En dies successius anotaré al bloc un nombre indeterminat de fragments del llibre "Que surti el sol", de Shimon Peres, editat per la Campana el 1999. Tot i el pas dels anys, i els canvis ocorreguts a nivell mundial, les idees de Peres tenen, al meu parer, més vigència que mai. La majoria s’han vist confirmades. Només una és desmentida sorollosament. Aquest no és un llibre de memòries. És, més aviat, un assaig, un esbós de reflexions d’aquest polític israelià de trajectòria dilatada i fructífera.
El migdia del 4 de novembre de 1995, Shimon Peres i Itzhak Rabin, aleshores primer ministre, estaven a la plaça de l’ajuntament de Tel Aviv. Tot i les amenaces d'atemptat de Hamàs els dos amics es barrejaren amb la gent. La cantant Miri Aloni començava a cantar l’himne a la pau “Que surti el sol, que el matí resplendeixi”, però aquell matí s’ennuvolà de sang. No foren de Hamàs els trets disparats, sinó d'un fanàtic ultranacionalista jueu. Tres bales impactaren en el cos de Rabin, li rebentaren el pit i una d'elles travessà el paper amb la lletra de l’himne a la pau que el primer ministre duia plegat a la butxaca de l’americana. “Era això, la pau? Era aquesta, la nostra recompensa? Era aquest, el triomf d’aquell heroi de guerra que havia entès que la vertadera victòria és aconseguir la pau?”
“Contra el perill fonamentalista, que és un insult a la santedat de la religió, no hi ha cap resposta militar. La solució es troba en el tractament de les seves causes: la pobresa i la ignorància.
Hem d’utilitzar el nostre saber i les nostres capacitats tecnològiques per crear nous recursos, i hem de fer-ho junts per tal d’instaurar un món de pau, de llibertat i de progrés. El judaisme ha de tenir un paper en aquest sentit, i representar una font d’inspiració. Des del seu origen, el poble jueu ha estat portador d’un missatge. Moisès va dir als hebreus: “Si l’etern us ha escollit, no és pas perquè el vostre poble sigui més nombrós que els altres, ja que és el més petit de tots.” La veritable força, el veritable poder, la veritable riquesa són espirituals. El missatge que des de sempre transmet el judaisme és un missatge d’alliberament. No hem d’oblidar mai que no vam aconseguir la llibertat per sotmetre els altres. La veritable llibertat no s’obté negant la dels altres, sinó fent-los-en partícips.
La democràcia és una harmonia de contraris. Es basa en dos drets suprems: el dret a la igualtat i el dret a la diferència. El desenvolupament d’un món sense fronteres no anul·la en cap cas les diferències de creences, de punts de vista, de gustos, de consciència, d’història. No necessitem cap uniformitat. Al contrari, la tendència a la uniformització és coercitiva.
La grandesa d’Amèrica no depèn pas de la dimensió del seu continent. Si Cristòfor Colom hagués aconseguit el que buscava, el Benjamin Franklin i els Thomas Jefferson haurien nascut a l’Índia, i aquest país es trobaria actualment en un estadi totalment diferent. La democràcia constitucional americana s’hauria desenvolupat en el subcontinent indi, i vés a saber com seria avui el món. Els Estats Units van vessar molta sang i van conquerir molts països, però no van guardar res per a ells mateixos. Van tornar al Japó un país alliberat i van posar els fonaments de la seva gegantesca revolució econòmica. Van tornar a Alemanya un país lliure, més estable i democràtic que mai. Els Estats Units valen pel seu poder, però també pel seu missatge: la democràcia.
Aquests darrers dos segles, hi ha hagut grans homes que han deixat la seva empremta indeleble en la història, com Napoleó i Gandhi, per exemple. Napoleó tenia exèrcits i riqueses, va fer guerres i les va guanyar. Què n’ha quedat? Gandhi no tenia cap exèrcit, ni cap país, ni cap tresor. Tenia una immensa força moral, i va salvar l’Índia.
França ha donat al món els drets universals de l’home. Amèrica ha donat la constitució, que equilibra la societat. Anglaterra ha demostrat que la democràcia pot ser duradora. En el passat, Israel va donar al món l’ètica. Avui, Israel ha de transmetre al món un missatge nou, tan fort i tan ple de futur com el dels orígens.
