Després de l'acte d'Òmnium

És difícil donar credibilitat o consistència a les crides unitàries i a això que se’n diu transversalitat del catalanisme, perquè, molt probablement, si ens hi fixem bé, ni és transversal ni tampoc és ben bé de catalanisme de què estem parlant.

Quant a la transversalitat es parteix del noble supòsit, no del tot desencertat, que els partits polítics sorgits de la transició comparteixen un mínim comú denominador en qüestions bàsiques preexistents als mateixos partits. La necessitat d’una democràcia representativa és el més evident de tots. I també el que es deriva d’una democràcia homologable als sistemes occidentals de la segona meitat del segle XX quant a drets i deures dels seus ciutadans, subjectes a la legalitat emanada tant de les seves institucions com dels organismes internacionals. L’antifranquisme, al seu moment, també fou una d’aquestes qüestions bàsiques.

Sobre el catalanisme, en canvi, cal dir, de primer, que és un terme o concepte ja tan potinejat, tan usat en va, que més que refundar-lo cal redefinir-lo i esculpir-lo a partir d’una altra terminologia que acoti els seus límits conceptuals. No per deixar-ne a fora a ningú, ben al contrari, sinó perquè hi sigui qui hi hagi de ser –perquè es comparteixen unes idees encaminades a un objectiu o no es comparteixen– i, sobretot, per a poder identificar el més clar possible de quin fet, de quines idees, s’està parlant i discutint.

Algú ja ho deu haver assenyalat, però em fa l’efecte que a Catalunya s’han perdut moltes energies intel·lectuals i polítiques al voltant del catalanisme, i això durant decennis que ja fan un segle. El gruix de teorització bibliogràfica fa feredat. Cap nació es deu haver pensat tant ella mateixa, fins a l’autoembadaliment, com la catalana. Però també em produeix vertigen pensar que hagués pogut no ocórrer. I una curiositat creixent imaginar la cristal·lització artística i política d’aquestes energies de no haver estat sotmeses i violentades pel toc de trompeta de la dialèctica castellana de l’estopa i el terròs.

Dit això, tinc la impressió, també creixent, que el que s’està imposant i emergint és un tel d’asèpsia acatalanista, l’imaginari del qual no contempla cap de les variables tradicionals en les quals ha begut el catalanisme polític i el catalanisme social, el de carrer, el que, per entendre’ns i dir-ho ràpid, vota CiU però vol que avui Espanya guanyi l’Eurocopa, el que vota ERC però canvia i parla castellà quan l’interpel·len, o el que es creu, ingenu, que el Barça és més que un club. Aquest tel, de massa amorfa, no es planteja cap adscripció o tensió de tipus nacional ni conviu amb cap dialèctica perquè ha crescut en el bassiol de vida ociosa i dissoluta dibuixada i emanada des dels anys setanta. Aquest tel, generacionalment, però amb les exepcions que calgui, no arriba als quaranta anys. D’alguna manera, no arriba tampoc a identificar cap conflicte de cap tipus que l’obligui a posicionar-se en unes determinades coordenades més enllà dels topalls que ens constrenyen la cartera i la vida quotidiana. És un acatalanisme que sura aliè a qualsevol tensió que pugui semblar identitària, política o lingüística.

Dins aquest context són meritoris els actes com el que Òmnium Cultural va organitzar dimecres passat al TNC per visualitzar el malestar del catalanisme i mobilitzar els sectors i agents de la societat civil que li són proclius. La idea és molt senzilla i fàcil d’entendre, i per això hi va anar qui va voler. Allò que ja ha estat sotmès –previ aigualiment– a referèndum i votat pels catalans, no s’ha de poder tocar, encara que a alguns els sembli un nyap. I menys encara per un tribunal desacreditat en la seva composició, que és camp de batalla dels dos grans partits espanyols els quals volen imposar –i imposen– magistrats afins. Més adulteració és impossible. Més trampa ja no es pot admetre. I precisament perquè l’argument de l’acte és fàcil i senzill són alhora preocupants les absències polítiques de socialistes i democristians. Perquè, del que es tracta, no és de posar la bena a la ferida abans d’hora sinó d’evitar haver de posar una bena perquè t’han fet una ferida, com molt bé va assenyalar el president Jordi Porta. Això, alguns sindicats i alguns partits no ho han entès, o no s’han donat per al·ludits. Ha prevalgut, d’una banda, la submissió a un dels partits espanyols i, de l’altra, un càlcul de partit interessat. En això consisteix el catalanisme d’aquestes formacions?

