaré a les vuit amb una de bruna... Bé, és una amiga, ja sap, vull dir, no sé si m’entén...
–Té algun llibre dedicat especialment als homes poca-vergonyes? Algun llibre que produeixi basques... Vull dir que faci vomitar?
–Voldria un llibre qualsevol, que faci bonic, que no calgui llegir... Amb sants, si pot ser... És per la dona, sap?
–Vull un llibre ben porc ben porc ben porc... És per a una tia que està molt bona però que se’m fa l’estreta, oi que m’entén?
–Voldria un kamasutra abreujat; és per a un tio que és un imbècil però que està boníssim.
–Vull el llibre més bonic que s’hagi escrit mai. M’acabo d’enamorar ara mateix.
–No tindria pas un llibre que faci parlar als tímids?
–Voldria un llibre ben gruixut per a posar-lo al menjador perquè vaig comprar una torre Eiffel una mica torta i cau a cada moment.
–Vull un llibre per a les meves nenes, que encara són jovenetes, sap, un llibre que no els faci mal...
–Voldríem un llibre per al papa, una llibre una mica innocent, un xic antic, perquè ell no sap res del món d’avui.
–Vull un llibre que digui que l’estimo.
–Vull un llibre que digui que l’odio.
–Voldria un llibre que no digués res.
–Voldria un llibre que ho digués tot.
–No tindria pas un llibre que no parlés de ningú?
–Vull un llibre que enraoni de tothom.
–Vull un llibre de receptes de cuina que facin trempar.
–Voldria un llibre que ajudés a viure.
–Vull un llibre que no faci pensar pensar.
–Voldria un llibre que et faci entendre la música en tres dies.
–Voldria un llibre on sortís jo.

Montserrat Roig, 23-4-1991

Prèvia de Sant Jordi

Ja fa alguns anys que el dia de Sant Jordi no acostumo a comprar llibres –roses sí–, no pas per cap arravatament antisistema sinó perquè les ocupacions diàries m’impedeixen gaudir de la jornada a temps complet, com desitjaria. Tanmateix, l’hàbit sovintejat de freqüentar certes llibreries i de comprar, amb el mateix èmfasi, els títols que em criden l’atenció, m’allibera de la molèstia d’haver de tafanejar unes lleixes o taulells entre una desacostumada quantitat de públic. Amb el temps, a més, m’ha anat relliscant la lletania gremial de si el dia de Sant Jordi és el dia del llibre, de la indústria del llibre, de la literatura d’alta volada o del llibre mediàtic. M’és absolutament igual, escolti. Considero aquests debats d’una esterilitat supina. Lluny d’aportar res són recreacions constants del malestar cultural projectades sempre pels mateixos agents i magnificades pels mitjans. Ja m’avorreix qualsevol aproximació que tendeixi a fer-ne un anàlisi. La realitat lectora d’aquest país ja la sabem i tampoc dista pas de la de països tinguts tradicionalment per més civilitzats, com ara França. I és que llegir requereix sempre una predisposició que va acompanyada d’un esforç proporcional a la motivació que ens impel·leix a la lectura.

Des de fa algunes edicions, a més, durant la diada, a la Garriga, donem el tret simbòlic de sortida al festival Primavera Poètica, i és així que a la tarda, durant una estona, s’organitza una lectura pública de poemes, coordinada des de la Biblioteca municipal –que encara no té nom i potser ja és hora d’anar-ne pensant un–, que s’espaia segons la concurrència i l’horari d’inici. Encara no he decidit quin poema o poemes llegiré, potser algun d’un dels autors que ens visitaran durant el festival. (Només tinc decidit que compraré i duré roses a la mare, a la tieta i a l’Anna, que és una predisposició que només s’acompanya de pur agraïment.) Per tant, les lectures que m’esperen –les presències que m’esperen– són totes d’un lirisme esponerós i desplaçaran, momentàniament, aquelles que m’han vingut acompanyant els darrers temps, bàsicament de gènere memorialístic relacionat amb l’exili i la postguerra. La lectura de novel·les, en canvi, cada cop veig més clar que la dec a la tasca del Club de Lectura, altrament crec que en aquest terreny hi jugaria poc, tal és l’interès que em desperten les novetats en aquest gènere. Vet aquí, doncs, el pati que m’espera per Sant Jordi. I ben content. Bones lectures i bona diada.

.

(Us n'heu adonat com cada vegada es parla menys de Sant Jordi com a patró de Catalunya mentre, en canvi, no paren de proliferar els llibres infantils -benvinguts!- que versionen la llegenda?)

