Èpica i lírica de Corpus (i II)

La festivitat del Corpus té un origen marcadament religiós i alhora un substrat pagà anterior al cristianisme. El seu origen cal buscar-lo al segle XIII quan el papa Urbà IV dedica la diada a la figura de Jesús Sagramentat, una diada que arrelarà especialment a Catalunya. La controvèrsia escolàstica sobre si l’hòstia consagrada era verament el cos de Crist o una simple representació en fou l’origen. A l’escaure’s en primavera, els motius florals de la festa són record de ritus arcaics, de tradicions paganes relacionades amb el culte als genis i als déus de les collites per tal de tenir-los a favor. Obviar qualsevol dels dos aspectes és mutilar el sentit de la festivitat. En aquest sentit és igual d’absurd, per exemple, ignorar vint segles de cristianisme i voler reduir el Nadal a una festa de solstici. Molt abans Plató ja ens havia tret de la caverna. Reinterpretar les tradicions dotant-les d’una major expressivitat organitzativa és ampliar-ne el seu sentit unívoc, abans restringit a la cosmovisió catòlica oficial, feliçment superada fa desenes d’anys. L’adaptació del marc festiu a les diferents mentalitats de la societat que la projecta és l’única manera de garantir un equilibri on tothom s’hi pugui reconèixer i generar identitats col·lectives.

L’ortodòxia de la litúrgia cristiana ha hagut d’anar cedint espai, doncs, a manifestacions populars allunyades de dogmes religiosos. El procés, lent, ha tingut alts i baixos –el Corpus garriguenc n’és un exemple–, i també veus dissidents dins la mateixa església. Així, algun mossèn de la rodalia s’absté d’acudir a la processó. L’estudiós Xavier Orriols ens explicava l’altre dia com la principal novetat de la processó era, precisament, la mateixa itinerància de l’espectacle, inèdita fins a la seva naixença, el fet de moure’s en distints escenaris i d’integrar, alhora, tant les representacions gremials de la incipient burgesia baix medieval –amb els seus penons i estendards– com elements folklòrics de ressonàncies clarament paganes, amb els gegants en primer lloc, els quals, a la Garriga, fan la seva processó particular per dins el temple abans d’obrir la comitiva. És a dir, la processó com a representació total dels estaments socials i de govern en qualsevol grau i condició.

L’anècdota. Estàvem a la plaça de l’Església esperant que sortís la processó. Primer els gegants, doncs. En Benet, en Magí i la Xixilona. Després els nens i nenes vestits de primera comunió. Al nostre costat, una dona, sense dirigir-se a nosaltres expressament ni explícita, sinó a l’amic a qui havíem saludat feia un moment, deixa anar que sembla mentida tan poca evolució, que tants d’anys venent la mateixa moto i encara hi ha qui gosa comprar-la. Perplexitat. Empasso saliva. Bé, no és la moto, senyora, és la gasolina de la moto. És Corpus, és una festa cristiana, ho entén? No tothom, però, ho veu de la mateixa manera, ni tampoc fa l’esforç, ben banal, de veure-ho. Encara n’hi ha que potser pensen Corpus com una festa hippie perquè hi ha flors en lloc d’asfalt. S’estranyen i es molesten que això ocorri al poble on viuen però en canvi tenen fotos de Grècia o Malta on casualment han vist coses semblants fent el turista, perquè tot és multicultural arreu on van. Conceptes vaporosos com diversitat i tolerància han estat ventats per la ponentada segons convé.

L’equilibri necessari per la pervivència –i convivència?– de la festa encara sempre es desflora, tímidament, però, per la mateixa banda, pel mateix pendís ideològic ancorat al vell progressisme de crosta antifranquista. El sagrat accepta i absorbeix el que és profà, però viceversa costa i crosta més. L’opinió d’aquesta dona transcendeix la seva ignorància –malgrat els viatges culturals de què fa gala– perquè s’inscriu en el laïcisme del políticament correcte, prou sovint bel·ligerant, tanmateix, amb el pinyol de la celebració cristiana, que admet la llibertat d’assistir a la processó o bé mirar-la des de fora –com feien tranquil·lament les autoritats municipals, que per cert no hi són representades (em pregunto, sense malícia, si a la processó de Corpus el consistori hi hauria de ser oficialment representat en un lloc que no comprometés la llibertat de consciència dels seus regidors. Si gegants, músics i bastoners hi tenen una representació institucionalment folklòrica i no pas devota, també hi hauria d’haver una representació folklòricament política per completar la representativitat de la processó que comentàvem més amunt). Hi ha una part de la festa –precisament aquesta– que fa nosa, que incomoda a determinats sectors, certament minoritaris. Potser voldrien passar directament a la guerra –preventiva, civil i civilitzada– de clavells, no ho sé. Globalment, però, la diada neutralitza tota crítica, d’altra banda irrellevant. L’anècdota no arriba ni a categoria. Es queda en expressió primària d’una vague sensació inarticulada. Pertany a un corrent de pensament hipòcritament correcte que es fa un embull amb tot plegat, quan és tot molt més senzill de garbellar: la festa de la primavera és una cosa, Corpus és una altra. Èpica i lírica. Som el que celebrem, i celebrem que hi som.

