A la tele

Ahir els de la teletres van venir a gravar una entrevista amb l'Albert a la Biblioteca de Catalunya. Encara hi representem "Match Ball Sindreu", i encara podeu venir els propers dies 27 i 28 d'abril i 4, 5 i 11 de maig.

Per Sant Jordi

Dimecres a la tarda es va celebrar a Granollers la cita prèvia de Sant Jordi, una trobada anual amb autors comarcals de qualsevol àmbit i gènere. A sota de les oliveres que hi ha entre la Porxada i l’Ajuntament, l’Esteve i jo érem els encarregats de donar la paraula als convidats que anaven passant (i esperant) perquè expliquessin el seu llibre o novetat. La cita, que fixada a partir de les quatre, no va començar fins a quarts de cinc, bàsicament perquè a la plaça encara no hi havia gairebé ningú –excepte uns puntualíssims Jordi Julià i Ivette Nadal i els llibreters que acabaven de col·locar els llibres i esperaven, amatents, la primera clientela. Un cop d’ull ràpid a les taules dedicades als autors de la comarca em serví per constatar la quantitat de monografies locals que s’editen. És un tipus de llibre que m’agrada, ja sigui de compromís institucional o bé fruit de la passió desbocada de qui fa mans i mànigues i treu el temps d’on pot per dedicar un llibre al seu poble a canvi, quasi sempre, de les gràcies i res més. D’entre aquests –deixant a part l’autobombo de La Garriga secreta– i entre els autors que van desfilar per les taules, me’n van cridar especialment l’atenció un parell. El primer és un volum de Lluís Capdevila, de Sant Feliu de Codines, un botiguer jubilat, xerraire, entrat en la setantena, que presentava la segona part de “Vivències per no oblidar”. El llibre és una autoedició finançada gràcies a patrocinadors locals, en format d’àlbum il·lustrat, i recull no només records i facècies col·lectives, sinó també el pas per la vila d’il·lustres estiuejants i artistes, l’impacte de la indústria, el valor del paisatge –Sant Feliu s’enfila als 500 metres i és un mirador luxós dels Cingles de Bertí–, retalls de vida sòciocultural o pinzellades d’episodis històrics que, d’una manera o altra, han perdurant en el poble al llarg del temps. Sense ser cap erudit, Lluís Capdevila ha sabut ordenar tot aquest material de manera entenedora, presentada com un collage, il·lustrant-ho amb fotografies i documents.

L’altra proposta és del calellenc Daniel Rangil, que ha volgut plasmar, a través d’un centenar llarg de converses, la memòria oral del Montnegre, en la zona compresa entre l’alt Maresme i el Vallès, de Santa Susanna a Vallgorguina, una àrea que abasta una vintena de pobles en total. L’obra de Rangil, que és el segon volum dels tres previstos, es titula “Vògits, modolons i desfedors”. No us penseu, jo vaig fer la mateixa cara quan ho vaig llegir. En realitat són paraules relatives al món agrari i rural que va desapareixent i del qual Rangil n’aixeca l’acta notarial a través d’unes converses i relats que recreen la visió d’un món a través de les paraules que el designen i dessagnen. La tasca de Rangil, doncs, és interdisciplinar, perquè es serveix de l’antropologia, però també de la història o la dialectologia.

Memòria oral i memòria històrica. Sense paraules no hi ha memòria possible. El paisatge dels dos autors canvia de pell, de pell i de paraula. De la microhistòria o història local al correlat de la situació del país al llarg d’una centúria.

Dijous, una rosa per la mare, una per la tieta, una per l’Anna. Al cap del dia, ens acostem a l’Ametlla a escoltar les cançons de Sanjosex. Aquesta em va agradar. “Ja fa massa temps que ens hem deixat endur pel ritme feixuc, ritme que no és vida, ni present ni futur. Hi ha un soroll que viu entre nosaltres. Temps fa que vàrem deixar de jugar, que vàrem oblidar totes aquelles dreceres que porten a un país sense les presses. El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts, muts, sense esperances. Hem de trobar temps per estar molt més temps junts, molt més temps junts...”