En el cas dels socialistes ja res m’estranya. Per molt que hi pensi el seu grau d’hipocresia no minva, ben al contrari, augmenta cada dia. No tenen una posició fàcil, i quedaran en entredit si el constitucional allisa encara més l’estatut. Tant els fa, per ara tenen carta blanca. Encara ressonen les paraules del conseller Castells: “A vegades el PSC no està suficientment disposat a ser la veu de Catalunya a Madrid”; o “el preu de mantenir el poder no pot ser la derrota del país”. És greu, doctor? No res. Al capdavall el partit s’encarrega de desplegar amb “tota la seva força un compromís catalanista i un compromís de vinculació amb Espanya”, i tan amples, perquè no hi veuen contradicció. Avui mateix el mariscal de camp Montilla disparava que “el PSC té un projecte clar per a les ciutats i pobles de Catalunya, per a Catalunya sencera i per al conjunt d’Espanya”, i que el seu “no és un partit nacionalista, però sí que és un partit nacional”, sense especificar de quina nació parla. Bé, no veuen contradicció amb el que ells anomenen catalanisme, que no és més que la defensa del desplegament estatutari. Passa que defensar l’estatut no és ser catalanista. A Logroño i Càceres també ho fan, i no són catalanistes. El PP a Catalunya també seria catalanista. Defensar la legalitat no et converteix en catalanista. I tanmateix no estem parlant només de l’Estatut, sinó de la realitat que la llei projecta. Estem parlant d’allò que l’Estatut esgota. El catalanisme no pot viure de mantenir un compromís amb Espanya perquè no hi ha hagut mai cap tipus de reciprocitat. El que ja no pot ser el catalanisme del segle XXI és un pensament o tesi que defensi un cert folklorisme català en el marc espanyol, una peculiaritat que enriqueixi la diversitat i pluralitat benpensant.

El catalanisme s’ha anat formulant com una estratègia recurrent amb una pedagogia que ha anat de fallida en fallida des dels temps de Torras i Bages fins a l’era Pujol passant per l’escolta Espanya de les nissagues Maragall. Algun socialista dirà que ningú els ha de donar lliçons de catalanisme ni dir-los si en són o no en són. Jo crec que algú els ho ha de dir i dibuixar si cal. Defensar l’autogovern no és catalanisme, és només defensar una legalitat vigent escomesa pels seus propis correligionaris; l’aposta per Espanya no és catalanisme sinó que és espanyolisme, o catalanoespanyolisme. El congrés socialista no aportarà res de nou. Tot vell, cap renovació d’idees. Més fum amb la Catalunya que sap on va, i que va cap al tedi sense moure’s, de bracet amb uns independentistes. Tornem a insistir en una idea fonamental: només el nacionalisme és la força motriu que farà avançar el país, Catalunya, una idea de progrés per marxar d’Espanya, un projecte comú d'articulació social amb el concurs dels nous catalans que s'hi vulguin afegir. El cas d’Unió, de l’absència d’Unió en l’acte d’Òmnium, és el més preocupant, per ser soci de qui és i per la història i llegat del mateix partit. Més preocupant i més trist. Mereixerà un comentari a part.

Per acabar, no sé, de veritat, quina estranya força tel·lúrica o esotèrica fa incompatibles determinades visions del món i les societats amb una determinada (pre)visió de Catalunya pensada des d’ella mateixa, des d’una visió catalanocèntrica. Perquè no és cosa de dretes o d’esquerres, que no ens confonguin amb la vella història que ve el llop i ens privatitza el bosc. És una altra cosa, és aquest mínim comú denominador preexistent als partits. És una voluntat que cal explicar i explicitar de nou. Per això són positius actes com els d’Òmnium, perquè mantenen en tensió el múscul catalanista –o nacionalista, que és el mateix, no ens enganyem, però més desacomplexat– i marquen un àmbit de joc en el qual es belluguen una part de forces del país, polítiques i cíviques. I qui no hi vol entrar queda en evidència. I qui no hi vol entrar no és catalanista ni nacionalista. És conservador i és autonomista. I no passa res, però no podem confondre’ns més. El nom sí que fa la cosa. És una llàstima, catalanoespanyols de qualsevol partit o ideologia, que la catalanitat només es pugui articular políticament a través del catalanisme. Fóra bonic poder-ne prescindir, però també gràcies a vosaltres no és possible encara.

La nit de Sant Joan, de Tomàs Garcés

L’estranyament de Tomàs Garcés (1901-1993) és un entre tants dels molts que tenim en la literatura catalana. Algú pot pensar, no sense un pols de raó, que n’hi ha que només es queixen –ens queixem– de la desatenció reiterada per ara un nom i per després un altre i que, potser, ben mirat, no n’hi ha per tant. En qualsevol cas, em sembla, però, que aquesta queixa, que aquesta vindicació, són positives en tibar indiferència i insatisfacció en un marc cultural amb tantes peculiaritats i ulls de poll com és el nostre. Des d’un punt de vista estilístic, la literatura catalana no només ha estat a la intempèrie dels seus propis vaivens, de les seves pròpies traces diguem-ne endògenes, sinó que ha restat oberta i receptiva com poques, des de la Renaixença del XIX i fins el període d’entreguerres del XX, a moviments i tendències que han anat perfilant escoles o capelletes, segons la malvolença de l’etiqueta. Això ha prefigurat una biodiversitat literària que –si ens posem políticament correctes– s’ha de poder preservar i, sobretot, s’ha de poder (re)llegir. Aleshores, qui ho vulgui veure, sabrà que no és tant una queixa reiterada com sí una celebració contínua de les moltes veus que ha donat “lo pus bell catalanesc del món”, que sols s’hi escriu i parla en un racó, i encara.

