Que surti el sol

En dies successius anotaré al bloc un nombre indeterminat de fragments del llibre "Que surti el sol", de Shimon Peres, editat per la Campana el 1999. Tot i el pas dels anys, i els canvis ocorreguts a nivell mundial, les idees de Peres tenen, al meu parer, més vigència que mai. La majoria s’han vist confirmades. Només una és desmentida sorollosament. Aquest no és un llibre de memòries. És, més aviat, un assaig, un esbós de reflexions d’aquest polític israelià de trajectòria dilatada i fructífera.
El migdia del 4 de novembre de 1995, Shimon Peres i Itzhak Rabin, aleshores primer ministre, estaven a la plaça de l’ajuntament de Tel Aviv. Tot i les amenaces d'atemptat de Hamàs els dos amics es barrejaren amb la gent. La cantant Miri Aloni començava a cantar l’himne a la pau “Que surti el sol, que el matí resplendeixi”, però aquell matí s’ennuvolà de sang. No foren de Hamàs els trets disparats, sinó d'un fanàtic ultranacionalista jueu. Tres bales impactaren en el cos de Rabin, li rebentaren el pit i una d'elles travessà el paper amb la lletra de l’himne a la pau que el primer ministre duia plegat a la butxaca de l’americana. “Era això, la pau? Era aquesta, la nostra recompensa? Era aquest, el triomf d’aquell heroi de guerra que havia entès que la vertadera victòria és aconseguir la pau?”

“Contra el perill fonamentalista, que és un insult a la santedat de la religió, no hi ha cap resposta militar. La solució es troba en el tractament de les seves causes: la pobresa i la ignorància.
Hem d’utilitzar el nostre saber i les nostres capacitats tecnològiques per crear nous recursos, i hem de fer-ho junts per tal d’instaurar un món de pau, de llibertat i de progrés. El judaisme ha de tenir un paper en aquest sentit, i representar una font d’inspiració. Des del seu origen, el poble jueu ha estat portador d’un missatge. Moisès va dir als hebreus: “Si l’etern us ha escollit, no és pas perquè el vostre poble sigui més nombrós que els altres, ja que és el més petit de tots.” La veritable força, el veritable poder, la veritable riquesa són espirituals. El missatge que des de sempre transmet el judaisme és un missatge d’alliberament. No hem d’oblidar mai que no vam aconseguir la llibertat per sotmetre els altres. La veritable llibertat no s’obté negant la dels altres, sinó fent-los-en partícips.
La democràcia és una harmonia de contraris. Es basa en dos drets suprems: el dret a la igualtat i el dret a la diferència. El desenvolupament d’un món sense fronteres no anul·la en cap cas les diferències de creences, de punts de vista, de gustos, de consciència, d’història. No necessitem cap uniformitat. Al contrari, la tendència a la uniformització és coercitiva.
La grandesa d’Amèrica no depèn pas de la dimensió del seu continent. Si Cristòfor Colom hagués aconseguit el que buscava, el Benjamin Franklin i els Thomas Jefferson haurien nascut a l’Índia, i aquest país es trobaria actualment en un estadi totalment diferent. La democràcia constitucional americana s’hauria desenvolupat en el subcontinent indi, i vés a saber com seria avui el món. Els Estats Units van vessar molta sang i van conquerir molts països, però no van guardar res per a ells mateixos. Van tornar al Japó un país alliberat i van posar els fonaments de la seva gegantesca revolució econòmica. Van tornar a Alemanya un país lliure, més estable i democràtic que mai. Els Estats Units valen pel seu poder, però també pel seu missatge: la democràcia.
Aquests darrers dos segles, hi ha hagut grans homes que han deixat la seva empremta indeleble en la història, com Napoleó i Gandhi, per exemple. Napoleó tenia exèrcits i riqueses, va fer guerres i les va guanyar. Què n’ha quedat? Gandhi no tenia cap exèrcit, ni cap país, ni cap tresor. Tenia una immensa força moral, i va salvar l’Índia.
França ha donat al món els drets universals de l’home. Amèrica ha donat la constitució, que equilibra la societat. Anglaterra ha demostrat que la democràcia pot ser duradora. En el passat, Israel va donar al món l’ètica. Avui, Israel ha de transmetre al món un missatge nou, tan fort i tan ple de futur com el dels orígens.
Cal aprendre de tothom i crear un món en què es puguin harmonitzar els contraris i compartir la riquesa. La idea d’un govern mundial que ha inspirat certs grans pensadors occidentals encara no és realitzable. Però sí que és al nostre abast una cultura comuna. Som a l’alba d’un nou començament. Aviat sortirà el sol.”

.

Poètiques brossianes

Per recordar el desè aniversari de la mort del poeta Joan Brossa, una colla de blocaires han proposat una iniciativa conjunta. Que avui, dia 30, qui ho desitgi es sumi als actes d’homenatge amb un apunt al seu bloc o bé, si no en té, que enviï el seu escrit al bloc creat expressament per a l’ocasió. Val la pena visitar-lo, de veritat. La quantitat i la qualitat de les col•laboracions el fan altament recomanable. Felicitem als impulsors de la iniciativa. Humilment, aquest bloc també s’hi vol sumar amb la sega –i la recuperació– d’un article dedicat a les poètiques d’aquest prestidigitador de la paraula que va morir avui fa deu anys.

Poètiques de Joan Brossa

La de Joan Brossa és la recerca constant de l’expressivitat més enllà del poema convencional o del poema literari, com ell solia dir-ne. En la seva intervenció als Jocs Florals de 1985 queda molt clara la posició que adopta en tant que poeta que es vol contemporani: “el poeta actual ha d’ampliar el seu camp, sortir dels llibres i projectar-se amb un seguit de mitjans que li dóna la societat mateixa i que el poeta pot fer servir com a vehicles insòlits tot injectant-los un contingut ètic que la societat no els confereix.” Aquests mots de Brossa es corresponen perfectament amb el contingut innovador de la seva obra i amb molts dels seus poemes metaliteraris: “Després d’escriure el poema, / els límits de la pàgina ja no són / on va ser tallat el paper.” (1) Efectivament, els límits de la pàgina seran tots els territoris que Brossa explorarà amb els mitjans que tindrà a l’abast per fer sortir el poema de la pàgina i dotar-lo d’altres textures. L’al•lusió al contingut ètic de la poesia, però, no és un tema nou que introdueixi Brossa. En el seu assaig sobre Funció de la poesia i funció de la crítica, Eliot ja advertia que “(...) amb la idea de la noble finalitat moral de la poesia, apareix la qüestió de la relació entre ètica i estètica; i, finalment, en les simples afirmacions que la poesia delecta i embelleix la societat, hi ha una certa consciència del problema de la relació entre poeta i lector i el lloc que ocupa la poesia en la societat. Un cop hem començat ja no hi ha aturador.” (2) Brossa va treballar molt sobre aquesta base des d’uns inicis avantguardistes molt influenciats per J. V. Foix, adoptant, sempre, amb independència de l’estètica, un posicionament crític amb l’ordre establert i agitador de consciències. En la immediata postguerra el franquisme avalava un art neoclàssic i acadèmic que bandejava qualsevol vel•leïtat avantguardista. En aquest sentit, Foix, com a membre de la generació anterior a la Guerra Civil, va fer de pont amb les generacions més joves interessades per l’avantguarda. Sovintejaren les seves tertúlies Artur Carbonell i Carles Sindreu, el qual, juntament amb Brossa, recuperarà la poesia visual a Catalunya.

