Fi de novembre

Novembre és transició entre dos temps de plenitud, entre l’estiu plusquamperfet i l’esperit nadalenc i bonhomiós de garlandes i desitjos. L’estiu s’ha exiliat lluny, i en l’endemig s’ha escolat la quaresma setembral i la benignitat poruga, micològica, del mes d’octubre. Per això novembre ja és vestit d’estoicisme asserenat. La seva base argumental és la solidesa de l’embat discret amb què es presenta. Novembre s’aferma en el rigor espantadís dels primers freds, en les primeres agressions volubles però innocents sobre la pell de mans i rostre, perquè novembre sempre ve de cara i no amaga intencions quan ja empolsina el Montseny o Puiggraciós. La brevetat de l’estiuet de Sant Martí és pura tautologia; puntual, cada any pels volts de l’11, mai no sobrepassa el dorsal 15 del magne Sant Albert. Sols és breu record d’allò que fou, un pensament de mar i enyor de salabror que permet banys de quietud al pic d’un migdia desvagat d’un dissabte qualsevol.

El sol de novembre és carícia de barnús de balneari. Tant de temps amb la camisa arromangada colra i nodreix menys del que pensàvem, i és així que perdíem calidesa i escalfor en lloc d’acumular-ne. Ara ja sabem del seu recolliment, del tacte nou del jersei o la bufanda, d’obviar els límits del propi cos quan de cop els retrobem en l’altre. El sol de novembre a mitja tarda és tot pura vellutat acarbassada, paisatge de biaix pres de la mà entre rengles d’oliveres, amb mels d’ocres d’una vinya vella per podar, d’ametllers expectants a punt de llet i hormona. Tany de llum de novembre amb traç gruixut i ferm com clarobscurs pintats al fresc. Esgotat el suc de préssec de l’estiu, novembre és fer el gest d’entrar en la cambra freda d’un mateix.

L’olor de nit de novembre és de llenyam antic i resinós empastat a la memòria. Encara torterols de fum en carrers enllambordats del poble. La limpidesa del cel nocturn en qualque nit o matinada novembral us farà l’efecte d’un estrany estremiment. Desprevinguts, veureu el cel més baix, tot més a prop, la lluminària més intensa i foradada, inquisitiva, d’una clara vaguetat acusadora; no hi ha perill, la negror sempre es depreda a si mateixa. El record de qui estimeu o ja no hi és es perfarà al redol del fred molt lentament –cada estel una punció, lleu–, amb una cadència embafadora de moniato i panellet. L’absència és un pinyol que us ennuega i no es pot escopir. Sempre l’absència d’una llum entre tants punts. Cuques de llum. És un acte reflex de coïssor instintiva, de pervivència emocional, la necessitat de saber-se el propi pas en mirar enrere, de saber-ne els grams de pes, d’expulsar pus violentament, dibuixar l’esbós de traça fins la coordenada on sou esbatanats. La blanesa dels records, aleshores, es converteix en el coixí de tacte suau que a diari us calceu als peus per creuar el dia que s’abat talment la xarxa sobre un banc indefens de sardines o barats. El record –com l’aigua o l’aire, potser ho acabi essent la terra– és sempre un medi hostil per la natura humana. Compromet menys que no el desig perquè ja no és futurible; però condiciona aquest futur, fet de retalls presents, d’una austeritat grollera. Sí, ja ho sabem, “present i passat, tal vegada són presents en futur. I el futur contingut en el passat. Si tot temps és eternament present, tot temps és irredimible”. Ja ho sabem.

La naturalesa de novembre és la transició entre dos moments de plenitud. És encalçar el pom de l’hivern per obrir la cambra freda d’un mateix, i és dur un feix d’estellicons a les butxaques per cremar-los i assajar de sobreviure’s en el fred del propi alè.

.

Que en sou d'il·lustres!