Fet l'excurs, potser innecessari, cal dir que l’obra de Garcés s’inscriu, d’entrada i explícitament, en els corrents neopopulars de preguerra amb l’ambició de “fondre creació personal i formes populars en una poesia nova”. Vint cançons (1922), L'ombra del lledoner (1924), El somni (1927), Paradís (1931) o El senyal (1935) són el resultat d’una poesia que emparenta motius patriòtics i folklòrics, propis del corrent neopopular. En aquest aspecte, Garcés no estava sol. Ja l’influx romàntic del XIX impulsà la recerca folklòrica arreu, i a Catalunya amb especial incidència i notables resultats: màgia i sortilegi, llegenda i fantasia, conformen una lírica que també serà punt de mira per certs corrents avantguardistes; pensem, si no, en Foix.

La nit de Sant Joan, de Tomàs Garcés, tot i que publicada el 1953 a Quaderns de Poesia, es gesta durant els anys trenta i és deutora d’aquest corrent neopopular. Garcés, al pròleg, diu: “La meva mare, que era de les terres altes de Lleida, sabia força cançons. Les que més m’agradaven eren la del Pobre Fadristern i la de La Nit de Sant Joan: Ai, la nit de Sant Joan – és una nit molt alegre! – Els companys me van dient: - Joan, per què no t’alegres? – Com me puc alegrar jo, - si han casada l’amor meva?” (...) “A mi sempre m’havia impressionat el contrast, que la cançó tradueix amb un esqueixament dramàtic, entre l’alegria del món, en la nit exultant, i la tristesa de l’home”. El 1923, mentre Garcés fullejava a l’Ateneu el Romancerillo Catalán, de Milà i Fontanals –resultat d’aquelles recerques folklòriques– hi trobà, sencera, la cançó de la nit de Sant Joan, i decidí escriure el seu poema. Un poema que en realitat són vint, cosits, encara, per unes breus introduccions, i en el qual el paisatge del Cap de Creus i de Sant Pere de Roda són el marc on apareixen un seguit de personatges que secunden l’abatut protagonista.

Segons Enric Sòria, “Garcés va buscar sempre en la poesia la font pura del somni, aquesta gràcia que hi ha més enllà de tot mot, i que pot convertir la paraula en conjur i cançó, foguera i llàgrima. Per això, el de Garcés és un univers encantat, quasi extàtic, tan reclòs en la seua quietud que hem de contemplar-lo de lluny, com si no fóra un món per a ser comunicat, sinó només pressentit, o espiat.” Els poemes de La nit de Sant Joan ho certifiquen. El final del llibre –i no descobrim res– n'és una bella mostra, i constata una de les altres traces del seu pensament poètic, que és la identificació del vers i el somni, de la recerca de la veritat poètica a través del somni, no massa lluny de l'és quan dormo que hi veig clar.

Aigües avall, la vida, com la nit i l’amor.

Però deixa penyores a la platja, vermelles.

Joan veu la badia, i el poble allargassat

vora mar, campanar rosegat pel salobre.

L’estel del navegant es fon a l’horitzó.

Estel i campanar, quina enyorança viva!

Amb gust de cendra, fina la nit de Sant Joan.

El sol acoloreix els darrers vels de l’alba.

D'olors i llum

Aquesta olor i aquesta llum. Aquesta olor de glicines, de flor de til·ler bord sota l'església a un quart de nou. Tot l'herbam que han dallat d'una parcel·la erma al capdamunt del carrer on visc perquè no s'encengui amb cap petard o per a fer-hi, fatalment, més cases adhesives, vivendes adossades. Ni rastre dels horts i canyissars. Olor de fenc i adob que no sé d'on ve. Olor de cristalls d'aire quiet al dematí sota el primer sol abrussador quan surto de casa. Aquesta olor de blaumar salí si abaixo la finestra passada la rotonda enfilant la nacional i que a l'hivern no sabia que existís. Olor de memòria lassa en totes les olors de primers d'estiu. Em neixen rels de vent als ulls i narius. És aquesta olor i aquesta llum, que ja no t'impregna ni et retalla una ombra sinó que ara transparenta un teu record. Cada any en aquests dies la mateixa sensació d'olors i llums untades a pleret, i aquest esgotar-me de no cansar-me'n mai remai.

Fogons entre fogots

Aquesta setmana haurem anat a l'Europa un parell de cops. Dimarts per assistir a l’esplèndida presentació que –junt amb Amadeu Cuito i Ramon Parellada– l'amic Quim Torra féu del seu llibre biogràfic sobre el periodista Eugeni Xammar i, ahir, amablement convocats pel Centre d'Estudis de Granollers en el marc del sopar medieval que cada any –des de en fa set– clou el curs acadèmic. El professor Antoni Riera, vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans, especialista en història de l'alimentació i codirector d'Odela (Observatori de l'Alimentació), ens introduí, a una quarantena de privilegiats, en les bambolines del que hauria estat un àpat del patriciat urbà de la Catalunya de mitjan segle XIV.

