dilluns, 23 de febrer de 2009
Un any sense en Palau
Jo veig totes les nits incendiades
per l'excés de claror de tantes pells
que es freguen i es refreguen obstinades
unes amb altres, darrera els cancells
de les cases més riques i agençades
o en el ventre més sòrdid dels bordells...
Jo sóc el mèdium d'aquestes besades
i duc el somni constel·lat d'anells...
Només quan la ferida del matí,
que digereix la nit en el seu si,
foragita les aus pertorbadores
dels cadàvers vivents que vetllo en mi,
començo a reposar, feixuc d'aurores,
i els dimonis em tornen les penyores.
Càncer, 17-1-1945
1- Programa d'actes
2- Palau i Fabre a Sega de mots (aquí, aquí i aquí)
3- Sobre Poemes de l'Alquimista
dimecres, 18 de febrer de 2009
Alerta: el català s'encomana; el castellà, no
Les campanyes que pretenen fomentar l’ús del català tenen la dubtosa virtut d’escenificar una parafernàlia ridícula i grotesca, d’estètica encartonada que vol semblar fresca i moderna quan és arnada i remollida fins al moll de l’os més petit del becari més discret que ha col·laborat en el disseny de l’artefacte. No n’hi havia prou amb la vergonya aliena d’aquella mandíbula dansarina i paleolítica, homenatge pòstum al primer parlant del català que va escriure les celebrades Omílies d’Organyà. Tal vegada, en aquesta penúltima ocasió, hi ha tingut a veure la proximitat del Carnestoltes, una de les festivitats folklòriques nostrades que lamentablement està caient més baix cada any que passa, sigui dit amb el degut respecte a comparses i traginers que hi prenen part. No tinc humor per analitzar l’estètica ravalesca de l’anunci i, per tant, més val comentar-ne ràpidament el lema d’Encomana el català, que no deixa de ser un imperatiu que dóna a entendre, sense massa equívocs, que el català és portador d’uns intangibles que es poden contagiar –pronoms febres, vocals neutres, esses sordes i sonores..., en fi, un malson continu pels qui ens encomanem de dalt a baix a Verdaguer, Fabra o Coromines bo i parant l’orella pel carrer o escoltant la ràdio o tele. Si el català s’ha d’encomanar –quan de facto és el castellà que ho fa–, deixem-ho córrer. Si ens hi hem d’encomanar, parlem-ne. Ja és poca la receptivitat que mostra bona part de la nova “ciutadania” com perquè a sobre se’ls amenaci amb una inoculació de via oral. Si, ja ho sé. La comminació va adreçada al catalanoparlant a qui entra un complex d’estruç restret o bé unes ínfules de cosmopolitisme així que l’altre xerra en castellà o en el que pugui. Una campanya d’aquest tipus, adreçada als parlants de bona fe que, per exemple, boicotegen (o sabotegen) la pedagogia que es fa en classes, voluntariats o tallers per la llengua, hauria de ser agressiva i no simpàtica; contundent i no snob; intimidatòria i no dissuasòria. Com les campanyes de trànsit, exactament igual. No som tan solidaris? Doncs no discriminem a ningú per raó de llengua. No volem les mateixes oportunitats per a tothom? Doncs oferim-los la d’aprendre el català. Si no és d’aquesta manera, que s’estalviïn campanyes inútils, iniciatives absurdes, que no ens diguin els milions que ha costat, sinó l’agència publicitària que s’ha lluït per malgastar-los.
dilluns, 16 de febrer de 2009
Bombardeig
Hem acabat els actes de commemoració dels setanta anys del bombardeig de
I és que els Pristins havíem preparat una mena de teatralització al voltant de l’església per representar certs episodis de la vida quotidiana al poble durant la guerra i el bombardeig; res, una mica de comèdia que havia d’acabar amb el caldo de racionament. “Ah, que feu comèdia...!”, em deia aquell home, fill de Samalús. I fins sap greu –bé, greu no és la paraula; en tot cas temor difús a no frivolitzar– pensava jo després de parlar-hi, que havent vist i escoltat els darrers dies testimonis emotius i escruixidors, ara vinguem a reduir-ho tot a una simple comèdia. Sortosament, tot quedà en una sensació, i em sembla que les prop de tres-centes persones que van aguantar estoicament el fred que feia van captar el missatge, que no era altre que el d’incidir en el dolor, en el patiment de guerra i deixar esbossats alguns temes en clau local: la construcció dels refugis antiaeris, les dificultats d’avituallament, l’allau de refugiats que va triplicar la població o el bombardeig de finals de gener del 39 –que va provocar quinze morts i un pànic generalitzat–. De fet, aprofitar les oportunitats que brinda el teatre per bastir correlats històrics no és més que servir-se del llenguatge com a al·legoria per intentar explicar-nos a nosaltres mateixos i el context que ens envolta. Però trencar els silencis col·lectius sempre té el seu risc perquè l’envit a parlar no discrimina cap corcó. I és clar, s’ha de sentir de tot. Des del bajà que retreu la data del 1943 en els tiquets de racionament que es repartien perquè l’acció se suposa que passa durant la guerra, fins al cretí que arrufa cervell i nas perquè per megafonia es radia un discurs d’en Companys. La idiotesa té un context, però ara no ve a tomb assenyalar el dit, sinó el pleniluni. Per això, per damunt de la retòrica institucional –que és emotivament vegetativa, avorrida i intercanviable arreu– sobresurt el balbuceig col·lectiu de qui realment pot parlar de bombes i de guerra a partir de records i coneixement directe però ha guardat silenci fins fa quatre dies, com aquell qui diu. Malgrat l’argument contrastable que exposava en l’entrada anterior, posar en solfa certes vivències lligades a un passat comú té alguna cosa de catàrquic fins i tot si no comparteixes determinats codis generacionals. Per exemple, el documental que es presentà divendres passat sobre el camp d’aviació de Rosanes (un enclau republicà a la confluència dels termes de
Mentre, l’olla amb el caldo –uns setanta litres– va tardar quasi una hora i mitja a bullir. Herbes a dojo, patates, hortalisses, ossos d’espina i de pernil. Vam acabar els dos-cents cinquanta gots de plàstic però encara sobraren vint-i-cinc litres de brou que ens repartírem en garrafes. Al fons de l’olla, tot escorregut, només quedà un pòsit de massa amorfa, vegetal, descolorida. La història també fa els seus compostatges amb nosaltres. La memòria és matèria orgànica, però no sé què coi vam fer que equivocàrem el contenidor i tot anà a parar al que deia brossa. Potser per això ara la volem recuperar.