Èpica i lírica de Corpus (I)

L’edició del Corpus de la Garriga d'aquest any, celebrada el diumenge passat, ha estat de les millors que es recorden malgrat l’adversitat meteorològica. Conjunció d’èpica i lírica, molt més enllà d’una lectura en clau local i emotivament propera. Vull dir:

Èpica: “La festa forma part de la nostra cultura, empeltada de llatinitat, d’hel·lenisme, de judaisme, de paganisme. Les nostres festes són superposicions de capes de pasta de full, fràgils i alhora solidificades pel pas del temps, legitimades per la repetició reiterada, per l’enriquiment que suposa saber-les acta notarial que certifica una determinada manera de presentar-se al món, de relacionar-se amb la vida. Perquè som el que celebrem, celebrem que hi som.” (La cita és pròpia, extreta d’un altre context. Disculpeu.) La immanència, la perplexitat de persistir en l’existència, sovint contra la lògica dels temps. L’intangible, el patrimoni immaterial.

Lírica: la realització pràctica i plàstica de la festa. El context i conjuntura que cada any imposa el calendari. Braços i mans. Patrimoni humà de carn i ungles.

A la Garriga, els més grans de la contrada no recordaven haver començat a fer catifes sota la pluja. En altres ocasions, però, la pluja les havia malmès i emportat carrers avall. “Les vol veure? Ara passen per Llerona...”, deien. Aquest any els protagonistes han estat els paraigües i els tendals, la voluntat dels veïns de no deixar que la pluja aigualís una festa llargament preparada durant l’any, i és en aquestes condicions que s’han fet les catifes i és així que la festa ha estat més lluïda que altres anys, en contra del que hom pugui pensar. No té cap mèrit posar clavells, pètals de rosa, clofolla d’arròs, joncs, xiprer, ginesta –i fins pells de taronja– sota el primer sol abrusador de primavera. Fes-ho sota la pluja. Potser per això aquest any la gran majoria de visitants eren els propis garriguencs, admirats de tanta gosadia. Èpica i lírica, doncs.

La primera referència escrita sobre el Corpus garriguenc és de l’any 1816. En fou motiu la visita del bisbe de Barcelona, Pau Sitjar, a través de la qual sabem de l’esplendor amb què es va viure la festa, dels balcons engalanats amb domassos, dels altars on s’aturava la processó –que a vegades només es feia a l’interior de l’església i en la qual sols hi podien participar els homes–, de les flors escampades per terra o de les enramades de vegetació riberenca als carrers. Després de la Guerra Civil, encara amb l’església cremada i esfondrada, el poble va continuar celebrant el Corpus amb els mateixos elements tradicionals. El 1940 es van fer fins a cinc catifes al carrer Cardedeu. A tot el poble, enguany se n’han fet vint-i-quatre.

Avui la festa ha assolit la condició de clàssica que donen els anys, barreja de festa popular i devoció, l’equilibri necessari que n’ha de garantir la permanència. D’altra banda, aquest any sembla que era el decisiu perquè la festa fos declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional. La bona feina de l’Associació Cultural Corpus la Garriga ho haurà fet possible. La contrapartida que això pot suposar encara està per veure. És a dir, cada any sembla que la festa ha de tenir un cost econòmic més elevat –el preu i l’escassesa de la flor– i que el programa d’actes ha d’incloure activitats que, ben mirat, i és una evidència, no tenen res a veure amb els elements tradicionals del Corpus i sí amb les exigències i expectatives d’un guió que busca un major ressò de la diada –i de la població– portes enfora. Res a dir. “El que és bo pel Corpus és bo per la Garriga”, podria ser un eslògan. El respecte al que és sagrat i la celebració del que és profà. Però no tothom, em sembla, ho veu de la mateixa manera.