Només en una societat opulenta com la nostra, on ens és permès d'encetar estèrils debats sobre si cassola o deconstrucció mentre mig món se'ns mor de gana i en l'altre van pujant els preus, ens podem regalar aquest luxe. No es pensin, res de nou, ni tampoc cap frivolitat. Durant els segles medievals el preu del blat –i la seva carestia degut a sequeres o maltempsades– fou origen de molts conflictes i revoltes, resolts, majoritàriament, sempre en contra del més dèbil. La història de la cuina, de l'alimentació, sempre s'ha fet, s'ha escrit, com totes les històries, des del punt de vista guanyador, i en aquest cas des dels estaments privilegiats amb possibilitats d'escollir una estètica del gust i una matèria plasmada en receptaris com el Llibre de Sent Soví (editorial Barcino, 2003), primera mostra escrita de cuina medieval catalana.

Rudolf Grewe, al seu estudi clàssic sobre el llibre, assenyala que la cuina catalana del XIV i XV és una cuina de llar cristiana occidental, amb una observança de l'any litúrgic que afavoreix no només l'estacionalitat del producte –les tècniques de conservació eren precàries–, sinó també la diversitat o alternança de carn i peix. Són segles en què agricultura i comerç s'expandeixen, encara hi ha rompuda de boscos i l'emergent burgesia comercial s'articula en llotges i consolats. Els peixos del Mediterrani duen el tors quadribarrat.

Si convenim amb Pla en què "la cuina d'un país és el seu paisatge posat a la cassola", no podrem perdre de vista, tampoc, l'esperit contradictori de la cuina catalana, indicat per Néstor Luján, atesa la seva diversitat geogràfica. Potser és això el que féu escriure a Francesc Eiximenis que "com catalans mengen pus graciosament e ab millor manera que altres nacions" (Terç del Crestià, 1384). Doncs que així sia, i que els fogots, a taula, vinguin sols d'una salsa o una mirada, i que guanyin els fogons. I que, si us plau, algú s’inventi ja, d'una vegada, l'emulsió gelatinosa de mongeta del ganxet.

(El 9 Nou, 20-6-2008)

L'ombra allargada de Xammar

L'ombra d'Eugeni Xammar és més allargada que la seva còrpora de posem u noranta. I com que si existeix l'ombra és perquè hi ha una llum que la projecta, qui avui aguanta aquesta llum es diu Quim Torra i dimarts passat va presentar a la Fonda Europa de Granollers –en presència d'un estol de xammarians incorruptibles i irredempts– l'única biografia que existeix de l'il·lustre periodista: "Periodisme? Permetin!", editada a Símbol.

L'acompanyaven a la taula dos altres il·lustres xammarians, Amadeu Cuito i Ramon Parellada, a l'ensems fondista i excel·lent amfitrió de la vetllada. El primer, fill de Ferran Cuito, polític d'Acció Catalana i un dels fundadors dels Quaderns de Perpinyà, glossà la figura de Xammar a partir de records personals vinculats a la relació d'amistat sostinguda al llarg de tota una vida i a una secció d'anecdotari que il·lustrava l'humor vagament british, de dandy amb faixa, que exhibia amb pompa Eugeni Xammar. Al seu torn, Parellada evocà records d’adolescència i es vantà d’haver après llengua francesa amb les classes del periodista, el qual l’alliçonava amb un volum de Jules Verne i un diccionari. Quim Torra fou més prolix en la seva exposició de motius que el dugueren a interessar-se per Xammar i a enamorar-se’n fatalment fins a escometre un documentat estudi –que inclou articles i correspondència– amb la voluntat de presentar un altre Xammar, el d’abans i després dels anys de Berlín. Si l’època alemanya és la més documentada periodísticament –en el llibre no s’obvia, però el seu tractament hi és deliberadament lleuger–, què se n’ha de dir del jove Xammar o del rodamón que tan aviat el trobes a Washington com a París o a Ginebra? Hi ha una altre motivació, no menys potent, i és la que assenyala el prologuista del llibre, Enric Vila. Davant els intents d’apropiar-se de la figura de Xammar per part de certs sectors de la historiografia periodística espanyola, el llibre de Torra situa la figura en un context cultural i polític determinat, en el del catalanisme “pur”, allunyat de partitocràcies però compromès amb la llengua i amb el país arreu on va.

Segurament és aquesta abstracció política i ideològica –extensible a d’altres homenots– el que fa atractiva la figura granítica de Xammar. El món intel·lectual dels anys vint i trenta ens genera passió i curiositat, i fins una sana enveja, perquè, al contrari d’avui, no només és el de la Catalunya impossible sinó, sobretot, el de la veritable Catalunya optimista que acorda raó i follia i té un projecte de país i societat. Ruboritza pensar en la quantitat de capçaleres en català que existien aleshores. Ruboritza pensar la quantitat de Xammars que resten per (re)descobrir. Quan preguntaren a Rodoreda com era la Barcelona dels anys trenta respongué que “catalana”. Ruboritza i subleva.