divendres, 13 de febrer de 2009
La memòria dopada
L’allau mediàtic i les noves tecnologies fan del presentisme l’únic culte d’interès per a bona part de la població. Per això són importants iniciatives que ens recordin la nostra història col·lectiva –altrament dita “memòria històrica”–, que ens expliquin fets que han incidit en tota la societat, sense distincions ni sectarismes de cap tipus. Aquesta “memòria” s’ha basat, majorment, en episodis de la guerra civil, sobretot en els bombardeigs i l’exili republicà. A la comarca n’hem tingut exemples, profusament documentats i divulgats, com els que s’han celebrat a Granollers o els que ara culminen a
Tanmateix, enllà de la casuística més propera, resulta fàcil constatar com, en ser comissariada políticament, aquesta “memòria històrica” –institucionalitzada en el Memorial Democràtic–, és alhora incompleta en la seva estratègia mentre no abraci la totalitat de fronts de la tragèdia. Basta ullar la pàgina web del Memorial i veure’n els actes. Malauradament, l’empelt ideològic que la política projecta sobre la història –l’excés d’empatia pot fer obnubilar la vista– fa que s’eclipsin uns episodis i se n’obviïn uns altres que no són pas menors. Entre els primers caldria esmentar la destrucció del patrimoni religiós i els més de 4.000 assassinats de religiosos comesos no només per “incontrolats” –paraula que sembla implicar exculpacions–, sinó per la planificació de l’anarquisme i del comunisme llibertari –també contra demés laics, desarmats, en definitiva– en contrast amb la passivitat o inoperància del govern Companys. Fullegin, per exemple, el llibre de Jordi Albertí, El silenci de les campanes, de títol prou eloqüent. L’altre exemple desatès, de més llarg abast cronològic, és la “memòria històrica” de la cultura catalana, víctima d’un intent de genocidi que encara avui hi ha qui nega sense rubor i amb impunitat des de diferents tribunes, algunes casolanes. Ves per on que coneixem Sentís, però desconeixem Fontdeviles, Cabots i un llarg etcètera, perquè dins les fosses, a part d’ossos, també hi han sepultat paraules. Els silencis del franquisme i la transició ens han dopat la història. Per això, l’anomenada “memòria històrica” només podrà ser útil si passa l’antidòping que suposa assumir, sense biaixos, que els crims de la persecució religiosa i l’intent de genocidi cultural també són part de la nostra memòria col·lectiva, com ho són els exilis –interiors i exteriors–, els bombardeigs o els metrallaments franquistes. Sobre un cos, una fe o una gramàtica.
El 9 Nou, 13-2-08
dimecres, 11 de febrer de 2009
Eleccions a Israel (2) i poema de Ronny Someck
De tot plegat, la primera lectura que se’n pot fer és que Israel ha apostat per un bloc de dreta que garanteixi una major seguretat de les seves fronteres. I això ha estat així perquè el recent conflicte pràcticament ha eclipsat qualsevol debat que no es centrés en aquesta qüestió. Malgrat la victòria de Tzipi Livni no és segur que el president Shimon Peres li encarregui formar govern, ja que els seus aliats naturals –Avodà i Meretz– han patit un descens sever i no conformen cap majoria. Ahir comentava que el més necessari –i el més sensat, m’atreviria a dir– fóra un govern de concentració nacional entre Likud, Kadima i Avodà, però no és clar que el Likud de Netanyahu vulgui cedir el lideratge a Livni, qui s’escindí del partit el 2005. Com que no en sóc entès ni politòleg, no puc aventurar quina serà la coalició governant, només formular un desig.