Llegir ens fa més vius?

Ja fa alguns dies que teletres s'ha sumat a les campanyes periòdiques que el paternalisme institucional -ara el catalanista i d'esquerres, però tant hi fa- ens aboca al damunt, perquè, messells que som, vivim covards i enganyats com els cargols a dins de l'olla. I fa alguns dies, també, que em vaig mirant l'anunci, aquest on una dona llença un gat al pati on l'espera un gos; aquest on surt un que té la pròstata com la bola negra del billar i es pixa a la paret d'una subestació elèctrica on hi ha un cable que espurneja -"a la feina, cap risc"-; aquest on una parella d'enamorats fan pícnic en un camp de tir -blanc perfecte per Cupidell, paradigma de l'estupidesa romàntica; aquest on l'avi desvagat s'asseu tranquil en l'únic banc repintat que no et cobra interessos per fer-ho.

Realment el govern creu que el nivell és tan paupèrrim com per haver de recórrer a un anunci tan ximple? Perquè enfotent-se'n com se'n foten de la gent -ara obro i ara tanco, ara tombo i ara giro- no seria estrany que l'anunci anés de bo i de veres i aquesta fos la percepció que des de dalt hom té d'una societat amb força tics i números de tómbola per anar esdevenint, a més a més de covarda i enganyada, progressivament idiotitzada. Perquè si el teu govern t'ha de dir que llegeixis és que t'ha de veure molt malament i a través de moltes diòptries. De la mateixa manera que parlant la gent no s'entén, com a molt es comunica -i encara a estones-, llegir no ens fa més vius, només ens fa saber, simplement, que estem vius.

L'educació sentimental

Solia dir-me amb el seu vell menyspreu:
no serveix per a res la poesia.
Volia ensinistrar-me en un infern
on distreure'm és perdre la partida
i on només els diners fan passar el fred
de l'edat. Però en canvi no sabia
que és per això mateix que la necessitem,
i que cal rastrejar la poesia
pels hospitals i pels jutjats: més tard
ja acabarà parlant de l'estimada.
Hi ha poesia fins i tot en gent
com el meu pare, que odià la vida.
I tenia raó en allò que deia:
no serveix per a res, la que ell llegia.

Joan Margarit, Aiguaforts

En el centenari de Cesare Pavese

Cada dos per tres fa anys i mesos que algú neix i mor i no es dóna a l'abast. El setembre d'aquest any en farà cent de la naixença de Cesare Pavese. El festival de poesia de Barcelona ha preparat uns actes que s'han celebrat durant el dia d'avui. Pavese és un dels meus escriptors predilectes, en vers i prosa. En aquesta entrada recupero un article que li vaig dedicar el juliol de 2002 i que avui he retrobat amb alegria. Al final dóno compte d'alguns enllaços interessants sobre l'autor. Ho dic per si no teniu paciència.

“Jo començo a fer poesia quan la partida és perduda. No s’ha vist mai que un poema canviï les coses.”
C. P. 19-6-1946

Posats a establir cànons, deixeu-me dir que en el meu –modest, personal i transferible- en Pavese hi ocuparia una posició prou rellevant, més en poesia que no en narrativa, per bé que en ambdós gèneres les coincidències estètiques i temàtiques són quasi les mateixes. Per això mateix, i com veurem, és relativament fàcil reduir la cosmogonia literària d’aquest escriptor piemontès.

Cesare Pavese va néixer a Santo Stefano Belbo el setembre de 1908, prop de Torí, en una familia d’origen camperol. Estudià lletres a ciutat i es doctorà amb una tesi sobre Whitman, iniciant aleshores un període fecund de traduccions que durà fins el 1940, especialment de literatura anglesa i nordamericana. L’any 33 començà a col·laborar amb l’editorial Einaudi, una de les més prestigioses d’Itàlia, convertida aviat en un focus intel·lectual de lluita contra el feixisme de Mussolini. Per aquesta causa fou condemnat a tres anys de confinament, però sols en complí un. Va ser en aquest quan va iniciar el seu dietari, L’ofici de viure, que abarcaria els últims 15 anys de la seva vida, fins el 1950. Alhora, i a partir de 1941, començà a publicar les seves novel·les, La teva terra, La platja, Fira d’agost, El company, El bell estiu, El diable als turons, La lluna i el foc... totes ambientades al paisatge piamontès.

