dimecres, 20 d’agost de 2008

Cap a Castella

Només em falta, com qui diu, tancar la cremallera de la bossa. Demà dijous marxem cap a Sòria, Zamora, Salamanca, Àvila, Segovia i Burgo de Osma. Deundidoret. Farem una volteta "por el Estado de las Automanías", que deia Pere Quart, però amb la guia i benedicció del poeta Machado, no tan incisiu i molt més evocador. Esperant que l'excursió pels campos de Castilla doni els seus fruits i alguna o altra sega, deixo ara anotats els versots del mestre Oliver, que sense cap mena de dubte haguessin arrissat els pèls de la tonsura del més devot dels poetes castellans noventayochistas. Ens rellegim al setembre.

La autonomía llega hasta Melilla
y a los hispanos yermos más enjutos
y Cataluña, en manos de los putos,
ante el Borbón de nuevo se arrodilla.
Estamos en el reino de los brutos,
voraces antropoides en pandilla,
pero a quién no sorprende y maravilla
tanta hez, tanto pus, tantos esputos.
Ya no hay crespón para tamaños lutos,
jabón bastante para tal mancilla
ni mapa para tantos Estatutos.


dimecres, 13 d’agost de 2008

Llegir i escoltar Darwish

Avui he vist, a teletres, imatges del funeral d’Estat pel poeta Mahmoud Darwish. Una gernació omplia els carrers endolats de Ram Al·lah, endolats per una llengua, per la mort del poeta. El poeta del poble –un Verdaguer, un Maragall–, el poeta que ha estat veu de la història recent del seu dissortat país. Gent plorant i abraçant el fèretre. Una veu que enfonsa el seu verb al nervi de la història. Una llengua és una manera de veure i explicar-se el món, però totes les llengües estan dotades amb verbs que expressen un mateix dolor, una mateixa salmòdia, un mateix horror, que no es correspon amb la visió simplista dels que encara conceben el conflicte amb mentalitat de western clàssic de John Wayne.

Cal llegir els poetes –alguns poetes– per comprendre els batecs que amaga la gramàtica d’un paisatge humà. Ahir, el seu amic Tahar ben Jelloun, escrivia que Darwish no va ser poeta per haver nascut palestí, o per l’exili i el desarrelament. “Fou poeta –parlant amb propietat– per expressar el patiment de milions d’éssers a causa d’injustícies, humiliacions, espolis i menyspreu. Detestava que se l’anomenés poeta de la resistència. El ciutadà resistia, d’acord. Però el poeta anava més enllà i duia el somni d’un poble a les llars més distants i alienes al problema palestí.” No es pot dir més clar. Ha mort el poeta que vivia en una maleta, com solia dir d’ell mateix. Ara els seus poemes perviuen, sobreviuen i es reprodueixen en els llibres. Deixo anotats dos poemes corresponents al llibre Estado de sitio (Càtedra, 2002), i un tercer, que he versionat al català a partir de les traduccions castellanes de Luz Gómez García. Hi adjunto enllaços on Darwish els recita.


Aquí, a la falda dels turons, davant l’ocàs
i la faç del temps,
al costat d’hortes d’ombres arrancades,
fem el que fan els presoners,
el que fan els aturats:
alimentem l’esperança.

Vosaltres, aquells qui heu restat al porxo, passeu,
preneu un cafè àrab amb nosaltres
–potser us sentireu com nosaltres, éssers humans.
Vosaltres, els qui heu restat al llindar de la porta,
fugiu dels nostres matins,
necessitem creure’ns
éssers humans com vosaltres.

Quan desapareixen els avions, els coloms alcen el vol,
blancs, ben blancs, acaricien les galtes del cel
amb ales lliures, reconquereixen la bellesa i el regne
de l’aire i dels jocs. Volen alt i més alt
els coloms, blancs, ben blancs. Tant de bo el cel
fos vertader –em diu un home que passa entre dues bombes.

A l’assassí: si haguessis vist el rostre de la víctima
ho hauries pensat millor, hauries recordat ta mare dins la cambra
de gas, t’hauries alliberat de les raons del fusell
i hauries canviat d’idea: així es recobra la identitat!

Una dona ha dit al núvol: embolcalla el meu estimat,
la meva roba és xopa de sang.

Si no ets pluja, amor meu,
sigues arbre
curull de fruits... sigues arbre,
i si no ets arbre, amor meu,
sigues pedra
coberta d’humitat... sigues pedra,
i si no ets pedra, amor meu,
sigues lluna
en el somni de l’estimada... sigues lluna.
(Així parlà una dona
al sepeli del seu fill).

Sota el setge, el temps es torna espai,
fòssil eternitat.
Sota el setge, l’espai es torna temps,
cita oblidada.

(Darwish recitant altres poemes).
---------------------------------

A l’assassí: Si haguessis vist el rostre de la víctima
ho hauries pensat millor, hauries recordat ta mare dins la cambra
de gas, t’hauries alliberat de la raó del fusell
i hauries canviat d’idea: així es recobra la identitat!

A un altre assassí: Si donessis al fetus
trenta dies, canviarien els pronòstics:
l’ocupació s’acabaria i aquest nadó
no recordaria els temps de setge,
creixeria sa i seria un vailet
que aniria a l’institut amb les teves filles,
i estudiarien la història de l’Àsia antiga,
i junts caurien a la xarxa de l’amor
i engendrarien una nena (que seria jueva de naixement.)
Així doncs, digue’m: què estàs fent?
Estàs convertint la teva filla en una vídua
i en orfe a la teva néta?
Què se n’ha fet de la teva família errant
i com has aniquilat tres ocells d’un sol tret?

(Estat de setge, de Mahmud Darwish, escrit durant el setge de Ramal·la, el gener de 2002.
Darwish recitant aquest poema.)

---------------------------------

MUHAMMAD

Muhammad,
arraulit als braços del seu pare, és un ocell temerós
de l’infern del cel: pare, protegeix-me,
me’n vaig volant, i les meves ales són
massa petites per aquest vent... i és tot fosc.

Muhammad,
vol tornar a casa, no té
bicicleta, tampoc camises noves.
Vol anar a fer els deures
al quadern de conjugació i gramàtica: porta’m
a casa, pare, que vull preparar la lliçó
i acomplir anys d’un a un...
a la platja, sota la palmera...
que no s’allunyi tot, que no s’allunyi...

Muhammad,
s’enfronta a un exèrcit, sense pedres ni
metralla, no escriu als murs: “La meva llibertat
no morirà” –si no té encara una llibertat
per defensar, ni un horitzó pel vol dels coloms
de Picasso. Amb el seu nom maleït
neix eternament el nen.
Quantes vegades renaixerà encara, criatura
sense país... sense temps per a ser un nen?
On somniarà si s’adorm...
si la terra és llaga i temple?

Muhammad,
veu la seva mort ineluctable, però
recorda una pantera que veié a la tele,
una gran pantera amb una cria de gacela acorralada; però en olorar
la llet de prop no s’hi abalança,
i és com si la llet calmés la fera de l’estepa.
“Aleshores –diu el nen– em salvaré”.
I es posa a plorar: “la meva vida és un amagatall
a l’armari de la mare, em salvaré, en daré fe.”

Muhammad,
àngel pobre a pocs metres del
fusell d’un caçador amb sang freda.
Un a un la càmara sotja els moviments del nen,
es fon amb la imatge:
el seu rostre és clar com un matí,
és clar el seu cor com una poma
i clars els dits com ciris,
clara la rosada dels seus pantalons.
El seu caçador ho hauria d’haver pensat
dues vegades: el deixaré fins que sàpiga deletrejar
aquesta seva Palestina sense errar...
Me’l guardo en penyora
i ja el mataré demà, quan es regiri.

Muhammad,
un jesuset dorm i somnia amb
el cor d’una icona
tota de coure,
de fusta d’olivera,
i amb l’esperit d’un poble renovat.

Muhammad,
hi ha més sang de la que necessiten els noticiaris
i a ells els agrada: ja pots
pujar al setè cel,
Muhammad.


(Darwish recitant aquest poema dedicat al nen Muhammad Al-Dura. En aquests altres enllaços, força impactants, es posa en qüestió la seqüència dels fets: versió curta i versió llarga).


dimarts, 12 d’agost de 2008

Parla Mahmoud Darwish

Dissabte va morir el poeta palestí Mahmoud Darwish. Tenia 67 anys i el seu cor va dir prou. No recordo la circumstància que m’hi va menar. Deu fer uns set o vuit anys, segurament la troballa del llibre Menos rosas, a Hiperión. Després vingueren altres llibres, Estado de sitio, Memoria para el olvido, tots en castellà. És curiós que en aquest país, tan antisionista i propalestí, els mocadors no hagin servit per eixugar la suor que ha de costar traduir obres literàries de l’àrab al català. Sols se l’han posat -en el cas de Darwish- Dolors Cinca (Només un altre any, 1993, Edicions 62) i Margarita Castells (Per què has deixat el cavall sol?, 2004, Editorial Límits, Andorra). Un pobre bagatge, certament, tractant-se del poeta àrab més important dels darrers decennis.


L’obra de Darwish –d’acord– és extensa i complexa, indissociable de la seva condició palestina, però també indissociable del gresol cultural de les cultures jueva, grega, cristiana i musulmana. Nascut a Birwa, Galilea, el 1942, la seva família en fou expulsada al cap de cinc anys. Poc després, el poble desaparegué literalment del mapa. Fou el primer exili. Entre el 1961 i el 1967 va viure a la presó, un segon exili. Establert com a refugiat entre el Caire i Beirut, d’on fou expulsat el 1982 –tercer exili– anà a raure a Ram Al·lah, on dirigí la revista Al Karmel, fins que durant el setge de 2002 els tancs israelians destruïren el centre cultural Sakhnini i les tropes saquejaren la seva biblioteca personal. El llarg poema Estado de sitio n’és la colpidora exorcització literària.


L’escriptor marroquí Larbi El Harti diu que en la poesia de Darwish hi ha quelcom de tel·lúric que travessa el que és merament local. És cert. Però allò de boirós que pot contenir la paraula tel·lúric no és més que allò de profundament humà i generós que expandeix la poesia de Darwish, béns tangibles com amor o tendresa que expressen experiències quotidianes, sovint en tessitures ben poc bucòliques, amb referències culturals constants que beuen de les fonts bíbliques, alcoràniques, talmúdiques. Crec que Darwish bé podria haver estat un digne premi Nobel de literatura. M’hagués agradat, algun cop, poder veure Darwish recitar. Vaig perdre l’ocasió quan vingué a Barcelona fa uns pocs anys. Veure’l reunir centenars, milers de persones, com a l’auditori de Rabat. Darwish ha fet literatura de la (micro)història del seu poble i la seva gent, i tanmateix, com en la bona poesia, l’experiència que transporta també parla de nosaltres.


Però ara silenci, que qui parla és el poeta Mahmoud Darwish. Un altre dia ja en transcriuré algun poema.


“El mèrit fonamental de la poesia és que renova constantment la vida de la llengua, de manera que el que avui sembla nou immediatament muda en vell i clàssic. La llengua, doncs, necessita sempre d’un impuls creador que li renovi la vida i la protegeixi de les contaminacions connotatives que s’erigeixen com a models. No només succeeix això entre els palestins, passa el mateix a tots els pobles. Arreu, els poetes senten la necessitat de renunciar a determinades paraules totalment lligades al temps, perquè, encara que foren noves, sempre s’acaben consumint i perden vigor, i tu tens la missió de dotar de nous significats a la llengua, perquè a l’alliberar-la dels vells n’has de procurar de nous. Aquesta és l’exigència primera de la poesia, procurar a la llengua una vida que abans no tenia. (...)”


“A la fi, la poesia expressa un únic significat, doncs crea una realitat, sigui equivalent, oposada o contrària; a la fi, crea una realitat lingüística que l’home necessita per a suportar el trauma de la seva condició real d’ésser humà, del seu dilema, i li planteja renovades les preguntes que es fa d’allò que no sap, que és la manera d’entrar en l’ignot. La poesia no diu res més que això, sigui a través d’una elegia, d’un poema amorós o bé patriòtic, la poesia és acotada per allò real, entre allò que existeix de mode empíric i el que roman latent, entre la terra i el cel: quant més arrelats, més ens elevem cap al cel; quants més vincles establim amb allò celestial, més davallem a la terra. (...)”


“En el meu cas s’han esborrat els límits entre el que és personal i el que és col·lectiu. Els referents del meu llenguatge poètic apunten vers l’experiència de l’ésser humà en la seva totalitat, a la recerca dels llocs compartits. Però jo sé molt bé que la missió del poeta és, primerament, poètica: ha de protegir la llengua de l’avassallament d’una actualitat sempre de pas, transitòria, i renovar la seva vida contínuament, sense que això contradigui la necessitat que el poeta formi part d’una comunitat i sigui testimoni d’una època. Perquè el món es mou en el poema, però el poema no canvia el món o les coses, a no ser que canviï la pròpia concepció estètica. I això és un procés molt lent. Nosaltres estimem la poesia perquè diu, en última instància, el que ens agradaria dir sobre la nostra relació amb l’existència, el nostre amor a la vida, a la llibertat i a la bellesa. (...)”


“M’espanta que s’interpreti que jo parlo en nom del meu poble, perquè em fan por les lectures reduccionistes de la meva poesia; vull dir, m’espanta que a cada símbol s’hi oposi un referent nacional predeterminat: que la dona sigui la pàtria i la rosa la ferida. És veritat que hom no neix sinó en un lloc, però aquest lloc forma part d’una existència humana més ample, i en ell hi ha espai per a preguntar per la poesia, per la pàtria i per l’existència. (...) Però jo, que no he nascut en un altre lloc, ni tinc cap altra infantesa fora de Palestina, em considero el producte de moltes civilitzacions que han viscut en aquesta terra. Per això, quan vaig escriure una mena d’autobiografia a El fènix mortal, intentant relatar el meu viatge constitutiu, vaig recórrer als mites d’aquesta terra partint de la seva realitat històrica, tant per a protegir la meva pròpia realitat d’allò que és mitològic com per a conquerir la realitat i la mitologia, per a ser part de la història i deixar constància d’allò que ella ha fet de mi.”


(Les cites corresponen a fragments de la llarga entrevista publicada a Nación Árabe, número 40, de l'any 2000, transcrita i traduïda al castellà per Luz Gómez García, i retraduïts per mi al català. Està a disposició de qui la vulgui consultar, no caldria sinó.)


dijous, 7 d’agost de 2008

Dies d'agost

Som al punt àlgid de l’estació, al zènit de la canícula estival. Si no hi ha una platja a prop, la gent només surt per necessitats elementals i peremptòries. Jo no sóc de platja, no m’agrada. Les platges són camps de concentració de cossos i calor on t’agredeixes la pell. No s’hi està fresc. En canvi, l’ombra de casa és el refugi segur d’aquests dies eterns, quasi insultants, amb llengües de foc. És la platja més preuada. Una mica de corrent d’aire que ara ve com una onada i traspassa la finestra que en veritat és una cala; un ventilador, un got d’aigua ben fresca, eau de l’aixet. Al matí, encara... Però al migdia, les ombres dels plataners que conec –perpetus sentinelles del Passeig– es condensen, s’espesseixen com la clara a punt de neu i s’apliquen al que s’espera d’elles, però el resultat és més aviat magre i un punt decebedor, i aleshores, pobrissells, queden com compungits, i fins al vespre els plataners ja no faran res més de bo. Al matí, l’airet que baixa del Congost hi és perceptible fins a quarts de nou o les nou però poc després se’n va a fer una migdiada acovardida a la bestreta. Al pic del dia, la llum cau a raig, impune i vertical, a bots i barrals. No hi ha cap taca a les parets de les cases. El que hi ha és una pesantor que s’instal·la en l’aire a poc a poc sense cap treva. Un xic de brisa diríeu que és l’alè d’un drac. Fins es veuen pocs pardals. És probable que ni Dèdal s’atrevís a volar. La pell adverteix un primer avís –quina màquina perfecta, el cos, i tan mal acoblats que hi som–, i a quarts de dotze, aproximadament, les mosques de la Garriga que evocava Manuel Fontdevila ja surfegen l’aire a pleret perquè és l’hora de l’aperitiu sagarrià. Me’n ric del microclima garriguenc de barnús i balneari a mesura que la microcalor se’m fa insubornable. És una calor petit burgesa, com el poble un matí de dissabte de mercat, que reclou la gent a casa seva. A vegades, a quarts d’una, ja he engegat l’aire condicionat. Vint-i-quatre graus. La pell, que em notava encolada, com a punt de passar-hi un segell, aleshores s’asseca i recupera el seu aspecte natural, s’atempera, i l’hora de dinar es fa més passadora si el menjador no sembla un forn on ens haguem d’escalivar sense consol ni remissió. La penombra projectada pel tendal, i a vegades també pel cortinam mig ajustat, ja predisposa cos i ment, havent dinat, a un cop de cap frugal davant la tele. La sensació és de mandra, no pas de son, però és inevitable la derrota quan duus plom a les parpelles i l’anestèsia fa el seu curs. Pesen poc, les figues, i el verí et recorre ràpid i efectiu. La realitat deixa d’importar-me, perquè ara, durant un temps indeterminat, sóc aquest lleó del documental del 33 –ben bé un cadell– que dorm dessota l’ombra exigua i foradada d’una acàcia a la planura seca i salvatge del Serengeti de Tanzània. Només cal, com la bèstia, jaure havent dinat, resguardar-se del sol, somniar en belles gaseles a l’abast.



