Història de Catalunya a partir de tres cartes del doctor Colomines Puig a Palau i Fabre

Plantejament

Estimat amic. Hem creat un Patronat Pro Nobel a Josep Carner. Vós n’heu estat nomenat membre. El presideix el Sr. Jordi Rubió.

Ens cal un premi Nobel. I sobretot ens cal moure’ns, lluitar i donar fe de vida.

Ja tenim una memòria ben preparada del què cal fer. Us l’enviarem. Després ens reunirem tots plegats i parlarem.

Això és una acció de guerra. No un homenatge ni una manifestació folklòrica. I com a tal hem d’interessar-nos-hi.

Vostre, sempre

J. C. i P. (12-12-1961)

Nus

Amic,

Hem d’iniciar, tot seguit, l’opuscle biogràfic-bibliogràfic i antològic d’en Carner. Ens heu d’ajudar. Sobretot tenint en compte que l’edició, probablement, serà del tipus de la CONI.

De moment mirarem de recollir, si és que en tenim coneixement, tot el que faci referència a treballs sobre l’obra carneriana. Sobretot al Rosselló, Provença o França. I si coneixem cap traducció d’algun poema. Si hem d’escriure a algú no perdem temps. Caldria enllestir-ho abans del 28 de febrer. En la vostra anada a París podríeu fer alguna gestió? Sobretot (amb) aquell suec. També convindria que alguna publicació tipus “Figaró Littéraire” o similar fes algun article sobre en Carner. I al mateix temps parlar de Catalunya. Podríeu aconseguir-ne uns exemplars del número de “L’Espirit”?

Les propostes ja estan cursades.

Vostre

J. C. i P. (15-1-1962)

Desenllaç

Estimat amic: la nostra empresa per a aconseguir el Premi Nobel de literatura per als Països Catalans és una missió que de cap manera pot defallir. Josep Carner ens haurà de perdonar aquesta insistència i amb això donarà proves, una vegada més, de la seva actitud de servei continuat. Així mateix li ha estat comunicat en nom del Comitè.

Aquesta vegada ha estat elegit Georges Seferis, un poeta de característiques força semblants a les del nostre patrocinat. Esperem, doncs, encara amb més il·lusió, la decisió per al 1964, ja que al moment adequat tornarem a presentar la nostra candidatura.

Hi ha molts d’afers que demanen atenció constant per al bé del nostre país, aquest n’és un, però a més voldríem que a la vegada signifiqués el reconeixement nacional a Josep Carner que aquest proper any celebrarà el seu vuitantè aniversari. Amb aquest motiu havíem pensat d’enviar una lletra col·lectiva signada pels membres del Comitè pro premi Nobel a Josep Carner com a felicitació i com a prova d’amistat. No cal dir com us agrairíem qualsevol suggeriment sobre aquesta qüestió.

No convocarem cap més altra reunió llevat del cas que un motiu important ho demani. Sapigueu, però, que seguirem una i altra vegada en el camí iniciat ara fa dos anys.

A l’espera de les vostres notícies, com sempre servidor i amic

J. C. i P. (6-11-1963)

Jaume Farriol

Se'n recorden d'en Jaume Farriol? Escriví, per aquests verals -i per aquestes pàgines- una bona colla d'articles de jocosa finesa i claredat de llum d'abril, amb la punxa necessària com per atiar una espurna sense propagar-ne el foc. No vaig tenir la sort de conèixer-lo en vida però he tingut ocasió d'endinsar-me en els seus textos gràcies al volum "Rapsòdia d'un país" , editat a Banyoles el 2004 coincidint amb la capitalitat de la cultura catalana. El volum, a guisa d'homenatge en el primer aniversari de la seva mort, reuneix, entre d'altres, reedicions i textos de difícil localització, tots amb diversos denominadors comuns que els exegetes farriolers no descobrirem: l'arrelament i el compromís amb l'entorn més immediat, l'escriptura pulcra i fluïda, l'humor i la ironia com a bàlsams terapèutics, i un localisme universal, cosmopolita -i que no soni falsament progre: en el seu "Diccionari de butxacó" (1973) s'hi defineix aquell que "considera tot el món com a pàtria seva".