Cul d'ampolla

El fons del mar és verd: verd és el fons de tots els ulls, si ho mireu bé. El verd és el color de les profunditats. Els crims són verds, les conspiracions són verdes, l'enveja és verda. En els culs d'ampolla hi ha amagat el verí de totes les perversitats. No interrogueu mai un cul d'ampolla. No vulgueu saber els seus secrets. Hi ha un punyal que se us clavarà per l'esquena, que també és verd. Hi ha els grans ulls verds de Lady Macbeth, sempre oberts. Els petits ulls verds de totes les bruixes del món. Les serps verdes. A vegades el verd es vesteix de festa i es presenta amb vestit engrescador. Però qui sap mirar, mai no deixa de veure, sota aquell vestit de primavera, d'arbre mogut per les fulles, la mala intenció amagada. ¿Verd tendre, dieu? El més tendre dels verds sap mil vegades més lletra menuda que el més ofensiu dels vermells. El verd procedeix sempre a passos alambinats. Quan us n'adoneu ja us ha pres l'amiga, l'amant, la muller...
Els ulls del gat són verds, els de l'Esfinx també eren verds, i tots, quan odiem, tenim els ulls verdíssims.

.

Josep Palau i Fabre, Teoria dels colors
16 de desembre del 1946

Verd de blat

Marata, 8,15h
´
Ja fa algunes setmanes que l'espectacle matinal és fabulós. Un verd de blat intens, perlejat de rosada, perquè els camps són en pendents o bé en fondals i a primera hora el sol encara no s'hi bat ben bé a pleret. Dic blat, però també n'hi ha d'alfals i blat de moro. Veure créixer el blat, vinclar-se l'espiga. Ara són plantacions joves, borrissol damunt la terregada que amb prou feines si aixeca dos pams. Cada camp, segons la ondulació del terreny, la incidència de la llum, regala diferents tonalitats de verd, totes d'una vivor incandescent, desacostumada, passatgera, d'una tendral i dolorosa provisionalitat que canvia el seu matís cada vint-i-quatre hores. (Entendria molt millor el dit efecte tafaner en aquestes circumstàncies que no pas quan s'abona en la morbositat d'un accident que desprèn altres colors igualment vius.) I és així que el mar d'espigues també té les seves ones, un palmell de vent que hi corre, les inclina i les redreça i les torna a inclinar amb parsimoniosa insistència. Algun cop hi he parat el cotxe, dalt de tot de la pujada, i he baixat un momentet, cinc minuts de no res, d'embadaliment intens, de buida contemplació. Cotxes que passen deuen pensar que no estic bé, però jo només veig verd, l'extensió d'herbam que se'n va ulls enllà, que baixa cap al torrent, allí al fons, entre canyes i verns. A la llunyania, tallant l'infinit, els cingles de Bertí i el turó de Puiggraciós, torre i santuari. I ara penso el vent com una carícia que m'arriba des d'allà, el teu palmell que és vent i és un "bon dia", i aleshores he de respirar fort, tot jo he de respirar ben fort, i esperar que el teu palmell em desenteli la mirada abans de tornar al cotxe i poder seguir cap a la feina ignorant de tantes coses que són tu i jo encara no les sé.

El Bibliobús: memòria en llibertat

És estranya la fascinació que ens generen els anys trenta. Un serial a l'autonòmica n'és la darrera mostra. La multitud d'iniciatives –moltes reeixides–, institucionals o no, amb voluntat de recuperar l'anomenada memòria històrica –quan és consciència històrica el que ens cal– contrasta, al meu parer, amb la inutilitat que en aquest país sempre han tingut les lliçons que hom podia extreure de la seva història, especialment les polítiques. Quasi mai han servit de res. Cal mirar endavant, diuen alguns. Així, hem après a tenir la memòria curta, de fil de boira. No recordem el que vam dinar ahir però en canvi volem saber el menú de fa dos mesos. Defugiré la metàfora patològica, políticament incorrecte, però som a l'avantsala d'ignorar, de no reconèixer ni saber pronunciar el nom dels que han estat puntals d'una memòria col·lectiva.

