Cap de setmana a Setcases, a la festa del bolet, una de les moltes fires i festes que es celebren a la vall de Camprodon aquesta tardor que ja comença les hostilitats. La fonda és cèntrica, de fet és la més cèntrica, davant de l’ajuntament. La fira s’estén tot al llarg del carrer i algunes parades no tenen res a veure amb els bolets, però és ben igual, tothom està tocat d’alguna cosa. Antiquaris, llibreters de vell, herboristeria, confeccions, quincalla i pedres de colors, en fi. Però també, naturalment, embotits, patates, les inefables coques de Perafita de can Franquesa i bolets i derivats de la petita empresa berguedana Monbolet. Precisament, en Fermí, que és qui duu el negoci i bolets a les venes i no sang, ens féu, dissabte a primera hora de la tarda, una exposició pràctica sobre com tractar i conservar els bolets. Aprofitant mostres de les recollides pels participants al concurs –qui guanyà en va recollir 12 quilos, que enguany eren pocs– repassà les principals tècniques de conservació. El congelat, el dessecat, l’aigua i sal i l’envinagrat per fer vermuts. No era cap curs avançat sinó l’exposició generosa de l’experiència que en Fermí ha anat acumulat des de petit. En Fermí és del parer que la popularització del fenomen boletaire ha malmès el bosc. El bolet també s’ha de deixar créixer. Ell és partidari de tallar-lo, més que res per no haver de generar, després, cap tipus de residu, per orgànic que sigui. Potser això és també el que ha dit als de la mòbil de teletres. I també és partidari de rentar-los més que no pas d’eixugar-los amb un drap, com sovint s’aconsella. Per què? “Home –diu–, a tu qui et garanteix que no s’hi ha pixat una vaca o altre animal?”. Vist així... Ningú, és ben evident, i afegeix, encara, que la majoria de bolets que comprem al mercat ja han perdut aigua durant els dos o tres dies que fa que s’han collit, i que remullar-los és una manera de contrarestar-ne la possible deshidratació.
A mi, que on m’interessa trobar-los és al plat –per pur interès egoista i gastronòmic–, em semblen molt bé els consells d’en Fermí. A partir d’ara els seguiré. Al bosc i a muntanya no m’he entretingut mai a buscar bolets, ningú me n’ha ensenyat, i ara em sembla que he fet tard per a aficionar-m’hi. Però el ritual boletaire m’atrau pel que té d’accés a la natura amb una actitud que és pur atavisme famolenc, de tibantor instintiva i inconscient. Per què t’embosques, avui, si tens de tot a quatre passes? El bolet atrau a munions d’urbanites abillats al Decathlon o al Coronel Tapioca amb més o menys malaptesa. N’hi ha que el diumenge es disfressen. L’urbanita ja no és només el de Barcelona. En algun altre lloc he dit que el bell somni noucentista de la Catalunya ciutat ja és un fet, però un fet distint a com el volgueren els prohoms de fa cent anys. No ens desviem. La quantitat de gent que puja als pobles de muntanya com podria anar al poble Espanyol de Montjuïc és important. On vas, criatura de Déu, amb aquests talons d’agulla per Setcases? I tu, “pijoaparte”, ves no t’emmedallis la camisa amb la salsa dels cargols. Hi ha una part de Catalunya que ara sembla descobrir-se a si mateixa, com si abans no hagués gosat penetrar en la terra ignota i feudalitzant trepitjada per l’Arnau, ciutadans d’una nissaga que no procedeix de cap mas de terra endins ni de cabalers que anaren a ciutat. Parelles joves, majorment. Se sent parlar castellà, sí, força.
Mentre l’Anna descansa i el pare deu xerrar amb l’alcalde o escoltar els pagesos sota el porxo de l’entrada –encara compten amb pessetes–, jo vaig prenent notes del que explica en Fermí. Diu que els bolets són tots tòxics, tots. El que passa és que uns tenen més toxines i d’altres menys, i és desaconsellable menjar només bolets en un sol àpat. I va i ens prepara un carpaccio de ceps, ben laminats, de dalt a baix. Emplatats, amb sal, oli, vinagre de mòdena. Que maceri dues hores. Esperarem. Mentre, la seva dona fa una tria i fregit d’una barreja, tot a l’olla amb oli i all i a suar, ben tapat. I un raig de conyac de tòfona abans no s’evapori l’aigua i que m’apunto he de comprar. Que hem fet un bon berenar, vaja.