El país que s’estava construint a partir de la Renaixença, el teixit cultural i econòmic retratat des de “La febre d’or” fins a “Vida privada”, des dels modernistes oficialistes margallistes fins als bohemis rusiñolians, passant pels noucentistes orsians que despleguen el seu programa de la Catalunya ciutat a redós de la Mancomunitat del 1914, tot això se’n va en orris. A ells els van robar el futur. A les generacions que rondem els trenta i els quaranta una explicació d’aquest passat. D’aquí la nostra mirada perplexa. Girar la mirada envers aquests anys, cap a figures com Eugeni Xammar –Torra també reivindicava, en clau vallesana, els noms de Carles Sindreu i Manuel Fontdevila–, és carregar-se de motius, però també, i en bona mesura, d’interrogants. I tot això, per a què? Cap a on ens porta? Quin és l’esdevenidor que podem construir amb les ensenyances d’aquesta generació esberlada impunement? A quina realitat nacional apliquem el compromís cívic i polític amb què ens alliçonen a desenes d’anys de distància?

Necessitem més llum –més llums, més Xammars– en un país cada volta més fosc, més ombrívol, progressivament gris. Gràcies per la llanterna, Quim. No sé quants serem, ni si som una secta o quedarem a un racó. Segons l’Amadeu Cuito, Xammar vingué al món a riure i a passar-ho bé. Ves que no sigui aquesta la darrera gran lliçó de tot plegat, com hi ha món!, i ens fem massa preguntes mentre mandonguilles, macarrons i la ventresca de l’Europa se’ns refreden a la taula.

"La mare que et renyava era un robot", d'Anna Ballbona

“La mare que et renyava era un robot”, d’Anna Ballbona.
Premi Amadeu Oller de poesia 2008. Editorial Galerada.

La mare que et renyava era un robot, a part d’un decasíl·lab perfecte, és el títol del llibre que ha seduït el jurat de la quaranta-quatrena edició del premi Amadeu Oller d’enguany (Carles Miralles, Maria Isabel Pijoan, David Castillo, Pius Morera, Lluïsa Julià i Joan Maluquer, alhora curador de l’edició). Un primer llibre, doncs, que significa el tret de sortida d’una poètica en construcció dins la nodrida trama de la poesia actual que, amb el segell de “jove”, falca i estalona el futur immediat de la literatura catalana. Escrit majoritàriament durant el segon semestre de l’any passat, el recull segueix els impulsos de l’autora a l’hora de fer una dissecció del present i passat, personal i comú, des de diferents angles, i això malgrat un títol força original d’evidents ressons futuristes o maquinistes que defuig la críptica del lirisme acostumat. Bàsicament, al nostre entendre, aquests angles, com a mínim, són tres.

.

Primer. Redimir el passat a través d’endolcir els records és un exercici massa fàcil, perquè ja sabem que fugir enrere mai garanteix trobar el passat intacte. Cal preguntar-se alguna cosa més i, sobretot, reconèixer-se en pau amb un determinat paisatge sonor –que inclou el llenguatge i s’explicita en la dedicatòria a l’àvia–, paisatge sempre en tensió amb el paisatge moral –diguem-ne tradició, diguem-ne tensió dialèctica entre el jo i els altres–, que és paisatge, alhora, emergit d’un espai físic concret (vegeu la cita inicial de Ferrater: “Viure en un barri extrem ens indueix / a passejar inquiets, com si volguéssim / trobar un racó de certitud...”). Si aquesta associació tan paisatgística sembla embullada, un poema com Pals corcats desfarà l’embull i servirà d’exemple interpretatiu per a aquest i per a d’altres poemes (Com el metge, Gris, Un tel, Xaranga, Endesa, Compta difunts...). El poema planteja el canvi físic d’un entorn conegut, familiar, que havia estat espai de jocs infantils, una porteria imaginària de futbol, escenari de rondalles contades per la memòria familiar de l’àvia Amàlia. La substitució del pal corcat –vella línia telefònica– connecta el poema amb un passat d’història recent, familiar i col·lectiva, que si truques sempre comunica perquè, precisament, té una continuïtat dialèctica en el temps, encara que sigui un temps ungit de transitorietat dramàtica –tempus fugit, scripta manent–, que s’encarrega de recordar-nos que ni amb porteries imaginàries no és possible fer-li un gol. Per això, entre d’altres, i per sort, el recurs a la (i de la) poesia.

.

(...)Condemnats a mandanga postmoderna,
d’aquí a quatre dies
el pal que ens feia de porteria
ja no hi serà.
Temps a venir algú ho explicarà...
“fa molts i molts anys,
per fugir d’escarabats amb mocador,
els infants inventaven
porteries invisibles amb
pals mig corcats”.

.