Quant a la seva poesia, són clarament distingibles dues etapes. La primera és marcada per una poesia narrativa que busca la concisió i l’objectivitat, que s’allunya del simbolisme aleshores imperant en la poesia italiana. Hi narra uns fets comuns i quotidians, enllaçant realitat i fantasia. El jo poètic es torna abstracte, una tercera persona que verbalitza, generalment, a partir del monòleg interior. Però, quins temes tracta? Doncs la dona, la terra i el mar. Temes també recurrents en les seves novel·les. El sentiment de pèrdua, el record, les relacions humanes. La fricció amb la realitat el porta a un desencís general que desemboca en la mitificació de la infantesa i del paisatge geogràfic com a veritables paradisos. L’Antoni Marí diu que a Treballar cansa, llibre que recull els poemes de la primera etapa, “hi ha una rara nostàlgia, com un desig penós per una pèrdua que es sap irremeiable, com un malguany que afectés tota l’esfera de l’ésser del poeta”. Jo li he trobat alguna concomitància amb l’excels Francisco Brines, el poeta d’Oliva i de la llum. Treballar cansa es publicà per primer cop el 1936 i s’amplià el 43 amb més poemes i un parell d’escrits sobre la pròpia poesia on deixa entreveure una clara voluntat de canvi que es concretarà entre 1945 i 1950, període en el qual escriurà La terra i la mort i Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, respectivament. Aquests reculls, però, seran prou diferents a Treballar cansa. La dona, la terra i el mar són ara realitats mítiques, símbols; el vers és més curt i hermètic, menys narratiu i més metafòric. Diguem que intel·lectualitza més el discurs poètic.

Pavese és un dels grans de la literatura europea de la primera meitat del segle XX. Alguns han volgut donar més preponderància al seu paper d’intel·lectual que al de literat però les seves veritables idees es troben en l’obra que ha escrit. En català podem trobar el volum de Vindrà la mort... (Ed 62) però no Treballar cansa –Curial en va fer una edició el 1978-, que caldrà buscar-lo a Visor (Poesías completas), en castellà. Tanmateix he aconseguit una traducció catalana de Xavier Riu del poema Treballar cansa, on es poden veure algunes de les constants de la seva poesia. Diguem, per acabar, si no ho sabíeu, que el trobaren suïcidat un 26 d’agost de 1950 en una habitació de l’hotel Roma de Torí, després de tornar de casa la seva germana. Va fer algunes trucades, s'estirà al llit, es va treure els mitjons. S'empassà una dosi important de somnífers. “Prou de paraules. Un gest. No escriuré més”, va ser l’últim que deixà anotat al seu dietari uns dies abans.

Treballar cansa

Travessar un carrer i escapar-se de casa

ho fa només un nen, però aquest home que roda

tot el dia els carrers, ja no és pas un nen,

ni s’escapa de casa.

Hi ha sempre a l’estiu

migdiades on places i tot són ben buides, esteses

sota el sol que comença a baixar, i aquest home que arriba

per camins de plantes inútils s’atura.

Val la pena estar sol, per a estar cada dia més sol?

Solament de rodar-hi, són buides les places

i els carrers. Caldria aturar una dona

i parlar-li, que et vulgui per viure plegats.

Altrament ve que hom parla sol. És per això que a vegades

hi ha el borratxo nocturn que inicia discursos

i explica els projectes de tota una vida.[1]

No és pas esperant a la plaça deserta

que es pot trobar algú, però qui roda els carrers

de vegades s’atura. Si no estigués sol,

bo i marxant pels carrers, hi hauria la casa

on hi ha aquella dona i valdria la pena.

A la nit altre cop és deserta la plaça

i aquest home que passa no veu ja les cases

entre els llums tots inútils; els ulls ja no els alça:

sent només l’empedrat que han fet altres homes

amb les mans endurides, igual que les seves.

No és just de quedar-se a la plaça deserta.

Hi haurà ben segur al carrer aquella dona

que, pregada, voldria posar mà a la casa.

[1] “Els homes que tenen una vida interior tempestejada i no cerquen un consol en la conversa o escriptura, són homes que no tenen una vida interior tempestejada. Doneu conversa al solitari i enraonarà més que ningú.”