A la sala d’exposicions hi ha la mostra de bolets. Els amics de la Societat Catalana de Micologia van ordenant els exemplars i col·locant els cartellets a mesura que se n’incrementa la diversitat. Taules ran de paret amb clapes de gespa a sobre, com un prat. Hi ha uns microscopis per veure els bolets que són l’atracció de la canalla. Hi miro diverses vegades. Discussions civilitzades i consultes de fitxes i llibres per poder identificar l’exemplar que ara porten. A la conferència del vespre ens diuen que a Catalunya hi ha més de cent espècies i més de tres cents noms populars per designar els noms científics dels bolets, amb noms específics que poden variar d’una vall a una altra, com posa de manifest una dona que deu arribar a la vuitantena i que diu que a la vall de Ribes que en diguin com vulguin però que a la de Camprodon se’n diu així (un nom que ara no recordo). Catalunya és micòfila, un nom ben desafortunat, de ressonàncies malaltisses.
Mentre, a la fonda van de bòlit, pedal a fons. El menjador és pràcticament ple. Les racions són generoses, per valents, per forquilles importants. No m’intimida. El pare explica que és així a tot el poble, que és la fama que hi ha. La fama que hi ha de llençar quantitats importants de menjar, penso, també. Un punt negatiu és l’absència de porrons, incomprensible en un restaurant de muntanya, de cuina catalana. Jo a casa bec amb porró, ben estirat el braç, el rajolí ben fresc per la comissura dels llavis. Hem comprat bolets en pols, deshidratats –ceps, trompetes–, camagrocs, conyac de tòfona i preparats d’arròs i pasta d’en Fermí. Que li enviï consultes si tinc dubtes, sobretot. I una caixeta de rovellons. Li hem demanat a en Josep, el cuiner, que ens els faci a la brasa i que a l’Anna, castigada per una passa inoportuna que l’ha deixat fora de joc, li faci un bullit d’arròs. Porten una sopera que no ens l’acabaríem pas tots tres...
Aviat és tot vist i la tarda, un xic emplomada, té la pesantor de la humitat que s’instal·la amenaçant. Sortim i trobem el pare de l’alcalde, que és qui ho sap tot sobre Setcases. Ens explica que a les sis ja tot serà desert, que cada diumenge és igual. Que aquest any no hi ha bolets –caram!– i que el camp va molt malament i que tomba i gira. Si fa vint anys hi havia prop d’un miler de caps de bestiar –entre vaques, eugues i vedells–, avui calcula que no n’hi deuen haver més de 150. Diu que el preu dels vedells ha caigut en picat. Es veu que fa poc, per cap, els n’oferien 25.000 pessetes menys que la mesada anterior. Ho va dir així, “pessetes”. I les subvencions europees? Res, les “suncions” són misèria. “Tot ha canviat, tot, tot”, repetia, i anava arronsant les espatlles mentre amb un dels bastons que l’ajuden a caminar dibuixava cercles a terra. En llenguatge teatral, ara hi ha una pausa dramàtica. Penso en alguna fotografia antiga del poble que dec haver vist a la fonda, en les cases de l’escut, de corona amb tres torres, caironat. S’endevina pols de melangia amb tòfona en el que ens diu, però segur que no tornaria a aquells temps. Ara el present només dóna pistes que has de saber buscar si ets jove, que has de poder recordar si ets vell. De cop, s’incorpora i assenyalant unes antigues feixes, ara cobertes de bosc i matoll, ens diu que allí, de petit, hi anaven amb la família a collir trumfes –patates–, a tres pessetes el quilo. Una vegada que en van vendre per valor de tres mil recorda que el seu pare va dir-los que en tindrien per fer la viu-viu durant quatre o cinc mesos. “És clar, no teníem aigua, ni gas, ni llum, no teníem cap despesa, pots comptar”. Més gran, amb dos milions va construir l’edifici de la fonda, no sé quan. L’home té la cara ben colrada, rodona, d’aspecte saludable, i la pell fina, sense solcs. Només pel rostre no diries que frega els vuitanta. Les mans, en canvi, fan impressió de tan gruixudes i escamoses. Han amassat molta vida. Parla un català tancat, amb expressions i girs desacostumats. El meu pare diu que a vegades li és difícil seguir la conversa en les reunions dels pagesos dessota el porxo. Han estat civilitzats d’una altra manera. Nosaltres, en canvi, som gent de transició, híbrids generacionals amb encara accés a informacions del tot inútils per la vida que portem. Ens exalta l’ètica del nou i ens enamora l’estètica del vell. Hi ha una familiaritat inquietant i estranya en allò que expliquen. Hi ha converses que són com transaccions emocionals. Ells són homes centrifugats d’un altre temps, exiliats a un altre país, que ara és també el meu. Què cony explicaré, jo? “Tot ha canviat, tot, tot”. Continuem tocats del bolet.
