El moll de l'os de la memòria

El progrés, a vegades, té aquestes coses, aquestes contradiccions, aquestes contraindicacions. Ossos escampats de soldats republicans durant la batalla de l’Ebre, entre Horta de Sant Joan i la Fatarella. Ossada i cranis a la vista, com qui troba moixernons o llenegues, rovellons, rossinyols... A la zona hi fan moviments de terra, diu que hi volen instal·lar un parc eòlic, energia neta per embrutar el record i la memòria i la dignitat d’aquells soldats.

La museïtzació dels espais de la batalla de l’Ebre es veu que no contempla cap acció en aquest sentit. Obviar el que és evident també és una irresponsabilitat. Un estrip moral. La Plataforma en Defensa de la Terra Alta s’oposa a la construcció del parc eòlic, dels aerogeneradors. Són coses diferents. Als arguments legítims que puguin esgrimir –impacte ambiental i agressió paisatgística– s’hi sobreposa la necessitat de preservar algun record pels centenars d’homes que fa setanta anys van morir en aquelles contrades. Què s’ha de fer en aquests casos? Qui té la potestat d’intervenir?

La història de la humanitat és una acumulació de capes de pasta de full mal comprimit. En qualsevol moviment de terres de qualsevol obra menor poden aparèixer rastres de fa setanta o centenars o milers d’anys. Qualsevol troballa ens interpel·la. Qualsevol rastre parla de nosaltres. Però quan la memòria és tan persistent, quan els fets alerten d’un record que és viu als pobles i no vol ser ventat per les aspes gegantines d’un progrés que es vol net i renovable, potser cal repensar-ne els escenaris. Intentar evitar d’obviar l’oblit. Ossada i cranis a la vista, com qui troba, per sorpresa, al vessant obac d’una muntanya o torrentera, un immens erol de trompetes de la mort, i va i passa de llarg.

Focs d'artifici

Dessagnen la bòveda celístia amb esquitxos de colors estampats al fresc sobre un fons de negra nit. Llur bellesa rau en l’efímer del seu traç, una espurna que floreix, fràgil i volàtil, en verd, blau, groc, vermell, daurat. Pura voluptat. Hola i adéu, passava per aquí. Ja no em pots tenir. El retall de les figures d’un cor que infarta en pocs segons o una palmera que es desploma i desdibuixa ventada per la brisa tropical que baixa d’esma pel Congost. El ressò lluminós de l’explosió en l’aire que retruny, com un record molest i bel·licós, punyent, contra el vessant més frondós de pins i alzines del turó de Santa Margarida. El passat és insistent fins quan se’l vol distreure embadalint-lo amb coloraines o titelles. Hem pujat, amb el pare i l’Anna, al terrat del bloc. Més de cinc pisos i el poble al nostre abast. A una banda, el campanar de l’església il·luminat per dins, com una llàntia. A l’altra banda del riu i carretera, il·luminat per fora, el fortí de l’església de la Doma és un altre punt de fuga, immòbil i constant. Un fil de llum secular, invisible al cretinisme que encén metxa, les uneix i no s’apaga, no l’apaguen. Nosaltres, des d’on som, formem la punta del vèrtex d’un triangle visual i metafòric. Al centre, el nucli antic del poble. A sobre hi ha un núvol de fum mig esvaït, una amenaça incrèdula de pols de pólvora cremada en suspensió. La pantalla del cinema d’il·lusions a l’aire lliure se’ns apar com una pissarra que és mal esborrada. I de nou els colors esvaeixen mals auguris. I un tro sec i esllanguit, com de tambor, percudeix la pell lluent i tibada de la nit. He mirat el pare i l’Anna, absorts i expectants. El pare comenta vaguetats disteses de l’escena amb els pocs veïns que s’apleguen al terrat. “Això val més de sis mil eurus”. “Qué me dices...”, respon espantada la Cecília. “I tu hi deus haver posat més de vint duros...”, li replica rialler. Jo he mirat aleshores per sobre de la Doma i la Serreta, i he pensat si aquests focs t’haurien agradat, de quin color ens deus veure quan fosqueja i vessem llum agrumollada de migdies, si és tot tan natural com sembla quan s’apaguen i es dissolen els colors en nits perennes i sols queda la il·lusió d’un artifici fet record, foguerons que s’enlairen d’imprevist, com un fibló cremant les rels que ens couen la memòria.

3 d'agost, Festa Major

Aquest és el contingut del fulletó que es va distribuir ahir a la plaça de l'Església de la Garriga. S'hi exposen una sèrie de raons per les quals es demana recuperar la data del 3 d'agost en la Festa Major. En vam repartir uns 500. Avui hi tornarem. Les reaccions van ser totes favorables, algunes entusiastes i tot. D'altres, pocs, callen, no et miren. Algun d'irat, o quasi, com l'exalcalde, que es va carregar el dia el 2003. Ja en parlaré en una altra ocasió.

Raons i perquès

1.- Perquè és el dia que la tradició suposa que es trobà el cos de Sant Esteve, patró de la Garriga. Encara que el sant és el 26 de desembre, la Garriga mai no ha celebrat una Festa Major d’hivern.

2.- Perquè des que tenim coneixement documental de la Festa Major el dia 3 d’agost n’ha estat o bé el principi o bé el final.

3.- Perquè mantenint aquesta data la Festa Major lliga present i passat, es manté un vincle amb l’origen de les festes majors, que és l’homenatge als patrons i patrones protectors del lloc, aquí i arreu.

4.- Perquè no es pot parlar de memòria històrica i prescindir dels elements que t’expliquen aquesta memòria històrica local.

5.- Perquè la commemoració o efemèride del 3 d’agost només ocorre aquell dia, no cap altre. Com qualsevol aniversari.

6.- Perquè les dates que es proposen són arbitràries. Així, ja serà igual el que es festegi i quan. No es pot canviar el dia de Festa Major per conveniències personals, laborals o d’altre tipus.

7.- Perquè el canvi de dates –el 2003– es va fer unilateralment i no es van donar explicacions raonables.

8.- Perquè no és cert que la gent marxi. Cada any som més i de més llocs. La Festa Major ha estat sempre concorreguda. Marxa qui té un interès personal a fer-ho.

9.- Perquè l’evolució del sentit i contingut de les festes no pot ni ha d’estar renyit amb el seu context cultural. Hi ha un problema si no se sap explicar què s’està fent o celebrant.

10.- Per un respecte elemental al patrimoni garriguenc que generacions anteriors han sabut preservar. Per sentit comú que quasi fa vergonya haver d’explicitar.

La Garriga, Festa Major de 2008

PD: I encara, en Jordi Llimargas, historiador, n'afegeix una de ben convincent: perquè hi ha qui fa un dinar de Festa Major el dia 3 o el dia més proper possible.

Festa Major

Avui comença la Festa Major de la Garriga, cada any una mica abans perquè, així, sembla, alguns podran marxar també una mica més d'hora del que podrien si es respectés el calendari. O potser no. Perquè si no és aquest un dels motius que des de fa uns anys provoca el seu avançament en el calendari -que tradicionalment és el 3 d'agost- no s'acaba d'entendre. Hi ha hagut o hi va haver queixes veïnals, comercials? És que per ventura els treballadors i treballadores de l'Ajuntament -els quals, per cert, treballen d'allò més durant la Festa- fan algun tipus de pressió per alliberar-se d'aquesta data i començar abans les vacances? No ho sé, no ho sé pas ni ho crec. Aleshores, per quin motiu ocult -i empro el mot i no sóc gens amic de les connotacions que té de contuberni i conxorxa- sembla que no es vol respectar el 3 d'agost? Potser s'entendrien reserves si el poble desertés massivament, o si no hi hagués participació de les entitats en els actes, o... Cap amenaça s'abat sobre la festa Major si no és la seva desnaturalització i allunyament d'allò que ha significat tradicionalment. I això que la Festa Major de la Garriga -al contrari del Corpus- no conserva cap element genuí que pogués tenir alguna tipificació o reconeixement cultural. Bé, tan greu és que s'acabi -que s'acabi- el 3 d'agost? ¿Per què enguany comença el 24 i s'acaba el 27, quan ho teníem tot de cara per corregir l'error, esperar just una setmana i començar el 31 i acabar el 3? No ho sé, ja ho he dit. No estem parlant d'una data delicada de mitjan agost, quan segurament costaria mobilitzar més la població. Estem parlant -proposant- que les dates de la festa tornin al lloc on han estat sempre. Ara per ara se m'escapen les raons dels detractors del 3 d'agost. No les he sentit. No en poden tenir gaires. Encara que no saps mai per on et poden sortir. Sé d'altres coses, i els motius que hi ha per corregir una decisió estrictament política sense cap ni peus. N'hem fet dues versions (aquí i també a sobre d'aquesta entrada) que es distribuiran els dies de Festa Major, durant els quals l'Ajuntament diu que té previst fer algun tipus d'enquesta per a veure què opina la plebs. Sembla que sols no són capaços de discernir el gra de la palla. Hi posarem bona voluntat, perquè en aquest cas de raó no ens en falta.