Aquest banyolí, trasplantat i trasmudat en lliçanenc des dels inicis dels seixanta, desplegà una activitat copiosa en una època il·lusionant i a l'ensems difícil, de dèficits democràtics i excedents polítics, que l'ha forjat no només com un dels "homenots" que tenim a la comarca, sinó que l'hauria d'haver elevat a referent per a les generacions que nascudes a finals dels seixanta i principi dels setanta encara creuen haver-s'ho trobat tot pràcticament fet. Tanmateix, l'elogi mai no és gratuït, ni és suficient, tampoc, rescabalar-ne la memòria recent amb la lectura crítica però tonificant dels seus llibres. No ho dubtin, si Mequinensa ha tingut Moncada, si Palafrugell ha tingut Pla, Banyoles, el Vallès i la Vall del Tenes han tingut Jaume Farriol. Molt més enllà de les seves pàgines, el llegat farrioler s'inscriu en un "marc idoni per viure, per pensar, per gaudir dels plaers de la bona taula, de la família, de les bones companyies i, sobretot, de l'amistat". Aquest civisme epicuri, morigerat, transversal a les incomptables activitats en què s'implicà -teatre, periodisme, president del Ciemen, la Colla del Pa amb Tomàquet, la Volta en Carro als Països Catalans (enguany ha fet 30 anys!)...- és, per a mi, el millor dels llegats morals que un home pot deixar, perquè només des d'actituds consemblants és possible vehicular el desig i les complicitats que calen per il·lusionar-se en la construcció d'un poble i d'un país. Homenot de la Vall del Tenes, de bonhomia sindreuenca, de rauxa xammariana, d'estilet planià, on és avui el teu carrer, la teva plaça, el premi amb el teu nom que ens honraria com tu feres amb el teu paisatge i la teva llengua? Se'n recorden, ara, d'en Jaume Farriol?

(El 9 Nou, 24-10-2008)

Alguns enllaços

Revista de Girona
Atles literari
Qui és qui

Presentació robòtica amb jazz i pèsols

Vet aquí el resum de la presentació de dissabte. La sala plena de gent. Bones intervencions, bons poemes, bona música i bons pèsols amb botifarra negra.

La mare que et renyava era un robot

Català? No cal

Mals averanys per a l’Estatut, entrevistos ja fa temps i des de lluny. Corre la brama que el tribunal constitucional declararà il·legal, entre d’altres, el precepte que reconeix, per a qui viu i treballa a Catalunya, el dret i el deure de saber català. Són petits globus sonda que, en diferents temes, s’aniran filtrant a la premsa per copsar, des de Madrid, a veure què passa, a veure si cou, abans de fer pública la sentència definitiva.

Sembla una broma pesada, surrealista, que l’Estat espanyol –perquè és l’Estat espanyol qui parla per boca del tribunal, que és emanació de la sobirania del seu poble– ens digui als catalans que no estem obligats a saber el català en el territori on casualment es parla des de fa deu segles. El castellà sí, però el català no, que a més de pròpia hi és oficial. Hi ha una llarga i bel•ligerant jurisprudència espanyola sobre el tema, secular, bellament enquadernada, que contrasta amb l’aval constant que la política lingüística catalana sempre obté dels tribunals europeus, sempre silenciada, també, pels mitjans espanyols. El problema o conflicte, per molt que es vulgui dissimular la seva existència, pot tenir diferents interpretacions. D’entrada diré que em sembla insòlit que en qualsevol corpus legislatiu s’obligui a conèixer una determinada llengua, però si el català vol tenir –i això és el que pretén l’Estatut– la mateixa protecció legal que el castellà a la Constitució, bé ha de poder exigir la obligatorietat del seu coneixement a Catalunya. Ara bé, una llengua, aquí i arreu, és un àmbit de socialització. Les lleis van per una banda i la realitat, tossuda, per una altra. Quan l’Estatut diu, a l’article 6.2, que “el català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l'Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les”, no vol dir que la persona acabada d’arribar d’Àsia, d’Àfrica o de Sud-amèrica hagi d’aprendre obligatòriament el català des d’ara, però sí que vincula, per exemple, el funcionariat, inclòs el judicial... Seria absurd pretendre qualsevol mecanisme de control entre la població, quin espant. De fet, avui, socialment, a ningú li és necessari. Es pot “sobreviure” en castellà. Però si aquesta persona, a més a més, vol “viure” (a) Catalunya, aleshores aprendrà català. El missatge subliminal que es transmet és clar: la “inutilitat” d’aquesta llengua per desenvolupar-se quotidianament. Una percepció d’inutilitat, d’altra banda, que els mateixos catalanoparlants s’encarreguen d’esperonar amb entusiasme amb una quasi inexistent pedagogia envers els no catalanoparlants d’origen i que, quan es dóna, i mai n’hi ha prou, és quasi propera als postulats voluntariosos d’alguna ONG local, tot i les fites assolides, per exemple, amb el voluntariat lingüístic.

