dimarts, 28 d’abril de 2009
A la tele
diumenge, 26 d’abril de 2009
Per Sant Jordi
Dimecres a la tarda es va celebrar a Granollers la cita prèvia de Sant Jordi, una trobada anual amb autors comarcals de qualsevol àmbit i gènere. A sota de les oliveres que hi ha entre
L’altra proposta és del calellenc Daniel Rangil, que ha volgut plasmar, a través d’un centenar llarg de converses, la memòria oral del Montnegre, en la zona compresa entre l’alt Maresme i el Vallès, de Santa Susanna a Vallgorguina, una àrea que abasta una vintena de pobles en total. L’obra de Rangil, que és el segon volum dels tres previstos, es titula “Vògits, modolons i desfedors”. No us penseu, jo vaig fer la mateixa cara quan ho vaig llegir. En realitat són paraules relatives al món agrari i rural que va desapareixent i del qual Rangil n’aixeca l’acta notarial a través d’unes converses i relats que recreen la visió d’un món a través de les paraules que el designen i dessagnen. La tasca de Rangil, doncs, és interdisciplinar, perquè es serveix de l’antropologia, però també de la història o la dialectologia.
Memòria oral i memòria històrica. Sense paraules no hi ha memòria possible. El paisatge dels dos autors canvia de pell, de pell i de paraula. De la microhistòria o història local al correlat de la situació del país al llarg d’una centúria.
Dijous, una rosa per la mare, una per la tieta, una per l’Anna. Al cap del dia, ens acostem a l’Ametlla a escoltar les cançons de Sanjosex. Aquesta em va agradar. “Ja fa massa temps que ens hem deixat endur pel ritme feixuc, ritme que no és vida, ni present ni futur. Hi ha un soroll que viu entre nosaltres. Temps fa que vàrem deixar de jugar, que vàrem oblidar totes aquelles dreceres que porten a un país sense les presses. El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts, muts, sense esperances. Hem de trobar temps per estar molt més temps junts, molt més temps junts...”
dijous, 23 d’abril de 2009
Sobre la lectura
Carles Sindreu
Contra els qui sostenen que és una activitat evasiva cal dir que n’hi ha ben poques de tan invasives com la lectura. Tan intravenoses. Fixar ulls i pensament damunt la pàgina demana voluntat i atenció, però no pas sacrificis o actituds ascètiques. Certament, hi ha molts nivells de lectura. Ara m’interessen, només, aquells que produeixen un sotrac en el lector amatent. Una estrebada quasi muscular que ens alerta del perill d’una veritat personal fins aleshores potser ignota. La verbalització escrita d’allò que ja sospitàvem però érem incapaços d’articular gramaticalment. Quan això ocorre, quan a mi em passa, no puc estar-me d’insultar profusament l’autor des de la més amable i plausible de les complicitats. Sento, aleshores, “l’amistat pura i tranquil·la que és la lectura”, que deia Proust. Aquest autor, de qui he manllevat el títol d’una obreta homònima, sosté que la lectura és un acte de comunicació amb un altre pensament que ens permet mantenir intacte la potència intel·lectual “que es té en la solitud i que la conversa dissipa immediatament”. Potser els semblarà una afirmació incòmode, agosarada. Però si vostès pensen en algun llibre del qual, després de la lectura, n’hagin sortit millorats o, almenys, moralment enfortits, segur que ho compartiran. Altrament, no s’escriu només des d’uns pressupòsits estètics, sinó que hom escriu, sobretot, perquè s’expressa millor que no pas verbalment. Vet aquí la translació d’aquesta “potència intel·lectual” que esmentava. Tanmateix, llegir no garanteix res. La credulitat superficial amb què el lector distret llisca la mirada per sobre els alfabets el limita, en bona mesura, per analitzar críticament el món que l’envolta. Potser el personal i tot. La lectura pot crear anticossos, però l’estupidesa és analfabeta i políticament correcta perquè no discrimina gènere o condició. En una presentació recent de l’editorial Proteus, el professor Alfons Garrigós explicava que la lectura es sosté en un espai aclarit –sorgit de la selva o el desert– on poder-se mirar als ulls i explicar-se històries. Que els llibres ens fan virtuosos de l’atenció i que no ha de ser casual que algunes tradicions sostinguin el (seu) món gràcies a unes poques persones que estan atentes. El (nostre) món, però, sembla espesseir-se i no aclarir-se i les històries esdevenen circumstancials sopars de duro entre vacuïtats comunicatives. Llegeixo al llibre d’Epicur, editat per Proteus: “De tots els béns que la saviesa procura perquè la vida sigui totalment feliç, el major, amb escreix, és la consecució de l'amistat”. Pensava en la lectura? O potser Proust llegí Epicur? Ara només cal que els arbres de la selva ens deixin veure el bosc. Tothom atent, doncs; i bona Diada de Sant Jordi.
