Ensenyar la llengua

És una llàstima que aquest sigui un país reactiu, és a dir, que massa vegades les reaccions encaminades a afirmar-se com a col·lectivitat nacional siguin només fruit de la barroeria i agressivitat del nacionalisme espanyol. Que sempre s'hagi d'anar a remolc, que tot sigui en forma de queixa -i no de celebració- perquè et trepitgen l'ull de poll. L'energia, la força i la dinàmica del catalanisme o nacionalisme català -insisteixo, per a mi és el mateix- és que s'encamina a la construcció i no a la destrucció. Aquesta és la diferència bàsica amb l'espanyolisme o el nacionalisme espanyol -o potser no són el mateix?-, dugui corbata o xuti pilota.

La darrera mostra d'aquesta reacció -certament despullada d'intencionalitat política- és un segon manifest a favor de la llengua catalana -després del de l'AELC, titllat per algunes veus de massa tebi- que reivindica el català com a llengua comuna en el seu àmbit geogràfic. El valor afegit d'aquest comunicat és la suma, la inclusió, de vint-i-tres associacions d'immigrants que aposten pel català a l'hora de relacionar-se amb la societat que els acull i on han triat desenvolupar el seu projecte de vida. I això és important, sobretot perquè avala la feina feta per molts col·lectius i associacions amb l'objectiu d'extendre l'ús del català i el seu ensenyament entre aquelles franges de població que no el tenen com a llengua pròpia, familiar, ni tampoc hi tenen, per raó d'edat, un accés diguem-ne acadèmic. El voluntariat lingüístic i els cursos del CPNL són un pilar d'aquestes actuacions, que compten amb el suport i ajuda de molts agents.

A tomb de tot això, cal lamentar i denunciar les desafortunades paraules del senyor Felip Puig sobre la qualitat del català del senyor Montilla. Certament, ni la seva oratòria ni els seus recursos són brillants, però fer d'aquest tema una causa o argument de crítica política és de les baixeses més pregones que he vist. No és amb aquests maons de material aluminós que s'aixecarà cap paret de la Casa Gran, en poden estar ben segurs. Ni tampoc s'esperona o anima a qui encara té reserves a l'hora de llençar-se a parlar en català públicament o privada. Això és una manera més de boicotejar des de dins la feina feta. De mica en mica, per més que ens sorprengui, ens haurem d'anar acostumant a sentir nous accents, diferents del d'Osona, del Segrià, del Baix Ebre o de l'Empordà. Accents catalans d'Argentina, d'Equador, del Marroc o de la Xina. O d'Espanya, com el que comença a tenir la meva amiga Ruth, una granaína que només fa pocs mesos que viu a Catalunya. En el seu cas -com en la majoria d'àmbits-, els errors només són símptoma d'aprentatge. Sols cal preocupar-nos quan els errors són símptoma i manifestació d'estupiditat.