Que sigui capital

L’altre dia ho comentàvem en una sobretaula, més amb voluntat d’esbossar una crítica constructiva que no pas de llençar, en l’aire xafogós, fuetades feridores just quan l’exposició solar ens fa més sensible la pell. Ras i curt: que Granollers pugui esdevenir efectivament capital de comarca en determinats àmbits culturals. Hom podrà objectar que això ja passa, però vist des de fora és massa fàcil, encara, adonar-se que no és així. Que hi ha dinàmiques semblants a les de municipis veïns, sense aspiració a cap lideratge capitalí, que són de circuit tancat, d’entotsolament cultural inexportable. Tendències que, naturalment, poden no fer mal a ningú però que, per les raons que sigui –les imagino força semblants arreu– contribueixen poc a una renovació generacional o d’idees que ventili atmosferes en perill d’estancament. Res tràgic ni tampoc insuportable, creguin. D’Ors escriví l’Oceanografia del tedi al balneari Blancafort de la Garriga l’estiu de 1916 –vegin ara el tedi econòmic que l’aclapara...

Granollers està en disposició d’assolir aquest paper? Té els equipaments i crec que les persones. És més, la comarca necessita aquest revulsiu i sacsejada, aquesta capitalitat en un àmbit, com el cultural, capaç, com pocs, de mobilitzar població i generar uns transvasaments d’interessos –i d’energies!– culturals i artístics en sintonia amb la seves potencialitats. És veritat que la proximitat de Barcelona és alhora una amenaça i una oportunitat. Per això també hi ha els plans estratègics. La cultura no en pot quedar al marge. L’exportació del model cultural barceloní no serveix. Aquí parlem d’una altra cosa, d’una responsabilitat compartida entre diferents agents. És una amenaça perquè pot desertitzar determinades ofertes i desmobilitzar voluntats; és una oportunitat –una rere una altra fins que s’acabin– exactament pel motiu contrari. Crec que cal decantar-se, sempre, per fer realitat les oportunitats. Com posar-s’hi? Vet aquí el repte per fer de Granollers un pol d’atracció i seducció cultural. Ara bé, des de Granollers caldria saber –caldria voler– mirar enfora, cap a la comarca, inventar i enllaçar complicitats i descartar actituds autocomplaents o acomodatícies; saber detectar aquelles dinàmiques i propostes susceptibles de ser-hi (re)presentades, ser circuit, altaveu i alhora aparador. L’espai no ens permet concretar. A vegades es tracta de decisions quasi personals; en d’altres calen reflexions que transcendeixin la mera gestió i representin un desig d’ambició i risc. Tanmateix, no oblidem que estem parlant de voluntats. L’estiu és bon temps per a reflexionar sota l’ombra amable dels til·lers, ni que sigui sobre el tedi orsià davant d’una paret blanca.

(El 9 Nou, 21-7-08)

Ensenyar la llengua

És una llàstima que aquest sigui un país reactiu, és a dir, que massa vegades les reaccions encaminades a afirmar-se com a col·lectivitat nacional siguin només fruit de la barroeria i agressivitat del nacionalisme espanyol. Que sempre s'hagi d'anar a remolc, que tot sigui en forma de queixa -i no de celebració- perquè et trepitgen l'ull de poll. L'energia, la força i la dinàmica del catalanisme o nacionalisme català -insisteixo, per a mi és el mateix- és que s'encamina a la construcció i no a la destrucció. Aquesta és la diferència bàsica amb l'espanyolisme o el nacionalisme espanyol -o potser no són el mateix?-, dugui corbata o xuti pilota.

La darrera mostra d'aquesta reacció -certament despullada d'intencionalitat política- és un segon manifest a favor de la llengua catalana -després del de l'AELC, titllat per algunes veus de massa tebi- que reivindica el català com a llengua comuna en el seu àmbit geogràfic. El valor afegit d'aquest comunicat és la suma, la inclusió, de vint-i-tres associacions d'immigrants que aposten pel català a l'hora de relacionar-se amb la societat que els acull i on han triat desenvolupar el seu projecte de vida. I això és important, sobretot perquè avala la feina feta per molts col·lectius i associacions amb l'objectiu d'extendre l'ús del català i el seu ensenyament entre aquelles franges de població que no el tenen com a llengua pròpia, familiar, ni tampoc hi tenen, per raó d'edat, un accés diguem-ne acadèmic. El voluntariat lingüístic i els cursos del CPNL són un pilar d'aquestes actuacions, que compten amb el suport i ajuda de molts agents.

