El nostre heroi Josep Pla

Enric Vila és un torrent verbal que busca acanalar-se a través de la redempció de l’escriptura. Però ni la lletra impresa implica mansuetud en l’argument ni l’escriptura és una doma dels instints quan aquests són perbocats com saltants d’aigua. Diries que parla atropellat i ràpid –“no sé si m’explico”– mentre gesticula emfàticament i afloren, com un guèiser, intuïcions i teories que s’esforça a desgranar com evidències. Deixa anar, de tant en tant, algunes castellanades, potser molt barcelonines –entre modo i alambrada–, mentre trena, improvisant sense papers però amb vehemència descordada, el discurs sobre en Pla, el seu temps i les seves peripècies. I per què és un heroi, en Josep Pla? Doncs perquè a partir del 1939 la seva escriptura té alguna cosa de fundacional entre les lletres catalanes malgrat que el seu millor llibre, segons Vila, sigui el Viaje en autobús, un viatge on Pla certifica l’estat ruïnós del país just després de l’ensulsiada. I fundacional en el sentit d’inventariar, de cap a cap, una geografia –física i humana– i la seva parla des d’uns pressupòsits més acostats a una antropologia dels sentits i de les emocions que a l’eventual i asèptica crònica periodística del passa que t’he vist. És des d’aquest punt de vista que Pla aguanta el pas del temps com només l’aguanten –i el forgen– els clàssics, perquè la pulsió i l’estilet de la seva escriptura, tot i poder valer-se de la tècnica periodística, n’esgota i supera els ressorts per anar a parar al llimbs literaris, que són aquells que permeten les disseccions sobre la realitat fins arribar a l’ossada de les paraules, és a dir, a les connotacions i denotacions d’un vocabulari ordit secularment que explica un món i els seus objectes força més enllà de la tribulació gramatical en una frase. Per això la literatura de Pla és poètica, perquè transcendeix les paraules fins emulsionar l’imaginari que transporten. D’això que dic –i que suposo en la línia del que Enric Vila ens explicava, i perdó, que encara no he dit, dissabte passat a la Fundació Maurí– hom se’n pot adonar fullejant, per exemple, Les hores, Els pagesos o El que hem menjat. O fins i tot algunes narracions, com El rellotger de Crexells. Si tu vols saber de l’ànima d’un poble –si és que creus que un poble pot tenir ànima en lloc de ser tots ciutadans del món abans del lloc on han nascut– és molt probable que hagis de llegir els seus poetes. Machado o Azorín encara poden servir per Castella. Estellés pel País Valencià. Pla per Catalunya. Potser Llompart o Villangómez per les Balears. No ho sé. Penso quin poeta “formal” ens serviria per la Catalunya del segle XX i no me’n ve cap. Inclús Verdaguer podria tenir validesa al seu temps. Però el nostre segle XX poètic és fragmentari, en aquest sentit. Fins i tot perillosament epigramàtic. En canvi, el lirisme, diguem-ho així, de Pla és total, invasiu i embolcallador.

Vila insisteix en una idea: “Pla és el Shakespeare de Catalunya; és a Catalunya el que Shakespeare ha estat a Anglaterra; Dante a Itàlia; Goethe a Alemanya; Montaigne o Rabelais a França.

Si haguéssim tingut un Pla dos o tres segles abans, ens hauria anat millor, però d’això Pla no en té la culpa. La història ha anat com ha anat i és justament per això, perquè a nosaltres ens ha anat malament la història, que Pla apareix quan apareix. Apareix en un parèntesi d’una certa llibertat i, després, els seu gran mèrit és mantenir aixecada la bandera malgrat l’allau castellanitzadora. Per això deia, en la primera entrada d’aquest dietari, que és el nostre Pujol de la literatura. Pla és un autor fundacional, un autor d’aquests que, com Shakespeare, Goethe i companyia, converteixen la seva literatura en un cap de pont mitològic a través del qual els pobles passen de l’estadi antropològic a l’estadi polític, darrere la literatura de Pla hi ha un ideal de ciutadà català, igual que en Shakespeare hi ha dibuixat el patró de l’anglès que forjarà l’imperi britànic.” L’universalisme de Pla, doncs, s’expressa “a través dels valors que han sostingut el país tot i les derrotes: l’individualisme, el pactisme, l’esforç i l’esperit comercial. Tòpics? Més aviat una continuïtat històrica fàcil de resseguir i de constatar.