dimarts, 21 d’abril de 2009
La Garriga secreta

Algunes imatges a www.lagarrigatv.com
dilluns, 20 d’abril de 2009
El Festival ha començat
dijous, 16 d’abril de 2009
Torna Match Ball Sindreu
dimecres, 15 d’abril de 2009
A punt pel Festival
FESTIVAL PRIMAVERA POÈTICA - LA GARRIGA 2009
Divendres 17 d’abril, 20h
Obertura del Festival i inauguració de l’exposició
“El traç i la paraula”, d’Albert Ràfols Casamada
Sala Municipal d’Exposicions, plaça de can Dachs, s/n
Del 17 d’abril al 17 de maig
Horaris: de dimarts a dissabte de 17 a 20h
Diumenges i festius d’11 a 14h
La Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella, de la Garriga, presenta, en el marc del Festival Primavera Poètica 2009, una exposició fruit de la selecció d’obres del pintor i poeta Albert Ràfols Casamada, produïda per la Fundació Palau, de Caldes d’Estrac.
Les obres de l’exposició “EL TRAÇ I LA PARAULA”, es mostren al costat de textos poètics de l’autor per evocar la profunda relació entre pintura i escriptura en les seves creacions. “No són activitats que provenen de dos compartiments diferents dintre meu, sinó d’un mateix i únic espai: el fons del jo, un lloc on el desig d’expressió s’activa fins a esdevenir forma, alguna cosa amb entitat pròpia capaç de ser transmesa” [del llibre D’un mateix traç, 1994]
Juntament amb les pintures i textos poètics també s’exposen les litografies que Ràfols Casamada va fer pel llibre Tao-Te-King, editat el 1965, en col·laboració amb Josep Palau i Fabre, amb textos de Lao Tze.
Albert Ràfols Casamada (Barcelona, 1923) va iniciar els estudis d’arquitectura però els abandonà per dedicar-se de ple a les arts plàstiques. Una primera exposició el 1946 i la seva adscripció al grup “Els Vuit”, marquen aquests anys. L’any 1950 s’instal·la a París fins el 1954 amb la seva esposa, la també pintora Maria Girona. La seva obra pictòrica, després d’uns inicis d’influència postimpressionista va derivar aviat cap a l’abstracció, amb una clara tendència a poetitzar els objectes de la vida quotidiana.
http://www.escriptors.cat/
LA COLOR ROJA DEL SOL
La color roja del cel
la portem en la mirada;
quan érem enmig del camp
una flor hem arrencada.
Sobre els rostolls caminem
com sobre catifa clara,
millor encara, que sentim
com s'esquinça a cada passa,
amb un cruixir de somrís
i una dolça sotragada.
La calor roja del cel
es va tornant més daurada:
com si anés naixent de tu,
com si et brollés de la cara.
Albert Ràfols Casamada
dissabte, 4 d’abril de 2009
Benvinguts, passeu, passeu
www.primaverapoetica.com