A tomb de tot això, cal lamentar i denunciar les desafortunades paraules del senyor Felip Puig sobre la qualitat del català del senyor Montilla. Certament, ni la seva oratòria ni els seus recursos són brillants, però fer d'aquest tema una causa o argument de crítica política és de les baixeses més pregones que he vist. No és amb aquests maons de material aluminós que s'aixecarà cap paret de la Casa Gran, en poden estar ben segurs. Ni tampoc s'esperona o anima a qui encara té reserves a l'hora de llençar-se a parlar en català públicament o privada. Això és una manera més de boicotejar des de dins la feina feta. De mica en mica, per més que ens sorprengui, ens haurem d'anar acostumant a sentir nous accents, diferents del d'Osona, del Segrià, del Baix Ebre o de l'Empordà. Accents catalans d'Argentina, d'Equador, del Marroc o de la Xina. O d'Espanya, com el que comença a tenir la meva amiga Ruth, una granaína que només fa pocs mesos que viu a Catalunya. En el seu cas -com en la majoria d'àmbits-, els errors només són símptoma d'aprentatge. Sols cal preocupar-nos quan els errors són símptoma i manifestació d'estupiditat.

Sobre Maria Mercè Marçal (1)

El desè aniversari de la mort de la poeta Maria Mercè Marçal –el darrer 5 de juliol– no ha passat desapercebut ni a la xarxa ni a la premsa. Tots els comentaris que n’he sentit han estat elogiosos i de reconeixement cap a una trajectòria estroncada brutalment pel càncer als 45 anys. No insistiré en dades a bastament conegudes i fàcils de trobar. Enllà d'aquí, retinc dos fets. El primer és la lectura que el poeta Carles Torner féu dels “Versos sin arte de parte de Jaume para Jose y Leo”, un poema llarg en forma de carta escrit en castellà per Jaume Subirana a uns amics de Madrid, datat el 7-7-1998, inclòs al llibre que presentàrem a Girona. Ambdós poetes la conegueren i tractaren i la lectura de Torner tingué els trets d’homenatge contingut però emocionat també en el timbre de la seva veu.

El segon és una conversa informal amb un crític i periodista cultural de certa ascendència en la premsa catalana. Em confessava que la relectura dels versos de Marçal no li feien el mateix efecte que abans, que tal vegada la seva lírica no havia sabut envellir bé. Em va sorprendre tal afirmació. Vaig pensar que el comentari a qui no feia bé era a ell, si és que el repetia en més d’una plaça.

Del cert, la poesia de Marçal té moltes arestes, i és possible que alguna d’elles, amb el temps, s’hagi poc o molt oscat. És difícil trobar en la poesia catalana una obra lírica tan militant en els seus motius com la seva, però també és cert que des del punt de vista d’un lector mitjà no cal sublimar l’empatia amb aquests motius –o amb d’altres de diferents poetes– per assaborir-ne el gaudi i l’experiència que transporten i comporten.

Fidel a la divisa que obria el Cau de llunes, el seu primer llibre, la poètica de Marçal s’encaminà reeixida a la construcció d’una identitat pròpia a partir de la feminitat, explorà l’experiència de la gestació i la maternitat en solitari, indagà en l’amor lèsbic, en la malaltia i en la mort, l’aliena i la pròpia. En tots aquests temes no només excel·lí expressivament i literària –el seu llenguatge és prodigiós–, sinó que obrí camins poc o gens fressats en la literatura catalana contemporània creant així, a partir d’ella, uns nous referents.

La varietat formal del seu estil tant és deutora de la poesia de tradició popular plasmada en la cançó, la corranda o el romanç –amb evidents influències de Salvat, Lorca o Rosselló-Pòrcel–, com de la tradició culte, amb el sonet i la sextina, que l’acosten a la progressiva depuració formal dels seus versos, culminada, sobretot, en el colpidor poemari pòstum Raó del cos.

Aquestes traces poètiques no han estat superades, no han estat igualades. No n’hi ha previsió. I són modernes perquè són d’ara. Una literatura és un complex mecanisme de transmissió que és portador no només d’un llenguatge a través del qual s’explica i veu el món, sinó, sobretot, dels sediments que, successivament, acumula en l’escriptura, en la lectura, altra volta en la reescriptura, en la relectura... Les ribes d’una cultura són els seus llibres. Un fil invisible en cus les pàgines, n'apama el llom. Només un consol:

.

Res no et serà pres:

vindrà tan sols

l'hora d'obrir dòcilment la mà

i alliberar la memòria de l'aigua

perquè es retrobi aigua

d'alta mar.

.

El punt de la i

Les principals associacions d'escriptors en català, basc i gallec, agrupades a la Federació d'Associacions d'Escriptors Galeusca, de la qual forma part l'AELC, han fet públic un comunicat que és exemple de sensatesa i ponderació. I és que sembla que hàgim tornat -que ens vulguin fer tornar- als anys setanta, temps abrandats pel que fa al debat lingüístic. La contundència i la bel·ligerància en la defensa d'arguments no es pot dur a terme a partir de falsedats i mentides sinó a partir de dades contrastades. I parant l'orella. Tenim feina, que no ens distreguin. Que no ens entabanin.
.