Cal aprendre de tothom i crear un món en què es puguin harmonitzar els contraris i compartir la riquesa. La idea d’un govern mundial que ha inspirat certs grans pensadors occidentals encara no és realitzable. Però sí que és al nostre abast una cultura comuna. Som a l’alba d’un nou començament. Aviat sortirà el sol.”
El migdia del 4 de novembre de 1995, Shimon Peres i Itzhak Rabin, aleshores primer ministre, estaven a la plaça de l’ajuntament de Tel Aviv. Tot i les amenaces d'atemptat de Hamàs els dos amics es barrejaren amb la gent. La cantant Miri Aloni començava a cantar l’himne a la pau “Que surti el sol, que el matí resplendeixi”, però aquell matí s’ennuvolà de sang. No foren de Hamàs els trets disparats, sinó d'un fanàtic ultranacionalista jueu. Tres bales impactaren en el cos de Rabin, li rebentaren el pit i una d'elles travessà el paper amb la lletra de l’himne a la pau que el primer ministre duia plegat a la butxaca de l’americana. “Era això, la pau? Era aquesta, la nostra recompensa? Era aquest, el triomf d’aquell heroi de guerra que havia entès que la vertadera victòria és aconseguir la pau?”
“Contra el perill fonamentalista, que és un insult a la santedat de la religió, no hi ha cap resposta militar. La solució es troba en el tractament de les seves causes: la pobresa i la ignorància.
Hem d’utilitzar el nostre saber i les nostres capacitats tecnològiques per crear nous recursos, i hem de fer-ho junts per tal d’instaurar un món de pau, de llibertat i de progrés. El judaisme ha de tenir un paper en aquest sentit, i representar una font d’inspiració. Des del seu origen, el poble jueu ha estat portador d’un missatge. Moisès va dir als hebreus: “Si l’etern us ha escollit, no és pas perquè el vostre poble sigui més nombrós que els altres, ja que és el més petit de tots.” La veritable força, el veritable poder, la veritable riquesa són espirituals. El missatge que des de sempre transmet el judaisme és un missatge d’alliberament. No hem d’oblidar mai que no vam aconseguir la llibertat per sotmetre els altres. La veritable llibertat no s’obté negant la dels altres, sinó fent-los-en partícips.
La democràcia és una harmonia de contraris. Es basa en dos drets suprems: el dret a la igualtat i el dret a la diferència. El desenvolupament d’un món sense fronteres no anul·la en cap cas les diferències de creences, de punts de vista, de gustos, de consciència, d’història. No necessitem cap uniformitat. Al contrari, la tendència a la uniformització és coercitiva.
La grandesa d’Amèrica no depèn pas de la dimensió del seu continent. Si Cristòfor Colom hagués aconseguit el que buscava, el Benjamin Franklin i els Thomas Jefferson haurien nascut a l’Índia, i aquest país es trobaria actualment en un estadi totalment diferent. La democràcia constitucional americana s’hauria desenvolupat en el subcontinent indi, i vés a saber com seria avui el món. Els Estats Units van vessar molta sang i van conquerir molts països, però no van guardar res per a ells mateixos. Van tornar al Japó un país alliberat i van posar els fonaments de la seva gegantesca revolució econòmica. Van tornar a Alemanya un país lliure, més estable i democràtic que mai. Els Estats Units valen pel seu poder, però també pel seu missatge: la democràcia.
Aquests darrers dos segles, hi ha hagut grans homes que han deixat la seva empremta indeleble en la història, com Napoleó i Gandhi, per exemple. Napoleó tenia exèrcits i riqueses, va fer guerres i les va guanyar. Què n’ha quedat? Gandhi no tenia cap exèrcit, ni cap país, ni cap tresor. Tenia una immensa força moral, i va salvar l’Índia.
França ha donat al món els drets universals de l’home. Amèrica ha donat la constitució, que equilibra la societat. Anglaterra ha demostrat que la democràcia pot ser duradora. En el passat, Israel va donar al món l’ètica. Avui, Israel ha de transmetre al món un missatge nou, tan fort i tan ple de futur com el dels orígens.
Cal aprendre de tothom i crear un món en què es puguin harmonitzar els contraris i compartir la riquesa. La idea d’un govern mundial que ha inspirat certs grans pensadors occidentals encara no és realitzable. Però sí que és al nostre abast una cultura comuna. Som a l’alba d’un nou començament. Aviat sortirà el sol.”
.