Les gosadies d’Enric Vila en aquest llibre són moltes. El lector les anirà descobrint a mesura que n’avanci la lectura. Per exemple, la voluntat d’escriure’n tres alhora sense que es noti. Sobre Pla, sobre ell mateix i sobre el país. Sobre ell mateix i de com la lectura continuada de Pla li ha polit l’escriptura i cert caràcter, i també una visió del país on prova d’escriure en català per bastir-ne una interpretació sense sotmetre’s a les constriccions mentals de motlle espanyol heretades d’un franquisme perllongat amb subtilesa –o malaptesa!– fins avui. I com a conseqüència d’això, el llibre és, també, doncs, una interpretació generacional no només per aquells que hem nascut just a l’inici dels setanta, sinó també per aquells que busquin subvertir una recepció de Pla que ens ha arribat esbiaixada per una historiografia periodística de matriu castellana que, fins a l’aparició aquest llibre, no hem tingut massa esment a corregir. I encara, per acabar, assenyalem que el recosit del llibre participa d’un híbrid entre el dietarisme i l’assaig, en una formula estilísticament reeixida que dóna al llibre la vivesa i l’espontaneïtat necessàries que en fan fluïda la lectura. Quim Torra, un dels editors més pencaires del país –demà presenta a l’Ateneu Barcelonès la correspondència entre el doctor Trueta i Pau Casals–, ha editat el llibre a Acontravent, que ja va per la segona edició. Ep, revisada.

Sindreuades

Diumenge es va inaugurar la remodelació d’una paret mitgera –és a dir, la que queda al descobert en una discontinuïtat de façanes– a la Travessera de les Corts, número 72, just a l’alçada del camp del Barça. Eren les cinc de la tarda, dues hores abans del partit, i pertot ja hi havia seguidors –molts estrangers– amb bufandes i banderes ben acolorides. Però al reclau de paret on érem convocats hi havia menys gent. Representants polítics de l’ajuntament i del districte, una directiva del Barça i representants d’una cosa que en diuen Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, que no és cap centre de secundària, sinó un organisme que es veu que vetlla pel benestar visual i emocional de tots els barcelonins.

La qüestió principal, però, era la inauguració d’aquesta paret, que des d’ara acull el cal·ligrama titulat Futbol, original de Carles Sindreu (1900-1974). Pels que ja fa força anys que li seguim la pista i som devots dels seus poemes i univers, va ser un acte sobri però emotiu que, a més a més, va comptar amb la presència del “vell Sindreu”, com s’autoanomena el seu fill, en Carles Sindreu Matheu, un jove escardalenc de vuitanta-dos anys que sembla haver heretat del seu pare, a més del bigotet, certs posats corporals i un deix de finor i d’ironia en la seva parla.

Sindreu pare, l’autor del cal·ligrama, del qual aquí en podeu llegir la biografia i alhora veure’n una singular exposició, el va concebre el 1928. Forma part del llibre Radiacions i Poemes (1928) i, de fet, el tanca. Sindreu pertany a aquesta generació brillant de periodistes i escriptors d’abans de la guerra civil, tot-terrenys literaris d’una vivesa i agudesa finíssimes, oberts i atents a qualsevol innovació. Sindreu començà a publicar a La Publicitat i de seguida entrà a l’Esport Català, l’any 1925, escrivint, sobretot, cròniques esportives i, més concretament, tennístiques. El ventall periodístic per a un jovencell com Sindreu era, aleshores, enorme. Com assenyala Carme Arenas, entre el 1920 i el 1938, en el camp de les publicacions esportives, trobem unes trenta capçaleres amb col·laboradors de primer nivell com Sagarra, Carles Soldevila, Rovira i Virgili, Just Cabot o Valentí Castanys. La comparació amb l’actualitat és esfereïdora. “La pràctica de l’esport era vista, per noucentistes i avantguardistes, com un signe de modernitat, de progrés, de civilització, un veritable referent del món anglosaxó que Eugeni d’Ors tant havia elogiat en les seves Glosses i, per als avantguardistes, la pràctica de l’esport era, més que altra cosa, també garantia d’intel·ligència i de gust artístic, i una alternativa per als joves, tal com ho explicita el Manifest Groc, signat el març de 1928 per Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà”. Aquest és l’ambient del Sindreu periodista, i és el que reflectirà en els seus cal·ligrames tennístics, buscant formules noves i originals per tal d’acostar l’esport a la societat. Sindreu publicà vint-i-vuit cal·ligrames tennístics a l’Esport Català. “En tots els cal·ligrames Sindreu hi deixa l’empremta que el caracteritzà sempre: la bonhomia i l’humor, la visió particular i sorneguera de la pràctica d’aquest esport, tot amanit amb el refinament noucentista cap on es va anar decantant l’avantguarda catalana (...)”.

