Sobre Maria Mercè Marçal (1)

El desè aniversari de la mort de la poeta Maria Mercè Marçal –el darrer 5 de juliol– no ha passat desapercebut ni a la xarxa ni a la premsa. Tots els comentaris que n’he sentit han estat elogiosos i de reconeixement cap a una trajectòria estroncada brutalment pel càncer als 45 anys. No insistiré en dades a bastament conegudes i fàcils de trobar. Enllà d'aquí, retinc dos fets. El primer és la lectura que el poeta Carles Torner féu dels “Versos sin arte de parte de Jaume para Jose y Leo”, un poema llarg en forma de carta escrit en castellà per Jaume Subirana a uns amics de Madrid, datat el 7-7-1998, inclòs al llibre que presentàrem a Girona. Ambdós poetes la conegueren i tractaren i la lectura de Torner tingué els trets d’homenatge contingut però emocionat també en el timbre de la seva veu.

El segon és una conversa informal amb un crític i periodista cultural de certa ascendència en la premsa catalana. Em confessava que la relectura dels versos de Marçal no li feien el mateix efecte que abans, que tal vegada la seva lírica no havia sabut envellir bé. Em va sorprendre tal afirmació. Vaig pensar que el comentari a qui no feia bé era a ell, si és que el repetia en més d’una plaça.

Del cert, la poesia de Marçal té moltes arestes, i és possible que alguna d’elles, amb el temps, s’hagi poc o molt oscat. És difícil trobar en la poesia catalana una obra lírica tan militant en els seus motius com la seva, però també és cert que des del punt de vista d’un lector mitjà no cal sublimar l’empatia amb aquests motius –o amb d’altres de diferents poetes– per assaborir-ne el gaudi i l’experiència que transporten i comporten.

Fidel a la divisa que obria el Cau de llunes, el seu primer llibre, la poètica de Marçal s’encaminà reeixida a la construcció d’una identitat pròpia a partir de la feminitat, explorà l’experiència de la gestació i la maternitat en solitari, indagà en l’amor lèsbic, en la malaltia i en la mort, l’aliena i la pròpia. En tots aquests temes no només excel·lí expressivament i literària –el seu llenguatge és prodigiós–, sinó que obrí camins poc o gens fressats en la literatura catalana contemporània creant així, a partir d’ella, uns nous referents.

La varietat formal del seu estil tant és deutora de la poesia de tradició popular plasmada en la cançó, la corranda o el romanç –amb evidents influències de Salvat, Lorca o Rosselló-Pòrcel–, com de la tradició culte, amb el sonet i la sextina, que l’acosten a la progressiva depuració formal dels seus versos, culminada, sobretot, en el colpidor poemari pòstum Raó del cos.

Aquestes traces poètiques no han estat superades, no han estat igualades. No n’hi ha previsió. I són modernes perquè són d’ara. Una literatura és un complex mecanisme de transmissió que és portador no només d’un llenguatge a través del qual s’explica i veu el món, sinó, sobretot, dels sediments que, successivament, acumula en l’escriptura, en la lectura, altra volta en la reescriptura, en la relectura... Les ribes d’una cultura són els seus llibres. Un fil invisible en cus les pàgines, n'apama el llom. Només un consol:

.

Res no et serà pres:

vindrà tan sols

l'hora d'obrir dòcilment la mà

i alliberar la memòria de l'aigua

perquè es retrobi aigua

d'alta mar.

.