Atent a tot quant tingui a veure amb els usos del llenguatge, i no sempre amb un sentit merament lúdic, Màrius Serra es fa ressò, en la seva columna de la Vanguardia, del diguem-ne curiós episodi protagonitzat per l'equip de govern de la Garriga arran de l'aprovació del reglament de distincions i honors de la població. Cedim-li gustosament la paraula i abstenim-nos d'afegir-hi res més. (Cliqueu sobre la imatge per veure l'article sencer.)

Beceroles d'abecedaris

És justa i guanyada a pols l’admiració que l’escola catalana ha tingut al llarg dels anys quant a la seva capacitat per renovar-se pedagògicament o innovar en la docència, estratègia i materials. Ara fa cent anys, molt més que no pas la Escuela Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia –escorada a l’anarquisme i que sols impartia i editava en castellà–, fou l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana l’entitat i moviment que vetllà per aquesta finalitat des del 1899 i fins el 1939. En l’endemig, l’Associació arribà als deu mil socis durant els anys vint; subvencionà escoles, atorgà beques, organitzà colònies, cursos de llengua, geografia i història i formà mestres. Algunes de les biblioteques escolars que impulsaren foren assumides, a partir del 1914, per la novella Mancomunitat. Però una de les fites més notables de l’Associació fou la creació i millora del material docent infantil, fins aleshores molt precari en català. Col·laboraren amb l’APEC, redactant materials, personalitats com Pau Romeva, Pompeu Fabra, Alexandre Galí, Ferran Soldevila, Rosa Sensat o Jaume Vicens Vives. L’Associació, fins i tot, va organitzar, l’any 1936, un Congrés Nacional que acollí una exposició sobre el llibre escolar català, en la qual participaren totes les editorials educatives del moment.

Joan Salvat-Papasseit també col·laborà estretament amb l’Associació, assumint-ne com a propis els principis fundacionals. El poeta, que des del 1919 s’havia fet càrrec de la llibreria de les Galeries Laietanes –on va conèixer la seva dona, Carmen Eleuterio, que hi treballava de dependenta–, edità els primers títols impulsats per l’entitat. En el peu d’impremta, des del 1920, ja hi consta el nom de Llibreria Nacional Catalana, la seva editorial.

Un d’aquests primers títols, si no el primer –no ho he sabut verificar–, va ser l’Abecedari (1920), il·lustrat per Xavier Nogués. Aquest pintor-ninotaire, col·laborador en moltíssimes publicacions de l’època (Papitu, l’Esquella de la Torratxa o El Be Negre, per citar les més conegudes) i exponent d’un noucentisme pictòric certament eclèctic, fou un dibuixant i gravador de traç incontestablement humorístic, d’inspiració realista i popular, tal com es palesa en aquesta obreta deliciosa, adreçada a nens i nenes que encara no saben de lletra. El llibret, de 15,5 x 16 cm., consta de 29 làmines de paper cartró amb els gravats de les lletres il·lustrades, més un prefaci escrit per Pompeu Fabra que posa en context la iniciativa:

“Em dieu que aquest Abecedari és el primer llibre d’una sèrie que penseu dedicar als nostres infants. Davant aquesta obreta excel·lent ¿qui no us encoratjarà a prosseguir una tasca tan bellament començada?
Fins ara estàvem, pot dir-se, mancats de llibres per a infants. Avui una de les tasques en què l’Associació protectora de l’Ensenyança catalana esmerça principalment la seva activitat és la confecció de llibres escolars, i no és lluny el dia que, gràcies a l’esforç d’aquesta Associació, les escoles catalanes disposaran dels llibres més indispensables per a llur funcionament. Però hi ha tant a fer perquè en llengua nostra puguem oferir als nostres infants tot allò que troben en llur llengua els nois d’altres nacions més sortoses, que és amb un gran goig que tots els que treballem en l’àrdua tasca veiem l’aparició de nous col·laboradors.
Per això sol ens plauria ja la publicació del vostre Abecedari. Però ens plau encara, que més no ens podria plaure, pel fet d’haver-ne estat encomanada la il·lustració a un artista com En Xavier Nogués. Havem de veure amb joia que els nostres artistes es posin en contacte amb els infants. Ahir era N’Obiols dibuixant les capçaleres d’uns cartipassos, avui és En Nogués il·lustrant deliciosament un abecedari. No cal ponderar com ha d’ésser profitosa per a l’educació dels nostres infants la col·laboració dels artistes a les tasques de l’escola. Penseu, només, en la majoria dels nostres llibres escolars, amb llurs il·lustracions banals i barroeres, i digueu si no havem d’acollir amb entusiasme la publicació d’obres com la que ara oferiu a la mainada catalana.
És, doncs, ben cordialment que us felicitem per la publicació d’aquest Abecedari, i estem segurs que el seu èxit, prop dels mestres i sobretot prop de la gent menuda de les nostres escoles, ha d’ésser per a encoratjar-vos a portar activament a execució la sèrie d’obretes escolars que teniu projectades.”

És, precisament aquesta, la utilitat que n’espero, del llibret; que serveixi, avui i aquí, perquè també la Fàtima, just arribada del Marroc, pugui començar no pas encara a aprendre català, sinó a aprendre de lletra, simplement a alfabetitzar-se, encara que no tingui ni idea –poc importa si no l’arriba a tenir– de la història que amaga aquest material que haurà emprat per poder començar a llegir en un idioma nou, en un país nou, per començar, de fet, una vida nova, amb l’ajut –qui els ho haguera dit– d’en Fabra, d’en Salvat i d’en Nogués... I vosaltres, “Ja sou de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana?” (Cartell de Josep Obiols, 1919).

(Article publicat a la revista La Font del Diàleg, núm. 55)

.

Paper de vidre

L’esplèndida revista electrònica Paper de vidre ha arribat als 50 números. Per celebrar-ho ha elaborat una edició especial on reediten l’entrevista que Mercè Ibarz féu a Joan Sales el 1980 i que acabà publicant-se a L’Avenç, després d’atzars diversos, quatre anys més tard. Ara, Ibarz l’acompanya amb un pròleg retrospectiu, just quan fa vint-i-cinc anys de la mort de l’escriptor i cap del Club Editor. Figura reconeguda però poc valorada –sospito que incòmode i encara estigmatitzada per la seva conversió al catolicisme–, Sales desgrana i apunta algunes de les línies del seu pensament i mostra el desengany sofert davant determinades evolucions. No em costa gens imaginar-lo al costat de Josep Benet polemitzant amb els corifeus oficials de la “memòria històrica”. Vet aquí un tast sobre tres temes. La resta, a la revista (subscriviu-vos-hi!).

Sobre “Incerta Glòria”

“Em vaig proposar de fer un testimoni verídic del que hi havia viscut, contra la mentida del negre –els falangistes– i també la del roig –els falangistes primer i els comunistes després–, i això m'ha fet rebre més patacades dels vençuts que dels vencedors... L'any 56, el règim franquista la va rebutjar al·legant immoralisme religiós (ja ho veu, jo!) i vaig recórrer al bisbat de Barcelona, on em van donar el nihil obstat, així va aparèixer la primera edició, per bé que no pas sencera. Sencera la vaig veure publicada per primer cop l'any 62, però en francès.” (I afegeixo: en aquesta edició hi tingueren un paper decisiu Juan Goytisolo i Josep Palau i Fabre. Algun dia també haurà de publicar-se la interessantíssima correspondència entre Sales i l’Alquimista).

Sobre el comunisme

“Del comunisme, no en puc dir cap mal, ja que en el PCC –català, que si no ho hagués estat, jo no hi hauria pas entrat–, hi vaig conèixer la meva dona. Vaig ser comunista durant tres anys i ho vaig deixar quan el partit, a través d'en Maurin, va anar perdent el seu caràcter català, a més, el marxisme aviat em va començar a semblar una filosofia de mires molt curtes, no m'explicava allò que jo volia saber, qui som i on anem, respostes per a les quals no serveixen de res les explicacions basades en causes econòmiques.”