Sí que val la pena, però, comentar un parell de coses més. Primera: s’ha constat com, al contrari d’altres, el parlament israelià és el fidel reflex de la pluralitat social del país a partir d’una representació electoral de només el 2%. L’atomització d’aproximadament un terç de la cambra, tot i aquest reflex, no deixa de ser un seriós inconvenient per a la seva estabilitat política. Segona: quan ahir comentava que la lògica política israeliana no responia al simplisme del “pásalo” hispànic volia dir que l’eix dreta-esquerra no és tan determinant com pugui semblar. L’eix ideològic queda amortit, sobretot, per la distinció entre “falcons” –sionistes reformistes, partidaris d’un estat fort, democràtic i sense concessions fins que els àrabs reconeguin l’estat d’Israel– i “coloms” –sionistes socialistes, més proclius al pacte i l’entesa amb els àrabs–; però també, encara, per l’ortodòxia i observança religiosa (àrab i jueva) d’uns i altres.
Com sigui que s’aconsegueixi formar govern, Israel haurà d’afrontar reptes decisius amb un desenllaç incert segons els pactes de coalició: Hamàs a Gaza, I’amenaça nuclear iraniana, Hezbol·lah al Líban, Síria, les relacions amb els Estats Units, la recessió econòmica... Cap d’aquests temes ens pot resultar aliè. Ens en sortirem. Se’n sortiran. Que surti el sol.
cap al cel
perquè una pluja de gessamins caigui
sobre tots aquells que va conèixer
i no va saber que l’estimaven.
L’escolto al Fiat d’en Muhàmmad,
de nit al carrer d’Ibn Gabirol.
Una cantant libanesa en un cotxe italià
d’un poeta àrab de Baqa al-Garbia
en un carrer que porta el nom d’un poeta jueu
que va viure a Sefarad.
I el gessamí?
caurà del cel a la fi dels dies,
però podria ser per uns moments
el semàfor
en verd
a la següent cruïlla.
dimarts, 10 de febrer de 2009
Eleccions a Israel - Que surti el sol (4)
D'altra banda, el baix índex de participació, tot i que sembla que superarà els dels comicis del 2006, no fa més que ratificar la pesantor i el desgast que la població israeliana duu a sobre després de decennis de conflicte i de multitud de sudokus polítics, cap dels quals ha estat capaç de generar períodes estables de seguretat. Tanmateix, finalment, guanyi qui guanyi, el més desitjable per a Israel és un govern fort, de concentració, que pugui acollir el màxim d'espectres políticament possibles i enfortir, encara més, si és possible, l'únic sistema democràtic de caire liberal que hi ha la zona. Se'n sortiran. Que surti el sol.
Shimon Peres (Que surti el sol, La campana, 1999).
"Israel és un país que acaba de complir cinquanta anys [actualment 60]. Les dimensions de
Les ciències i les tècniques han fet d'Israel un èxit agrícola sense precedents. El país és àrid i ingrat. Tanmateix, en vint-i-cinc anys la producció agrícola s'ha multiplicat per 17 sense que hagin augmentat la superfície de les terres cultivades ni la quantitat d'aigua disponible. Israel és la prova vivent de les possibilitats que ofereix la ciència i que no es troben en la natura, la superfície, l'aigua o el treball per si sols.
Per al regatge de les terres, Israel utilitza normalment el gota a gota, la informatització i el reciclatge. Amb aquests sistemes l'eficàcia de cada gota d'aigua ha augmentat de 300% o 400%. El que abans produïa amb una hectàrea, ara s'obté amb 0,1 hectàrees. En termes de productivitat el valor de la terra s'ha multiplicat per deu.
Israel també s'ha convertit en un país d'alta tecnologia. Fa trenta anys, el gruix de les exportacions eren els cítrics. Ara, al capdavant hi ha els productes electrònics i els serveis tecnològics, que són dels més avançats del món.
Els horts estaven concentrats en una regió en què la terra és sorrenca i tova i el clima benigne. Dues mil hectàrees plantades d'arbres permetien cada any enviar a l'estranger taronges pa un import de dos cents milions de dòlars. Actualment, una part d'aquests horts ha estat arrencada i substituïda per construccions i una agricultura més intensiva i mecanitzada. Damunt aquells centenars d'hectàrees d'antics horts s'acaben de construir fàbriques d'alta tecnologia electrònica i biotecnològica que permeten exportar prop de quatre mil milions de dòlars. El dos per mil d'aquesta superfície es pot utilitzar per a fàbriques que donin uns ingressos vint vegades més importants que els de tota l'antiga superfície dels horts".
[Afegim-hi que bona part de les terres que Israel deixà en sortir de Gaza el 2005, terra fèrtil amb reg i horts, és emprada actualment pels gihadistes de Hamàs com a camp d'entrenament i com a bases llançadores de míssils.]
dimecres, 4 de febrer de 2009
Una mica menys de seny
diumenge, 1 de febrer de 2009
Joan Sales i la novel·la catalana
La novel·la catalana d’avui en bona part és castellana de llengua: en Goytisolo, en Romero,
Una altra estona, comentaris sobre la poesia.
.