Sobre la lectura

El llibre absorbeix tota la vostra atenció. Quan en un sotrac interior us talla el fil de la lectura i esguardeu entorn vostre, el pensament resta un instant giravoltant sense engranar amb la vida real, com la roda del ciclista que marxa amb pinyó lliure.
Carles Sindreu

Contra els qui sostenen que és una activitat evasiva cal dir que n’hi ha ben poques de tan invasives com la lectura. Tan intravenoses. Fixar ulls i pensament damunt la pàgina demana voluntat i atenció, però no pas sacrificis o actituds ascètiques. Certament, hi ha molts nivells de lectura. Ara m’interessen, només, aquells que produeixen un sotrac en el lector amatent. Una estrebada quasi muscular que ens alerta del perill d’una veritat personal fins aleshores potser ignota. La verbalització escrita d’allò que ja sospitàvem però érem incapaços d’articular gramaticalment. Quan això ocorre, quan a mi em passa, no puc estar-me d’insultar profusament l’autor des de la més amable i plausible de les complicitats. Sento, aleshores, “l’amistat pura i tranquil·la que és la lectura”, que deia Proust. Aquest autor, de qui he manllevat el títol d’una obreta homònima, sosté que la lectura és un acte de comunicació amb un altre pensament que ens permet mantenir intacte la potència intel·lectual “que es té en la solitud i que la conversa dissipa immediatament”. Potser els semblarà una afirmació incòmode, agosarada. Però si vostès pensen en algun llibre del qual, després de la lectura, n’hagin sortit millorats o, almenys, moralment enfortits, segur que ho compartiran. Altrament, no s’escriu només des d’uns pressupòsits estètics, sinó que hom escriu, sobretot, perquè s’expressa millor que no pas verbalment. Vet aquí la translació d’aquesta “potència intel·lectual” que esmentava. Tanmateix, llegir no garanteix res. La credulitat superficial amb què el lector distret llisca la mirada per sobre els alfabets el limita, en bona mesura, per analitzar críticament el món que l’envolta. Potser el personal i tot. La lectura pot crear anticossos, però l’estupidesa és analfabeta i políticament correcta perquè no discrimina gènere o condició. En una presentació recent de l’editorial Proteus, el professor Alfons Garrigós explicava que la lectura es sosté en un espai aclarit –sorgit de la selva o el desert– on poder-se mirar als ulls i explicar-se històries. Que els llibres ens fan virtuosos de l’atenció i que no ha de ser casual que algunes tradicions sostinguin el (seu) món gràcies a unes poques persones que estan atentes. El (nostre) món, però, sembla espesseir-se i no aclarir-se i les històries esdevenen circumstancials sopars de duro entre vacuïtats comunicatives. Llegeixo al llibre d’Epicur, editat per Proteus: “De tots els béns que la saviesa procura perquè la vida sigui totalment feliç, el major, amb escreix, és la consecució de l'amistat”. Pensava en la lectura? O potser Proust llegí Epicur? Ara només cal que els arbres de la selva ens deixin veure el bosc. Tothom atent, doncs; i bona Diada de Sant Jordi.