Sobre editar poesia

“Vaig editar la poesia de Màrius Torres, per a mi, juntament amb Salvat-Papasseit, el més gran poeta català d'aquest segle. Aquell va ser el darrer acte de mecenatge d'en Cambó. No és que jo no editi poesia, és que des del principi ens vam proposar editar novel·la perquè precisament els franquistes ho volien impedir i perquè és l'única manera de fer una literatura contemporània nacional. Sempre he tingut clar que la literatura catalana, com la mateixa llengua, no pot ser una literatura regional. A més, i responent a la segona part de la seva pregunta, en novel·la hi ha una tradició que hi permet el fàcil accés de la llengua parlada. No és aquest el cas de la poesia, molt afectada en aquest sentit per la trigança històrica de la normalització feta per Fabra. Trigança que va impedir en el seu moment l'existència d'una poesia romàntica ben feta (en aquesta poesia és imprescindible el llenguatge natural, el retòric la malmet) i aquesta absència ha condicionat molt, juntament amb la guerra, la poesia catalana posterior. Particularment no he escrit mai, ni en poesia ni en novel·la, res que no pogués dir de paraula.”

Correspondències

S’acaba de publicar la correspondència completa entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, més de cinc-centes cartes, prop de mil pàgines. Fa feredat, és clar. Avui la comunicació interpersonal a distància és a cop de teclat o mòbil i el registre documental que queda d’aquest contacte és nul. La correspondència, és cosa d’altre temps, d’uns anys que dormen el son en arxius empolsegats, segons els casos, de bits o teranyines. L’investigador és un perdiguer a la recerca i captura d’aquella lletra que aclareixi algun punt fosc sobre una interpretació, una data, una relació... sobre qualsevol informació que dimensioni i contextualitzi –literàriament o no– l’obra o un autor.

Això és especialment valuós en una literatura que, com la catalana, ha patit, al llarg dels segles, interrupcions culturals d’intensitat diversa, però que sempre ha sabut reemprendre el fil generacional malgrat els imponderables i situar algunes de les seves millors plomes –Verdaguer, Oller, Carner, Sagarra, Riba o Espriu– en posicions equiparables a les dels seus homòlegs europeus. Dels anys foscos del franquisme −aquest intent de genocidi cultural que ha restat impune− encara en queden coses per saber. No n’hi ha prou amb la lectura de determinades obres, en aquest cas de Rodoreda o Sales. L’excepcionalitat de la situació en què van ser escrits molts poemaris i novel·les −exilis obligats o voluntaris, tant se val−, per força en condiciona la textura literària i el seu grau d’ebullició emotiva. Però encara n’hi ha més. Tenim, a través d’aquesta informació i documentació, una eina valuosíssima per reconstruir i repensar la nostra història cultural durant uns anys en què, oficialment, aquesta no existia si no era per vexar-la o reprimir-la. Fer-ho és quasi un deure moral, si se’m permet l’efluvi èpic. Interessa saber, encara, més coses sobre com s’organitzava l’exili per tal de poder editar a Europa o a Sudamèrica o com s’ho feia la clandestinitat barcelonina durant els quarantes i cinquantes per imprimir i distribuir els llibres, quines les relacions entre els escriptors i escriptores i per què determinades coses es van fer d’una manera i no d’una altra. És clar que sí.