Segon. Exaltar el present de manera forassenyada amb l’embriaguesa del carpe diem horacià, és avui dia tant temerari com posar-se unes lents de graduació equivocada i asseure’s al volant a veure quanta estona hi som... La primera condició per a bastir un discurs propi és subvertir el que aparentment ens ve donat, cada dia, a través dels estímuls que rebem pertot, per molts llaços i cel·lofana de colors que l’acompanyin. I, tanmateix, un dels perills de cert escepticisme que pot aconduir al desengany presentista és caure en la còmode i blana posició intel·lectual –tan a la moda a favor de la contra de tot i del no, no i no– de no voler creure ni confiar en res que necessiti d’un esforç intel·lectual que sobrepassi la suficiència del llindar del titular o la consigna. Difícilment, també, doncs, una veu poètica pot erigir-se sobre una base d’aigües estantisses, de pilars referencials poc sòlids, fins i tot sense una base suficientment àmplia de lectures que permetin al poeta transitar els mapes del llenguatge, no només amb la solvència efectista requerida –sovint pirotècnia verbal esgotada amb un micròfon i dues voll-dams– sinó també amb una carrosseria de marca que permeti reconèixer o intuir denominacions d’origen, malgrat singularitats pròpies i personalismes necessaris, quan es presenten credencials de negre sobre blanc. Perquè potser convé no oblidar una obvietat: no es pot escriure com si mai ningú abans de tu no hagués escrit. Per poder trencar el gerro s’ha de tenir quelcom entre les mans. D’altra banda, ser crític, avui, molt sovint s’interpreta des d’una bel·ligerància fictícia amb qui no comparteix el teu parer o la teva estètica. La mínima dissensió és interpretada com una agressió, una hostilitat que marca territori, que allunya complicitats i apropa rivalitats volàtils que ni tan sols s’inscriuen en la immediatesa de l’agenda de crítics periodístics o acadèmics.

.

Direm, també, que un cert distanciament amb el material poètic, abans no es desdibuixi o es mustiï, sempre és aconsellable: “Massa a prop de la vida visc. Els mots se’m moren a dins. I jo visc en les coses”, advertia sàviament en Palau. Des d’aquesta premissa, doncs, entre escèptica i irònica, però no descreguda –perquè en tot poema sempre hi ha la voluntat oculta de canviar alguna cosa, per molt que l’autor, sempre farsant, ho negui davant del seu crític i advocat–, des d’aquesta premissa, dic, i en el context del paràgraf anterior, hi ha una bona colla de poemes del recull que remeten al present immediat, (Jocs d’ara, Fem un cafè, Remuntar, Contorn, Imperfectes i rituals, Estampa amb tren...), on la poeta hi dibuixa una mirada que oscil·la entre la resignació d’un poema com Remuntar:

.

(...) El mateix greix de sempre
incrustat als artilugis de la barra,
i el cambrer de veu nassal i aire de nan,
–tot massa burlesc– que, diligent,
t’estalona a beure d’un sol glop
l’únic cafè del món que es pot mastegar.
L’estómac es regira, mandrós,
i expira un hàlit com dient “ja hi tornem a ser”.

.

Entre la incertesa d’un Contorn:

.

Recullo paisatges
com flors despullades
que se m’apleguen a les mans,
–barbeta, nas, braços, orelles...–
ressegueixo el teu contorn,
–braços, galtes, testicles...–
i amb el mateix dit dibuixo
la silueta dels cingles,
allà on habitaren els ancestres.
Desfullo paisatges
sense saber-me el contorn.

.

O encara entre el vague desig de (re)trobar l’espai propi d’un refugi des d’on la realitat sigui discursivament interpretable emprant el succedani d’un tercer recurs:

.

I que tot d’una s’inundés el dors, i el revers quedés tot sec.
I que tot fos una ironia.

.

I tanmateix la realitat és tossuda –“el més tossut sempre guanya”, escriví Martí i Pol a La pell del violí–, i és per això que

.

Covo la por dels esquirols
que s’escapoleixen,
trespol amunt,
cap a unes golfes de fils d’aram.
Albiren la remor del fat que pesa.
Un cop dalt de l’arbre,
entre tanta fullaraca innecessària,
tants sorolls i tantes noses,
el cap em giravolta.

.

Ens queda, doncs, encara, com a mínim, una tercera opció per explorar una vegada esgotat el presentisme i la mirada enrere, cap al passat propi i col·lectiu: aguditzar la ironia, buscar el joc amb l’altre i amb les paraules, tensar el discurs del poema fins a fer-lo quasi irreconeixible, desproveir-lo no només de la “fullaraca innecessària” sinó incorporar-hi nous elements que desdramatitzin, si és que cal i és possible, la sensació d’haver caigut en cul de sac, una impressió d’atzucac produïda i provocada per les “traces de vida xacrada” que “recorren fins els cels més esplèndids”, que ben mirat no són sinó

.

Renills desesperats del tren
quan es tanquen les portes
amb un gemec cansat, desapercebut.