Sindreu només va dedicar dos cal·ligrames al futbol. Un, dedicat a Samitier i publicat a l’Esport Català el 1927; l’altre, titulat Futbol, a l’esmentat Radiacions i Poemes. Segons sembla, i reporta la mateixa Carme Arenas, el cal·ligrama és dedicat al que fou porter del Barcelona entre 1923 i 1932, Franz Platko, un hongarès –l’Ós hongarès– que en un partit contra la Reial Societat arribà a jugar amb sis punts de sutura fruit d’una primera trompada i que acabà inconscient després d’una segona patacada amb els davanters contraris. Segons algunes cròniques, Platko va caure mig estabornit però amb els braços alçats i la pilota agafada. I vet ací el sentit i forma del cal·ligrama: “Amb el llavi esquinçat / ara un home ha blocat / l’ironia”.

Qui sap si la inauguració d’aquest cal·ligrama contribuirà a una major coneixença de Sindreu. De moment, aquesta primavera tindrem l’oportunitat de reveure l’obra Match Ball Sindreu a la Biblioteca de Catalunya (dies 20, 21, 27 i 28 d’abril, i 4, 5 i 11 de maig), un monòleg interpretat per l’amic Albert Vilar que recorre la vida i obra del poeta, el seu paisatge i la seva memòria. I encara, un altre amic, l’editor Quim Torra, ens regalarà, passat l’estiu, una reedició de La klàxon i el camí, curada per Carme Arenas, que omplirà el buit de reedicions que pateix el nostre autor.

Mentre, el “vell Sindreu”, de cabell i bigoti platejats, s’ho mira des de la tribuna principal a la Travessera de les Corts. La paret ha quedat molt bé i l’Ajuntament ha editat un llibret, que es reparteix als assistents, amb una bona síntesi sobre la persona i obra de Sindreu i el que signifiquen els seus cal·ligrames en el context cultural de l’època. El “vell Sindreu” ens explica com el pare era “ingenu i irònic alhora”, i que s’ho hagués passat molt bé en aquest acte; que està segur, no sap des d’on ni com, que ho està veient. No en tenim cap dubte. En un moment de la conversa, el “vell Sindreu”, emocionat, necessita un mocador. Algú n’hi ofereix, però ell té un truc, diu, i es treu prest de la butxaca una mena de cartera encartonada amb una goma d’on extreu, retallat i minúscul, un trosset a mida de paper de cuina ara convertit en mocador. I aleshores veiem que és ell, realment és el Carles Sindreu que duia sempre a les butxaques papers i paperets amb idees i notes que hi dormien un llarg son. “Una butxaca no és una veritable butxaca fins que hom hi troba, al fons de tot, aquell coixí bla que amoroseix els angles agudíssims de les costures. Algú, d’aquest coixí subtil, en dirà fibra morta, pols, volves... Jo crec que les veritables butxaques segreguen aquesta meravella esponjosa perquè el furgar nerviós dels dits no els produeixi cap dolor...”. Nosaltres també, amic Sindreu. Ens anirem reveient, aquesta primavera.