Per això em causen sorpresa les opinions recents de l’escriptora Najat El Hachmi sobre l’edició de l’esmentat epistolari Sales-Rodoreda, qualificada frívolament de “voyeurisme lletrat i intel·lectual que pretén justificar una xafarderia més pròpia de Lecturas o Hola”. Doncs hola, Najat, però amb el degut respecte, això és com mirar el dit quan t’assenyalen la lluna. No hi podem estar gens d’acord. Ens cal mirar més lluny. Són òbvies –per ser material humà– referències, confessions o valoracions sobre col·legues que poden no tenir cap “interès filològic” aparent –que és només un dels possibles interessos que pot tenir un document–, però la contraprestació sempre depassarà amb escreix qualsevol relativització amb voluntat d’equiparar els epistolaris a una vulgar operació de llançament de gasetilla rosa. Amb aquestes fonts també s’ha escrit la història de la literatura –de la cultura– catalana contemporània. Més que en calen i en vindran. Vegeu, si no, de Sales, les seves cartes a Màrius Torres, o les de Just Cabot, acabades d’editar per A contra vent, o dietaris com els de Ferran Soldevila, Marià Manent o Maurici Serrahima, per citar obres que ara tinc en dansa. I és que una cultura, una literatura, no és sols una lleixa reblerta de títols, n’és part de la seva culminació, tal com la gastronomia no és només, per sort, un plat fumejant d’escudella en una taula isolada.

.

(Versió esponjada de l'article publicat a El9Nou, 14-11-08)

Resposta de la néta de Sales

Rèplica d'El Hachmi

.

Les cartes d'en Cabot

Dimarts, a l’Ateneu Barcelonès, es presentava el llibre “El periodisme silenciat: Just Cabot. Vida i cartes de l’exili (1939-1961)”, una compilació de cartes més una semblança personal a cura de Valentí Soler. No vaig veure anunciat l’acte en l’agenda de cap diari ni, per descomptat, vaig saber descobrir cap periodista prenent notes per cobrir la notícia del que hauria de ser un esdeveniment de primer ordre en les planes culturals de qualsevol diari català. Som els que som, penso, uns quants malalts que vam xalar d’allò més amb les explicacions dels púgils Quim Torra, Narcís Garolera i Valentí Soler. Però hi ha d’haver alguna cosa més que l’estricta psicopatologia personal.

Quim Torra és un llaurador a qui li escauria la màxima, entre horaciana i zen, que diu allò d’“el bou és lent, però la terra és pacient”. Li escauria si no fos perquè en poc temps va i ressuscita Xammar dels llimbs (“Periodisme? Permetin!”, Símbol Editors, 2008) i coedita “El bibliobús de la llibertat” (Símbol Editors, 2008), el dietari on Miquel Joseph narra en primera persona la fugida de part dels intel·lectuals catalans cap a l’exili, mentre s’empesca, ara, l’editorial A contra vent, especialitzada en periodisme literari i humor. Entreu, si us plau, al web que incorporem des d’ara en aquest bloc, i passegeu-hi tranquil·lament per veure de què va la proposta.

L’ambició i gosadia de la iniciativa bé valen l’agraïment i la complicitat amb i dels projectes que, pensats des del rigor i la qualitat, contribueixen a tornar a posar en circulació una transmissió de coneixements, autors i escrits que va quedar brutalment interrompuda. Llibres com els de Cabot ens descobreixen un tercer ull que no sabíem que teníem, ens fan caure la bena que intuíem i són la digna restitució del que no va poder tenir una continuïtat civilitzada i civilitzadora.

L’exemple de Cabot és el de tants intel·lectuals i periodistes compromesos amb la vida i engranatge cultural de la Catalunya dels vint i els trenta, que si bé no cal idealitzar gratuïtament des dels papanatismes nostrats i apriorístics, sovint subjectes a coartades polítiques de poca volada, sí que cal dimensionar-los en la seva ambició d’homologar el país, en qualsevol àmbit, als estàndards europeus de l’època. És així com trobem, en aquest cas en premsa, multitud de firmes que fan del catalanisme i del cosmopolitisme la seva ètica periodística.

