dimecres, 24 de setembre de 2008

Tocats del bolet

Cap de setmana a Setcases, a la festa del bolet, una de les moltes fires i festes que es celebren a la vall de Camprodon aquesta tardor que ja comença les hostilitats. La fonda és cèntrica, de fet és la més cèntrica, davant de l’ajuntament. La fira s’estén tot al llarg del carrer i algunes parades no tenen res a veure amb els bolets, però és ben igual, tothom està tocat d’alguna cosa. Antiquaris, llibreters de vell, herboristeria, confeccions, quincalla i pedres de colors, en fi. Però també, naturalment, embotits, patates, les inefables coques de Perafita de can Franquesa i bolets i derivats de la petita empresa berguedana Monbolet. Precisament, en Fermí, que és qui duu el negoci i bolets a les venes i no sang, ens féu, dissabte a primera hora de la tarda, una exposició pràctica sobre com tractar i conservar els bolets. Aprofitant mostres de les recollides pels participants al concurs –qui guanyà en va recollir 12 quilos, que enguany eren pocs– repassà les principals tècniques de conservació. El congelat, el dessecat, l’aigua i sal i l’envinagrat per fer vermuts. No era cap curs avançat sinó l’exposició generosa de l’experiència que en Fermí ha anat acumulat des de petit. En Fermí és del parer que la popularització del fenomen boletaire ha malmès el bosc. El bolet també s’ha de deixar créixer. Ell és partidari de tallar-lo, més que res per no haver de generar, després, cap tipus de residu, per orgànic que sigui. Potser això és també el que ha dit als de la mòbil de teletres. I també és partidari de rentar-los més que no pas d’eixugar-los amb un drap, com sovint s’aconsella. Per què? “Home –diu–, a tu qui et garanteix que no s’hi ha pixat una vaca o altre animal?”. Vist així... Ningú, és ben evident, i afegeix, encara, que la majoria de bolets que comprem al mercat ja han perdut aigua durant els dos o tres dies que fa que s’han collit, i que remullar-los és una manera de contrarestar-ne la possible deshidratació.

A mi, que on m’interessa trobar-los és al plat –per pur interès egoista i gastronòmic–, em semblen molt bé els consells d’en Fermí. A partir d’ara els seguiré. Al bosc i a muntanya no m’he entretingut mai a buscar bolets, ningú me n’ha ensenyat, i ara em sembla que he fet tard per a aficionar-m’hi. Però el ritual boletaire m’atrau pel que té d’accés a la natura amb una actitud que és pur atavisme famolenc, de tibantor instintiva i inconscient. Per què t’embosques, avui, si tens de tot a quatre passes? El bolet atrau a munions d’urbanites abillats al Decathlon o al Coronel Tapioca amb més o menys malaptesa. N’hi ha que el diumenge es disfressen. L’urbanita ja no és només el de Barcelona. En algun altre lloc he dit que el bell somni noucentista de la Catalunya ciutat ja és un fet, però un fet distint a com el volgueren els prohoms de fa cent anys. No ens desviem. La quantitat de gent que puja als pobles de muntanya com podria anar al poble Espanyol de Montjuïc és important. On vas, criatura de Déu, amb aquests talons d’agulla per Setcases? I tu, “pijoaparte”, ves no t’emmedallis la camisa amb la salsa dels cargols. Hi ha una part de Catalunya que ara sembla descobrir-se a si mateixa, com si abans no hagués gosat penetrar en la terra ignota i feudalitzant trepitjada per l’Arnau, ciutadans d’una nissaga que no procedeix de cap mas de terra endins ni de cabalers que anaren a ciutat. Parelles joves, majorment. Se sent parlar castellà, sí, força.

Mentre l’Anna descansa i el pare deu xerrar amb l’alcalde o escoltar els pagesos sota el porxo de l’entrada –encara compten amb pessetes–, jo vaig prenent notes del que explica en Fermí. Diu que els bolets són tots tòxics, tots. El que passa és que uns tenen més toxines i d’altres menys, i és desaconsellable menjar només bolets en un sol àpat. I va i ens prepara un carpaccio de ceps, ben laminats, de dalt a baix. Emplatats, amb sal, oli, vinagre de mòdena. Que maceri dues hores. Esperarem. Mentre, la seva dona fa una tria i fregit d’una barreja, tot a l’olla amb oli i all i a suar, ben tapat. I un raig de conyac de tòfona abans no s’evapori l’aigua i que m’apunto he de comprar. Que hem fet un bon berenar, vaja.