Els intel·lectuals amics

El pare claretià Manuel Casanoves fou el primer president d’Amnistia Internacional a Catalunya, per allà l’any 1978. El seu compromís amb els drets humans l’ha dut, també, alhora, a la defensa dels drets de Catalunya, en una actitud poc comuna entre els cosmopolites catalans de qualsevol causa com més lluny millor i quants menys indígenes també. Ha estat i és un gran expert en esperanto, i és autor d’alguns volums sobre l’aprenentatge de català.

Fou amic de Palau i Fabre, i en una de les cartes on li torna resposta, l’any 1978 –i on sembla que Palau s’interessa per certs individus, espanyols, que en plena repressió havien defensat la llengua catalana– Casanoves esmenta alguns noms, més tardans en el temps, lligats a fets i a actuacions concretes, entre els quals l’exministre franquista Joaquín Ruiz Giménez, un tal Pabón –potser l’advocat llibertari del Partit Sindicalista?– i fins i tot de l’ínclit José María Pemán, ves per on.

De Pedro Laín Entralgo (1908-2001) diu que en recorda, per exemple, un article escrit després de l’estrena a Madrid, el 1966, de Ronda de mort a Sinera, un muntatge antològic dirigit per Ricard Salvat, on l’escriptor espanyol demana treure’n algunes conclusions i conseqüències immediates:

“Primera. Pleno y oficial reconocimiento de la realidad social y cultural que el espectáculo Ronda de mort a Sinera tan patente y levantadamente expresa. Si el catalán es una lengua de cultura y si su empleo habitual tiene la extensión y el arraigo que realmente tiene, ¿por qué –valga éste hecho como ejemplo– no es posible leer en Barcelona un diario o un semanario en catalán? (Los hombres de mi edad todavía recordamos, y de nuevo hago la mención a título de ejemplo, la excelente calidad literaria de Mirador).

Segunda. Resuelto propósito de leer y entender el catalán en el ánimo de todos los castellanohablantes con pretensión de cultos. Si no soy capaz de leer, entendiéndolos, a Verdaguer, a Maragall, a Carner, a Riba, a Sagarra –o, entre los más actuales, a Espriu y a Pere Quart–, ¿puedo considerarme sin ligereza ni provincialismo “español culto”? Como Maragall en su Oda a Espanya, Espriu nos decía a través de los excelentes actores que le representaban: parlo en la llengua / que m’ha donat / la terra aspra; y, oiendo Ronda de mort a Sinera, todos los no catalanes sentíamos “incompletud”, como diría Pierre Janet, que en nosotros hacía patente nuestra deficiencia para entender con integridad aquel hermoso y chispeante lenguaje.

Tercera. Formal y operante decisión de aprender con suficiencia el habla catalana, por parte de todos los que en Cataluña han de ejercer autoridad, sea ésta civil o religiosa. Sin tal aprendizaje y sin el consiguiente y atinado uso de la lengua aprendida, no puede ser entera y cabal esa decisiva justificación del mando que los viejos tratadistas llamaban legitimidad de ejercicio.

Tales podrían ser, reducidas, como he dicho, a su mínimo, las inmediatas consecuencias de la representación de Ronda de mort a Sinera en un escenario de Madrid. Esas consecuencias, ¿tendrán aquí y ahora realidad? Con su indudable insuficiencia, con su caràcter de “medidas previas”, acaso ellas hiciesen posible que muchos catalanes repitieran, y no sólo para recordarlos, los versos del Himne Ibèric, de Maragall:

En cada platja fa son cant l’onada,
mes terra endins se sent un sol ressò
que de l’un cap a l’altre a amor convida
i es va tornant un cant de germanor.”

He estat temptat d’emocionar-me, però en realitat em fa somriure. El debat sobre les essències hispàniques, sobre Espanya, sempre ha dut aparellada la negació d’aquelles realitats culturals distintes a la castellana, sempre. D’intel·lectuals i escriptors espanyols que cregueren que Franco s’havia passat tres pobles i dos rius en trobaríem uns quants els anys quaranta i cinquanta. Però no ens enganyem. Laín i altres com ell no eren catalanistes, tal vegada catalanòfils de circumstàncies i còmode posició, de tactisme gallinaci en joc de rol de llarg abast, de condescendència asèptica, poc comprometedora, més interessats a legitimar i a donar carta de naturalesa a l’atropellament franquista que a revifar la cultura i llengua catalana després d’escoltar Espriu. La torna és molt senzilla: us traiem el cap de la tassa del vàter, però respirareu amb el nostre peu al coll. No és l’Espanya plural, no és federalisme de manual de primer de Polítiques, no és tampoc haver llegit el regeneracionisme de Maragall després del 1898. Des del primer constitucionalisme espanyol –el “viva la Pepa” del Cadis de 1812– i fins avui, la idea de nació espanyola ha estat en crisi perquè no l'han pogut concretar. Hi ha problema català, però sobretot hi ha problema espanyol traslladat a Catalunya. És una persistència secular que al segle XX culminà en dictadura. És el fil velat del vell llenguatge estatista i jacobí assajat des del comte-duc d’Olivares. És dir al teu recent congrés que el català és molt bonic, que la teva dona es diu Montserrat i que no signo el Manifiesto (que en realitat podria ser aquest), però que tampoc retiro –ans reitero– la tercera hora de primària en castellà.
.