En aquests inicis, Brossa centrà la seva investigació en el text i en la imatge hipnagògica –les imatges que es projecten durant la vigília del son–, i els seus resultats els incorporà al sonet. És a partir dels sonets, i de la constatació de llurs limitacions mètriques, que ampliarà el camp d’investigació incorporant-hi l’espai a fi i efecte d’aconseguir allò que ha qualificat de la quarta dimensió del poema. (3) Brossa, doncs, aconsellat per Foix, s’introduí en la mètrica tradicional a partir del sonet i no seria fins els anys setanta que l’experimentació el duria a la sextina i a la “composició” que comenta en l’article. El conreu de la sextina tingué ressò en altres escriptors, singularment en Maria Mercè Marçal, qui en el seu llibre La germana, l’estrangera (1981-1984) n’agrupa un total de 15 –Terra de mai– advertint que “són més deutores de l’esperit amb què Joan Brossa s’ha llançat a la investigació sobre les possibilitats de l’estrofa, que no pas del mateix Arnaut Daniel, a qui, tanmateix, vull retre homenatge.” (4)

L’experiència de composició cibernètica fa dir a Brossa que “el lirisme més abrandat, les imatges més còsmiques, talment nascudes del fons del subconscient, poden ser la conseqüència d’una operació electrònica. Això ens obliga a revisar posicions personals respecte a l’abast de l’acte creador i sembla probable que, alhora que es desmitifiquin actituds tradicionals, es plantegin noves possibilitats en la manera de poetitzar.” Opinió que és perfectament coherent amb les seves posicions avantguardistes inicials i connecta amb la imatgeria hipnagògica apresa de Foix.

L’itinerari estètic recorregut per Brossa és certament molt vast i polièdric i ell mateix reconeix que “la meva obra ha tingut sempre el to experimental que acompanya l’evolució de l’art. M’he mogut, i em moc, en una línia alternativa a l’art oficial, que ens vol comparses a tots.” Aquesta actitud transgressora per força havia de tenir repercussions en la recepció de la seva obra que, potser, no és convenient barrejar amb la quota d’autoodi de torn cada vegada que l’artista opina sobre l’acollida que li dispensa el món cultural de casa nostra. En aquest sentit, la seva errada no és “haver nascut a Catalunya” sinó, en qualsevol cas, haver estat el més agosarat en els plantejaments literaris i haver difuminat de manera interdisciplinar els límits entre la composició literària i l’obra plàstica, i això, sovint, amb un deix lúdic que, segons Glòria Bordons, ens confirma la seva poètica: “la concepció de la seva poesia com a joc transcendent en què s’espera que l’altre participant, el lector, aprengui alguna cosa sobre el món en què viu, mentre gaudeix amb el propi fet poètic.” (5) El propi poeta, però, ens ho diu d’una manera més concreta: “A tu, qui / siguis, t’invito / a trobar les coses amb/ la transcendental bellesa, / com jo les trobo, i tindràs el / poema.” (6)

A principis dels anys seixanta, però, Brossa ja ha iniciat els seus treballs de poesia visual com una prolongació de l’expressivitat que no té cabuda en els mots. Col•labora amb artistes plàstics com Tàpies o Miró i, des de 1967, es llença a l’aventura de la creació d’objectes. En aquests moments la recepció de Brossa no és la que ell voldria però a inicis dels setanta la situació fa un tomb. Amb Cappare (1973) guanya el premi Crítica Serra d’Or de poesia. Al pròleg del volum Gimferrer hi diu: “Fa 10 anys, Joan Brossa era un poeta que no semblava tenir existència literària –ni gairebé física– fora d’un nucli molt fidel d’amics i lectors. Inèdit en gran part, sovint ignorat, la seva obra, tan a repèl dels gustos d’aquell moment, semblava destinada a no trobar per molt de temps la situació que li pertocava en la valoració i coneixement general. Era, en darrer terme, un escriptor marginat: cal reconèixer-ho. Avui, la seva situació és exactament la contrària: cada cop més editat, influeix en els poetes de les noves lleves i pica el crostó dels gasius garratibats.” (7)

Malgrat la contínua recerca d’un nou terreny entre “allò visual i allò semàntic” la poesia de Brossa també ofereix al lector “poemes en aparença prosaics i buits de contingut, l’efecte poètic dels quals rau en el fet de treure del seu context habitual fragments de la realitat, descrita minuciosament.” Vegem-ho: “Un home esternuda./ Passa un cotxe./ Un botiguer tira la porta de ferro avall./ Passa una dona amb una garrafa plena d’aigua./ Me’n vaig a dormir./ Això és tot.” (8) El poema pertany a Poesia rasa (1950) –llibre de títol revelador–, que inaugura una diguem-ne etapa de signe realista i quotidià força influenciada per l’obra del poeta brasiler Cabral de Melo. Versos despullats de retòrica i un llenguatge totalment prosaic en seran la divisa estètica. Paral•lelament a l’interès per la realitat, Brossa desenvolupa obres que reflexionen sobre la relació entre significat i significant amb un sintetisme orientalitzant que introduirà, de forma progressiva, elements visuals que supleixen les llacunes del llenguatge. Aquest camí iniciat per Brossa, sobretot a partir dels anys 60 –El saltamartí, 1963–, l’anirà desplaçant de l’escena literària cap a la plàstica, fins al punt d’haver-se organitzat mostres i exposicions sobre la seva obra i, part d’aquesta, haver transcendit i trobat un lloc plausible on desenvolupar tota la seva expressivitat en un marc plenament urbà.

El mateix Eliot que esmentàvem a l’inici de l’article distingia entre poetes que posen les seves dots verbals, rítmiques i imaginatives al servei d’idees en què creuen apassionadament i poetes que empren les idees de què estan més o menys convençuts com a primera matèria dels seus poemes. Brossa, certament, l’hauria posat en un compromís gens menyspreable. Com a l’antiguitat els pitagòrics amb els números, Brossa era del parer que “qui pugui remuntar-se a l’origen, trobarà un/ univers que no seria res sense la paraula. Entre/ les lletres de l’abecedari encara resta molt per descobrir.” I se n’anà a trobar-ho, deixant, com sempre, les claus posades al pany de la porta per tal de foragitar-ne els lladres, si és que venien per entrar sense trucar.