Just Cabot pertany a aquesta noble estirp. Fou col·laborador a L’esport català, La Publicitat, La Nau, L’opinió i tants d’altres. Finalment, l’any 1929 fundà la revista Mirador, que dirigí del 1931 fins l’agost del 1936, moment en què fou incautada pel PSUC. Es diu aviat, però a Mirador hi escriviren Sagarra, Jordana, Rodoreda, Obiols, Foix, Sentís... i després Oliver, Trabal, Montanyà...

El compromís de Cabot, malgrat no traduir-se en l’àmbit polític, tampoc es pot deslligar del bullici de l’època. Qualsevol tipus d’activisme, per molt independent que es vulgui, té el seu correlat polític, amb les cises a l’aixella i entrecuix poc o molt ajustades, però és reflex, al capdavall, d’una concreció, d’una projecció pública que ha d’intervenir i conformar l’espai on s’esdevenen i executen llurs activitats. És així que Cabot, l’any 1933, avala la constitució d’Acció Catalana Republicana i acaba ocupant, durant la guerra, diferents càrrecs a la Institució de les Lletres Catalanes i al cos diplomàtic de la República.

Cabot no torna de l’exili. Morirà el febrer del 61, a París. No col·laborà ni amb Destino ni amb qualsevol altra publicació on hagués hagut d’escriure en castellà. Com Xammar. Cabot, cabut, coherent. S’imposà el silenci editorial però féu córrer a bastament i pròdiga una ploma epistolar –esquitxada d’humorisme incisiu, model de llengua fresca just verbalitzada– que Valentí Soler ens posa a l’abast en aquest llibre, cinquanta-quatre cartes, la majoria entregades en un sobre per la vídua Cabot, Rosita Castelucho, a Valentí Soler, l’any 1987, en l’única entrevista que tingueren. Són cartes dirigides als seus amics, on Cabot s’hi esplaia amb franquesa i rotunditat, juganerament i amb confiança. Són cartes deliberadament pensades per ser escrites. No un hola què tal. Hi ha altres escrits de Cabot, tots bloquejats d’ençà la mort de Castelucho. Ningú ha pogut tenir-hi accés. Durant la presentació del llibre un neboda de Cabot en féu esment. També el periodista Agustí Pons, present a l’acte, s’hi referí. És el “misteri Castelucho”, lligat a les disputes pel llegat artístic de la família, relacionada amb el galerisme parisenc, el que manté, per ara, la inaccessibilitat als seus papers.

Gaudim, mentrestant, d’aquestes cartes que en Cabot ens envia, testimoni vital, vitalista, que projecta la seva personalitat en tots els àmbits i que ens descobreix no només la vida a l’exili sinó també les relacions establertes entre la comunitat catalana. És una llàstima, però, que ens arribin tan tard, el 2008. És una pena tenir la sensació, primer, d’aixecada de camisa, d’una transició de silencis que ha ocultat els testimonis d’una violació nacional, d’un delicte d’estupre cultural que ha romàs impune. Segon, és una pena constatar la demora generacional en la recepció d’aquests materials, constatar omissions acadèmiques i intel·lectuals conseqüència del silenci autoimposat, acovardit. Malgrat tot, però, sempre s’és a temps d’anar a contra vent. Encara que no bufi. Encara que sempre vingui de ponent. Que bo, en Cabot!

(PD: ara veig a l'Avui una notícia referent a la publicació del llibre. Hi ha un detall que em fa pensar que o bé el periodista no hi era o que no s'ha llegit el llibre. O cap de les dues. I he rigut. Només després de la transcripció de les cintes ho sabreu).

"Qüentu xino" de tardor

Thubten Wangchen vesteix la indumentària típica dels monjos tibetans. Faci fred o calor. T’estreny amb les dues mans quan et saluda i et mira fix als ulls amb un somriure que diries perpetu. És el director de la casa del Tibet de Barcelona i ha vingut a explicar-nos la situació del país després dels jocs olímpics de Pequín. Què en sabem del Tibet? No res més enllà d’algun còmic de Tintín, dels llibres de Lobsang Rampa, o de la projecció internacional que la causa tibetana troba en algun actor.

