Bombardeig

Hem acabat els actes de commemoració dels setanta anys del bombardeig de la Garriga. Unes tres setmanes d’activitats i una dotzena d’actes. Quina efectivitat tindran i de què serviran, ja es veurà. De moment, se n’ha parlat en públic, i això sol ja ha servit perquè alguns n’hagin sentit referències per primera vegada, sobretot els més joves. Ahir mateix, a la plaça, mentre començàvem a preparar l’olla del brou que hauríem de servir al final de l’espectacle, un home de vuitanta-dos anys em deia que això no serviria per a res, que no canviava res del que va passar ni del que ell va patir. I és cert, no es pot negar, no canvia res. M’ho deia sincerament, amb un escepticisme pur, no entenent massa bé el per què de tot plegat i de tant dispendi públic.

I és que els Pristins havíem preparat una mena de teatralització al voltant de l’església per representar certs episodis de la vida quotidiana al poble durant la guerra i el bombardeig; res, una mica de comèdia que havia d’acabar amb el caldo de racionament. “Ah, que feu comèdia...!”, em deia aquell home, fill de Samalús. I fins sap greu –bé, greu no és la paraula; en tot cas temor difús a no frivolitzar– pensava jo després de parlar-hi, que havent vist i escoltat els darrers dies testimonis emotius i escruixidors, ara vinguem a reduir-ho tot a una simple comèdia. Sortosament, tot quedà en una sensació, i em sembla que les prop de tres-centes persones que van aguantar estoicament el fred que feia van captar el missatge, que no era altre que el d’incidir en el dolor, en el patiment de guerra i deixar esbossats alguns temes en clau local: la construcció dels refugis antiaeris, les dificultats d’avituallament, l’allau de refugiats que va triplicar la població o el bombardeig de finals de gener del 39 –que va provocar quinze morts i un pànic generalitzat–. De fet, aprofitar les oportunitats que brinda el teatre per bastir correlats històrics no és més que servir-se del llenguatge com a al·legoria per intentar explicar-nos a nosaltres mateixos i el context que ens envolta. Però trencar els silencis col·lectius sempre té el seu risc perquè l’envit a parlar no discrimina cap corcó. I és clar, s’ha de sentir de tot. Des del bajà que retreu la data del 1943 en els tiquets de racionament que es repartien perquè l’acció se suposa que passa durant la guerra, fins al cretí que arrufa cervell i nas perquè per megafonia es radia un discurs d’en Companys. La idiotesa té un context, però ara no ve a tomb assenyalar el dit, sinó el pleniluni. Per això, per damunt de la retòrica institucional –que és emotivament vegetativa, avorrida i intercanviable arreu– sobresurt el balbuceig col·lectiu de qui realment pot parlar de bombes i de guerra a partir de records i coneixement directe però ha guardat silenci fins fa quatre dies, com aquell qui diu. Malgrat l’argument contrastable que exposava en l’entrada anterior, posar en solfa certes vivències lligades a un passat comú té alguna cosa de catàrquic fins i tot si no comparteixes determinats codis generacionals. Per exemple, el documental que es presentà divendres passat sobre el camp d’aviació de Rosanes (un enclau republicà a la confluència dels termes de la Garriga, l’Ametlla i Llerona) i sobre el bombardeig que patí la Garriga em deixà garratibat. La memòria d’alguns testimonis encara és clara com un vas d’aigua. Aquells noms i aquells rostres tan familiars –alguns i tot amb un cert grau d’amistat o parentiu– parlen, de cop, de fets horribles que perden, si és que en tenien, l’èpica i la teatralitat d’escena quan veus que és impossible que fingeixin, quan veus que allò que diuen, que allò que expliquen, va ocórrer realment perquè ells sí que ho van patir en llur pròpia pell. A més, tots els espais han estat discretament senyalitzats. Que hem estat uns deixats i uns inconscients amb ells és tan palmari i esborronador que abans d’exigir disculpes i anul·lacions –vegi’s el taller de reparacions morals Memorial Democràtic– els hauríem d’haver demanat perdó per no haver-los fet parlar abans, per no haver-los inquirit a advertir-nos de tanta iniquitat. A la fi dels actes –del documental, de la comèdia, del que sigui–, les reflexions personals cadascú se les sap, cadascú hi pensa.

Mentre, l’olla amb el caldo –uns setanta litres– va tardar quasi una hora i mitja a bullir. Herbes a dojo, patates, hortalisses, ossos d’espina i de pernil. Vam acabar els dos-cents cinquanta gots de plàstic però encara sobraren vint-i-cinc litres de brou que ens repartírem en garrafes. Al fons de l’olla, tot escorregut, només quedà un pòsit de massa amorfa, vegetal, descolorida. La història també fa els seus compostatges amb nosaltres. La memòria és matèria orgànica, però no sé què coi vam fer que equivocàrem el contenidor i tot anà a parar al que deia brossa. Potser per això ara la volem recuperar.