Una darrera cosa. L’Estatut va sortir aprovat del Parlament per folgada majoria; després va ser enviat a Madrid i arranat pel ribot jacobí dels amics del senyor Guerra; després, confirmat pels pocs catalans que s’acostaren al referèndum; i ara, en darrer terme, serà esllanguit pel Constitucional. D’aquí a vint anys o més, si és que encara estem igual, quan potser es torni a modificar, valdria la pena esperar que uns i altres l’esllomin i el podin abans de decidir, per referèndum, si ens el quedem per fregall de cuina. Més que res per evitar, si tens dignitat política –ja ni goso dir sensibilitat catalanista–, aquesta sensació de vergonya i de ràbia que produeix una altra presa de pèl per part de l’Estat espanyol amb la connivència de la covardia política catalana. I aleshores, tornar a presentar a Madrid el mateix text aprovat el 30 de setembre de 2005 –o de quan sigui–, sense tocar-hi ni una coma, escenificant una determinació avui inexistent al Parlament català. Perquè és l’únic llenguatge que aquest Estat entén. El pols polític, l’a veure qui pot més en defensar els teus drets: com a ciutadà, com a català i com a catalanoparlant. Els conflictes i els problemes, siguin polítics o no, es poden resoldre parlant, naturalment, però mai estaran exempts de tensió i de bel•ligerància –fins i tot d’una certa violència soterrada– que s’ha d’estar disposat a assumir, a defensar i a argumentar. Consens per a què? Per anar a on? Per seguir com ara? No pas. Moltes gràcies, aquí té el fregall, escolti, jo el que vull és una vaporetta amb comandament a distància, a molta distància.

Rere el vidre

Les expansions estivals han quedat enrere. La llum vandàlica d'agost és fosa i ara la claror mandrosament traspassa el cortinam sedós d'autumne. Hi ha un recolliment que és intuïció i desig alhora, impuls apaivagat pel tedi i la rutina assumides de tan repetir sempre el mateix gest de consuetud cada vegada, i la fredor de casa quan et lleves et clava les arestes d'uns dies que, distret, ja semblaves haver oblidat. Però el temps no és cíclic, és ciclònic. Pendís avall de tu et reboteix amb força i virulència contra els seus esculls, contra dies i setmanes com murs encartonats de contenció que res hi poden davant l'ímpetu furient que t'hi perboca, dics com mesos al mar embravit dels anys que ja et solquen mitja vida, navegant a cabotatge, naveient els mateixos horitzons desplaçar-se per tot el planisferi biogràfic de blaus i de distàncies. No és lineal, tampoc, el temps, sinó limítrof. Terra endins, què saps tu on comencen l'obaga i el solell, o quan és perfeta i cuita la massa d'un record si encara cou i sagna l'estrip que et féu el temps per provocar-lo? Quina la distància prudencial per no malmetre el cristall fràgil del present amb embats inoportuns? Rere el vidre sempre s'hi està bé. Rere el vidre pots fer veure que no hi ha vidre excepte quan voldries poder estar a l'altre costat. Les expansions estivals ja han quedat enrere i avui és el primer dia que m'he abrigat per sortir de casa. El termòmetre marcava dotze graus. El mar era d'un color esblaimat de plata, arrugat, irisat d'encenalls d'acer que el sol ben just començava a espurnejar com una brasa. He pensat intensament en tu i també en mi.