(A la premsa)

Límits

Des de fa poc més d’un any compto la gent que es mor i que conec. No és truculència ni res que s’hi hagi d’assemblar, no. És, diguem, constatar un cert límit de velocitat a partir del qual la vida et pot distreure. Càncer, vellesa, atac de cor, vessament cerebral. Quatre modalitats de les incomptables i relacions que van des del veïnatge al record infantil passant per la relació d’amistat familiar o la coincidència professional. Massa seguides. L’estranyesa de la mort, quan la vius de prop –algú de casa o qui més estimes– i la saps progressiva en el dolor a través del qual, amb impotència, veus com s’instal·la, implacable, en el cos d’altri, em fa notar, també, més intensament encara, l’estranyesa esquiva que és el viure. Tard o d’hora hi passes com per un carrer que ja sabies però no havies transitat. Un cop n’ets fora i l’has creuat, ens saps adreces i litúrgies, protocols atàvics que articulen estranyeses i dolors que l’espècie humana, interrogant-se a si mateixa, ha acumulat durant centenes de mil·lennis d’anys. Un cop n’ets fora i l’has creuat –i ara el transita un altre– és immens l’alleujament que sents en veure-ho de reüll des d’un xamfrà mentre el sol dèbil i primaveral t’acarona el rostre esblanqueït i ens il·lumina altra vegada les façanes. La commiseració sempre té ressons d’eixorc quan és servida com consol i lligada al contrapès que pretén ser enfront de la mort. Només en altres casos pot ser un bàlsam fèrtil. Potser per això ara veig, en les cruïlles d'avingudes i carrers, més semàfors i llumets que abans no veia i que em fan anar més a poc a poc, a menys velocitat. Avui lluu el sol, per exemple, i començo una segona primavera. Fa poc més d’un any que vaig creuar el carrer. Sovint hi penso, i també quant lluny ja sóc del barri on la mort era una cosa enfora que ocorria sempre als altres.

El senyor Papitu

He assistit a poques presentacions tan divertides. Va ser dissabte passat, compartint taula amb Lluís Solà –el màxim expert en periodisme humorístic català– i Quim Torra –editor d’Acontravent. El llibre, “Papitu, 1908-1937, i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps” és un homenatge que Solà ret a una de les publicacions que va fer més forrolla al primer terç del segle passat. Durant 29 anys –una longevitat extraordinària per a un setmanari d’aquest tipus– les seves pàgines van acollir algunes de les millors plomes del país (Pujols, Carner, López Picó, Xènius, Fondevila...) i els millors dibuixants i caricaturistes (Nonell, Gargallo, Labarta, Nogués, Pidelasserra, Junceda, Junoy, Opisso...). Solà comptabilitza un total de 56 dibuixants i una trentena d’escriptors. Papitu retratà el país oficiós amb una mirada lúdica i sensualment horitzontal, picant l’ullet al menestral i a l’obrer, però també al petit burgès i al benestant que, a part del tortell i El Patufet, també es delia ullant, mig d’amagat si calia, a la barberia o a cal cirabotes, les facècies papitesques. I és que el Papitu, amb puntes de tiratge que arribaven als 40.000 exemplars, “era temut a l’Ateneu, al Cafè del Liceu, a casa la senyora X, a les penyes i a tots els caus i garçonieres de Barcelona. En aquells venturosos temps les lligues contra la immoralitat eren integrades per gent tranquil·la i s’acontentaven predicant i teoritzant. No eren temibles. Es reunien una vegada cada mes, llançaven alguns anatemes contra el Papitu i es retiraven plàcidament sense prendre cap determinació greu. Papitu era l’amo i es feia respectar. Els seus redactors gaudien d’una fama de corridos irresistible”. (Records, núm. 1001, 23-5-1928). (Corridos, és a dir, amants dels plaers de la nit).