A la sala d’exposicions hi ha la mostra de bolets. Els amics de la Societat Catalana de Micologia van ordenant els exemplars i col·locant els cartellets a mesura que se n’incrementa la diversitat. Taules ran de paret amb clapes de gespa a sobre, com un prat. Hi ha uns microscopis per veure els bolets que són l’atracció de la canalla. Hi miro diverses vegades. Discussions civilitzades i consultes de fitxes i llibres per poder identificar l’exemplar que ara porten. A la conferència del vespre ens diuen que a Catalunya hi ha més de cent espècies i més de tres cents noms populars per designar els noms científics dels bolets, amb noms específics que poden variar d’una vall a una altra, com posa de manifest una dona que deu arribar a la vuitantena i que diu que a la vall de Ribes que en diguin com vulguin però que a la de Camprodon se’n diu així (un nom que ara no recordo). Catalunya és micòfila, un nom ben desafortunat, de ressonàncies malaltisses.

Mentre, a la fonda van de bòlit, pedal a fons. El menjador és pràcticament ple. Les racions són generoses, per valents, per forquilles importants. No m’intimida. El pare explica que és així a tot el poble, que és la fama que hi ha. La fama que hi ha de llençar quantitats importants de menjar, penso, també. Un punt negatiu és l’absència de porrons, incomprensible en un restaurant de muntanya, de cuina catalana. Jo a casa bec amb porró, ben estirat el braç, el rajolí ben fresc per la comissura dels llavis. Hem comprat bolets en pols, deshidratats –ceps, trompetes–, camagrocs, conyac de tòfona i preparats d’arròs i pasta d’en Fermí. Que li enviï consultes si tinc dubtes, sobretot. I una caixeta de rovellons. Li hem demanat a en Josep, el cuiner, que ens els faci a la brasa i que a l’Anna, castigada per una passa inoportuna que l’ha deixat fora de joc, li faci un bullit d’arròs. Porten una sopera que no ens l’acabaríem pas tots tres...

Aviat és tot vist i la tarda, un xic emplomada, té la pesantor de la humitat que s’instal·la amenaçant. Sortim i trobem el pare de l’alcalde, que és qui ho sap tot sobre Setcases. Ens explica que a les sis ja tot serà desert, que cada diumenge és igual. Que aquest any no hi ha bolets –caram!– i que el camp va molt malament i que tomba i gira. Si fa vint anys hi havia prop d’un miler de caps de bestiar –entre vaques, eugues i vedells–, avui calcula que no n’hi deuen haver més de 150. Diu que el preu dels vedells ha caigut en picat. Es veu que fa poc, per cap, els n’oferien 25.000 pessetes menys que la mesada anterior. Ho va dir així, “pessetes”. I les subvencions europees? Res, les “suncions” són misèria. “Tot ha canviat, tot, tot”, repetia, i anava arronsant les espatlles mentre amb un dels bastons que l’ajuden a caminar dibuixava cercles a terra. En llenguatge teatral, ara hi ha una pausa dramàtica. Penso en alguna fotografia antiga del poble que dec haver vist a la fonda, en les cases de l’
escut, de corona amb tres torres, caironat. S’endevina pols de melangia amb tòfona en el que ens diu, però segur que no tornaria a aquells temps. Ara el present només dóna pistes que has de saber buscar si ets jove, que has de poder recordar si ets vell. De cop, s’incorpora i assenyalant unes antigues feixes, ara cobertes de bosc i matoll, ens diu que allí, de petit, hi anaven amb la família a collir trumfes –patates–, a tres pessetes el quilo. Una vegada que en van vendre per valor de tres mil recorda que el seu pare va dir-los que en tindrien per fer la viu-viu durant quatre o cinc mesos. “És clar, no teníem aigua, ni gas, ni llum, no teníem cap despesa, pots comptar”. Més gran, amb dos milions va construir l’edifici de la fonda, no sé quan. L’home té la cara ben colrada, rodona, d’aspecte saludable, i la pell fina, sense solcs. Només pel rostre no diries que frega els vuitanta. Les mans, en canvi, fan impressió de tan gruixudes i escamoses. Han amassat molta vida. Parla un català tancat, amb expressions i girs desacostumats. El meu pare diu que a vegades li és difícil seguir la conversa en les reunions dels pagesos dessota el porxo. Han estat civilitzats d’una altra manera. Nosaltres, en canvi, som gent de transició, híbrids generacionals amb encara accés a informacions del tot inútils per la vida que portem. Ens exalta l’ètica del nou i ens enamora l’estètica del vell. Hi ha una familiaritat inquietant i estranya en allò que expliquen. Hi ha converses que són com transaccions emocionals. Ells són homes centrifugats d’un altre temps, exiliats a un altre país, que ara és també el meu. Què cony explicaré, jo? “Tot ha canviat, tot, tot”. Continuem tocats del bolet.
.

