Petita història en prosa de Hassan

Això no és cap conte. La vida de Hassan no és cap conte de Nadal. La vida de Hassan és la voluntat sobrera d’una mirada tranquil·la sobre el món. Va néixer al si d’una família mitjanament modesta del poblet de Nador, distant tres quilòmetres de Mililia i molt a prop d’Ushda, la ciutat blanca i fronterera amb Algèria on va cursar el batxillerat abans d’iniciar estudis de dret a la universitat Mohamed V. Va ser a Nador, durant el segon curs, quan començà la seva història. Part de la història de la vida de Hassan, que avui m’explica i conto -si és que la voleu saber- va ser, més o menys com segueix, aquesta:

Hassan no s’havia fixat mai en els ulls d’ella fins aquella tarda d’octubre, quan la professora de francès l’expulsà de l’aula perquè no portava els deures fets. Hassan, en lloc d’anar a jugar o beure amb els amics, preferí recórrer de bell nou la biblioteca buscant aquell llibre de Muhammad al-Samir ibn Karaz, el mestre, el poeta de l’amor, el poeta de les riberes del Xúquer de qui tant havia sentit dir. Espaiosa i amb grans finestrals, la biblioteca, tot i modesta, era ben assortida amb volums de filosofia oriental i occidental i literatura àrab.

Atrafegada pels treballs del trimestre que acabava, aquella tarda, quan Sannah veié Hassan pels passadissos de la biblioteca, es va dir que li havia de parlar. Havia vist Hassan moltes vegades creuar el pati i aquell any, així és l’atzar o així havia de ser, coincidien unes hores a la mateixa aula.

Ella el convidà a seure al racó de finestra on estudiava i s’interessà pel llibre d’Ibn Karaz que el noi buscava. Davant la sorpresa de Hassan, la noia començà una dissertació sobre Ibn Karaz: “va ser un poeta versat en lleis, astronomia i matemàtiques i que, envoltat de poderosos, visqué amb gaudis i opulències la majoria dels seus anys. Alt i morè, de faisó bella com l’alba, ja de ben jove era palès el seu talent en l’art de l’oratòria i l’escriptura malgrat que els seus enemics no veien sinó en ell a un hàbil seductor d’incautes jovenetes. Ibn Karaz, a les acaballes de la seva tortuosa vida, es retirà per dedicar-se a la meditació i a l’estudi de la mètrica i les figures retòriques de la poesia araboandalusí. De la seva obra n’hem llegat fragments esparsos del que s’imagina foren llibres, un copiós i hermós recull de poesia amorosa on evoca les seves amants i es plany de les evanescències terrenals.”

Hassan, meravellat pels seus coneixements, havent vist la noia altres vegades, no comprengué com no havia fitat abans aquell mar d’ulls serè i estès que tant li recordava la platja del seu poble i ara tenia allí al davant, tant a l’abast com si estigués cercant corall entre les roques d’un escull. Degueren parlar del que parlen les persones quan es busquen, perquè l’estona va passar molt ràpid i aviat va fosquejar. Hassan recordà aleshores les paraules del poeta que advertia del perill de les dones amb qui el temps corre veloç i la vellesa arriba ràpid. També ràpid les foragità del pensament. L’endemà i els dies successius, Sannah i Hassan dilataren llurs encontres fins ben entrada la nit, alts els estels. Talment així la samar, les inacabables converses nocturnes dels amants de les mil i una nits de Xahrazad, li dic. Hassan somriu.

Tres anys amb Sannah donaren per molt, com donà per molt la nit del primer bes. D’haver estat un poeta, Hassan n’hagués composat un llibre, un llibre a l’estil de Muhammad al-Samir ibn Karaz, un llibre dels amors impossibles o proscrits, com els d’Antar i Abla, o de Leila i Kais, amants que la tradició oral remunta als temps d’abans que el profeta Mahoma entrés a la ciutat sagrada de la Meca.

Vet aquí que quan, a mitjan estiu, al pic dels dies en què la calor convida a un hammam fred i les tardes són llargues com una travessa improvisada pel desert, el seu amic Mounir, irrompent de sobte, li donà notícia de les esposalles de Sannah, Hassan-de-mirada-quasi-entelada-per-un-plor tingué temps d’acabar el te que prenia a l’ombra del pati de casa i pensar que ja havia fet prou, que algú altre havia pogut tòrcer un destí que li era aliè i en res li pertanyia. Es preguntà, aleshores, per què les lleis no escrites són les més inviolables. I volgué fixar en la ment el cos i veu de l’amiga recordant l’última trobada, Sannha d’ulls clars i pell bruna com els dàtils... Sannah fresca com les fulles d’un palmerar entrat el capvespre...

Sabia que no fou la seva voluntat. Que havien casat Sannah amb el primogènit d’una família rica d’advocats de la ciutat. I sabia també de les dificultats que tindria per tornar-la a veure a partir d’ara. A l’inici, en tingué alguna notícia puntual a través de les amigues. Records creuats com les mirades que s’anaren espaiant. Després, durant anys, res.

Diu Hassan que, als països islàmics, qualsevol debat sobre democràcia o drets humans condueix irremeiablement al dels drets de les dones i la qüestió del feminisme. Hassan no és advocat, no pogué acabar els estudis. Ara fa dos anys que és pintor. Viu de la pintura. Voldria pintar amb els colors i llum de Nador però l’amo diu que blanques les parets queden millor. Sabem que no és veritat. Cadascú té els seus colors. Fins els somnis tenen els seus colors. La diferència entre el somni i la realitat és la impossibilitat que tot hagi succeït d’una manera distinta a com s’ha esdevingut. Sannah tenia els seus colors, diu Hassan, i Sannah no era pas cap somni.

Però el temps passa de pressa, bat furient les ales i no necessita de ningú per córrer veloç. Ja som a finals de desembre i Hassan-de-mirada-tranquil·la-sobre-el-món ha tornat d'uns dies de vacances al seu poble carregat de versos i colors. Ha vist tothom, parents i amics llunyans d’una infantesa amable i lluminosa que no oblida, però ningú encara li ha sabut donar notícia de la vida en matrimoni de Sannah. Em du una camisa de seda negra amb brodats de fil blanc amb senalefes i unes bossetes amb te verd que imagino mentolat. Me la dóna rialler. Dins l’única butxaca de la camisa hi trobo un paper amb els caràcters d’una escriptura per mi encara indesxifrable. És el fragment d’un poema del llibre d’Ibn Karaz que Hassan, com si es tractés d’un absurd pressentiment, buscava desficiós aquella tarda. Diu que el va trobar uns dies més tard, però a una llibreria de vell, i amb l’ajuda de Sannah, a qui plaïa llegir els versos amb l’aplom que suposava al mestre quan a les alqueries familiars d’Algemesí recitava a petició dels seus amics o autoritats. Diu Hassan que el poeta, a més d’evocar amants i lamentar fugacitats, veia en la poesia un consol que anava més enllà del fet concís de l’escriptura, una agermanament fins amb aquells que en qüestió d’amors semblaven haver-li romput el fràgil tel d’un somni just entrevist. Però la petita història de Hassan ha de quedar suspesa en aquest punt, sense més dilacions, amb la traducció de l’àrab que em facilita i de la qual resulten –prèvia adaptació pròpia al català d’una versió francesa feta per ell mateix– aquests versos de Muhammad al-Samir ibn Karaz, el mestre, poeta de l’amor, el poeta de les riberes del Xúquer, encara inèdit en la nostra llengua.

“Company: abans que tu jo l’he tingut entre
els meus braços. Que ho sàpigues per si et
preguntes d’on prové l’ànsia de vida
que ara et desordena. A despit del món i de tu,
no es va pondre el sol en marxar el dia,
ans va sortir amb la força d’un boc foll.
Benigne em fou l’hivern mentre un segle moria.”
.