A Girona

La idea de l’acte era molt senzilla i trencava l’ortodòxia –no sempre fallida, certament– del presentador i el presentat, de l’elogi desmesurat i la resposta de compromís. Ben al contrari, si en alguna presentació pot ser permès al públic escoltar part de l’obra que es presenta, ha de ser en la presentació d’un llibre de poemes, gènere de presentacions, d’altra banda, que hauria de ser capdavanter en renovar la seva litúrgia. Així, a gust dels rapsodes, cadascú va anar llegint el poema de Rapala que més li feia el pes, i encara un altre poema d’un altre autor en el qual l’element líquid –aigua, riu, torrent o font– hi tingués un protagonisme destacat. Entre d’altres, desfilaren Iehuda Amikhai, Amadeu Vidal, Robert Frost –n’escoltàrem la veu original gràcies a Jordi Cornudella–, Josep Carner, J. V. Foix, Joan Vinyoli o un esplèndid poema de Billy Collins, traduït pel mateix Jaume Subirana, que serví per cloure la trobada.

La Llibreria 22 –que enguany celebra 30 anys– no té una sala d’actes perquè ella sola ja en fa les funcions, i és entre els llibres que s’encabeixen les cadires quan hi ha alguna presentació, fet que ocorre un parell o tres de cops per setmana. La de divendres fou la darrera de la temporada, sempre amb Guillem Terribas d’excel·lent amfitrió. Confesso que no coneixia la llibreria ni el seu factòtum, però de seguida t’adones que massa estona allí dintre pot ser perillós, entre tants títols que t’atrauen, entre tants llibres que no saps quan podràs llegir. Hi ha gent a qui relaxa passejar entre llibres, però jo acostumo a neguitejar-me al cap d’una estona. Val a dir que a més del llibre d’en Jaume –of course– trobàrem a la lleixa poètica el premi Amadeu Oller de l’Anna, amb la qual cosa em fugí el neguit i la llibreria se’m féu encara més simpàtica i amiga així que ella va haver signat els volums i en Guillem hi estampà l’adhesiu d’”Exemplar signat per l’autor”. La festa s’acabà, com tots els actes literaris que he freqüentat darrerament, al voltant d’una taula, en aquest cas a la placeta que hi ha davant l’església del Mercadal, prop del Museu del Cinema, fet que ha de desmentir rotundament i per sempre més que els poetes passen gana.

Va ser, de fet, una immersió gironina gràcies al verb i gana del mateix Terribas –sobretot verb–, de Maria Rosa Font, de Josep M. Fonalleras, de l’Oriol Ponsatí i de Modest Prats, rector de Santa Susanna del Mercadal i eminent filòleg, ara jubilat de la docència, que beneí la trobada fins ben entrada la nit. Junt amb l’Anna, el lobby vallesà fou completat amb els escriptors Josep Francesc Delgado i Hermínia Mas. De l’antologia de temes sorgits i sargits al llarg de la nit, a part dels coneixements de pesca dolça narrats amb profusió quasi emocionada per en Jaume, en ressenyo el “debat” sobre el futur editorial a partir de la impressió digital sobre demanda, una pràctica encara poc estesa entre els grans grups però que ja s’obre camí en petites i mitjanes editorials en mans d’editors ardits com l’Oriol Ponsatí, que de mica en mica fan forat i marquen tendència. Dels inevitables premis hom no en parlà, però en canvi sí que ens assabentàrem de certs usos periodístics de la mà de Josep M. Fonalleras, escriptor i col·laborador de Presència i del Periódico, entre d’altres mitjans, referits a l’articulisme en general i a l’editorialització en particular que resultaren d’allò més interessants. Però la traca final la guardava Guillem Terribas, el qual volgué sorprendre’ns amb una evocació detallada de les seves intervencions cinematogràfiques –ell en deia cameos– al costat d’Emma Vilarasau, Ana Galiana o Ornella Muti, i és que a més de llibreter, Terribas –n’evoca peripècies al recent Demà serà un altre dia (Mina)– és president de l’associació de crítics de cinema de Girona i bon coneixedor del gènere, teòric i pràctic, com ens il·lustrà en una divertida seqüència d’anècdotes irreproduïbles.

Nit a Girona. L’endemà, sota una xafogor que havíem oblidat durant la nit abans, ens endinsàrem pels carrers costeruts del barri vell de la ciutat. La Devesa. Els ponts sobre l’Onyar. Què té Girona? Encara no t’ho sabria dir. Potser un aire de familiaritat i de mesura humana vistos amb uns ulls desacostumats. He recordat el llibre de l’amic Miquel-Lluís Muntané, La seducció dels rius. Diari d’un barceloní a Girona (Abadia Editors, 2006), i ens hem preguntat, de cop, on s’havia ficat en Xevi Planas. A mi em sembla que de Girona agrada la pedra, la seva monumentalitat, l’aspecte perenne de carrers i edificis de calculada vetustat. No me n’agrada el turisme de xancleta que és pertot, sorollós, infantil, visualment agressiu. Ens refugiàrem al Boira, a la plaça de la Independència –la seva, la del 1808, on hi ha un monument que recorda els resistents gironins. Des dels finestrals es veu el riu, el pont dit d’en Gómez o de la Princesa. Suquet de rap apreciable. Un Pere Guardiola, blanc empordanès. Rapala. Ja no sabérem dir-nos en quina direcció fluïa l’aigua de l’Onyar.