.
Podem parlar d'escamoteig (que n'hi ha hagut) si és que volem obviar o dissimular el desinterès pel nostre passat. A banda del lament i condemna que mereix la barbàrie sobre la població, el guerracivilisme –si se'm permet el mot– ens serà de més utilitat si al costat del moralisme progre del "guerra no", embriagat d'empatia i de simplisme ideològics, i al costat del catolicisme mesetari, o montserratí, tant se val, hi contrapuntem el correlat del drama cultural que suposà la pèrdua de la guerra. Els resultats, encara avui, arriben mansuets com la ressaca de les ones en una caleta resguardada per allí a l'Empordanet.

En l'àmbit cultural, pel que té de forjador de referents que es reconeixen compartits, és on millor es copsa la magnitud del daltabaix. L'estratègia espanyola d'escombrar llengua i cultura catalanes va fallir. Ells tampoc n'han tret lliçons i durant segles s'han mostrat d'allò més matussers. Intel·lectuals i artistes van fugir com van poder després de l'ensorrada, pels seus mitjans o a través del pla dissenyat per la Generalitat. Altres, per distintes raons, optaren per quedar-se. El granollerí Miquel Joseph, escriptor, periodista i funcionari de la Conselleria de Cultura, fou pedra de volta en l’organització del pla amb el que iniciaren l'èxode Rodoreda, Fabra, Oliver, Benguerel, Trabal... a bord del Bibliobús. Barcelona, Agullana, Perpinyà. En qualsevol cas, l'episodi de l'exili cultural català té en el Bibliobús un simbolisme que transcendeix a bastament l'anècdota del mitjà. Aquest dimecres, al Museu de Granollers, es presenta una excel·lent edició del dietari que Joseph escriví aquells dies de gener i febrer del 39. Quedes garratibat. No se'l perdin, no es quedin a terra, pugin i llegeixin-lo, haurem guanyat una dosi important, necessària, de consciència històrica. Només amb la memòria no es va enlloc.

.
(publicat a l'edició d'avui de El9Nou)

Una altra Primavera

Contra la mediocritat i l'estultícia,

l'excel·lència del so feta paraula,

la tenacitat de les formigues:

una força tel·lúrica verbalitzada

que neix al fons pregon de tu

i rebrota en vers: llengua i pelatge.

.

Hi ha petits miracles que es succeeixen quan va arribant el temps de la calor, que prenen forma sobtada i es vesteixen de seda i vers. Hi ha petits miracles que et van acompanyant no saps com, que t'empenyen no saps on, i que ocorren perquè sí, engendrats d'una gramàtica molt simple que prové de qui sense esforç t'ha llegat els mots. Hi ha una primavera poètica que va néixer ara fa quatre anys, que ara ja camina, però que encara duu bolquers, que s'aguanta dreta sobre un toll d'argila i fang en un llit de còdols al·luvials. Hi ha una paraula que no es diu, sinó que es pensa i sent. Hi ha, sobretot, la paraula que és ressò, un fimbreig metàl·lic i nerviós d'electricitat verbal a l'espinada, un atavisme fòssil, herència noble d'un abecedari amb els fonemes sempre sacsejats. Humilment intentem posar-hi ordre desbrossant un silenci obscè. Enrera, que s'apartin pretensiosos i fumífers. Endavant Cor Sarabanda, endavant Cinta Massip, endavant Pere Ballart, Montserrat Abelló, Antoni Clapés. Amunt Palau i Fabre; gràcies Àlex Broch, Lluís Solà, Oriol Ponsatí; gràcies Tomàs Nofre, Oriol Pi de Cabanyes, Teresa Costa-Gramunt. Endavant Feliu Formosa, Àlex Susanna, Guillamino i Pep Pedrals; Jordi Llavina i Jaume Subirana, contacontes Agustín, Vilaró, Sellarès i la Big Mama. Som aquí, us guardem els mots, Agustí Bartra, Pere Quart, Montserrat Roig. Benvingut siguis Salem Zenia. Xavier d'Edimburg, com estàs? Passeu Catul i Horaci, Properci i Marcial, Tibul i Ovidi; gràcies Núria, Txus i Albert. Endavant Francesc Garriga i Josep Francesc Delgado, Joan Vinuesa, Ivette Nadal; endavant Jordi Condal, Kippelboy i Manel Salas, entreu tots, que Pagant Sampere Canta.

.

http://www.primaverapoetica.com/

Al mercat del barri de l'Esperança, sota la pluja

Ahir, en una hora tardana abans del vespre, vaig baixar al mercat del barri de l'Esperança, molt a prop de casa meva, per comprar una mica de fruita i de verdura.

