La ciutat dels àngels

“Ha passat un temps, i l’àngel ha volat fins al cementiri musulmà, ha esbatenat les ales a tocar d’una noia –gairebé una nena– que es repenja damunt una llosa blanca; li ha bufat un alè fosc als ulls i a les galtes per esbandir les llàgrimes que l’han fet venir del cementiri cristià. Un fotògraf de premsa internacional s’agenolla a mig metre de la noia, que ara s’aparta els cabells del front; l’àngel tapa la noia amb una ala, ordena al fotògraf que se’n vagi, no se’n va, dispara dues, tres fotos, la noia se’l mira, la fotografia és un quadre desolat que demà anirà a totes les agències, l’àngel prova de plorar al costat de la noia, n’imita els gestos, es repenja sobre la tomba, llegeix el nom que hi ha escrit amb una mà maldestra, es fixa en els anys de naixement i de mort, ha viscut encara no vint anys, potser és el seu germà, un cosí, un amic, un nòvio, un company de col·legi, algú desconegut, o potser la noia ha vist la tomba nova, tenia ganes de plorar. L’àngel se la mira de dret als ulls, es desespera perquè no el veu ningú, no el sent, no el vol ningú. Al cementiri cristià li ha passat el mateix, però a dalt li han dit que va haver-hi un temps que la presència dels àngels era molt apreciada, perquè guardaven els nens i els canviaven per or les dents de llet caigudes. La noia té els ulls verds i les pestanyes llargues –les ha fregades amb les puntes de les ales, només per jugar–, la boca ben formada, els cabells llargs i ondulats; li sembla molt bonica. Un nòvio, doncs. Algú que es perdia en aquests ulls verds abans de morir. Que li beuria les llàgrimes si pogués alçar-se de sota la llosa blanca. L’àngel vol ajupir-se, esgarrapar la terra amb les ales i les mans, treure-li la mortalla, llevar-lo de la mort, troba que la ciutat demana una resurrecció, una singularitat, però la terra tampoc no l’obeeix, no és la mena d’intervencions que pugui fer un àngel. Aquests ulls el desarmen, l’omplen de nostàlgia, de desig, li agradaria quedar-se una mica més amb la noia, però sent la presència d’unes altres llàgrimes no gaire lluny, i ara ha de batre les ales per alçar-se damunt les tombes blanques acabades en punxa. Mira la noia de nou, se li apropa a cau d’orella i xiuxiueja síl·labes estranyes. La noia no respon.”

.

La ciutat dels àngels, Albert Mas-Griera, (Proa, 1999)

.