-------------------------------------------------------------------

(1). Tarannà (1969-1975), Ed. AltaFulla, Barcelona, 1987, pg. 272.
(2). Funció de la poesia i funció de la crítica, Columna, Barcelona, 1995, pg. 58.
(3). Salvo, Ramon. Dins FULL Internacional d'investigacions i poètiques, núm 23, novembre de 1997.
(4). Marçal, Maria Mercè. Llengua abolida (1973-1988),Tres i Quatre, València, 1989, pg. 295.
(5). Poemes escollits. Joan Brossa. Ed. 62, MOLC, Barcelona, 1999, pg. 10.
(6). Poemes escollits. Joan Brossa. Ed. 62, MOLC, Barcelona, 1999, pg. 176.
(7). Brossa, Joan. Cappare, Proa, Barcelona, 1973, pg. 7.
(8). Poemes escollits. Joan Brossa. Ed. 62, MOLC, Barcelona, 1999, pg. 125.
.

Pessebres

“Tots els Nadals s’assemblaven tant, durant aquells anys que ara són passat, en aquell racó del poble de la costa els sorolls del qual ja s’han esvanit per sempre, llevat de la distant xerradissa de veus que de tant en tant encara sento durant uns segons abans d’adormir-me, que mai no puc recordar si és que nevà sis dies i sis nits seguits quan jo tenia dotze anys o si nevà durant dotze dies i dotze nits quan jo en tenia sis.”
Dylan Thomas, El Nadal d’un nen a Gal·les

He acabat d’ajudar el pare amb l’arbret de Nadal. És un arbret petit, amb silueta de flama d’encenedor. Hi hem penjat algunes boles diminutes, daurades, i també aquelles capsetes que simulen ser un regal. L’operació ha culminat amb la col·locació dels llumets. Al capdamunt de l’arbre, al voltant d’un tany, hi hem fixat el nus del primer llum, de color verd, i després hem anat enroscant, en sentit descendent, la resta del fil elèctric, del qual surten, com si fossin punxes plastificades, els llumets de colors. Sols cal vigilar de no estrènyer-lo massa i procurar que el fil quedi recollit a la part posterior del test. L’encesa –ens servim d’un lladre i un allargador– és d’una emotivitat pueril. “S’encén?”, em pregunta. “Sí!”, responc. Després, cal agafar certa perspectiva, retrocedir uns passos i tancar els llums del menjador, abaixar la persiana per apreciar millor la lluminària nadalenca. Verd, blau, vermell i groc. Més que suficient, excel·lent. Són llumets fixos, dels que no fan pampallugues ni tampoc baixen d’intensitat.

Cada any, amb l’ornament de l’arbre, cal regirar caixes que fa onze mesos i escaig que no es toquen i que a vegades fins cal buscar. Són capses plenes de sorpreses, d’on surten garlandes, boletes i ornaments de tot tipus i colors. No m’hi he entretingut massa, però no he sabut trobar les figuretes del pessebre. M’ha estranyat. El pare diu que han de ser a algun lloc que no recorda. Ara ja no fem pessebre, i jo tampoc recordo des de quan, a partir de quin moment. D’aquest abans indeterminat –que ens fa, per Nadal, més cantelludes les arestes del temps– sempre en surten, peixats i regolfats, records deutors de sensacions difuses i d’altres gravats a fets concrets, com traçats amb burí sobre el metall aquós d’aquest tel ja fet memòria, espès com el caldo de Nadal que ara ens bull a la cuina amb l’escudella.

El del pessebre n’és un, d’aquests records. Sempre hem sigut de molsa, nosaltres. L’anàvem a buscar el dissabte al matí, cap a la font dels Tremolencs, a la baga de can Boget, allí on el terme garriguenc s’aponenta i s’enfila dret cap als flancs de sota Puiggraciós, prop de les Planes. Deixant el cotxe –el 127, el 124– allí on comença el ramal ample de camí –que partint d’un revolt pronunciat, en una pujada exagerada, travessa aquesta urbanització maldestre–, encara teníem quasi mitja hora bona a peu abans d’arribar a la font. El meu pare, el meu germà i jo. La font era el punt on, havent esmorzat, decidíem quin camí agafar. Si el més dret que s’emboscava en l’alzinar o el que planejava cap a can Boget, més de pineda. La font dels Tremolencs –al peu del torrent del mateix nom, sembla que batejat pel tremolí de les fulles de verns i pollancres que hi solien– tenia un doll d’aigua discret, del puny de nen que era jo. No ha estat ni és de les més populars, entre d’altres raons perquè no és lloc de pas urbà que et meni a cap circuit ni té un entorn condicionat per allò que en deien les fontades. Ben al contrari, al capdamunt de la recta d’un camí que va pujant entre xaragalls i canaleres improvisades per les pluges, la font queda a mà esquerra, ja fa temps adobada amb una pica d’obra nova i una aixeta de cop connectada al servei d’aigües amb clor.

La molsa, sí... Qualsevol marge era bo. Calia deixar-hi una mica els genolls, però els pantalons ja eren dels vells i l’ocasió s’ho valia. Amb un bastonet es podia comprovar la consistència i profunditat de la llenca escollida i, amb la mà, a poc a poc, resseguir-ne el perímetre i anar-la entaforant en aquell bé de Déu d’humitat molsosa, molsuda, d’olor inconfusible com la trompeta de la mort. La posàvem, entre papers de diari, en caixetes de fusta, d’aquelles que contenien fruita del mercat. A vegades agafàvem alguna escorça seca, branquillons o d’altres elements vegetals que podien millorar i embellir el paisatge pessebrístic. No mancava un ramell per a la mare, fet del que bonament trobàvem i que ella s’apressava sempre a posar en un got amb aigua. I cap a casa.

El nostre no fou mai un pessebre espectacular. Els pessebres domèstics han de ser senzills, austers, fora de concurs. La tradició pessebrista comença, a Occident, a partir del segle IV, quan Roma tolera i oficialitza el cristianisme i la reproducció d’icones deixa de ser considerada pecat d’idolatria. Però no serà fins molts segles després que el pessebre esdevindrà tradició burgesa i urbana. El pessebre, de fet, com a traducció plàstica d’un episodi evangèlic, s’esdevindrà, primer, en convents i parròquies – singularment, sembla ser, d’advocació franciscana. A Catalunya el pessebre no entra a les llars almenys fins a final del segle XVIII, com bé testimonia el baró de Maldà en el seu Calaix de sastre. La pedagogia que el romànic esculpí en portalades i capitells, o la que pintà en frescos d’absis i voltes de recintes sagrats, es torna profana quan entra en l’àmbit privat malgrat mantenir intacte el fil argumental de la vella estampa evangèlica.