Més de dos milions de quilòmetres quadrats d'extensió (el triple de l’estat espanyol) per sobre dels tres i quatre mil metres i amb uns quinze milions d’habitants, dels quals només sis són tibetans. Rius, boscos, natura verge. Urani, metalls preciosos, reserves de carbó i petroli. I els xinesos, com una taca, des del 1949. Wangchen explica que en la revolució de 1959 li van matar la mare. Ell era petit, tenia uns quatre anys, i quedà amb el pare i germans. Emigraren (s’exiliaren), com milers de tibetans, a Katmandú, Nepal, i després a l'Índia, seguint els passos del catorzè Dalai Lama, l’autoritat política i espiritual d’un Tibet que era república independent des del 1912. Al nord de l’Índia, a Dharmsala, hi ha el govern a l’exili, hi ha també el Dalai Lama. El venerable Thubten Wangchen fa molts anys que no pot anar al Tibet però es dedica a difondre’n la problemàtica i a denunciar el règim despòtic comunista xinès allí on el criden. No hi va des de que el detingueren per dur a sobre una fotografia del Dalai Lama, fet considerat delicte, per la qual cosa el condemnaren a mort. El fet de saber, els serveis secrets xinesos, les seves connexions, el salvà de l’execució i fou expulsat del país. Altres tibetans, diu, no tenen la mateixa sort.

El règim xinès atorgà al Tibet un estatus autonòmic a partir del 1965, buit de contingut, sense marge de maniobra. La condició xinesa per negociar-lo fou la renúncia a la independència que els havien arrabassat, però des d'aleshores, en cap reunió, les delegacions tibetanes han aconseguit res. No tenen armes, cap exèrcit, cap posició de força. Wangchen diu que el seu pitjor aliat és el "made in China" que s'estén arreu del món i no s'està d'alertar la colonització econòmica "low cost" xinesa que ja ha arribat a casa nostra i que li causa els mateixos interrogants i perplexitats que, per exemple, a qualsevol botiguer de l'Eixample. I a veure qui li diu demagog.

El comunisme xinès, explica, ha construït carreteres i ferrocarrils que entren al Tibet. Per les valls dels rius en surten tones de fusta. Per tren i carretera hi entren centenars de milers de xinesos que colonitzen les seves terres. Hi ha espai, és clar, però les condicions són dures. Els xinesos que hi van cobren més i qualsevol menestral titulat desplaça del seu lloc de treball a un tibetà.

Wangchen explica que no hi ha hagut cap canvi després dels jocs olímpics, que els xinesos "són una escola de paciència". La posició del Dalai Lama és continuar dialogant, apostar per una convivència autonòmica. Però a l'interior del Tibet i a l'exili hi ha veus joves que reclamen la independència com a única sortida viable que garantiria la pervivència de la cultura i poble tibetà. La seva llengua no té cap grau de protecció ni reconeixement. El Dalai Lama es vol retirar del primer pla polític i dedicar-se als afers espirituals, per això els tibetans tenen organitzat un govern a l’exili, amb primer ministre i ministres, preparats per entrar en l’escena política i convertir-se en interlocutors amb el govern xinès.

Thubten Wangchen acaba moltes de les seves frases amb una rialla curta i franca. De tant en tant amaga els braços sota la túnica. De seguida els torna a treure. És tot expressivitat. "Sóc monjo, però també sóc persona, no cap Déu". La seva espiritualitat impregna el discurs. "Volem viure en harmonia amb el medi i les persones. No necessitem per res l’urani de les muntanyes. Estimem tothom". M’impressiona la bondat i senzillesa del discurs, la franquesa de la seva persona; commou i tot. Camí de casa, Passeig avall de nit, pelat de fred, penso que potser és pel dia que has tingut, pel canvi d’hora, per aquest cony de dies de moniatos i castanyes, un qüentu xino de tardor estranya que t’agafa amb pas canviat...