Retorn

2 de setembre. Ja fa 48 hores que he tornat del viatge per Castella i sembla que faci mesos. És increïble com de seguida adquirim, de nou, els hàbits quotidians que la maledicència en diu rutina. La pastositat del mes d’agost ha quedat enrere i ahir, per fi, vam flairar noves sentors: la de l’asfalt moll i reescalfat evaporant mullena, la de les plantes havent regat, la d’un aire net, d’atmosfera ventada. Hi ha una certa olor de llum, d’intensitat esmorteïda, com si hàbilment una mà invisible hagués abaixat, a poc a poc, els dímers del teatre, i tu ja te n’adones, ja, que hi ha una llum que és diferent, que el matís del decorat te l’han canviat però la butaca no. Aquesta primera quinzena és temps de transició entre l’esclat de llum que fou i la mesura que es volia, entre la canya de cervesa i la primera rovellonada, entre una tapa de pernil a la terrassa i la butlleta de Nadal que has vist rere un taulell, com una premonició, com l’avís de la Dansa de la Mort, com l’ensenyança antiga dels capitells i arquivoltes que has vist en romànics llunyans, desacostumats, tanmateix familiars, que ens ensenyen com la transitorietat de l’existència duu sempre per senyal inequívoc el tatuatge del dramatisme. L’efímer d’un temps lletós, deu dies que hauria volgut multiplicar per deu perquè en fossin cent els que t’hagués d’explicar amb fotografies i records. Vet aquí el drama veritable. Però només fa 48 hores que he tornat del viatge per Castella i és com si encara fos en una d’aquelles rectes inacabables de l’altiplà, entre segues i garbes i gira-sols d’un groc insultant, intensament malastruc i feridor, mentre cantem contents i ens passen cotxes a cent vint i és impossible que ens passi res de mal de tan bells com són els gira-sols, pom, pom, pom... I ara tot té el dring mòbil i metàl·lic d’una distància i “àmbit mudable / que modelam ambdós donant-li formes nostres / amb les quals definim, a cada instant, el demble / de l’esforç rabiüt que feim per vincular-nos.” No puc parlar, encara, de Castella, però puc ratificar el que deia en el meu darrer article, que transcric aquí sota.

--------------------------------------------------

Viatges

Si tingués tots els possibles i cap obligació, ben cert que no em veurien fer la volta al món. Sóc poc propens a desplaçar-me. A vegades me’n fan retret amable, d’aquest traç poc viatger. L’aversió que tinc al vol és secundària i és així que en presentar-se l’avinentesa prefereixo el trànsit ran de Terra en lloc de gravitar verticalment. “Ets com un cargol, que no surt de l’enciam tenint un hort per ell tot sol”. No és ben bé així ni és ben bé això. Gimferrer venia a dir –no exactament amb aquests mots– que llegir tal vegada l’havia privat de certes expansions però que no l’havia pas privat de viure i veure. Carles Sindreu, poeta dilecte, viatjava més amb les lectures que no pas amb el 600 –conduït per la Filo, secundats per Jaume Torra i Amador Garrell.

Els poetes són excel·lents guies. El plat i la paraula (la literatura és un menú) són per mi els indicadors més fiables per comprendre el lloc on som. Tenen, en relació al paisatge, una circulació amb doble sentit. Abans d’aterrar a Lisboa o a Menorca ja podia dir d’haver-hi estat amb els verbs d’en Pessoa i en Ponç Pons. Carles Riba, al seu primer viatge a Grècia, es serví de l’Odissea com a mapa topogràfic. Enguany, l’ocasió em porta als campos de Castilla de Machado i de Delibes, als paratges de Sòria que l’Espinàs narrà a peu pla. Preparar el viatge és ser-hi sempre abans i més a prop. De cos present el torno a trepitjar. És on som ara mentre vostès llegeixen la columna a una cala de la costa o en una raconada ombriva del Vallès, encara de vacances o ja feliçment reincorporats.

La Castella de Machado, tan poc mediterrània, és indret de suaus contrastos, de plana i mitja muntanya, del terròs, del rost, del secà. Tanta aridesa –no és paradoxa– ha resultat fecunda en les lletres i el paisatge. No essent terra de pas, és, en canvi, terra de castells –altius i senyorívols– que proclamen una història bel·licosa, conflictiva, que ressona encara en el “desprecia cuanto ignora”. L’hospitalitat és, d’antic, marca d’alegria d’aquells llocs poc transitats. Observo l’”olmo viejo”, les “serrezuelas calvas por donde tuerce el Duero / para formar la corva ballesta de un arquero” enmig d’aquest tros de planeta “por donde cruza errante la sombra de Caín”.

El cargol-treu-banya s’ho mira bé estirant el coll. Es comprova la carcassa, es prepara per tornar. Autopistes de literatura d’un verd enciam. Camps segats, garbes de mots. Ben cert: “Se canta lo que se pierde.”

.

(Publicat a El9Nou, el 29-8-2008)

.