A Girona

La idea de l’acte era molt senzilla i trencava l’ortodòxia –no sempre fallida, certament– del presentador i el presentat, de l’elogi desmesurat i la resposta de compromís. Ben al contrari, si en alguna presentació pot ser permès al públic escoltar part de l’obra que es presenta, ha de ser en la presentació d’un llibre de poemes, gènere de presentacions, d’altra banda, que hauria de ser capdavanter en renovar la seva litúrgia. Així, a gust dels rapsodes, cadascú va anar llegint el poema de Rapala que més li feia el pes, i encara un altre poema d’un altre autor en el qual l’element líquid –aigua, riu, torrent o font– hi tingués un protagonisme destacat. Entre d’altres, desfilaren Iehuda Amikhai, Amadeu Vidal, Robert Frost –n’escoltàrem la veu original gràcies a Jordi Cornudella–, Josep Carner, J. V. Foix, Joan Vinyoli o un esplèndid poema de Billy Collins, traduït pel mateix Jaume Subirana, que serví per cloure la trobada.

La Llibreria 22 –que enguany celebra 30 anys– no té una sala d’actes perquè ella sola ja en fa les funcions, i és entre els llibres que s’encabeixen les cadires quan hi ha alguna presentació, fet que ocorre un parell o tres de cops per setmana. La de divendres fou la darrera de la temporada, sempre amb Guillem Terribas d’excel·lent amfitrió. Confesso que no coneixia la llibreria ni el seu factòtum, però de seguida t’adones que massa estona allí dintre pot ser perillós, entre tants títols que t’atrauen, entre tants llibres que no saps quan podràs llegir. Hi ha gent a qui relaxa passejar entre llibres, però jo acostumo a neguitejar-me al cap d’una estona. Val a dir que a més del llibre d’en Jaume –of course– trobàrem a la lleixa poètica el premi Amadeu Oller de l’Anna, amb la qual cosa em fugí el neguit i la llibreria se’m féu encara més simpàtica i amiga així que ella va haver signat els volums i en Guillem hi estampà l’adhesiu d’”Exemplar signat per l’autor”. La festa s’acabà, com tots els actes literaris que he freqüentat darrerament, al voltant d’una taula, en aquest cas a la placeta que hi ha davant l’església del Mercadal, prop del Museu del Cinema, fet que ha de desmentir rotundament i per sempre més que els poetes passen gana.

Va ser, de fet, una immersió gironina gràcies al verb i gana del mateix Terribas –sobretot verb–, de Maria Rosa Font, de Josep M. Fonalleras, de l’Oriol Ponsatí i de Modest Prats, rector de Santa Susanna del Mercadal i eminent filòleg, ara jubilat de la docència, que beneí la trobada fins ben entrada la nit. Junt amb l’Anna, el lobby vallesà fou completat amb els escriptors Josep Francesc Delgado i Hermínia Mas. De l’antologia de temes sorgits i sargits al llarg de la nit, a part dels coneixements de pesca dolça narrats amb profusió quasi emocionada per en Jaume, en ressenyo el “debat” sobre el futur editorial a partir de la impressió digital sobre demanda, una pràctica encara poc estesa entre els grans grups però que ja s’obre camí en petites i mitjanes editorials en mans d’editors ardits com l’Oriol Ponsatí, que de mica en mica fan forat i marquen tendència. Dels inevitables premis hom no en parlà, però en canvi sí que ens assabentàrem de certs usos periodístics de la mà de Josep M. Fonalleras, escriptor i col·laborador de Presència i del Periódico, entre d’altres mitjans, referits a l’articulisme en general i a l’editorialització en particular que resultaren d’allò més interessants. Però la traca final la guardava Guillem Terribas, el qual volgué sorprendre’ns amb una evocació detallada de les seves intervencions cinematogràfiques –ell en deia cameos– al costat d’Emma Vilarasau, Ana Galiana o Ornella Muti, i és que a més de llibreter, Terribas –n’evoca peripècies al recent Demà serà un altre dia (Mina)– és president de l’associació de crítics de cinema de Girona i bon coneixedor del gènere, teòric i pràctic, com ens il·lustrà en una divertida seqüència d’anècdotes irreproduïbles.