dilluns, 22 de setembre de 2008

Tocar campanes

No sé si mai s'han entretingut a veure-les tocar. El repic s'anunciava al prgrama de festes i fou així que anàrem a escoltar les campanes de l'església de Sant Julià de Lliçà d'Amunt. No es pensin, de campaner no n'hi havia cap perquè el diguem-ne ofici és quasi perdut i el giny mecànic ha substituït la traça i força humanes. Tot i així, en pobles petits, sempre hi ha qui recorda un campaner, que ho ha estat, generalment, per nissaga familiar, i que en ocasions puntuals llueix la seva pràctica apresa dels ancestres per fer sonar el batall amb energia i decisió (tal és el cas, per festa Major, a l'Ametlla del Vallès, del campaner Jaume Iglesias, que no es podia dir altrament). Dic que a plaça érem ben sols -a qui se li ocorre...- veient voltar les campanes a la catalana, és a dir, sense completar totalment el gir, escoltant el repic fantasiós d'una "big band" infantil i original que com un rèquiem d'estiu es barrejava amb l'eixordament impune que provenia de la fira.

Les nostres campanes han tingut, al llarg de la seva història mil·lenària, funcions socials, civils i religioses. Encimbellades en modestes espadanyes o bé en la robustesa discreta dels campanars parroquials, si xerressin ens contarien la vera història de la vida quotidiana de la gent. De la naixença a la mort, cada etapa humana té el seu correlat sonor i "De l'albada a la negra nit, cada hora té el seu repic". Però a més a més d'exercir de rellotge comunitari campanars i campanes han estat talaies des d'on advertir perills i fatalitats -incendis, pirates, bandolers...- a toc de sometent (que ve d'"emetre so").

Actualment, el desús d'aquestes pràctiques, llevat de les funcions religioses, ha comportat l'emmudiment de molts campanars, sovint davant l'hipocresia eufemística de la contaminació acústica. En realitat, més que emmudir, som nosaltres que hem tornat sords davant un llenguatge que ja no comprenem, d'un so, d'un timbre que transporta molt més que decibels.

Vaig pensar en l'episodi, ben gràfic, de mossèn Llàtzer convocant els parroquians dels Sots Feréstecs des de Sant Pau de Montmany, i més encara en el meu amic lliçanenc Delfí Dalmau, home de saviesa pulcre i endreçada, autor d'un treball inèdit sobre els campanars catalans -també els vallesans- que seria bo de publicar, qui sap si pel Consell Comarcal o per algun Ajuntament de timpans immunitzats. Tanmateix, com en tants altres ordres de la vida (tots facultatius), en aquest país, entre sords, aliens i alienats, uns bé podrem continuar creient que sentim tocar campanes mentre d'altres resultarà que no tocaran ni quarts ni hores.

(Publicat a El9Nou, 22-9-08)

dijous, 11 de setembre de 2008

Independència

Si no fos perquè són les vuit del matí
i el negoci espera i hem d'obrir i desfermar els panys,
hem de desar l'entrada, posar-nos la bata blava
somriure al mirall abans de somriure als clients que han de venir,

si no fos perquè ja són les deu i l'esmorzar
m'espera a la taverna del costat,
que em fan bon preu de l'entrepà i de la cervesa
i és ben polit i em donen conversa i amistat,

si no fos perquè ja són les dues i és hora de tancar
la persiana de ferro i una altra volta els quatre panys
i anar a ca meva a sentir la dona remugar
i renyar els fills que no estalvien i tuden el menjar,

si no fos perquè ja són les quatre i he de tornar
a obrir i tornar a desfer els panys, tornar a desar l'entrada
i somriure en el mirall, donar-me uns quants cops a la papada
i esperar que venguin els clients,

si no fos perquè ja són les vuit i ja fa negra fosca
i hauria d'esmerçar-me a fer la caixa
i arxivar les factures i desar-ho tot per l'endemà
i tornar cap a casa i sentir la dona remugar
i tornar a renyar els fills, que no fan res, que tot ho tuden,

sortiria al carrer i, pujat damunt d'una tarima,
els diria les quatre veritats a aquesta gent
i cantaria Els Segadors i envolaria la senyera
i cridaria a la revolta el veïnat,
i quan fóssim un milió proclamaríem la independència
i posaríem tota aquesta puta gent allà on haurien d'estar,

però ja són les deu i ara fan concursos a la tele
i una pel·lícula d'en Landa i una de culs i pits
i m'assetja i m'enutja un badall apocalíptic
i no són hores d'anar fent el brètol pel carrer.