Tot i que la tradició marca l’encesa del pessebre el dia de Nadal –i que s’apaga per la Candelera–, des de dies abans, potser setmanes, que ja el teníem fet. En un reclau de la paret del menjador, allí on hi havia el revister de marbre negre, allí hi havia el Naixement. La mateixa tauleta servia de suport, ben folrada amb paper gruixut, i la sorra abocada al damunt. Tot al voltant de la paret d’aquell plató de joguina, la mare retallava el paper de color que havia de ser la celístia i enganxava ben alt l’estel més lluent que ara és al damunt d’on hi havia la cova. Sempre el mateix bocí d’escorça, que ja en tenia la forma. No sé d’on devia sortir aquell tros de suro, però era exactament aquella –no cap altra– la forma que calia per simular una cova, qualsevol cova. Tampoc sé si hi havia un pacte tàcit amb els pares per dissenyar cada any la mateixa orografia o si és que recordo un sol pessebre, d’un any concret, impossible de precisar. Tant se val. Vull creure i crec que cada any era el mateix, amb ben poques variacions. La cova al racó, i el camí en una partió sinuosa, diagonal a l’altre extrem de taula. I un riu de plata, sense peixos, sempre contaminat de mercuri. I els prats ondulants de molsa, sense bolets. I arbres i matolls que són romanins olorosos. I roquissars que són pedretes aplegades quan baixàvem de la font. I les figuretes del pessebre –que no sé on són–, totes de plàstic, totes les que canta la nadala de la dona que fila i el brau caçador que sempre vigila, totes al seu lloc, cada any al mateix lloc fent guàrdia, com esperant instruccions que els donin moviment. Perquè una contemplació dilecte del pessebre no admet moviments dels figurants. Només quan la ventura s’ha acomplert és possible jugar al que mai va esdevenir-se. La direcció d’escena sols permetia l’atansament dels tres Reis d’Orient –ni mags, ni màgics: d’Orient i prou–, una mica cada dia, cada vespre més a prop, cada dia més nervis. Primer el ros, després el blanc, el tercer el negre. La nit de Reis, calia col·locar-los davant del Naixement. Al fons de la cova sempre hi havia, entre un pessic de molsa, un llumet de color verd que el pare deuria aprofitar de l’arbre de Nadal.

El nostre pessebre no tenia la sensació de volum, de profunditat, d’atmosfera o llum que pugui tenir un diorama. Però si el temps passa per a ésser recordat, és que passa perquè els records, precisament, puguin prendre forma exacte de diorama en ser evocats. Potser per això no he comprès mai l’animadversió al pessebre, al cicle nadalenc en general. A mi m’ha ordenat i alegrat la infantesa. Per això hi retorno, per això m’agrada. El meu passat és el meu pessebre. Potser té menys figures, però l’arbre hi continua essent, embellit, lluminós. Aquest any té algun branquilló sec, és veritat, però brota igualment fort i dret, amb tanyades d’un verd tendre, perquè quan ets terra, si vols créixer, només pots voler arrels.

.

Petita història en prosa de Hassan

Això no és cap conte. La vida de Hassan no és cap conte de Nadal. La vida de Hassan és la voluntat sobrera d’una mirada tranquil·la sobre el món. Va néixer al si d’una família mitjanament modesta del poblet de Nador, distant tres quilòmetres de Mililia i molt a prop d’Ushda, la ciutat blanca i fronterera amb Algèria on va cursar el batxillerat abans d’iniciar estudis de dret a la universitat Mohamed V. Va ser a Nador, durant el segon curs, quan començà la seva història. Part de la història de la vida de Hassan, que avui m’explica i conto -si és que la voleu saber- va ser, més o menys com segueix, aquesta:

Hassan no s’havia fixat mai en els ulls d’ella fins aquella tarda d’octubre, quan la professora de francès l’expulsà de l’aula perquè no portava els deures fets. Hassan, en lloc d’anar a jugar o beure amb els amics, preferí recórrer de bell nou la biblioteca buscant aquell llibre de Muhammad al-Samir ibn Karaz, el mestre, el poeta de l’amor, el poeta de les riberes del Xúquer de qui tant havia sentit dir. Espaiosa i amb grans finestrals, la biblioteca, tot i modesta, era ben assortida amb volums de filosofia oriental i occidental i literatura àrab.

Atrafegada pels treballs del trimestre que acabava, aquella tarda, quan Sannah veié Hassan pels passadissos de la biblioteca, es va dir que li havia de parlar. Havia vist Hassan moltes vegades creuar el pati i aquell any, així és l’atzar o així havia de ser, coincidien unes hores a la mateixa aula.

Ella el convidà a seure al racó de finestra on estudiava i s’interessà pel llibre d’Ibn Karaz que el noi buscava. Davant la sorpresa de Hassan, la noia començà una dissertació sobre Ibn Karaz: “va ser un poeta versat en lleis, astronomia i matemàtiques i que, envoltat de poderosos, visqué amb gaudis i opulències la majoria dels seus anys. Alt i morè, de faisó bella com l’alba, ja de ben jove era palès el seu talent en l’art de l’oratòria i l’escriptura malgrat que els seus enemics no veien sinó en ell a un hàbil seductor d’incautes jovenetes. Ibn Karaz, a les acaballes de la seva tortuosa vida, es retirà per dedicar-se a la meditació i a l’estudi de la mètrica i les figures retòriques de la poesia araboandalusí. De la seva obra n’hem llegat fragments esparsos del que s’imagina foren llibres, un copiós i hermós recull de poesia amorosa on evoca les seves amants i es plany de les evanescències terrenals.”

Hassan, meravellat pels seus coneixements, havent vist la noia altres vegades, no comprengué com no havia fitat abans aquell mar d’ulls serè i estès que tant li recordava la platja del seu poble i ara tenia allí al davant, tant a l’abast com si estigués cercant corall entre les roques d’un escull. Degueren parlar del que parlen les persones quan es busquen, perquè l’estona va passar molt ràpid i aviat va fosquejar. Hassan recordà aleshores les paraules del poeta que advertia del perill de les dones amb qui el temps corre veloç i la vellesa arriba ràpid. També ràpid les foragità del pensament. L’endemà i els dies successius, Sannah i Hassan dilataren llurs encontres fins ben entrada la nit, alts els estels. Talment així la samar, les inacabables converses nocturnes dels amants de les mil i una nits de Xahrazad, li dic. Hassan somriu.

Tres anys amb Sannah donaren per molt, com donà per molt la nit del primer bes. D’haver estat un poeta, Hassan n’hagués composat un llibre, un llibre a l’estil de Muhammad al-Samir ibn Karaz, un llibre dels amors impossibles o proscrits, com els d’Antar i Abla, o de Leila i Kais, amants que la tradició oral remunta als temps d’abans que el profeta Mahoma entrés a la ciutat sagrada de la Meca.

Vet aquí que quan, a mitjan estiu, al pic dels dies en què la calor convida a un hammam fred i les tardes són llargues com una travessa improvisada pel desert, el seu amic Mounir, irrompent de sobte, li donà notícia de les esposalles de Sannah, Hassan-de-mirada-quasi-entelada-per-un-plor tingué temps d’acabar el te que prenia a l’ombra del pati de casa i pensar que ja havia fet prou, que algú altre havia pogut tòrcer un destí que li era aliè i en res li pertanyia. Es preguntà, aleshores, per què les lleis no escrites són les més inviolables. I volgué fixar en la ment el cos i veu de l’amiga recordant l’última trobada, Sannha d’ulls clars i pell bruna com els dàtils... Sannah fresca com les fulles d’un palmerar entrat el capvespre...

