Raons

La ineficàcia i la incompetència manifestes, unides a la idiotesa de ser enfora de la realitat, em treuen de polleguera. Suposo que a una majoria li ocorre igual, en el benentès que els tres demèrits no són una correlació objectivable sinó merament descriptius d’un estat de coses i de la gestió d’un problema real i tangible prou difícil de solucionar. Darrerament m’hi he trobat dues vegades, creuat amb la mateixa persona i tessitura. Diria que en ambdues he estat a punt de perdre els papers, francament, i almenys en una d’elles he acabat amb mal de coll. Els episodis, desagradables, m’han fet reflexionar sobre els límits de l’enraonabilitat humana, és a dir, fins quin punt val la pena seguir enraonant i raonant quan el que et qüestionen és la percepció de la realitat mateixa a través d’una lògica que no s’hi ajusta i que, per tant, arriba a ser mentida fins i tot demostrable documentalment. En aquest cas, quan l’ofensa ja no pot ser més gran, he optat per retirar-me i evitar-me mals majors. Passa poques vegades, per sort, però la situació de violència latent, en aquests casos, em resulta insuportable, i abandonar l’escena en una cauta però irada retirada és el més prudent i aconsellable. A vegades penso que la meva calma i la meva paciència –que han de ser heretades, per força, de branca materna– no tenen límits, i que la perseverança o la tossudesa poden ser virtuts que transiten lliures com l’aigua d’una sèquia, sense obstacles, terròs avall. Però el camp no el llaurem sols i altres presències xipollegen l’aigua matusserament. La tossuderia i la perseverança sempre causaran damnificats i deixaran, rere nostre, un rastre cadavèric si ens girem a veure el solc. Són l’escenificació exterior dels nervis interiors que són la calma i la paciència. L’abrandament i el geni, però, en la rara avinentesa d’haver de manifestar-se, diria que em són herència fonda d’arrels paternes –tan fondes que no sé d’on beuen–, i em sorprenen de sobte i a bursada com l’arcada d’àcids en ple son que et reboteix del llit com una molla. En general, al llarg de la vida, he anat constatant que les sorpreses no m’agraden. La meva mentalitat, tirant a cartesiana, tendeix, alhora, a la previsió. L’especulació, en canvi, és purament artística, efluvi ociós d’un vagareig mental entre contemplatiu i panxacontent. M’agrada, en la mesura que és possible, visualitzar i preveure el que vindrà. Si la sorpresa no trenca el joc de les gramàtiques emocionals, del convencionalisme petit burgès de tenir-ho tot apamat, sempre hi ha el recurs d’adaptar la sintaxi dels sentits, d’improvisar petites dramatúrgies quotidianes i domèstiques sense gaire aparell elèctric. Al capdavall, els dies són plens de petits girs que no val la pena molestar-se a voler intentar veure venir perquè són la sang que hi corre oxigenada i a pleret. Però quan el motlle es trenca, quan la realitat és reiteradament subvertida i la persistència en l’error i la mentida és un granit impermeable a la claror de l’evidència, quan aquesta llum és fosca i coagulada fins tintar de negre la raó com si fos un calamar i el verí dels dards ja no és argumental sinó que apunta al descrèdit personal, aleshores, només aleshores, el sistema romp comportes i aigua i sang són virulència barrejada a borbollons. Que no em parlin de tolerància. Aleshores, només aleshores, no puc preveure res i em faig por. Per calmar la paüra del món i de les criatures que l’habiten i m’habiten, llegeixo i escric.

Bona revetlla

Tens dins el pit
com un gran neguit.
És com un tresor
al bell mig del cor
que et fa marxar dins aquesta nit
amb argent de flum
sota una altra llum.

Ara has passat davant meu
pel caminal del jardí
-magnòlia oberta en la neu
del teu vestit de setí-.

Nit de revetlla i d'amor,
de dansa i de carrousel.
T'he vist a contra claror
dins la vermellor
del cel.

Carles Sindreu, Temps de vals

Records de la nit de Sant Joan (i 2)

Hi ha una estranya connexió entre l’home i el foc de Sant Joan, entre aquells ancestres i nosaltres, a qui saludem sense saber-ho al llindar de la combustió dels segles que ens separen. Una festa, la nit de Sant Joan, profundament arrelada a un estil de viure i d’encaixar en el món, manifestació palpable d’unes creences populars en les forces de la natura, traduïdes, durant la revetlla, en balls i dites localment variables segons la zona -especialment en àrees del Pirineu-, expressió, si es vol, d’un cert sentiment lúdic de la vida, encunyat en refranys com ara “Per Sant Joan festeig, per Sant Josep bateig”, “Les herbes de Sant Joan guareixen tot l’any”, o bé “Menta i sàlvia, alfàbrega i ruda, salven tota criatura.” Les dites i refranys populars referits a les virtuts de la nit de Sant Joan, juntament amb la secular creença en les propietats preventives i remeieres de plantes i herbes, potenciaven, de fet, la seva acció benefactora sobre les persones, especialment si eren collides al punt de mitjanit. També l’aigua dels rius, torrents i fonts, i fins i tot la rosada del matí, adquireix aquelles propietats que fan embellir i tenir bona salut tot l’any a qui en beu, a més de concedir-li gràcia i condescendència en qüestió d’amors. En paraules de Salvat-Papasseit: “Farem focs d’artifici com no es veuen en els cels / perquè caiguin estrelles, i en bombes de paper, pugin enlaire enduent-se’n els precs / -i el teu, si t’atrevies, que és un prec que conec. Tu els clavells regaries. Jo et robaria un bes.” És una nit en la qual, si hom s’hi fixa, es poden veure aquells éssers mitològics que habiten els nostres boscos i muntanyes, esperits de la natura només visibles unes hores, i encara en llocs concrets, preferiblement engorjats, torrenteres i ponts del diable, i als quals cal no molestar ni perseguir. Quants no asseguren haver vist follets al torrent de l’Enrabiada, a la part baixa del turó de Sta. Margarida, als Sots Feréstecs sota Puiggraciós o al bosc de Rupit o al Malhivern.