La sàtira i la befa política, junt amb l’anticlericalisme esquerranós –la revista va arribar a ser excomunicada des de la trona episcopal– van ser marca de la casa durant els primers anys, fins el 1912, aproximadament. A partir d’aleshores, Feliu Elias “Apa”, el seu fundador, se’n desvincula i la revista queda a mans de Francesc Pujols i el seu equip, iniciant-se, aleshores, el que el mateix Pujols anomena l’etapa “vegetal” de la revista: “Aquest Papitu és tan verd que ja se’ns ha convertit en vegetal”, arribaria a dir. Neix, doncs, el Papitu psicalíptic. Psicalíptic? Sí, de psykon, que vol dir figa, i aleiptikós, estimulació o fregadís. I vet ací la paraula sicalíptic, amb la p inicial incorporada per enllustrar acadèmicament un concepte que designava la vaga –però incontestable– deriva eròtica de la publicació. L’èxit de la revista fou sorollós, però des d’aleshores jamai reprendria el rumb poc o molt intel·lectual dels seus inicis i els vaivéns econòmics, de la censura i els polítics l’acabarien liquidant a principis del 1937, quan la revista, des de feia 18 números, estava en mans del Sindicat de Dibuixants.

Papitu és una lent d’augment sobre la societat del seu temps. Tot allò que hom pot veure a la Vida privada d’en Sagarra, Papitu ens ho ensenya des de dins i des d’un altre punt de vista. Per això la Catalunya burgesa també s’hi reconeix. L’humor sexual de bona fe, com l’anomena en Solà, esdevé el moll de l’os de l’estudi de l’ànima mediterrània que volia fer en Pujols des de les pàgines de la revista. Al capdavall, però, l’humor, la ironia i la insinuació eròtica no deixen de ser sinó pulsions humanes que denoten intel·ligència, enginy i bona salut mental per part de qui practica.

Amb aquests estudi, magníficament editat per DuxEditorial –al capdavant de la qual l’editor Josep Maria Vall està configurant un catàleg interessantíssim– Lluís Solà amplia la seva nòmina de títols sobre el tema. Escoltar en Lluís és una delícia. Ho sap absolutament tot sobre el tema, els autors, les revistes, els col·laboradors, i és una font d’anècdotes inesgotable, algunes de les quals viscudes directament, d’altres reportades pels propis protagonistes a qui ha tingut la sort de conèixer personalment o a través del tracte amb la seva família. Al seu torn, en Quim reportà algunes dades sobre Manuel Fondevila, periodista granollerí col·laborador del Papitu (secció “Les hores d’amor serenes”, escarni homònim de l’obra de Pere Coromines), que acabà dirigint El Heraldo, de Madrid, i s’exilià a Buenos Aires, on moriria el 1957, alhora que va reivindicar, una vegada més, la tríade formada per Xammar, Sindreu i Fondevila com a compendi de l’humor vallesà. El seu estudi-biografia sobre Xammar (“Periodisme? Permetin!” a Símbol Editors), la propera edició de La klàxon i el camí, de Carles Sindreu, i la biografia en curs sobre Fondevila (“Ara ja sé qui és”, ens deia) avalen la seva tesi i el confirmen, al capdavant d’Acontravent, com un dels editors actualment més interessants i actius del país. Tot un luxe. Vegeu sinó els darrers títols dedicats a Domènec de Bellmunt i a Josep Pla. O espereu aquest Sant Jordi. De moment, per anar fent boca, Papitu. Per cert, gràcies al Papitu Santi Montagud, de Granollers, el públic va tenir l'ocasió de fullejar, relligats, diversos números originals de la revista. Diversió assegurada, sols o en companyia.

Premis Recull a Blanes

Ara ja ha sortit a la majoria de mitjans catalans que encara tenen l’atreviment i la decència de fer-se ressò d’uns dels premis amb més recorregut que hi ha a Catalunya. Però és igual, tornarem a dir que l’Anna ha guanyat un altre premi, un dels premis Recull de Blanes, però en aquest cas no de poesia –que això seria abusar–, sinó de periodisme, i amb un article inèdit que no es publicarà fins el mes de juliol a la revista Recull i que, per tant, en principi, no podem reproduir en la seva totalitat. Però vaja, en parlarem en una propera entrada perquè el tema s’ho val i en aquesta casa ens interessa.