.

Contra aquest estat de coses, contra aquesta evidència de la porta que es tanca al davant nostre negant-nos el joc, el jóc, el jaç on covar les espurnes de felicitat que han de cremar-ho tot i redimir-nos, cal imposar una realitat paral·lela, jocosa, fantasiosa, en la qual fins i tot l’amor hi és convidat:

.

(...) Em vaig girar i encara hi eres, dins la mar,
Posidó de secà mig escumós, i em rebuscaves
en el trencadís immediat de l’horitzó,
i què ho va fer, que, imperfectes i rituals,
resseguint unes escriptures anònimes
que mai ningú no entendrà,
ens vam abraçar un cop més.

.

És, potser, aquesta part del recull –o millor aquest recull de parts, de poemes– el que dóna al volum la frescor i el factor sorpresa necessari per acabar de convèncer el lector o lectora de la versatilitat del llibre, del fet que no està davant d’una poeta que esgota el discurs a la primera atzagaiada que topa contra l’inefable poètic, contra allò que no es pot dir i que s’evapora de forma poc comprometedora. Perquè per això existeix i s’escriu la poesia, o almenys un determinat tipus de poesia. Poemes com Cargols, Binifadet, Després de dinar, Recepta –noti’s el quartet gastronòmic–, i encara d’altres que comparteixen frontera amb cert esperit lúdic de la vida –també de la llengua– són versos que fan bons aquells altres de Vinyoli que adverteixen que "Els mots, en veritat,/ no són sols per entendre'ns pel que signifiquen,/ sinó per descobrir el que, transparents, oculten". Perquè és en la transparència i no pas en l’opacitat o boirina mental que som capaços d’albirar horitzons, imatges, paisatges. I els mots dels poemes d’aquest llibre, lluny de la freda i admonitòria mecànica robòtica assajada en el títol, ens sembla que tenen aquesta voluntat de transparència cristal·lina que vol deixar ditada al finestral d’unes paraules estrenades amb caliu. Hi ha certa tendència a remarcar la unicitat d’un llibre de poemes com a valor positiu en si mateix, i és cert que aquest llibre (talment la majoria de llibres de poemes, gosaríem dir), tot i no ser concebut, d’entrada, amb un plantejament unitari, té prou motius temàtics –aquesta mirada personal al passat immediat, gens mitificadora; el presentisme crític– i una unitat plàstica d’estil i llengua que, tot alhora, permet resseguir-ne unes llinyes fresques, ben marcades de fa poc, rastrejables al sender que Anna Ballbona just comença a traçar, amb pas decidit, amb aquest primer llibre, amb aquest primer premi.

Anna, que has guanyat l'Amadeu Oller!

Ahir dimarts l'Anna va rebre el premi Amadeu Oller de poesia per a poetes inèdits menors trenta anys. I vam baixar a Barcelona, a la parròquia de Sant Medir, al barri de Sants. Ens comentava Pius Morera, un dels membres del jurat, que no sempre ha estat així, que en diferents etapes el premi s'ha regit per criteris diferents, però que la vàlua d'aquest darrer criteri no només s'evidenciava en la qualitat dels treballs premiats sinó que havia contribuït, decididament, a posar en circulació noms i obres que en un tant per cert força elevat de casos han anat consolidant una obra literària i que –afegim-hi– ha posat en contacte joventut i veterania, present en potència i futur assolit, una baula delicada en molts aspectes i disciplines que no sempre es sap greixar amb la deguda eficiència.

Aquest any s'esqueia la quaranta quatrena edició del premi, just quan en fa cinquanta de la mort de mossèn Amadeu Oller, rector que deixà una forta empremta al barri durant els 9 anys de la seva pastoral, durant la dècada dels cinquanta. L'acte d'entrega de premis, senzill i sentit, gens glamurós, tenia, en canvi, l'elegància que s'escau a les coses quan es fan des d'una militància altruista, des d'un acte social que aglutina els veterans d'un barri que s'endevina actiu des del setè pis de l’emissora de ràdio –era preceptiva una entrevista prèvia amb la guardonada–, a les mateixes dependències parroquials. Dec tenir les emocions al punt, que diria el professor Serrano, però el cas és que en l'actuació de la coral de Sant Medir em va semblar veure-hi uns punts d'entranyable tendresa en la interpretació de les tres peces composades per Oller i correspostes amb sincers i entregats aplaudiments, especialment en els goigs dedicats al Sant.