A mi, que on m’interessa trobar-los és al plat –per pur interès egoista i gastronòmic–, em semblen molt bé els consells d’en Fermí. A partir d’ara els seguiré. Al bosc i a muntanya no m’he entretingut mai a buscar bolets, ningú me n’ha ensenyat, i ara em sembla que he fet tard per a aficionar-m’hi. Però el ritual boletaire m’atrau pel que té d’accés a la natura amb una actitud que és pur atavisme famolenc, de tibantor instintiva i inconscient. Per què t’embosques, avui, si tens de tot a quatre passes? El bolet atrau a munions d’urbanites abillats al Decathlon o al Coronel Tapioca amb més o menys malaptesa. N’hi ha que el diumenge es disfressen. L’urbanita ja no és només el de Barcelona. En algun altre lloc he dit que el bell somni noucentista de la Catalunya ciutat ja és un fet, però un fet distint a com el volgueren els prohoms de fa cent anys. No ens desviem. La quantitat de gent que puja als pobles de muntanya com podria anar al poble Espanyol de Montjuïc és important. On vas, criatura de Déu, amb aquests talons d’agulla per Setcases? I tu, “pijoaparte”, ves no t’emmedallis la camisa amb la salsa dels cargols. Hi ha una part de Catalunya que ara sembla descobrir-se a si mateixa, com si abans no hagués gosat penetrar en la terra ignota i feudalitzant trepitjada per l’Arnau, ciutadans d’una nissaga que no procedeix de cap mas de terra endins ni de cabalers que anaren a ciutat. Parelles joves, majorment. Se sent parlar castellà, sí, força.
Mentre l’Anna descansa i el pare deu xerrar amb l’alcalde o escoltar els pagesos sota el porxo de l’entrada –encara compten amb pessetes–, jo vaig prenent notes del que explica en Fermí. Diu que els bolets són tots tòxics, tots. El que passa és que uns tenen més toxines i d’altres menys, i és desaconsellable menjar només bolets en un sol àpat. I va i ens prepara un carpaccio de ceps, ben laminats, de dalt a baix. Emplatats, amb sal, oli, vinagre de mòdena. Que maceri dues hores. Esperarem. Mentre, la seva dona fa una tria i fregit d’una barreja, tot a l’olla amb oli i all i a suar, ben tapat. I un raig de conyac de tòfona abans no s’evapori l’aigua i que m’apunto he de comprar. Que hem fet un bon berenar, vaja.
A la sala d’exposicions hi ha la mostra de bolets. Els amics de la Societat Catalana de Micologia van ordenant els exemplars i col·locant els cartellets a mesura que se n’incrementa la diversitat. Taules ran de paret amb clapes de gespa a sobre, com un prat. Hi ha uns microscopis per veure els bolets que són l’atracció de la canalla. Hi miro diverses vegades. Discussions civilitzades i consultes de fitxes i llibres per poder identificar l’exemplar que ara porten. A la conferència del vespre ens diuen que a Catalunya hi ha més de cent espècies i més de tres cents noms populars per designar els noms científics dels bolets, amb noms específics que poden variar d’una vall a una altra, com posa de manifest una dona que deu arribar a la vuitantena i que diu que a la vall de Ribes que en diguin com vulguin però que a la de Camprodon se’n diu així (un nom que ara no recordo). Catalunya és micòfila, un nom ben desafortunat, de ressonàncies malaltisses.