I bé, el diumenge passat, acabats de tornar del festival Mahalta de Lleida, on la poetessa va recitar dijous a la nit, enfilàrem de ponent cap a llevant fins a la vila blanenca d’en Ruyra. Feia un dia primaveral, quasi calorós a les hores del migdia. Fins hi havia algunes dones atrevides –o insensates– ajagudes a la sorra de la platja allí on, al costat del port, davant de l’espigó, la mar hi dibuixa una caleta. No vam veure massa estrangers mentre pujàvem pel passeig. Ens aturàrem un instant davant el monument a Ruyra, conegut –el monument– com el Frare dels Ocells perquè representa un frare amb els braços enlaire i les mans obertes on hi reposes els ocells, vet aquí. El monument, sense data assenyalada ni cap informació, fou erigit els anys cinquanta gràcies a l’impuls de l’aleshores notari blanenc Josep Maurí i Serra, fill de la Garriga, lector devot de Ruyra i activista cultural incombustible –hi deixà com a llegat un volum amb la Història de la Mare de Déu del Vilar–, el qual, si anà a raure a Blanes, fou només per la passió que sentia per aquest escriptor.

L’entrega dels premis tingué lloc al restaurant Montferrant –exacte, el de les caves, que de fet estan a sota–. Mentre els premiats oferien la roda de premsa als mitjans, el públic s’entretenia amb els entrants del dinar, un copiós vermut a peu dret abans de pujar al menjador. Vam seure, en unes taules rodones, amb la resta de premiats, excepte amb el de narrativa, perquè havia dut més claca que la resta i el van posar en un altre taula, castigat. Al seu lloc ens hi vam trobar l’exdiputat a Madrid Joan Puig i senyora, blanencs tots dos i assidus al dinar d’entrega dels premis Recull. Ells ens feren cinc cèntims d’aquest dinar “de famílies”, que si el premi fou instituït per Benet Ribas –prohom de la cultura local i que amb els premis es tancava l’any que se li dedicava–, que si durant anys ha estat una festa tancada, que si convergeja, etc. Vaig pensar que si durava gaire allò aniria pel pedregar. El discurs xaró d’un dels organitzadors –ara no en recordo el nom– no hi va pas ajudar gaire. Sort que la poeta Pepa Úbeda, poeta entre moltíssimes altres coses, va agafar la veu cantant i allò va ser un festival de menja i calla que ací xerro jo que per algo sóc valenciana. Va ser així que jo crec que no havia menjat mai tantes gambes (ni tan bones) mentre l’escoltava, perquè a mi sempre m’ha costat una mica això de parlar i menjar alhora, i davant la disjuntiva sempre escullo acotar el cap mirant el plat. Doncs bé, la Pepa és la directora de la Societat Coral el Micalet, de València, l’ens “competidor” de l’entramat Octubre d’en Climent, per entendre’ns i fer-se entendre, i no cal dir que quedàrem tots convidats a baixar-hi un dia. També és pintora i dirigeix una sala d’art. Té estudis d’història, de psicologia, de filologia i de belles arts. Que t’hi distreus, vaja. I ara també es prepara per la marató de Nova York. Vés-li al darrera (com a l’Anna). La Montserrat Bacardit, en canvi, és docent a la UAB, Facultat de Traducció i d’Interpretació, i en Ferran Joanmiquel es dedica a l’àmbit de la docència teatral a les comarques gironines. El risc d’aquests dinars, d’aquestes trobades, és que siguin literalment un plom indigerible, però per sort la conversa fou animosa i no ens n’adonàrem que van tocar les sis. Ens alegrà de tornar a veure en Màrius Sampere, membre del jurat, amb qui ja vam coincidir a Lleida, i l’Oriol Izquierdo, a qui sempre és agradable d’escoltar, i en Vicenç Llorca, president del jurat i que vindrà a la Garriga els dies del Festival Primavera Poètica que ja estem ultimant... Era el cap de setmana de la manifestació a Brusel·les. Nosaltres hi teníem delegació. Comprovem que el país és viu, sí, que la societat es mou. De llevant a ponent. I que a la que pot endrapa com una mala cosa, talment això d’escriure –i llegir– obrís la gana una cosa de no dir.

(Demà dissabte, per cert, ho tornarem a comprovar. Presentem, a la Garriga, el llibre “Papitu, 1908-1927, i les publicacions eroticosicalíptiques del seu temps”, de l’expert en humorisme català Lluís Solà Dachs. Serà a la llibreria Àgora –carrer Banys, 132–, en companyia de l’autor i de l’amic Quim Torra. A dos quarts de vuit del vespre. Hi sou convidats.)