Alguns enllaços
Centre d'Estudis Cesare Pavese
Fundació Cesare Pavese
Més poemes a Mallorcaweb
Article d'Enrique Aurora
Article de Marta Rivera
Maria Àngels Anglada i els poetes italians
Bloc de Josep Porcar, amb l'original italià de Treballar cansa

El teatre català

Parlo amb una persona propera al que es cou al Teatre Nacional. De fet, forma part del seu consell assessor, o de l’òrgan amb un nom similar que correspongui. Tenen la funció, sobretot, de llegir propostes que els arriben i triar les que mereixen una oportunitat. Li pregunto per quan el Don Joan de Palau i Fabre, i em diu que no ho sap, que ells no decideixen, sols assessoren i proposen. Parlem breument d’algunes estrenes de clàssics catalans. Diu que s’esgoten, que ja no se sap què fer. No hi ha més Guimeràs, Rusiñols, Sagarres, o se n’ha de tirar perillosament de veta. Intents per revifar l’Espriu han fet fallida per incomprensibles i pretensiosos. Teatralitzar les novel·les de la Rodoreda és un error, diu, de text i càsting, però un èxit comercial mentre siguin lectura obligatòria que omple teatres d’adolescents. Em diu que els Dagoll Dagom –els que van fer fallida econòmica amb Boscos endins perquè les ajudes, ehem, que preveien no compliren les expectatives– tenen adaptada Aloma. Caram. N’ha llegit el text i en preveu un fracàs. Algú ha provat de fer un treball amb les peces dramàtiques inèdites de Rodoreda? I de Pedrolo? Sembla que no és del grat del director, massa de l’absurd dels anys cinquanta. Brossa? Ja té el seu circuit. Més aviat (curt)circuit. Coincidim en la perillositat d’encarregar textos teatrals a poetes, textos pulcres en llur exigència literària però que no dominen prou les bambolines ni ressorts del llenguatge teatral. Són sovint massa filosòfics, experimentals, intricats.
.
El vaig veure cansat, francament. Qui ens salvarà els mots, penso, dalt de l’escenari? Ens hem quedat sense primeres figures teatrals? Fullejant els dietaris de Marià Manent trobo aquest apunt:

.
“8 d’abril, 1921

He parlat llargament amb en Sagarra sobre el teatre català. Diu que el nostre teatre modern pot crear-se a base del llegendari popular, el gran tresor d’arguments dramàtics, plend d’emoció i d’originalitat, que hi ha en les cançons de la terra. He pensat que ningú no podrà fer-ho tan bé com ell. L’obra d’en Gassol té, certament, punts de contacte amb aquesta teoria, però és un poeta més nodrit de retòrica i, en la creació del vers, no posseeix la prodigiosa aptitud tècnica d’en Sagarra. L’autor de Dijous Sant m’incitava a escriure teatre. “Si no ho fem nosaltres, els poetes joves –deia-, qui ho ha de fer? El teatre català està en mans de quatre patums i cal canviar les coses. Llanceu-vos-hi. Si us falten arguments, agafeu les cançons: hi ha una riquesa enorme”. Insistí perquè ho provés, em parlà del goig de crear ànimes i figures, es referí als profits econòmics del teatre. En Sagarra, amb el seu aire indolent, amb la seva pipa anglesa, amb el seu capell verdosenc adquirit a Alemanya, és un minyó simpàtic i molt europeu.”

.
Manent tenia 23 anys i Sagarra 27. Fins aleshores, aquest tenia publicades tres obres de teatre: Cançó de taverna, El jardinet d’amor i L’estudiant i la pubilla. Encara havia de fer les traduccions de Shakespeare, per les quals seria durament criticat atès el model de llengua. La resposta és impecable: “El de Shakespeare és molt pitjor. Procuro ser el més fidel possible, però tota la meva fidelitat, per culpa de la censura, queda reduïda al 80 per cent... El que passa en aquest país és que estem acostumats a les traduccions de Shakespeare fetes per filles de Maria, com les que ens serveix Ulloa, i s’ha de tenir present que el dramaturg anglès escrivia al segle XVI, i ho feia per a rameres i pirates...”

.
Senyor Sagarra, sap per a qui escriuen els dramaturgs d’avui?