Mentre caminava per un carreró estret on es venen tot tipus de carn, pollastre i també olives, el plugim gairebé imperceptible que queia es convertí de sobre en una pluja furiosa i contundent. Vaig refugiar-me a l'abric d'un cobert vora una parada d'olives, i allà palplantat esperava. La pluja feia córrer rierols que arrossegaven carreró avall fang barrejat amb plomes de pollastre. I jo allà parat, i el temps passava. Tot al voltant s'imposava una llum penombrosa, una grisor que fins era repulsiva. A poc a poc, dins la monotonia de la pluja que queia, va anar-se'm apagant la sensació del lloc, potser del temps també. Per un moment em va semblar ser, com feia poc havia estat, a la cantonada d'un carrer de Londres, en aquell món de meravella i somni, lluny, que tan estimava. Però de seguida vaig tornar a ser conscient, a saber on em trobava exactament. La tristesa.

Aleshores vaig pensar, de sobte, que no deu ser impossible que l'home, després de la mort, vulgui tornar i visitar els llocs on va viure. I tot i que ja no sigui capaç de tornar per viure-hi, ni tampoc pugui deixar-s'hi veure, d'entre el caos en el qual deu ser immers ha de sentir el desig d'abraçar, debades, en la vida que ara viu, sigui quina sigui, el temps i la vida que li van ser atorgats una vegada. Ha de voler almenys tocar, no importa com, alguna pedra, o arbre, o habitació o cantonada de carrer que, per casualitat o no relacionats amb ell, va viure.

I tot just després, per un moment vaig mirar-me el lloc on era amb els ulls d'algú que ha de tornar en un futur. I de seguida després, com en un obrir i tancar d'ulls, quina ironia, vaig sentir per aquest carreró estret i pobre del mercat del barri de l'Esperança, entollat de fang, de plomes de pollastre i de brossa, una mena d'emoció talment com si algun cop hagués de ser per a mi un dels indrets més estimats.

Després d'això va deixar de ploure, i me'n vaig anar.

.

Pinkhas Sadé, El Déu abandona David

Creu-t'ho

T'ho miris com t'ho miris, només hi ha una manera d'explicar que dos i dos fan quatre. Pots, sí, canviar l'ordre dels dos dosos, alterar-ne llur seqüència. Vull dir que el que anava a davant ara va a darrera, i viceversa. El resultat, però, sempre és el mateix. O bé pots donar preferència al dos més feble, al que pesa menys. O prioritzar el més fort, el que pren la iniciativa. El resultat sempre serà quatre, que és divisible per dos, i també només hi ha una manera d'explicar-ho. Només hi ha, doncs, una manera d'explicar que dos i dos fan quatre. Això si no és que inverteixes el primer dos, el més progressista, que és el primer a sumar un i un, el trabuques cap per avall, de manera que el que era plataforma del dos (i pel dos) n'és ara sostre deixant la base en l'ambigua tessitura d'un balanceig. O inverteixes el segon, amb la mateixa conseqüència, i així tindràs un vint-i-dos invertit, si és que encara no has decidit fer la suma, crucificant-los. Pots, també, rotar –llegiu girar– ambdós números en qualsevol sentit que t'inspiri la rosa dels vents. Èol no els resta ni se'ls endú valor, ben al contrari; amb una mica de sort te'ls pot redreçar. Pot ser bonic jugar amb el número dos. Un i dos –també hi ha una sola manera d'explicar que un i un són dos. Un i dos. "Nosaltres dos anant cap a nosaltres un". Però parlàvem del dos i dos fan quatre. Efectivament, si hi penses bé –hi has de pensar detingudament i bé–, només hi ha una sola manera d'explicar que dos i dos fan quatre. T'ho miris com t'ho miris el resultat sempre és el mateix si és que ets tu qui s'ho mira com s'ho mira. Perquè si és un altre que et mira com et mira hi haurà dos maneres d'explicar que dos i dos fan quatre, i això no us convé pas a cap dels dos. Us convé, part damunt de tot, creure que hi ha una sola manera d'explicar que dos i dos fan quatre, us ho mireu com us ho mireu. Podeu, sí, cada un pel vostre compte, canviar l'ordre dels respectius dosos. Vull dir que el que anava a davant ara va a darrera, i viceversa. O fins i tot intercanviar-vos-els. Dos per dos, que ves per on també fan quatre. Només hi ha una manera d'explicar que dos i dos fan quatre, però més d'una per arribar a creure-hi fermament, per fer la veritat menys dolorosa. T'ho miris com t'ho miris, et mirin com et mirin. Fitant-te bé o estràbicament. T'ho pots ben creure.