La Garriga secreta

Enmig de la voràgine inflacionària de títols que cada any ens assalten per Sant Jordi, aquells que remeten a l’àmbit més immediat de pobles i ciutats –monografies, estudis i obres d’autors locals– tenen l’oportunitat, per uns dies, d’assolir els seus moments de glòria (a Sant Esteve). Tal és el cas del llibre “La Garriga Secreta” (El Garbell), en el qual he tingut el plaer de participar juntament amb quinze garriguencs més (i una garriguenca, per allò de la paritat, i que ella sola val per tots els mascles junts). El projecte, llargament gestat en àpats copiosos des de feia mesos i desenvolupat en milers de mails creuats amb consultes inversemblants, s’ha acabat concretant en un magnífic llibre il·lustrat que descobreix als pacients lectors aspectes recòndits del seu poble, objectes, curiositats, elements paisatgístics, arquitectònics o urbans que, aparentment, poden no cridar l’atenció però que són allí, testimoniant el pas del temps i dels habitants que el perden o s’hi perden. Amb unes 170 fotografies i 120 entrades, el llibre té un format guia, rectangular, vertical, ben imprès i relligat, que convida a passejar per un poble que resisteix vendre’s només pels rèdits històrics llegats pel modernisme i termalisme. Pròleg de Xavier Vidal-Folch, estiuejant i periodista, i epíleg de Màrius Serra, verbívor i escriptor. Que ens ho hem passat d’allò més bé redactant-lo i investigant és una cosa que es veurà en llegir-lo i que també és va veure a la presentació d’ahir dilluns. L’auditori era ben ple. Em sembla que no hi cabrem, deia algú. Tothom expectant. Aquella mateixa tarda l’Alfredo havia passat amb el seu cotxe i la megafonia a tot drap. Com abans. La cosa prometia. Algunes autoritats de govern i oposició, algun amb cara de no saber què havia vingut a fer. L’humorisme de la gala va fluir en cada intervenció. Tots amb corbata; bé, tots menys dos fotògrafs una mica díscols. Imatges i guió ben conjuntats. En Garriga recordant els temps del Pou Calent. Quin fart de riure. No van faltar llatinades, ni la invocació final al patró Sant Esteve, ni la pluja inesperada de confits que es va endur el públic per batejar la criatura nounada. Després, naturalment, vam fer un sopar de treball a la Garrafa per tal de preparar la propera història, la següent histèria. Som gent seriosa, nosaltres. No perdem el temps.

Joan Garriga, Antoni Pardo, Jaume Guardis, Montse Lapuerta, Jordi Llimargas, Albert Benzekry, Xavier Vidal-Folch, Alfredo Codina, Albert Benzekry, Pep Mas, Pepo Segura, Dani Soler, Miquel Andreu, Stefano Puddu, Manel Vilar, Ramon Ferrandis, Lluís Cuspinera. (Foto de Griselda Escrigas. La de dalt és d'en Toni Torrillas.)
Algunes imatges a www.lagarrigatv.com

El Festival ha començat

Divendres passat vam inaugurar Festival i exposició. Molt bona assistència de públic i bons auguris. Us remeto al bloc del Festival.

Torna Match Ball Sindreu

Se'ns gira feina. I ben agraïda. Quan el 2005 vam muntar el monòleg sobre Carles Sindreu no sabíem el recorregut que tindria. Era un homenatge al nostre poeta, tan lligat a la Garriga, a l'Ametlla, al Vallès, en definitiva. L'homenatge a un temps, a una manera de sentir. L'obra va guanyar el premi al millor actor en la X Mostra de Teatre de Barcelona. Després, encara, vam rodar per Vic i Granollers, però la cosa va quedar somorta, empolsinada. Fins que va sorgir la possibilitat de reprendre'n el fil a la Biblioteca de Catalunya, que és on hi ha dipositat l'arxiu Sindreu, gràcies als contactes fets amb la productora La Perla 29, a qui va plaure la proposta. Ja n'he parlat molt, de Sindreu, en aquest bloc, i ara ja li toca parlar a ell. El podreu veure els dies 20, 21, 27 i 28 d'abril, i el 4, 5 i 11 de maig, dilluns i dimarts, a les 21h. Si voleu assegurar-vos l'entrada (12 míssers eurons) ho podeu fer reservant-la al 93 217 17 70. (Cliqueu el programa per engrandir-lo)

A punt pel Festival

Fa dies que no seguem. L'herbam que suposen tants preparatius se'ns ha menjat. A partir d'avui i fins a principi de juny això serà una festa per a qui vulgui apuntar-s'hi. Per a qui vulgui i no pugui anirem penjant informació i fotografies al bloc del Festival. Aquest bloc hi enllaçarà sempre que hi hagi alguna entrada i durant aquest temps quasi que hi viurà exclusivament. Els braços no donen per més. Que ho passeu bé.