Més sobre el paisatge

Que la construcció dels imaginaris paisatgístics té molt de cultural ho certifica, per exemple -i entre molts- qualsevol poema que reconstrueixi literàriament un marc físic amb la voluntat de dotar-lo o, millor, de fer-lo portador de determinats valors associats a la idiosincràsia pròpia dels seus habitants. Personalitzar el paisatge físic sense que hi aparegui la figura humana però, alhora, vincular la realitat d'aquest paisatge físic a la intervenció ordenadora d'aquesta mateixa figura humana. L'escriptor, filòsof i jardiner paisatgista francès, a l'ensems que marquès, René-Louis de Girardin (1735-1808 -no va morir el 2 de mayo-) s'expressà en els següents termes: "recorrent camins i fins i tot en els quadres d'artistes mediocres, només es veuen camps; un paisatge, en canvi, és una escena poètica, una situació escollida o creada pel gust i el sentiment". La cita és recollida per Alain Roger, al seu suggerent "Breu tractat del paisatge. Història de la invenció del paisatge i denúncia dels malentesos actuals sobre la natura" (La Campana, 2000), i afegeix l'autor: "La terra és, d'alguna manera, el grau zero del paisatge, allò que preceeix la seva artialització, tant quan aquesta és directa (in situ) com indirecta (in visu). Això és el que ens ensenya la història, però els nostres paisatges han esdevingut tan familiars, tan naturals, que ens hem acostumat a creure que la seva bellesa era intrínseca. Als artistes, doncs, els pertoca recordar-nos aquesta veritat primera, però oblidada: una terra no és, d'antuvi, un paisatge, i per passar de l'una a l'altre cal un treball d'elaboració artística".

Com a mostra, Roger recull una altra cita, ara d'Oscar Wilde, que sembla desenvolupar, afegim, aquella que diu que la vida imita l'art molt més del que l'art imita la vida: "Les coses existeixen perquè nosaltres les veiem, i tant la receptivitat com la forma de la nostra visió depenen de les arts que ens han influït (...) En els nostres dies, veiem la boira perquè els pintors i els poetes ens han ensenyat l'encant misteriós d'aquests efectes. No cal dir que a Londres hi ha hagut boira des de fa segles. És infinitament probable, però ningú no la veia, de manera que no en sabíem res. No va existir fins que l'art no la va haver inventada". El que és menys probable, penso, i tal vegada m'equivoqui, és que els nostres poetes, i Carner entre ells, haguessin tingut accés a les idees dels paisatgistes francesos del XVIII tot i haver desenvolupat literàriament -sota l'influx noucentista- un racionalisme il·lustrat d'arrel inequívocament mediterrània. Ignoro si algú ha estudiat aquest tema entre nosaltres.

Abans dels turons i la serra i els quatre pins de bosc espès d'en Pere Quart, ja en Carner havia ungit literàriament la dita "com el Vallès no hi ha res". Però si bé el de Sabadell s'hauria referit, invariablement, al relleu prelitoral del seu Vallès Occidental, Carner s'hauria conformat amb l'Oriental, coneixedor com n'era a través de visites diverses i estades al balneari Blancafort de la Garriga -ja en parlarem un altre dia-. Tanmateix, nosaltres ens acollim al pensament d'Eugeni Xammar i com ell creiem que "de Vallès només n'hi ha un i Granollers és la seva capital. Sabadell i Terrassa són dues ciutats molt respectables, però no deixen de ser dos suburbis industrials de Barcelona".
.

Com el Vallès no hi ha res

.

Ai casa tan camperola,
Déu me la guardi de mal!
a l’eixida, tota sola,
veig una malva reial.

.

Al safareig, de basarda,
batega la llum que mor.
Allí plau, caient la tarda,
berenar un préssec d’or.

.

Travessa l’horta de seda
riera de bells destins,
cenyida de pollancreda
i ungida de quatre pins.

.

De canyes és envoltada
una aigua fent cantussol;
jo veig tota l’estelada
caiguda en el reguerol.

.

Els cims de la rodalia
es senten amorosits,
si per calitja, de dia,
per celístia, de nits.

.

En un turonet, que empolsa
un or envellit i rar,
hi ha rengs d’una vinya, dolça
com si fos vora la mar.

.

I tot just, en l’ombra estesa,
sona un grill escadusser,
s’enfila la lluna encesa
damunt d’un pal de paller.