Hilari de Cara
, Bolero

dimarts, 2 de setembre de 2008

Retorn

2 de setembre. Ja fa 48 hores que he tornat del viatge per Castella i sembla que faci mesos. És increïble com de seguida adquirim, de nou, els hàbits quotidians que la maledicència en diu rutina. La pastositat del mes d’agost ha quedat enrere i ahir, per fi, vam flairar noves sentors: la de l’asfalt moll i reescalfat evaporant mullena, la de les plantes havent regat, la d’un aire net, d’atmosfera ventada. Hi ha una certa olor de llum, d’intensitat esmorteïda, com si hàbilment una mà invisible hagués abaixat, a poc a poc, els dímers del teatre, i tu ja te n’adones, ja, que hi ha una llum que és diferent, que el matís del decorat te l’han canviat però la butaca no. Aquesta primera quinzena és temps de transició entre l’esclat de llum que fou i la mesura que es volia, entre la canya de cervesa i la primera rovellonada, entre una tapa de pernil a la terrassa i la butlleta de Nadal que has vist rere un taulell, com una premonició, com l’avís de la Dansa de la Mort, com l’ensenyança antiga dels capitells i arquivoltes que has vist en romànics llunyans, desacostumats, tanmateix familiars, que ens ensenyen com la transitorietat de l’existència duu sempre per senyal inequívoc el tatuatge del dramatisme. L’efímer d’un temps lletós, deu dies que hauria volgut multiplicar per deu perquè en fossin cent els que t’hagués d’explicar amb fotografies i records. Vet aquí el drama veritable. Però només fa 48 hores que he tornat del viatge per Castella i és com si encara fos en una d’aquelles rectes inacabables de l’altiplà, entre segues i garbes i gira-sols d’un groc insultant, intensament malastruc i feridor, mentre cantem contents i ens passen cotxes a cent vint i és impossible que ens passi res de mal de tan bells com són els gira-sols, pom, pom, pom... I ara tot té el dring mòbil i metàl·lic d’una distància i “àmbit mudable / que modelam ambdós donant-li formes nostres / amb les quals definim, a cada instant, el demble / de l’esforç rabiüt que feim per vincular-nos.” No puc parlar, encara, de Castella, però puc ratificar el que deia en el meu darrer article, que transcric aquí sota.
--------------------------------------------------
Viatges

Si tingués tots els possibles i cap obligació, ben cert que no em veurien fer la volta al món. Sóc poc propens a desplaçar-me. A vegades me’n fan retret amable, d’aquest traç poc viatger. L’aversió que tinc al vol és secundària i és així que en presentar-se l’avinentesa prefereixo el trànsit ran de Terra en lloc de gravitar verticalment. “Ets com un cargol, que no surt de l’enciam tenint un hort per ell tot sol”. No és ben bé així ni és ben bé això. Gimferrer venia a dir –no exactament amb aquests mots– que llegir tal vegada l’havia privat de certes expansions però que no l’havia pas privat de viure i veure. Carles Sindreu, poeta dilecte, viatjava més amb les lectures que no pas amb el 600 –conduït per la Filo, secundats per Jaume Torra i Amador Garrell.

Els poetes són excel·lents guies. El plat i la paraula (la literatura és un menú) són per mi els indicadors més fiables per comprendre el lloc on som. Tenen, en relació al paisatge, una circulació amb doble sentit. Abans d’aterrar a Lisboa o a Menorca ja podia dir d’haver-hi estat amb els verbs d’en Pessoa i en Ponç Pons. Carles Riba, al seu primer viatge a Grècia, es serví de l’Odissea com a mapa topogràfic. Enguany, l’ocasió em porta als campos de Castilla de Machado i de Delibes, als paratges de Sòria que l’Espinàs narrà a peu pla. Preparar el viatge és ser-hi sempre abans i més a prop. De cos present el torno a trepitjar. És on som ara mentre vostès llegeixen la columna a una cala de la costa o en una raconada ombriva del Vallès, encara de vacances o ja feliçment reincorporats.

La Castella de Machado, tan poc mediterrània, és indret de suaus contrastos, de plana i mitja muntanya, del terròs, del rost, del secà. Tanta aridesa –no és paradoxa– ha resultat fecunda en les lletres i el paisatge. No essent terra de pas, és, en canvi, terra de castells –altius i senyorívols– que proclamen una història bel·licosa, conflictiva, que ressona encara en el “desprecia cuanto ignora”. L’hospitalitat és, d’antic, marca d’alegria d’aquells llocs poc transitats. Observo l’”olmo viejo”, les “serrezuelas calvas por donde tuerce el Duero / para formar la corva ballesta de un arquero” enmig d’aquest tros de planeta “por donde cruza errante la sombra de Caín”.

El cargol-treu-banya s’ho mira bé estirant el coll. Es comprova la carcassa, es prepara per tornar. Autopistes de literatura d’un verd enciam. Camps segats, garbes de mots. Ben cert: “Se canta lo que se pierde.”
.
(Publicat a El9Nou, el 29-8-2008)
.