Anna, que has guanyat l'Amadeu Oller!

Ahir dimarts l'Anna va rebre el premi Amadeu Oller de poesia per a poetes inèdits menors trenta anys. I vam baixar a Barcelona, a la parròquia de Sant Medir, al barri de Sants. Ens comentava Pius Morera, un dels membres del jurat, que no sempre ha estat així, que en diferents etapes el premi s'ha regit per criteris diferents, però que la vàlua d'aquest darrer criteri no només s'evidenciava en la qualitat dels treballs premiats sinó que havia contribuït, decididament, a posar en circulació noms i obres que en un tant per cert força elevat de casos han anat consolidant una obra literària i que –afegim-hi– ha posat en contacte joventut i veterania, present en potència i futur assolit, una baula delicada en molts aspectes i disciplines que no sempre es sap greixar amb la deguda eficiència.

Aquest any s'esqueia la quaranta quatrena edició del premi, just quan en fa cinquanta de la mort de mossèn Amadeu Oller, rector que deixà una forta empremta al barri durant els 9 anys de la seva pastoral, durant la dècada dels cinquanta. L'acte d'entrega de premis, senzill i sentit, gens glamurós, tenia, en canvi, l'elegància que s'escau a les coses quan es fan des d'una militància altruista, des d'un acte social que aglutina els veterans d'un barri que s'endevina actiu des del setè pis de l’emissora de ràdio –era preceptiva una entrevista prèvia amb la guardonada–, a les mateixes dependències parroquials. Dec tenir les emocions al punt, que diria el professor Serrano, però el cas és que en l'actuació de la coral de Sant Medir em va semblar veure-hi uns punts d'entranyable tendresa en la interpretació de les tres peces composades per Oller i correspostes amb sincers i entregats aplaudiments, especialment en els goigs dedicats al Sant.

També fou molt interessant la intervenció del mantenidor i poeta Miquel Desclot, la qual versà sobre la utilitat de la poesia en el món actual, un discurs brillant que esperem poder rellegir amb calma ben aviat, farcit de referències a la tradició literària universal, de “veus que ens parlen des d’un altre temps” i que reescrivim i reinterpretem des de cruïlles culturals bastides sobre religions i ideologies. Hàbilment, Desclot tensà l’emotivitat de l’acte –no sé descriure-ho d’altra manera, disculpeu-me- assenyalant que just feia trenta-set anys ell recollia el mateix premi allí mateix –“no havia tornat més” – i recordant la figura de l’insigne Ferran Soldevila, aleshores secretari del jurat, el qual morí pocs dies abans. Desclot, com aquell dia, tornà a llegir el poema que li dedicà, a l’estil de Ramon Llull, en català arcaic, relligant de nou i sàviament present i passat de la literatura catalana. En la cloenda de l’acte, mossèn Bigordà també féu esment de la persona de Joan Colominas Puig, un dels impulsors dels premis quaranta-quatre anys enrere, absent a l’acte degut a problemes de salut. Subratllà, amb to salmòdic, quasi hipnotitzant, la vivesa de les deliberacions del jurat –Carles Miralles, David Castillo, Lluïsa Julià, Pius Morera, Antoni Pladevall i Arumí, Maria Isabel Pijoan i Joan Maluquer, alhora editor–, “com es diria en to col·loquial, una passada”, tot assenyalant el fet que set dels vuit premiats durant el segle XXI són noies. Relacionat amb aquest tema, Castillo, en un altre lloc, comentava això. I anuncià, a la fi, la publicació, a finals d’any, d’una miscel·lània amb escrits de i sobre mossèn Amadeu Oller.

Jo no sé si l’Anna signarà mai tants de llibres com ahir, que es van repartir entre la concurrència durant el refresc final –i encara ens n’enduguerem dues caixes-, però sí que vaig veure que això de guanyar un premi és molt cansat i que és necessari rematar-ho ni que sigui amb un sopar informal en un bar del carrer Jocs Florals –“els premis literaris són un joc”, recordava Desclot al seu discurs–, on l’ambient es relaxa encara més i és possible compartir impressions amb el jurat. L’Anna, preguntaire de mena –defecte periodístic, virtut vital- no escatimà recursos ni el jurat, generós, respostes.
Però aquesta és una altra història. El llibre, “La mare que et renyava era un robot”, curosament editat per Galerada, es trobarà en breu a les llibreries, però des d’aquest bloc en farem, divendres, un primer comentari des del punt de vista d’un lector certament privilegiat en molts aspectes.

.