País(atges)

L'enclavament del Vallès el fa ser territori de contrastos: prou a prop de la ciutat com per patir un procés d'irreversible urbanització mental i física però, alhora, amb la distància prudencial que li fa conservar, desigualment, dinàmiques socials encara reconeixibles com a pròpies, autòctones, dites "de poble", com un "pa cuit en forn de llenya...". Entre les primeres, per dir-ho ràpid, caldria esmentar la proliferació de moviments socials i corporatius diversos: des de plataformes anti o a favor, grups solidaris i fins i tot okupes; entre les segones, el manteniment de tradicions diverses –inventades o no–, moltes en un entredit generacional i que són apuntalades per l'intervencionisme de les municipalitats, el mateix que dóna cobertura econòmica a la gran quantitat d'entitats i associacions que atomitzen el teixit social dels nostres pobles, és a dir, el seu paisatge humà.

Al costat d'aquesta visió diguem-ne filantròpica, hi ha el correlat merament paisatgístic, la traducció visual que aquests canvis i processos fixen en el territori. Espais de transició, heretats d'una ruralia en retirada però amb un valor d'ús encara vigent –cas de Gallecs o de Palou–, amb un valor afegit que és confluència de l'activitat agrària secular i del valor cultural –per alguns també mediambiental– que té un paisatge. Cada poble, del cert, a partir dels seus exemples, podria trobar i passar fàcilment de l'anècdota a la categoria amb aquesta epidèrmica descripció.

La noció de "paisatge" és cultural. A Occident neix amb els pintors flamencs del XV. Els romàntics anglesos del XIX ens descobriren la boira. Els paisatgistes olotins la ruralia que novel·laren naturalistes i modernistes. Potser per això, el "paisatgisme", entès com a disciplina que s'escapa de l'academicisme, té, en les nostres latituds, un predicament entre nul i escàs. Ens estalviaríem moltes ridiculeses –pensin en Santa Maria de Llerona i el carro d'en Manolo Escobar de la rotonda– si les regidories d'urbanisme dels nostres pobles –i la Conselleria corresponent– es procuressin algun assessor. Tanmateix, perquè parlem d'un concepte cultural, cal assenyalar que els nous paisatges –o els espais de transició– necessiten de la mirada transformadora de l'art per assolir la condició reconeixible de "paisatge". Alguns intents com el de Granolleig hi eren encaminats. L'art –la pintura, però també la literatura i el cinema– en tant que forjador d'imaginaris, hi té molt a dir. En resum i com a exemple: vegin que l'absència de "paisatgistes" explica, en part, l'entrada sud de la Garriga, on la capella mil·lenària de Santa Maria del Camí, condemnada a l'ostracisme, conviu ara amb un parc de gronxadors, metàfora exacte de l'infantilisme que en diversos fronts ens assota arreu a bufetades.

(publicat el 9-5-08 a El9Nou)

La farsa de la memòria històrica "democràtica"

La farsa de la memòria històrica “democràtica” continua endavant. No hi fa res que comentaristes i historiadors independents hagin denunciat el caràcter sectari d’aquesta iniciativa. El conseller Joan Saura va crear ni més ni menys que una Direcció General per tirar endavant aquesta iniciativa i no sembla disposat a rectificar. He parlat de comentaristes i historiadors independents no pas per casualitat. No és cap secret que el Departament d’Interior ha destinat una quantitat important de diners al Memorial Democràtic i que aquests diners han servit per fer possible treballs més o menys relacionats amb el tema. Qui ha rebut un ajut no està en condicions morals de criticar la institució que l’ha subvencionat i aquesta actitud, comprensible, fa que siguin molts els que callin. Què té de pervers l’existència d’una Direcció General de la Memòria Democràtica? En primer lloc, l’apropiació del concepte “democràtic”. Aquesta apropiació és típica dels règims totalitaris. Recordem la República “Democràtica” Alemanya o el Congressos de la “Pau” recolzats per la Unió Soviètica. Apropiar-se del concepte “democràcia” o “pau” implica, si l’operació surt bé, la possibilitat de decidir qui i què és democràtic; i qui vol o no vol la pau, per exemple. I pressuposa que les altres iniciatives que treballen sobre el tema no ho fan ni d’una manera democràtica ni a favor de la pau. No hi fa res que la realitat acabi desmentint aquesta apropiació. El que compta és poder continuant exercint una mena de potestat, ni que sigui nominal, per repartir credencials en exclusiva.

