El progrés, a vegades, té aquestes coses, aquestes contradiccions, aquestes contraindicacions. Ossos escampats de soldats republicans durant la batalla de l’Ebre, entre Horta de Sant Joan i la Fatarella. Ossada i cranis a la vista, com qui troba moixernons o llenegues, rovellons, rossinyols... A la zona hi fan moviments de terra, diu que hi volen instal·lar un parc eòlic, energia neta per embrutar el record i la memòria i la dignitat d’aquells soldats.
La museïtzació dels espais de la batalla de l’Ebre es veu que no contempla cap acció en aquest sentit. Obviar el que és evident també és una irresponsabilitat. Un estrip moral. La Plataforma en Defensa de la Terra Alta s’oposa a la construcció del parc eòlic, dels aerogeneradors. Són coses diferents. Als arguments legítims que puguin esgrimir –impacte ambiental i agressió paisatgística– s’hi sobreposa la necessitat de preservar algun record pels centenars d’homes que fa setanta anys van morir en aquelles contrades. Què s’ha de fer en aquests casos? Qui té la potestat d’intervenir?
La història de la humanitat és una acumulació de capes de pasta de full mal comprimit. En qualsevol moviment de terres de qualsevol obra menor poden aparèixer rastres de fa setanta o centenars o milers d’anys. Qualsevol troballa ens interpel·la. Qualsevol rastre parla de nosaltres. Però quan la memòria és tan persistent, quan els fets alerten d’un record que és viu als pobles i no vol ser ventat per les aspes gegantines d’un progrés que es vol net i renovable, potser cal repensar-ne els escenaris. Intentar evitar d’obviar l’oblit. Ossada i cranis a la vista, com qui troba, per sorpresa, al vessant obac d’una muntanya o torrentera, un immens erol de trompetes de la mort, i va i passa de llarg.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada