Que surti el sol (2)

Del llibre Que surti el sol, de Shimon Peres, La Campana, 1999

.

“Actualment estem fent un esforç sense precedents perquè a l’Orient Mitjà s’acabin d’una vegada la guerra i els vessaments de sang. En part ho hem aconseguit. Els palestins ja no viuen sota la dominació administrativa israeliana. Els israelians ja no són els amos i senyors en centenars de pobles i ciutats. Els palestins són reconeguts com a poble; han escollit democràticament els seus dirigents i el seu cap. L’obra de la pau encara és a mig fer, però l’Orient Mitjà ja té un bon anticip del que serà la pau plena i total. Cap govern no podrà eliminar-la. Encara que es degradés la situació fins al punt que hi tornés a haver combats com a conseqüència d’una convulsió política o d’un error tàctic, les coses ja no podran mai més tornar a ser el que eren. Un nou vent està bufant a l’Orient Mitjà.

Vam haver de ser atrevits en emprendre les negociacions amb els palestins. El primer ministre, Itzhak Rabin (que el seu record sigui lloat!), i també jo havíem entès perfectament la significació d’aquest país. Siguin quins siguin els dirigents israelians, el seu deure envers la jove generació i envers la història és acabar l’obra de la pau. Vam signar un acord de pau amb Jordània; vam reconèixer els palestins i vam signar conjuntament un acord provisional que ha de dur a un tractat permanent entre els dos pobles que viuen en aquest país. El govern Begin havia signat abans que nosaltres un acord amb Egipte. Tot i estant a l’oposició, li vam donar la majoria parlamentària que necessitava per ratificar-lo. Ara, hem d’implantar conjuntament una pau global i plena amb tots els països i acabar amb els conflictes que encara resten. És al nostre abast. Només depèn de la nostra bona voluntat, de la nostra determinació a renunciar a la venjança per tal d’aconseguir una veritable reconciliació. No es tracta en absolut de tornar a fer viure un passat llunyà. Es tracta de crear una nova realitat, un nou món.

Naturalment, hi ha certs prejudicis que persisteixen d’ambdós costats, tant en el terreny econòmic com en el polític. Israel encara ha de donar prioritat a la seva seguretat. Quan rep una informació sobre una infiltració terrorista, es tanquen els territoris. I al llarg de tota la frontera es procedeix a escorcolls minuciosos per garantir que ningú no fa entrar armes en l’embarcament de els mercaderies o en els equipatges personals. Això perjudica, i molt, l’activitat econòmica dels palestins. També crea una certa amargor i un sentiment d’humiliació que poden alimentar el terrorisme. S’ha de reconèixer. Tanmateix, el dilema és evident: és possible d’evitar el pas clandestí d’una granada de mà en una caixa de taronges; els nombrosos retards que en resulten revolten centenars d’agricultors i milers d’obrers. Per tant, la responsabilitat de la seguretat en els passos fronterers s’ha de compartir, de manera que les necessitats de l’economia palestina s’ajustin a la preocupació israeliana per la seguretat.

Molt sovint em trobo amb dirigents àrabs. Acusen Israel de voler dominar l’economia dels seus països. Aquesta idea val només per al passat, no pas per al present ni el futur. Obliden que actualment l’economia es basa en la competència i no en la dominació. Japó ven televisors perquè són millors i menys cars que els dels seus competidors, no perquè els japonesos enviïn vaixells de guerra als seus clients. A més, a quin país del món l’interessa avui dia dominar-ne un de més pobre? A l’Orient Mitjà hi ha molta pobresa i pocs grans mercats. A molts dels meus amics àrabs els he proposat que s’imaginin el que passaria si Disraeli es presentés avui davant la reina Victòria i la plantegés dominar Bangla Desh o Pakistan per tal de crear un imperi. La reina es posaria a riure i el faria tornar a casa. Al segle XIX, l’Índia, que incloïa a més el Pakistan i el Bangla Desh actuals, era considerada com la joia de la Corona britànica, és fàcil de suposar que la resposta de la reina Victòria a Disraeli seria que els joies que calen avui dia no són pas territoris, sinó descobertes científiques o noves aplicacions tecnològiques.

La pau camina damunt de dues cames, que són l’economia i la política. Si una d’elles està embrancada en prejudicis, no és estrany que l’altra coixegi. Però no per això cal fer-se enrere. Refusar la pau és tornar al passat, a la guerra i a la pobresa. Els àrabs i Israel han disputat cinc guerres al llarg dels darrers cin quanta anys. Israel les ha guanyades totes des del punt de vista militar, però políticament no hi ha hagut més que pèrdues. Els àrabs no n’han guanyat cap, ni des del punt de vista militar ni des del polític. De què serviria una sisena guerra? Què passaria després? La guerra només crea problemes. No en resol mai cap.
“El savi és més útil a la nació que no pas el rei”, deia Maimònides. El xip, símbol de les tecnologies i dels nous coneixements, ha trencat barreres, ha fet caure dogmes amb més força que l’espasa. Avui, el saber ja no només està al servei del poder, sinó que dicta la seva llei a la política. I com és prou sabut, els savis no aconsellarien mai la guerra”

.