Sabia que no fou la seva voluntat. Que havien casat Sannah amb el primogènit d’una família rica d’advocats de la ciutat. I sabia també de les dificultats que tindria per tornar-la a veure a partir d’ara. A l’inici, en tingué alguna notícia puntual a través de les amigues. Records creuats com les mirades que s’anaren espaiant. Després, durant anys, res.

Diu Hassan que, als països islàmics, qualsevol debat sobre democràcia o drets humans condueix irremeiablement al dels drets de les dones i la qüestió del feminisme. Hassan no és advocat, no pogué acabar els estudis. Ara fa dos anys que és pintor. Viu de la pintura. Voldria pintar amb els colors i llum de Nador però l’amo diu que blanques les parets queden millor. Sabem que no és veritat. Cadascú té els seus colors. Fins els somnis tenen els seus colors. La diferència entre el somni i la realitat és la impossibilitat que tot hagi succeït d’una manera distinta a com s’ha esdevingut. Sannah tenia els seus colors, diu Hassan, i Sannah no era pas cap somni.

Però el temps passa de pressa, bat furient les ales i no necessita de ningú per córrer veloç. Ja som a finals de desembre i Hassan-de-mirada-tranquil·la-sobre-el-món ha tornat d'uns dies de vacances al seu poble carregat de versos i colors. Ha vist tothom, parents i amics llunyans d’una infantesa amable i lluminosa que no oblida, però ningú encara li ha sabut donar notícia de la vida en matrimoni de Sannah. Em du una camisa de seda negra amb brodats de fil blanc amb senalefes i unes bossetes amb te verd que imagino mentolat. Me la dóna rialler. Dins l’única butxaca de la camisa hi trobo un paper amb els caràcters d’una escriptura per mi encara indesxifrable. És el fragment d’un poema del llibre d’Ibn Karaz que Hassan, com si es tractés d’un absurd pressentiment, buscava desficiós aquella tarda. Diu que el va trobar uns dies més tard, però a una llibreria de vell, i amb l’ajuda de Sannah, a qui plaïa llegir els versos amb l’aplom que suposava al mestre quan a les alqueries familiars d’Algemesí recitava a petició dels seus amics o autoritats. Diu Hassan que el poeta, a més d’evocar amants i lamentar fugacitats, veia en la poesia un consol que anava més enllà del fet concís de l’escriptura, una agermanament fins amb aquells que en qüestió d’amors semblaven haver-li romput el fràgil tel d’un somni just entrevist. Però la petita història de Hassan ha de quedar suspesa en aquest punt, sense més dilacions, amb la traducció de l’àrab que em facilita i de la qual resulten –prèvia adaptació pròpia al català d’una versió francesa feta per ell mateix– aquests versos de Muhammad al-Samir ibn Karaz, el mestre, poeta de l’amor, el poeta de les riberes del Xúquer, encara inèdit en la nostra llengua.

“Company: abans que tu jo l’he tingut entre
els meus braços. Que ho sàpigues per si et
preguntes d’on prové l’ànsia de vida
que ara et desordena. A despit del món i de tu,
no es va pondre el sol en marxar el dia,
ans va sortir amb la força d’un boc foll.
Benigne em fou l’hivern mentre un segle moria.”
.

Nadal anglès

L'historiador Ferran Soldevila va viure a Anglaterra entre els anys 1926 i 1928, quan treballà al lectorat d'espanyol de la Universitat de Liverpool. D'aquesta estada en sorgí un llibret deliciós, les "Hores angleses", que no es publicaria fins el 1938 dins la col·lecció Autors Catalans editada per la Institució de les Lletres Catalanes. Alguns dels escrits que hi figuren ja aparegueren a la revista Mirador i al diari La Publicitat però la majoria només quedaren esbossats en llibretes de notes. La redacció de la Història de Catalunya, per a l'Editorial Alpha, prioritzà el redactat final del llibre i és així que al cap de deu anys la pogué enllestir. És sobrer ponderar la vàlua literària dels escrits de Soldevila, un prosista excel·lent com pot comprovar qui s'acosti, per exemple, als seus dietaris, editats recentment per 3 i 4, per citar només uns volums a l'abast. Però l'obra literària de Soldevila també abasta el teatre, la novel·la i la poesia. També recentment li han estat dedicats dos estudis monogràfics que redimensionen, més encara, la importància de Soldevila dins la historiografia catalana contemporània. Vet aquí el text proposat:

.