Nit a Girona. L’endemà, sota una xafogor que havíem oblidat durant la nit abans, ens endinsàrem pels carrers costeruts del barri vell de la ciutat. La Devesa. Els ponts sobre l’Onyar. Què té Girona? Encara no t’ho sabria dir. Potser un aire de familiaritat i de mesura humana vistos amb uns ulls desacostumats. He recordat el llibre de l’amic Miquel-Lluís Muntané, La seducció dels rius. Diari d’un barceloní a Girona (Abadia Editors, 2006), i ens hem preguntat, de cop, on s’havia ficat en Xevi Planas. A mi em sembla que de Girona agrada la pedra, la seva monumentalitat, l’aspecte perenne de carrers i edificis de calculada vetustat. No me n’agrada el turisme de xancleta que és pertot, sorollós, infantil, visualment agressiu. Ens refugiàrem al Boira, a la plaça de la Independència –la seva, la del 1808, on hi ha un monument que recorda els resistents gironins. Des dels finestrals es veu el riu, el pont dit d’en Gómez o de la Princesa. Suquet de rap apreciable. Un Pere Guardiola, blanc empordanès. Rapala. Ja no sabérem dir-nos en quina direcció fluïa l’aigua de l’Onyar.

De la sega a la pesca

Demà divendres en Jaume Subirana reuneix una colla d'amics a Girona, a la Llibreria 22, per tal de fer una presentació del seu nou llibre de poemes, Rapala, i ha tingut la gentilesa de convidar-nos a una breu i refrescant lectura dels seus (i altres) versos. De moment, jo em capbusso en les aigües tranquil·les d'un llac -o potser en surto?-. Vet ací una garba ufanosa de bons versos d'aigua dolça, que encara regalimen al paper.

Rice Lake

Amb dos gots de llum d'abril faig la volta al llac
entre llavis de pedra i fusta regalimant pertot
l'aigua lenta en què suren els ànecs i ens miren
les gavines i s'amaga aquella truita que espia
si traiem la canya, si triem l'ormeig i pensem
a on llençar, la truita que ens veu el canell
i se'n riu fumant perles d'oxigen invisibles
si no treus els ulls del fil. "No t'avorreixes?",
repeties ahir. Hi penso mentre contemplo
el fil i sostinc tant la mirada que la imatge
dels arbres i la neu i els núvols ja no sembla
invertida, ronda a la vora del llac, i la boca
del bosc ara vessa amunt mentre el peix gira,
punteja l'ham i s'envola cap al fons del cel,
color d'arròs morè, tot aigua il·luminada.

En aquesta hora greu

Aquest no és un bloc de política. No vol ser un bloc de política. Però és temps de sega i la política forma part de les Garbes d'ara. Aquest no és un bloc de política, però el seu autor no és apolític, ni li és prescindible obviar el que ocorre al seu país en tot allò que afecta la seva identitat, si alguna en té, si alguna n'ha de tenir. El text que transcric a continuació -"En aquesta hora greu"- és un article del poeta Josep Palau i Fabre, de qui per distintes circumstàncies n'estic tractant papers. Aparagué al diari Avui el 7 de febrer de 1980 i generà un corrent de simpatia i adhesions que es traduiren en cartes de felicitació com les que rebé d'Oriol Martorell, Josep M. Ainaud de Lasarte, Ignasi Riera o Enric Jardí. L'article és prou explícit i no calen més consideracions, paral·lelismes o extrapolacions.

"Els polítics han sofert, a casa nostra, un descrèdit evident o, dit d’una manera potser més exacta, llur imatge s’ha deteriorat sensiblement en el transcurs d’aquests darrers mesos. El pas, per part de molts d’ells, de la clandestinitat a la vida pública o als càrrecs oficials els valgué una aurèola més o menys mítica, de la qual es beneficiaren i de la qual han viscut durant un cert temps. El desencís provocat per la no consecució de les fites que molts d’ells s’havien proposat –que molts d’ells havien promès–, les dificultats de tota mena en la transformació de la societat i en l’endegament dels actuals problemes, han ocasionat un malestar col·lectiu i una desconfiança envers els nostres homes públics en general. Aquesta desconfiança és perillosa. Aquesta desconfiança engendra el desinterès per la política, l’abúlia sobre els problemes col·lectius, l’abstencionisme a les eleccions. És justificada aquesta onada de pessimisme? Tan desencertats han estat els nostres representants polítics, perquè puguem sentir-nos defraudats i, en alguns casos, fins i tot escarnits per llur actuació? Diguem, d’entrada, que una part del nostre desencís era quasi previsible: quan s’ha anhelat molt quan les nostres il·lusions han estat hissades molt altes, quan la nostra fe ha estat dipositada instintivament, gairebé sense discerniment, sense gaires elements informatius, en uns homes o en uns partits, és una llei humana gairebé inexorable la consegüent decepció, perquè la realitat no encaixa mai amb l’esquema preestablert o somiat. La mateixa diferència entre la il·lusió i la realitat pot determinar el grau de pessimisme o d’optimisme de cadascú.