En deixondir-se cos i cap després de la sacsada –potser una mosca, el telèfon, un cop de porta inoportú–, les hores balbes, incertes, de la tarda marquen el balanç que avaluarà el profit del dia. Potser són quarts de cinc. És el moment crític per executar les feines que sé que hauria de fer. Disposo encara de tres o quatre hores abans que el dogal no afluixi i s’imposi la sensatesa que em permeti fer la cervesa bo i balconejant. Quarts de nou del vespre, de qualsevol mes o estació, és la meva hora predilecte, l’hora en punt d’abans i després de. Ara a l’estiu, quan ja el forn és apagat i de nou la piuladissa ensenyoreix teulats i fil elèctric, sempre em fixo en el vol ras de les orenetes. Fan grans cercles, amb giragonses sobtades, i de cop es deixen caure, perdent alçada, avall avall, fins a descriure un traç com de bodega de vaixell i, aleshores, amunt amunt altra vegada. Són juganeres, les orenetes. Jo m’afiguro el moment com la distància límit suportable entre dos imants encarats pel mateix pol i que el camp magnètic reboteix elegantment. Però a quarts de nou jo també torno juganer. I en realitat, les orenetes, quan se’n cansen, trenquen el “camp magnètic” i entren als respiradors sota teulat de la casa del davant, que deuen ser les golfes. Abans hi nidaven però els amos, amatents, potser amb un pal d’escombra, destruïren les casetes i santes pasqües en ple agost.


La nit d’estiu, sobretot la d'agost, s’allarga tant com vol. No existeix la pressa i l’elasticitat del temps és incorruptible. Feta la transició, una sobretaula pot durar fins a les quatre de la matinada, que és quan els comensals s’aixequen i s’atorguen mútuament els diplomes de doctors i llicenciats en les matèries discutides o abordades. Les vel·leïtats són més tolerades a l’estiu. Tot i que els cossos es perfilen però les idees es desdibuixen, l’expansió verbal és fecunda, prolixa, fins i tot aguda en algun punt. L’abrandament, mesurat o vehement, hi és permès si és regat amb un blanc ben fresc o altres vapors amb efectes igualment desinhibidors, vasodilatadors, que diria l’amic Néstor Luján. La nit d’estiu, si és calorosa, és que és pavesiana. Cada estiu recordo Pavese, rellegeixo alguna cosa de Pavese. Alguns apunts de L’ofici de viure, algun poema de Treballar cansa, alguna novel·leta. Hi ha quelcom de tràgic, en els personatges pavesians, que me’ls fa entranyables i propers. El seu fat és llur infantesa, l’amor no s’hi pot concretar mai, tornar enrere mai els garanteix trobar el passat intacte. La seva visió del món i el seu comportament s’han forjat en l’època mítica de la infantesa a la qual retornen a partir de la fantasia o bé a través de l’evocació del paisatge piemontès, del retorn des de la ciutat –Torí, Milà– cap al camp. Si sempre, quan eres petit, et comportaves de tal manera, què et fa pensar que ho podràs canviar encara que tinguis més anys? Sempre has estat així. És d’aquesta manera que els personatges són plans, però no previsibles, sense sentit de revolta personal que els permeti subvertir el present continu. Dic que la nit d’estiu, si és calorosa, és que és pavesiana, perquè els seus personatges –Doro, Clelia, Gina, Pietro, Carlo, Corrado...– te’ls trobes caminant de nit pels carrers del poble o de la ciutat, a qualsevol plaça –concentració–, a prop de qualsevol estació –centrifugació–, acompanyats o bé solitaris:


