Ressaques de Sant Jordi

Sant Jordi, patró de Catalunya. Ara això dels patrons està com mal vist per l’empostissat pijo-laico-progressista, i a penes s’esmenta, però el patronatge que secularment i arreu ha exercit i té el santoral ha permès, entre d’altres, conservar una part del folklore i tradicions que s’expressen en moltes festes i festetes. Una manera com una altra d’articular, lúdicament, la mentalitat del col·lectiu, és a dir, la memòria històrica low cost.

Sant Jordi, dia del llibre. És irritant però comprensible el servilisme periodístic envers la llista de més venuts. La lletania cansívola de cada any. Més que del llibre, sembla que hauria de ser el dia del lector ocasional, perquè el regular prou que s’abasteix a la llibreria o biblioteca cada tant. El millor de Sant Jordi és que esgarrapes temps d’on pots per sortir a veure l’ambient i les parades. No és festiu i és com si ho fos. Aquest any és el tercer que hi participo com a (co)autor i he pogut, a més, parlar amb d’altres autors comarcals i conèixer de prop el que han escrit. És curiós que en una comarca tan mentalment urbanitzada s’hi editin tants llibres referits a un passat recent, de quan hi havia més terròs que asfalt i escoltar xava era un exotisme canicular entre estiuenc i vacacional. L’interès per l’entorn més immediat, ja sigui en monografies interdisciplinars que mesclen història, etnografia o antropologia, o en llibres il·lustrats que beuen d’imatges a l’abast, demostra fins quin punt la realitat vallesana oriental, tot i canviant, és encara un referent vàlid només en l’imaginari geogràfic-paisatgístic. En el literari o sòcio-econòmic la dislocació ja és clara.

Sant Jordi, dia dels enamorats. Davant del xaronisme i l’ensucrament fins a límits diabètics de Sant Valentí, no hi ha color. Febrer és un mes tristíssim. Potser perquè sóc una mica retret, institucionalitzar un dia a l’exaltació epidèrmica de l’amor ho trobo francament obscè, però és més passador si aquest amor també es vincula al país i a la lectura. I si tot pren forma i color d’olor de rosa. El saben aquell d’en Palau i Fabre que diu: “Has fet parlar massa de tu, del teu perfum, de la teva beutat. No val la pena! (...) Conec la teva col·lecció de vestits esplendorosos, les teves faldilles innumerables: −però les cuixes no les trobem mai. (...) Si et trobo un altre cop et masegaré, com quan era infant, et llançaré a un toll i t’anomenaré pel teu nom veritable, perquè ets la puta rosa!”. Ah... el romanticisme desnonat...! Per cert, ja han passat pel Festival Primavera Poètica de la Garriga?

(Publicat a El9Nou, 8-5-09)