25 de desembre de 1928

Cel gris perla damunt les teulades molles amb qualitats de pell de foca. Borrallons de neu, isolats, giravoltant dins el ventijol glaçat. Boirina blavissa esfumant les arbredes nues. Tot dins un gran silenci dominical (“Plana un gran silenci damunt tot Anglaterra”, m’havien anunciat.) I, de sobte, a mig matí, un joiós i cristal·lí concert de campanes.
De la casa del costat, a través de la paret, m’arriba, estones ha, el parloteig d’unes criatures. Llur primera mirada, en despertar-se, haurà estat cap al capçal del llit. Anit, segons el costum, hi van deixar penjada una mitja –una mitja de la mamà perquè hi cabessin més coses– i, durant la nit, sant Nicolau (Santa Claus) l’ha omplerta de petits presents agradables: joguines, confits, fruites, mitjonets que contenen així mateix altres joguines i llaminadures.
Els grans també han tingut llurs presents. Tothom, parents i amics, se’n fa o se n’envia. Llur vàlua és sovint escassa, però és colpidor de veure l’extensió que aquest intercanvi de presents arriba a prendre. Hi ha després, per a tothom, grans i xics, l’arbre de Nadal, amb els penjolls i les candeletes multicolors, amb lfocs de neu de cotó fluix, i amb banderetes angleses on llu la llegenda: “Sant Jordi per la gaia Anglaterra”.
Flors i esqueixos de grèvol adornen una mica el menjador. No manquen, çà i llà, esqueixos de vesc sota els quals besar i ésser besat, perquè a Anglaterra el dret a la besada sota el vesc no és com en altres països un dret exclusivament masculí. No és tampoc sempre completament gratuït: el costum no ha desaparegut encara completament que aquell o aquella qui bessa faci un present a aquella o aquell qui és besat. Hi ha senyora que, recordant els seus bells dies us informa que en un sol Nadal li van haver de regalar mitja dotzena de parells de guants.
Les cerimònies religioses ocupen bona part del matí. La comunió de Nadal és en la religió anglicana una de les més importants. Una altra part del matí és ocupada en algunes cases pels preparatius del dinar solemne –sols en la més alta societat la solemnitat és al vespre. En formen la base el gall dindi o l’oca, ben farcits i especiats, i el púding. Val a dir, però, que, des dels temps de Dickens, l’oca ha hagut de cedir en gran part el lloc al gall dindi en la taula nadalenca.
Aquest dia, a Anglaterra, sembla que ningú, ni els més pobres, no manca de menges suculentes. Hi ha associacions que recapten diners per a Nadal, i que, amb les quantitats recaptades, compren aviram per als pobres. En els mercats, oques i galls dindis formen amples i altes rastelleres. En el St. John’s Market de Liverpool arriben fins a mig aire del vast cobert. La multitud circula entre embans d’aviram, morta, pelada i presta per a anar a la cassola. Circula sense precipitació ni empentes, i sobretot sense cridòria. Escolteu. Les converses, àdhuc amb els venedors –i les venedores– són tingudes en un to normal, és a dir, a mitja veu; i venedors i venedores, per a anunciar llur mercaderia, no criden: parlen en veu alta.
És impressionant. Però encara ho és molt més una altra cosa. Mireu. Ací la rastellera de galls i oques sofreix un parèntesi. Una altra rastellera la substitueix: corones i creus i rams per a ésser portats als morts en aquests dies solemnes i recollits.
Produeix un efecte estrany de veure, enmig de l’abundor pantagruèlica, aquestes flors destinades a marcir-se o a glaçar-se damunt de les tombes. Un efecte de primer antuvi grotesc i penós, però després confortant, de tèbia convivència: un efecte semblant al que us produeix, en tornar d’un enterrament sota la boira o el vent de la hivernada anglesa, entrar a la casa mortuòria i asseure-us vora el foc, al voltant de la taula abundosament parada. El contrast, per al qui no hi està acostumat, resulta excessivament violent: la impressió primera és com de profanació. Però, de mica en mica, veient tothom esforçar-se a prendre expressió serena, veient la mestressa de la casa fer els honors als invitats i iniciant àdhuc algun somriure amb els ulls enrogits, sentint les converses néixer tímidament, i a poc a poc esdevenir normals, us sembla comprendre que en aquest curiós homenatge al mort, en aquesta immediata represa de la vida en un dels seus aspectes essencials, hi ha al mateix temps alguna cosa d’alliçonadorament vital per als qui resten i com un gatge de perdurança entre ells per al qui acaba de partir. Sentiu que aquell que fa un moment heu deixat en el sot pregon i humit no se separarà massa de la vida quotidiana d’aquells qui ara, al voltant de la taula, l’associen a aquest àpat funerari.
Per això no és estrany que les diades nadalenques, ultra el caràcter religiós, familiar i gastronòmic que tenen en altres indrets, tingui ací el caràcter de diades dels morts. I ben mirat és escaient: perquè un Nadal, una naixença, ¿no té la virtut d’acostar amb puixança el record dels absents?
Tot plegat posa un vel d’entendriment en les ànimes, i sentiu que vosaltres, estrangers, pel sol fet d’haver passat el Nadal entre ells, heu avançat en la intimitat dels qui us volten.

.

Cap a Vic

Acompanyem en Josep-Francesc Delgado a la presentació del seu llibre Nima el Xerpa a la llibreria vigatana Muntanya de Llibres, especialitzada en muntanya i viatges, situada al molt vigatà carrer de Jacint Verdaguer, el que puja directe de l’estació de trens fins a les voltes de la plaça Major.

En Josep-Francesc és un dels autors més importants i solvents que tenim a la literatura catalana en aquesta franja que s’ha convingut a anomenar literatura juvenil. Fart dels abusos editorials a què era sotmès, ja fa quasi un any que va decidir aparcar la seva dilatada activitat docent per crear la seva pròpia editorial i controlar tot el procés de ben a prop, no tant per no haver de sentir-se diguem-ne estafat a l’hora de rendir comptes anuals –que també–, sinó, sobretot, per poder dedicar més temps al seguiment –que és tant com dir la vida– i promoció dels llibres que edita. És així que en Josep-Francesc s’espavila per organitzar visites a llibreries i xerrades amb alumnes d’instituts d’arreu per parlar de la literatura que li agrada i escriu. La seva tossuderia ja va donant els seus fruits i els llibres del Roure de can Roca –que també es tradueixen al castellà– ja li han arribat fins a sudamèrica.

Bé, a la presentació d’ahir divendres érem cinc persones. Ell, l’Anna –la presentadora–, en Xevi Cortacans –ànima de la llibreria– i la típica senyora-vigatana-amb-cara-de-fred-permanent que va marxar abans d’hora. Doncs vam fer una mica de tertúlia improvisada, vet aquí. En Josep-Francesc ens va explicar alguns dels seus viatges a l’Himàlaia, a la zona del Nepal, durant els anys vuitanta i noranta, formant part de diverses expedicions, entre les quals la de l’Everest 88. De tots aquests viatges n’ha escrit llibres com Nima el Xerpa, Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent o Sota el signe de Durga, llibres, tots, inspirats en personatges reals que en Josep-Francesc ha conegut i que ens parlen, a més a més, de la cultura de la zona, fruit de les vivències i convivències que propicien els viatges. L’acumulació d’informacions i dades recopilades per en Josep-Francesc durant més de vint anys aviat donaran un nou fruit, ens va avançar. Es tractarà d’una novel·la sobre el ieti, aquest ésser entre mitològic i llegendari, l’imaginari del qual s’estén per tota la serralada de l’Himàlaia, des de Buthan fins al Tibet, passant pel Nepal o el nord del Paquistan. A mi, que no m’agrada gaire viatjar, la imaginació se me n’hi anava, potser perquè la muntanya sempre m’ha cridat. Vam comentar, també, el descrèdit que pateix la literatura anomenada de muntanya, potser relacionada, encara, amb reminiscències de la novel·la rural i modernista que just fa cent anys arrasava. Solitud o Els sots feréstecs, per exemple, van ser títols esmentats. En Xevi, amatent, ens parlà d’una col·lecció fallida de Garsineu Edicions, que només arribà als tres títols de novel·la i que ens va mostrar en una lleixa. Fins i tot ens ensenyà algun altre llibre que tenia des que va obrir la llibreria el 2004.