Jo mateix he de confessar que el món polític molt sovint m’angunieja, em fastigueja, m’exaspera, quan no m’és obertament hostil o repel·lent. El joc polític és complex i difícil. Havíem estat avesats a la simplicitat de l’obediència o a la simplicitat de l’oposició. Preferirà, el català actual, aquesta simplicitat a la complexitat que la política requereix? Respondre afirmativament a aquesta pregunta és afirmar que el franquisme ha triomfat, en profunditat, a casa nostra i en tots els àmbits on el fenomen es repeteixi. Jo mateix sé que em moc molt més per valors ètics que no pas polítics i entenc molt més aquells que no pas aquests. Se’m fa difícil compaginar ètica i política i, encara més, comprendre com s’hi harmonitzen en els professionals de la vida pública i, sobretot, en els partits. La quantitat de giragonses, de concessions i d’exigències, de possibilitats i d’obstacles entre els quals es veu obligat a moure’s un polític arriba a voltes, a ser tan complex i asfixiant –tan intricat i difícil de seguir–, que pot provocar el nostre rebuig total del joc polític per ell mateix. Prou! Heus aquí el mot que pot brollar de la nostra ment o en els nostres llavis davant de certes situacions particularment escabroses o obscures. Aquesta és la posició a la qual semblen haver arribat alguns catalans en el moment actual, la que jo adoptaria si em deixés dur per l’home elemental que sóc. Però jo sé que aquest home elemental o primitiu que hi ha en mi és el meu propi perill, el meu propi enemic, i que me n’he de defensar.

Aquesta posició, el recurs a la puresa primigènia, a les solucions netes i pelades, sense concessions ni mistificacions, amb el consegüent rebuig de la política, és el que ha conduït alguns homes al feixisme. Jo ho recordo perquè ho he viscut. Una posició així és la que es tradueix en expressions com: ja és hora que algú posi les coses al seu lloc, ja és hora que s’acabi d’una vegada aquest desgavell, aquí falta una mà de ferro...

Cal no deixar-se temptar per aquestes sirenes. Els nostres polítics, els nostres governants han de fer el possible i l’impossible perquè no s’arribi mai a aquesta situació límit, perquè expressions com les que acabem de transcriure no puguin ser proferides. Cal no oblidar que una gran part del nostre poble és, políticament, molt jovençà, i cal evitar el flagell de la demagògia abans de res. Totes les mesures que tinguin un rerefons ètic, de sanejament administratiu, han d’ajudar l’home del carrer, l’home que se sent desbordat pel tripijoc dels partits. Hem de fer que aquest aprengui a no invocar mai més el cabdill carismàtic o miraculós que ho endegarà tot. Ja sabem que els paguem massa cars. El segon escull que hauríem de superar és el de l’esmicolament, el de la proliferació de grups i partits, el de l’atomització social. Recordo l’angúnia que això em produïa quan tot just era un adolescent, durant els anys de la segona República. No ho entenia. El ciutadà elegeix els seus representants perquè li solucionin alguns dels seus problemes, no perquè n’hi posin més.

La falta d’educació cívica pot fer-nos avorrir la política. Contra aquest perill, cal recordar a les novíssimes generacions i a la gent de bona fe que ha despertat del franquisme i ha cregut, per un moment, en uns homes i que ara n’està desencisada, que sigui qui sigui qui assumeixi el poder haurà de fer una política o altra. No existeix govern sense política. La tecnocràcia pura no és pensable o és un suborn, perquè està sempre en funció d’una política o al seu servei. Qualsevol llei, el decret més insignificant, té unes connotacions polítiques, encara que sembli innocu. I voler aparentar aquesta impossible objectivitat, aquesta impossible equitat, esdevé més sospitós encara. En aquesta hora greu, el nostre país necessita polítics ben definits, que creguin el que prediquen, i necessita que la gent cregui en aquests homes, siguin els que siguin. Sense aquesta premissa no hi ha autèntica vida cívica possible.

Ningú no tindrà dret a queixar-se si, amb la seva abstenció o amb la seva indiferència, ha donat el vot al pitjor de tots els enemics, que és la mort política del país."

Josep Palau i Fabre, diari Avui, 7-2-1980