La segona perversió és de tipus històric. L’objectiu real no és recuperar la totalitat de la memòria històrica sinó, únicament, aquella que serveix unes determinades finalitats ideològiques. En aquest cas, es tracta d’amagar la realitat d’una guerra civil on, per desgràcia, hi va haver crims a les dues bandes. ¿Com podem prescindir de la realitat dels assassinats comesos a Catalunya, a sang freda, durant els quasi tres anys de guerra? En un recent llibre publicat per Josep Termes i Arnau Consol es dóna la xifra de 8600 assassinats. Aquests assassinats van ser comesos, en la seva immensa majoria, per militants o simpatitzants vinculats a la FAI i a la CNT fins al maig del 1937; i per militants i simpatitzants del PSUC i del PCE a partir del maig del 1937. La FAI i la CNT no ocupen, en aquests moments, cap lloc de rellevància en el panorama polític català. En canvi, el senyor Joan Saura és conseller d’Interior del govern de la Generalitat en nom d’un partit, Iniciativa per Catalunya, continuador del PSUC i en nom d’una coalició on figuren els comunistes catalans. ¿Reivindicarà la memòria històrica “democràtica” la memòria d’aquells 8000 persones assassinades? De moment, no sembla que anem per aquest camí. Tampoc no és un bon camí el de simplificar la qüestió entre “bons” i “dolents”. Amb un plantejament semblant on queda, per exemple, la figura de Carrasco i Formiguera, que va haver de marxar de Catalunya per no ser assassinat per grups que es deien republicans i que va ser afusellat per Franco? La majoria de ciutadans catalans es van trobar atrapats entre la seva lleialtat a la República i la vergonya que els provocava els assassinats i les cremes de convents que el govern de Catalunya, i de la República, eren incapaços d’aturar. També tractarà d’això el Memorial Democràtic?

Qui pensa que aquest és un article dur que llegeixi el pròleg a les memòries de Josep Benet. Escriu, per exemple: “He de dir que entristeix constatar que algunes propostes i realitzacions del Memorial Democràtic recorden les del memorial franquista que varem haver de patir –la gent de la meva edat-, sobretot en els primers anys del règim totalitari. Un memorial, aquest que tingués dues grans expressions: la construcció i existència del Memorial del Valle de los Caídos, amb el seu centre d’estudis, i la famosa campanya “Veinticinco años de paz”. (...) Em dol, però tinc el deure de dir-ho: l’existència i l’actuació a Catalunya d’aquest dit Memorial Democràtic (...) és un autèntic escàndol, silenciat, però escàndol”.

Agustí Pons, dins el butlletí núm. 139 de la Fundació Catalunya Oberta

1968-69

Encara ens dol aquell 68
que no va poder ser 69.
L'empatx de primavera és un recurs
quan tens gana de carn, i te la cou
la castedat de la rebel·lió:
Llepàvem mil promeses de consol
en la boca espantada d'un petó,
però ens cantaven sempre: "Cara al sol
t'estimaré millor."
Era cruel
que tot quedés tan curt com les faldilles.
No sap fer seda el cuc de la política,
i el jove es creu que el cel depèn d'un tel:
Volíem trencar el món; vam trencar l'ou
amb el 6 dur i sense tastar el 9.

Pere Rovira, La vida en plural, Columna, 1996

"Jo sóc partidari de la poesia, de la poesia de sempre, i m’agrada que estigui ben escrita i que es deixi entendre. Dues qualitats que, segons he pogut comprovar, provoquen de vegades nerviosisme i dubtes (no comprenc per què, si tothom escriu i llegeix tan bé com pot). És cert que aquestes qualitats no han estat mai immutables, però d’això es tracta, de saber-ho i de saber com han variat, per poder tenir alguna convicció i resultar, potser, una mica convincent. La poesia ha fet cantar, riure, plorar, ballar. Ha exaltat la pau i la guerra. Ha resat i ha blasfemat. Ha ajudat a morir i a sobreviure. Ha lloat la justícia i la injustícia, la mandra i el treball, les revolucions i els tirans. Ha expressat l’amor, l’odi, la indiferència, el fàstic. Ha estat mite, història, novel·la, teatre i, fins i tot, tractat d’agricultura. Moltes funcions de la poesia s’han anat perdent, però la bona poesia pot durar més que les seves funcions i que la vigència dels seus temes. Hi ha coses que, per fortuna, la poesia ja no farà, o que podem procurar que no faci. Potser no està tan clar que ens torni més persones, però sovint ens ha ajudat a ser persones."
.

Revista Caràcters, número 24