Mentre, a la fonda van de bòlit, pedal a fons. El menjador és pràcticament ple. Les racions són generoses, per valents, per forquilles importants. No m’intimida. El pare explica que és així a tot el poble, que és la fama que hi ha. La fama que hi ha de llençar quantitats importants de menjar, penso, també. Un punt negatiu és l’absència de porrons, incomprensible en un restaurant de muntanya, de cuina catalana. Jo a casa bec amb porró, ben estirat el braç, el rajolí ben fresc per la comissura dels llavis. Hem comprat bolets en pols, deshidratats –ceps, trompetes–, camagrocs, conyac de tòfona i preparats d’arròs i pasta d’en Fermí. Que li enviï consultes si tinc dubtes, sobretot. I una caixeta de rovellons. Li hem demanat a en Josep, el cuiner, que ens els faci a la brasa i que a l’Anna, castigada per una passa inoportuna que l’ha deixat fora de joc, li faci un bullit d’arròs. Porten una sopera que no ens l’acabaríem pas tots tres...
Aviat és tot vist i la tarda, un xic emplomada, té la pesantor de la humitat que s’instal·la amenaçant. Sortim i trobem el pare de l’alcalde, que és qui ho sap tot sobre Setcases. Ens explica que a les sis ja tot serà desert, que cada diumenge és igual. Que aquest any no hi ha bolets –caram!– i que el camp va molt malament i que tomba i gira. Si fa vint anys hi havia prop d’un miler de caps de bestiar –entre vaques, eugues i vedells–, avui calcula que no n’hi deuen haver més de 150. Diu que el preu dels vedells ha caigut en picat. Es veu que fa poc, per cap, els n’oferien 25.000 pessetes menys que la mesada anterior. Ho va dir així, “pessetes”. I les subvencions europees? Res, les “suncions” són misèria. “Tot ha canviat, tot, tot”, repetia, i anava arronsant les espatlles mentre amb un dels bastons que l’ajuden a caminar dibuixava cercles a terra. En llenguatge teatral, ara hi ha una pausa dramàtica. Penso en alguna fotografia antiga del poble que dec haver vist a la fonda, en les cases de l’escut, de corona amb tres torres, caironat. S’endevina pols de melangia amb tòfona en el que ens diu, però segur que no tornaria a aquells temps. Ara el present només dóna pistes que has de saber buscar si ets jove, que has de poder recordar si ets vell. De cop, s’incorpora i assenyalant unes antigues feixes, ara cobertes de bosc i matoll, ens diu que allí, de petit, hi anaven amb la família a collir trumfes –patates–, a tres pessetes el quilo. Una vegada que en van vendre per valor de tres mil recorda que el seu pare va dir-los que en tindrien per fer la viu-viu durant quatre o cinc mesos. “És clar, no teníem aigua, ni gas, ni llum, no teníem cap despesa, pots comptar”. Més gran, amb dos milions va construir l’edifici de la fonda, no sé quan. L’home té la cara ben colrada, rodona, d’aspecte saludable, i la pell fina, sense solcs. Només pel rostre no diries que frega els vuitanta. Les mans, en canvi, fan impressió de tan gruixudes i escamoses. Han amassat molta vida. Parla un català tancat, amb expressions i girs desacostumats. El meu pare diu que a vegades li és difícil seguir la conversa en les reunions dels pagesos dessota el porxo. Han estat civilitzats d’una altra manera. Nosaltres, en canvi, som gent de transició, híbrids generacionals amb encara accés a informacions del tot inútils per la vida que portem. Ens exalta l’ètica del nou i ens enamora l’estètica del vell. Hi ha una familiaritat inquietant i estranya en allò que expliquen. Hi ha converses que són com transaccions emocionals. Ells són homes centrifugats d’un altre temps, exiliats a un altre país, que ara és també el meu. Què cony explicaré, jo? “Tot ha canviat, tot, tot”. Continuem tocats del bolet.
.
Entrades