Travessar un carrer i escapar-se de casa
ho fa només un nen, però aquest home que roda
tot el dia els carrers, ja no és pas un nen,
ni s’escapa de casa.
Hi ha sempre a l’estiu
migdiades on places i tot són ben buides, esteses
sota el sol que comença a baixar, i aquest home que arriba
per camins de plantes inútils s’atura. (…)


Però nosaltres no ens aturem, caminem, tard de la nit, com personatges pavesians, per carrers deserts de gent. Sovint recordo aquest home de Pavese, aquest home que ja no és un nen, i penso quan era infant, en la línia contínua que evoquen els seus actes. Aquests dies blaus i aquest sol de la infantesa a les butxaques, camí de l’autoexili. I aleshores, a punt de carenar, sempre vaig a parar als mateixos versos que Pavese estic segur que hagués volgut escriure però que els acabà perfent Pinkhas Sadé, un dia d’agost, “anant pels camps de Ramat-Rakhel a Tsur Bakhr”:


La felicitat és anar sota la llum del sol que es pon
ara que l’estiu fina
com si anessis pels camps de la vall de Jezrael
als teus setze anys.
I com si tinguessis tota la vida, tota la vida,
encara. Els amors, les penes, la dolçor.
És impossible descriure aquesta serenor. El cel.
El vent.
La terra bruna. Només Déu ho sap.
Per la banda de ponent s’estén cap avall un bosqueró.
Pins i xiprers movent-se, lleument.
I tu camines tot sol pel món, pels camps
sota la llum del sol que es pon ara que l’estiu fina,
ja un home gran, i plores.


diumenge, 3 d’agost de 2008

Al Japó, 3 d'agost, Festa Major


Avui és 3 d'agost. Hauria de ser festa major al meu poble, però no. Ja m'hi he referit en entrades anteriors. I avui en Jordi Llimargas, historiador garriguenc, m'envia, des d'un poble del Japó que es diu Hashioji, el poble de la seva dona Keiko, el programa de la festa major que hi celebren. No sé pas quin patró tenen, o quina explicació originària n'articula el festeig. Em diu que en cinquanta anys han passat de 30.000 habitants a poc més dels dos milions actuals, i que a ningú no se li ha acudit mai de canviar la data de la festa, només faltaria. Les autoritats saben que la història no comença amb ells. Diu que els focs artificials duren quasi tres hores. Terrasses, jardins, balcons, o fins i tot la televisió local, concentren el públic que no es vol perdre l'espectacle. El locutor va esmentant les empreses patrocinadores, perquè allí tenen patrocinadors privats que esponsoritzen els actes i abarateixen el cost públic. Les taules són curulles de talls de síndria, vermella com la teia encesa de la nit. Els actes tradicionals, de tipus més folclòric, són respectats. També menys concorreguts. Tot i la festa, el calendari és laboral per a la majoria d'habitants de Hashioji, com el Sant Jordi nostrat. Primer a pencar; després a divertir-se. Però aquí som mediterranis i estem exposats a insolacions diverses. Hashioji, Japó. 3 d'agost, festa major. Caram, i no ens podem agermanar amb aquest poble? Fem una consulta o no cal? Prometo contestar la pregunta només una vegada.