FESTIVAL PRIMAVERA POÈTICA - LA GARRIGA 2009

Divendres 17 d’abril, 20h

Obertura del Festival i inauguració de l’exposició

“El traç i la paraula”, d’Albert Ràfols Casamada

Sala Municipal d’Exposicions, plaça de can Dachs, s/n

Del 17 d’abril al 17 de maig

Horaris: de dimarts a dissabte de 17 a 20h

Diumenges i festius d’11 a 14h

La Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella, de la Garriga, presenta, en el marc del Festival Primavera Poètica 2009, una exposició fruit de la selecció d’obres del pintor i poeta Albert Ràfols Casamada, produïda per la Fundació Palau, de Caldes d’Estrac.

Les obres de l’exposició “EL TRAÇ I LA PARAULA”, es mostren al costat de textos poètics de l’autor per evocar la profunda relació entre pintura i escriptura en les seves creacions. “No són activitats que provenen de dos compartiments diferents dintre meu, sinó d’un mateix i únic espai: el fons del jo, un lloc on el desig d’expressió s’activa fins a esdevenir forma, alguna cosa amb entitat pròpia capaç de ser transmesa” [del llibre D’un mateix traç, 1994]

Juntament amb les pintures i textos poètics també s’exposen les litografies que Ràfols Casamada va fer pel llibre Tao-Te-King, editat el 1965, en col·laboració amb Josep Palau i Fabre, amb textos de Lao Tze.

Albert Ràfols Casamada (Barcelona, 1923) va iniciar els estudis d’arquitectura però els abandonà per dedicar-se de ple a les arts plàstiques. Una primera exposició el 1946 i la seva adscripció al grup “Els Vuit”, marquen aquests anys. L’any 1950 s’instal·la a París fins el 1954 amb la seva esposa, la també pintora Maria Girona. La seva obra pictòrica, després d’uns inicis d’influència postimpressionista va derivar aviat cap a l’abstracció, amb una clara tendència a poetitzar els objectes de la vida quotidiana.

http://www.escriptors.cat/autors/rafolsc/pagina.php?id_sec=61

LA COLOR ROJA DEL SOL

La color roja del cel
la portem en la mirada;
quan érem enmig del camp
una flor hem arrencada.

Sobre els rostolls caminem
com sobre catifa clara,
millor encara, que sentim
com s'esquinça a cada passa,
amb un cruixir de somrís
i una dolça sotragada.

La calor roja del cel
es va tornant més daurada:
com si anés naixent de tu,
com si et brollés de la cara.

Albert Ràfols Casamada

Benvinguts, passeu, passeu

Albert Ràfols Casamada, Sònia Carmona, Albert Jordà, Jordi Valls, Lluís Calvo, Ramon Pinyol, Jacint Verdaguer, Joan Armangué, August Bover, Carles Duarte, Mariagrazia Dessi, Stefano Puddu, Ovidi Montllor, Jordi Vidal, Toni Xuclà, Àlex Mitrani, Miquel Desclot, Miquel Àngel, Dant, Petrarca, Montserrat Carulla, Dioni Chico, Imma Colomer, Pere Calders, Vicenç Llorca, Carles Torner, Carles Sindreu, Antoni Pardo, Glòria Font, Josep Checa, Cèlia Sánchez Mústich, Miquel Lluís Muntané, Gorka Knorr, Natxo Knorr, Montserrat Abelló, Laia Noguera, Andreu Rifé i David Monllau.

www.primaverapoetica.com

Festival Primavera Poètica

En primícia, només a l'abast dels privilegiats lectors d'aquest bloc. Us agrada? En breu, la programació. Cliqueu a sobre per veure'l més gran.