També fou molt interessant la intervenció del mantenidor i poeta Miquel Desclot, la qual versà sobre la utilitat de la poesia en el món actual, un discurs brillant que esperem poder rellegir amb calma ben aviat, farcit de referències a la tradició literària universal, de “veus que ens parlen des d’un altre temps” i que reescrivim i reinterpretem des de cruïlles culturals bastides sobre religions i ideologies. Hàbilment, Desclot tensà l’emotivitat de l’acte –no sé descriure-ho d’altra manera, disculpeu-me- assenyalant que just feia trenta-set anys ell recollia el mateix premi allí mateix –“no havia tornat més” – i recordant la figura de l’insigne Ferran Soldevila, aleshores secretari del jurat, el qual morí pocs dies abans. Desclot, com aquell dia, tornà a llegir el poema que li dedicà, a l’estil de Ramon Llull, en català arcaic, relligant de nou i sàviament present i passat de la literatura catalana. En la cloenda de l’acte, mossèn Bigordà també féu esment de la persona de Joan Colominas Puig, un dels impulsors dels premis quaranta-quatre anys enrere, absent a l’acte degut a problemes de salut. Subratllà, amb to salmòdic, quasi hipnotitzant, la vivesa de les deliberacions del jurat –Carles Miralles, David Castillo, Lluïsa Julià, Pius Morera, Antoni Pladevall i Arumí, Maria Isabel Pijoan i Joan Maluquer, alhora editor–, “com es diria en to col·loquial, una passada”, tot assenyalant el fet que set dels vuit premiats durant el segle XXI són noies. Relacionat amb aquest tema, Castillo, en un altre lloc, comentava això. I anuncià, a la fi, la publicació, a finals d’any, d’una miscel·lània amb escrits de i sobre mossèn Amadeu Oller.

Jo no sé si l’Anna signarà mai tants de llibres com ahir, que es van repartir entre la concurrència durant el refresc final –i encara ens n’enduguerem dues caixes-, però sí que vaig veure que això de guanyar un premi és molt cansat i que és necessari rematar-ho ni que sigui amb un sopar informal en un bar del carrer Jocs Florals –“els premis literaris són un joc”, recordava Desclot al seu discurs–, on l’ambient es relaxa encara més i és possible compartir impressions amb el jurat. L’Anna, preguntaire de mena –defecte periodístic, virtut vital- no escatimà recursos ni el jurat, generós, respostes.
Però aquesta és una altra història. El llibre, “La mare que et renyava era un robot”, curosament editat per Galerada, es trobarà en breu a les llibreries, però des d’aquest bloc en farem, divendres, un primer comentari des del punt de vista d’un lector certament privilegiat en molts aspectes.

.

3 poemes breus d'Anna Ballbona

Contorn

Recullo paisatges
com flors despullades
que se m’apleguen a les mans,
-barbeta, nas, braços, orelles...-
ressegueixo el teu contorn,
-braços, galtes, testicles...-
i amb el mateix dit dibuixo
la silueta dels cingles,
allà on habitaren els ancestres.
Desfullo paisatges
sense saber-me el contorn.



Esquirols

Covo la por dels esquirols
que s’escapoleixen,
trespol amunt,
cap a unes golfes de fils d’aram.
Albiren la remor del fat que pesa.
Un cop dalt de l’arbre,
entre tanta fullaraca innecessària,
tants sorolls i tantes noses,
el cap em giravolta.



Tres fulles

Tres fulles de tardor cauen
sobre un rostre esbalaït.
L’escombriaire arracona
els darrers vestigis grocs i somorts.
Crepita el tros de vida de novembre
que s’ha empassat núvols i bolets.
L’última piga de lluentor primaveral
ja s’ha fos: esperarà la sort
d’un altre conte del cosmos rondant.


Del llibre "La mare que et renyava era un robot", editorial Galerada, 2008

Tocar fons

Algun moment et sembla sentir que toques fons, que no és possible baixar més avall de tant al fons que et sembla haver arribat sense que t'hi empenyin o trabuquin, i de veritat que és insuportable la pressió que t'esclafa pit i crani, però t'aboques i encara veus un altre precipici, una balma nua que t'espera, un altre buit per ocupar. I alenes aire obrint pulmons. No hi ha espai dins teu que no volguessis rastrejar, saber-ne la topografia que roman inèdita i impassible al temps que et llisca avall fins a l'origen de la pensa i l'alfabet, allí on s'hi congria la pols de llum celístia i també la dels averns, on tot allò que té semblança d'ombra de record sols és voluntat pressentida de saber-ne la intuïció. Hi ha algun moment que et sembla sentir que ets molt a prop de tocar fons, de palpar el moll de l'ossada reblanida que et pertany en usdefruit, mineral d'ametista violaci, aixada amb què lleves els minuts de cada dia, fil trenat dels teus ancestres amb anells de sang agrumollada al fons dels ulls. Duus afuat l'instint per sobreviure't malgrat tu, i els sentits agullonats pel fred que et cou i no se'n va, dolor pregon que s'afona en la pell del verb que escrius i et vessa. Ets amatent a l'abís constant que s'obre sempre a prop de la següent passa que vols fer. No t'expliques com sures en l'aire i deixes traça. No t'ho expliques. No demanes tampoc aclariments. No existeixen manuals ni màsters per a aprendre a gestionar la perplexitat acarnissada que comporta l'espiral en combustió –sempre centrífuga, silenciosa, compassada– que et glateix a dins del pit, ofert i nu a totes les ventades d'un hivern que diu –tothom ho veu– que és florida primavera com cada any.