M’alegrà trobar, entre d’altres llibres, Els llamps de “La Maleïda”, en una col·lecció de Cossetània que desconeixia i que jo només tinc en facsímil. Aquesta obra és un clàssic de l’excursionisme català escrita per un altre clàssic, mossèn Jaume Oliveras (La Garriga, 1877 - Barcelona, 1957). Fou publicada a Barcelona el 1918 per Lluís Gili i narra “la tràgica ascensió al Pic d’Aneto, realitzada el 27 de juliol de 1916, en la que moriren del llamp l’excursionista Adolf Blas i el guia Josep Sayó”. Oliveras, que al llarg de la seva vida va pujar a l’Aneto unes trenta vegades, la darrera l’agost del 1949, quan ja comptava 72 anys d’edat, també anava en aquesta desgraciada expedició. Ens diu, al pròleg: “També hi ha, en aquestes pàgines, una nota de germanor que no passarà pas desapercebuda als que tinguin la paciència de llegir-nos. El no abandonar mai el company en els moments de perill, el donar, si cal, la vida per ell, és considerat com una acció heroica a la terra baixa; mes, en pujant per les altures, s’enlairen també els sentiments nobles, el vil egoisme no lliga ja les nostres facultats i l’acte heroic passa a ésser normal i ordinari. Les ascensions a la muntanya no són, doncs, un sport vulgar, sinó un exercici eminentment educatiu, ennoblidor dels sentiments de l’home”. Exactament el que proposa la literatura d’en Josep-Francesc Delgado.

A la sortida, després d’acomiadar-nos, vaig voler dur l’Anna a sopar a ca l’U. Burro de mi, no ho vaig saber trobar, perquè jo encara recordava la fonda a la rambla de l’Hospital, ben a prop de la Jazz Cava, i el meu pare em diu avui on vas, que en fot d’anys que no hi és allà. Burro. I era i és ben a prop, al carrer de la Riera, un parell de paral·lels més enllà. I és clar, com que a les deu tocades jo ja fa estona que he fet la digestió, la gana apretava i el fred més, ens entaforàrem en un breu restaurantet del carrer Bisbe Morgades, breu per petit i perquè només serveixen això que en diuen mitges racions (“sabeu com va? Nosaltres en recomanem unes tres per cap”). Burro.

.

Passada la mitja nit, caminant per les voltes desertes de la plaça Major, agullonats pel fred, mentre l’Anna és al caixer, vénen un home i una dona. Ell va vestit amb un abric negre, de coll alt, llarg. Cabells blancs. Creuem una mirada que s’allarga uns tres segons. Massa. Com que l’inquireixo, ell, de seguit, sense deixar de caminar cap a mi, dreça una mica el cap, no exactament desafiant però sí amb un deix d'altivesa mal dissimulat, i apartem mirada quan l’angle de visió i la torcedura de coll just haguessin violentat l’escena i propiciat, qui ho sap, l’inici d’un diàleg o el balbuceig d'un monòleg. Ara el reconec, home. És l'Anglada. Burro.

.

Martí Sunyol, farmacèutic i humanista

Avui fa just una setmana que a la Garriga vam homenatjar un dels homes que honoren un poble i un país amb el seu treball constant i generós. Homes –“persones il·lustres”, que ara en diu l’ajuntament en el reglament d’honors i distincions, emprant una expressió certament desafortunada– que amb tota probabilitat mai no sortiran als llibres d’història però sense els quals la història del país no hauria fressat els camins que sabem. Tots en coneixem algun, d’aquests homenots. Jo també tinc la sort de conèixer-lo i el privilegi d’haver col·laborat amb ell en algunes iniciatives de caire cultural. M’honorà poder participar en l’acte i llegir-li una carta de Nadal, perquè en Martí, per si no ho sabíeu, cada any, des del 1956, ha escrit una nadala als seus amics, i enguany ha arribat l’hora de recollir-les en un llibre i presentar-les públicament. No sé el número d’exemplars que l’editorial Nel·la va imprimir, però ja s’han esgotat. Tampoc sé si alegrar-me’n o lamentar-ho, però el cas és que bé se n’haurà de fer una prompta reedició. Transcric la carta esmentada, escrita des d’una admiració sincera per la feina feta per en Martí, però també des de l’agraïment per haver-me permès freqüentar la seva amistat i calidesa en uns termes que no em són fàcils de ponderar. Aquí va la carta, potser molt més explícita que aquesta introducció apressada.

Carta oberta de Nadal a Martí Sunyol

Benvolgut Martí, ja ho veus, això quasi se’ns escapa de les mans... Nosaltres només volíem fer-te una mica de festa, celebrar el teu nou llibre, però mira, en aquest poble, a vegades, les coses més simples, les idees més senzilles, s’acaben embolicant i, no saps com, tot és un Santcristo gros que tampoc saps massa bé com agafar. No és el cas. Però què t’he dir que no sàpigues?

Ara feia uns quants dies que no ens vèiem, que no parlàvem. A vegades per culpa teva, la majoria –és veritat– per culpa meva, ja saps, coses d’aquelles que fan bullir l’olla en la qual tu hi has posat i hi poses molt de tall.

Perquè, digues-nos una cosa, Martí: a més a més d’aspirines i cataplasmes, quantes receptes culturals, al llarg dels anys, no deus haver preparat al recambró de la farmàcia? Alguna vegada he pensat –i estic segur que tu també– que la cultura hauria d’estar inclosa en el sistema de la seguretat social, no et sembla? I així com es recepten xarops i pastilles també es podrien receptar obres de teatre, pel·lícules, exposicions, conferències... T’imagines? “Sunyol. Farmàcia Cultural”. Pastilles de poesia, xarops musicals, pomades que són pintures, dentífrics que fan parlar millor i sense faltes i, fins i tot, preservatius contra l’estupidesa... No em negaràs que seria divertit...

Jo encara t’hi veig, a la farmàcia cultural, quan a vegades hi entro. I no pas per la cara de salut que pugui fer –que és tota mentida–, el cas és que moltes vegades les noies m’endevinaven les intencions i preguntaven: “Que véns a veure el senyor Sunyol?”. O la Lali: “Que véns a veure el pare?” “Passa, passa...”. I jo, que si hi ha gent, passo amb certa vergonya...

I entro i et veig encara darrera la taula plena de papers, assegut a la butaca, amb la bata blanca d’apotecari, immaculada, cavil·lant alguna formula, algun article, i parlem breument de tot i de res fins que sorgeix la pregunta: “I què? Què hem de fer?”.

I aleshores calles, i amb un gest que és molt teu però que tu ignores, acotes una mica el cap, i vas assentint, i mires fit, les mans entrellaçades sobre la taula, i aleshores ets un quadre, ets un resum sunyolià, un quadre sinòptic amb moltes ramificacions, amb fils que arriben lluny, molt lluny, i jo només en sé i en veig alguns que arriben fins quan jo era petit i tu em donaves, a la farmàcia, aquells caramelets de colors, quadrats, de gelatina ensucrada (que ara ja no sé si se’n fan... o és que no me’n dónes) i que a mi m’ho curaven tot...

Martí, jo no sé si les teves patilles són prussianes o austrohongareses, francament. No sé veure res de tu que em recordi el centre d’Europa, res que vingui del fred, on realment fa fred, vull dir, i on diuen que mai no tanquen les neveres. Més aviat diria que tenen un aire british, d’un dandisme vague i mediterrani, estilitzades com un sonet carnerià, potser de doctor Watson noucentista, més procliu a la llum i a la calidesa que no pas a les volves de neu i a certa atmosfera boirosa i dickensiana; en fi, un aire que s’adiu més amb la teva col·lecció d’armilles, corbates, jerseis i americanes. Les teves patilles són part de l’argument i són el marc d’aquest quadre que ets i et comentava...

Perquè hi ha gent, Martí, que en mirar-vos sou paisatge, i els altres, en vosaltres, hi veiem tot de panoràmiques, perquè n’heu fet, de la vida, una invocació a l’art i a l’amistat: una simfonia, una exposició, una novel·la, un poema, i allà on aneu feu convit generós a la contemplació d’aquest fris de colors que us pertany a vosaltres, que ens interroga a nosaltres, que ens comunica a tots plegats.

Hi ha gent, Martí, que sou punt d’encontre i alhora punt de fuga. Que ets punt d’encontre, a la Garriga ja fa més de 50 anys que ho sabem, i avui, d’alguna manera, volem celebrar amb tu, tots junts, aquestes (diguem-ne) noces d’or una mica repicades. Dic cinquanta anys i a mi m’agafa vertigen, de veritat. En qualsevol dels casos, són molts anys. Malgrat el vernís d’historiador, si no fos perquè hi ha testimonis que en guarden memòria, a vegades diria que tot és una recreació teatral, un invent, una ficció, l’argument d’un film que ens han passat massa vegades.

I durant tot aquest temps, Martí, tu hi has sigut, formant part dels crèdits d’aquesta pel·lícula garriguenca col·lectiva. Protagonista, secundari o figurant. Guionista, productor o tramoista. Has estat testimoni i part activa, implicada. Comprometre’s públicament, ja ho saps, és, quasi sempre, un signe de civisme obert des de molts fronts. I tu hi has bregat en tots. I fort. En alguns pocs ha estat com picar ferro fred, però en d’altres molts l’alegria ha compensat de llarg l’esforç invertit. Ja ens vagarà, aquesta nit, d’enumerar-ho, si és que cal.

Dic cinquanta anys, Martí, i em torna a venir vertigen. Més de mig segle, te n’adones? Suposo que sí. Tu ja saps que viure, sobretot, consisteix a viure distretament, sense adonar-te’n, i de cop tenir aquests rodaments. Que no te’n vingui cap si ara et pregunto si recordes aquella antologia universitària del 49 en la qual hi vas publicar uns poemes junt amb els teus amics Espinàs, Garrabou, Manent, Cassasas o Vergés, entre d’altres.

“Martí Sunyol té una imatgeria poderosa però encara molt desordenada”, diria poc després Joan Triadú, des de la revista Ariel, el juny de 1950. Però no era desordenada, ara ho sabem, passava que aleshores ja jugaves a despistar i a distreure, ja volies ser un punt de fuga abans que punt d’encontre. La Garriga, per tu, no existia, encara, però t’hi preparaves secretament i amb discreció, com t’agrada fer les coses.

Tot el que va venir després, Martí, ho has deixat escrit. Els teus llibres sobre la Garriga, contes, novel·les, articles, la poesia –encara inèdita, i això ho haurem d’arreglar–, unes memòries enllestides i el recull de nadales que just avui ens regales.

Nosaltres també et volem regalar una nadala, Martí, una nadala a moltes veus, a no sé quantes veus que ens hem trobat aquí, una nadala que és aquesta festa d’avui, en aquest teatre –i mira quina casualitat més bonica– aixecat l’any que tu naixies. Enguany no caldrà que caminis sol pel Passeig per inspirar-te en cap nadala. Quan s’acabi la festa serem molts els que t’acompanyarem Passeig amunt, Passeig avall; a passeig on calgui.

“Vosaltres comenceu a tenir quelcom a les mans que us puja d’una força increïble”, deia en Triadú, fa més de mig segle, a una colla de jovent que escrivíeu versos. Avui, Martí, ens agradaria saber tornar-te una petita part d’aquella força, embolicada d’agraïment i admiració pel teu bon fer compromès i generós. No una força bruta, sinó una força delicada, la mateixa força que has proposat i exercit tants anys amb la raó tossuda dels fets i les paraules.

Que el teu homenatge sigui, també, si ens ho permets, un autohomenatge que es fa el poble de la Garriga a si mateix, orgullós i cofoi de tenir-te. Un massatge col·lectiu al coll i cervicals per desentumir-nos els nervis acumulats i fer córrer les emocions reprimides o encallades. De vegades es congrien sobtades unanimitats, i fa bo d’aprofitar-les, tan estranyes com són. Ja ens ho diu el refranyer: “Qui sembra vents recull tempestats, però qui s’acosta a en Martí Sunyol en recull amistats.”

Martí Sunyol i Genís, nascut a Vilassar de Mar el 1926, comarca maresmenca, fill d’en Víctor i la Montserrat, casat amb la Julieta Busquets i Galera, trasplantat a la Garriga el 1956, farmacèutic, humanista, pare de tres fills, avi savi de sis néts, escriptor de verb preciós i patilla precisa, quedes investit, revestit i transvestit, avui, diada de santa Bàrbara “quan trona”, dijous 4 de desembre de 2008, pels teus serveis prestats al poble i al país, pel llegat que deixes, per l’exemple que dónes, per l’amistat que regales i pregones a doll i a granel, cavaller de la legió d’honor de la il·lustre Universitat de la Garriga.

Que per molts anys, amic Martí, te’n puguem fer memòria i ens ho puguis retreure.
.

El vent entre l'herbam

Algunes veus amigues em renyen amablement perquè tinc el bloc una mica abandonat, i no els falta raó. Jo em pensava que un retir discret, motivat per qui-sap-lo, també comportaria el silenci còmplice de qui hi treu el cap de tant en tant, però aquestes lleus admonicions, aquests retrets afalagadors, em posen sobre avís de quin era el propòsit que em plantejava quan m'hi vaig posar. Ara que hi he entrat de nou, després d'uns dies de letàrgia, me n'adono de l'herbam que hi creix quan fa dies que no hi sego. "Les paraules ens tornen / en nosaltres: ens parlen / amb desig i en memòria", diuen els versos d'un llibre que fa setmanes que estic llegint i rellegint abans de pensar si sóc capaç d'escriure'n alguna cosa. Perquè, al capdavall, posar-se a escriure bé ha de ser això, pegar un crit i esperar-ne un ressò que a vegades ve dels altres en forma d'admonició carinyosa si (no) et llegeixen, però que d'altres vegades sols és un ressò que neix dins teu, del fons de la caixa toràcica dels abecedaris que maldestrement projectes al paper o a la pantalla quan els tornes a llegir al cap d'un temps. Ben igual ha d'ocórrer, em penso ara, amb aquell vent acanalat que, baixant per la torrentera de Vallcàrquera, entre els canyissars de la riera del Figaró, encara duu, els dies de tempesta, la música agredolça de l'orquestrina dels germans Xeles de la Garriga, que diu Sindreu que s'hi perderen qui sap quan una nit de maltempsada baixant per les soledats obagues del Tagamanent.

.