I encara hi ha les dones d’aigua, aquestes fades d’imatge bella i seductora però de natura inabastable i misteriosa, habitants del curs de rius, llacs i torrenteres, només visibles aquesta nit sense risc de patir l’home cap encanteri, i amb la molt noble virtut d’aconseguir, aquest home, tota la sort i saviesa del món en assolir fer l’amor amb alguna d’elles.

Però el protagonista de la nit és el foc, la foguera de Sant Joan que crema fins la matinada tot allò que hom hi llença i al voltant de la qual tenien lloc els balls i jocs. Es diu que el foc i la brasa de Sant Joan no cremen, que saltar tres vegades per sobre de la foguera o caminar descalç damunt la brasa protegeix dels mals fins l’any vinent. (“Foc de Sant Pere, foc de Sant Joan, guardeu-nos de la ronya tot l’any”, “Per Sant Pere salto per darrera, per Sant Joan salto per davant”). Sens dubte, és degut a la virtut renovadora, purificadora i fertilitzant que les cultures mediterrànies han atorgat al foc que s’explica l’origen de la celebració del solstici en acabar un cicle agrícola i començar-ne un de nou, fent un punt i a part, amb evidents signes de conjur i amb la incorporació pagana, al llarg dels temps, d’elements naturals i mitològics que complementen l’espectre lúdic i social de la festa.

I és que la nit de Sant Joan, malgrat el sant, és la festa pagana per excel·lència. D’origen romà, a casa nostra se’n pot resseguir el rastre fins al primer quart d’aquest segle ja fet cendra (el text, com deia, va ser escrit el segle passat...). Desaparegut l’entorn rural que privilegiava el calendari agrícola i, amb ell, l’estrat sociològic que el sustentava, les fogueres perviuen allí on el ciment encara no ha fet cap, en solars abandonats o en camps que han quedat erms.

Quants carrers o barris de La Garriga poden encara fer foguera? Quantes se’n deuen haver fet aquest any? Penso ara en les fogueres de quan era petit -posem de fa uns vint anys (i avui ja en poso trenta...)-, en l’embriaguesa de les flames.

Però excusin la impudícia d’una certa confessió: a mi em sembla, encara a hores d’ara, altament suggeridora la fantasia de la nit de Sant Joan, la seva màgia, aquesta mateixa que avui, per exemple, aquesta tarda, passejant pel barri nou, m’ha permès reconstruir, mentalment, l’escenari dels camins de corredisses, fustes, troncs, cabanyes i cartrons. Vivim un món de màgia real, aquella viscuda que els dies ha tornat evanescent, i aquella que pobla de fa segles un imaginari col·lectiu, imaginada i per això mateix també en nosaltres existent, l’única que és, malgrat l’asfalt, incombustible i perdurable.

.

La Garriga, Sant Joan de 1999

Records de la nit de Sant Joan (1)

Aquest escrit, titulat originàriament La nit de Sant Joan, data de 1999.Crec que es va publicar, resumit, en alguna revista d'àmbit local. No hi he tocat res. La brasa és la mateixa. Només, entre parèntesi i en cursiva, anoto algun aclariment.

La nit de Sant Joan és nit d’alegria,

estrellat de flors, l’estiu ens arriba

de mans d’un follet que li fa de guia.

Primavera mor, l’hivern es retira.

Si arribés l’amor mai es moriria.

Jaume Sisa

Els canvis en la societat comporten canvis en les seves expressions de lleure, distintes maneres de celebrar les seves festivitats, ja siguin laiques o religioses. A La Garriga tenim l’exemple del Corpus, i qui en tingui més memòria sabrà valorar -si és necessari fer-ho-, amb la perspectiva d’anys participant-hi, què li falta o què li sobra en relació a com ho recorda.

Però a mi la festivitat popular que més em fascina és la de Sant Joan. Recordo, de petit, prop de casa, haver vist fogueres al carrer Sancho Marraco, en algun solar o potser al mig del carrer. Més tard, a la confluència de la carretera Nova amb la carretera de l’Ametlla, davant del garatge d’en Mingo, ara seu d’alguna agència, i després, finalment, a l’indret on mor el carrer Josep Mª Pemán (avui Miquel Porter), just creuant la carretera, ara ocupat per una vivenda.

La setmana anterior a la foguera era decisiva per a l’èxit de la mateixa. S’apilaven, a l’indret de la crema, primer de manera espontània i anònima, caixes, fustes, cartrons i altres materials; després, ja amb impunitat i un cert nerviosisme, s’apilava tot el combustible recollit expressament per les cases i pisos del veïnat que els més grans s’encarregaven d’ordenar i seleccionar fins donar a la foguera una forma prou característica, provocadora i convincent.

Eren aquells els últims dies d’escola en què la preocupació per les notes era tant gran com el temor a què una pluja inoportuna ens apagués la foguera abans d’encendre-la. Dos o tres llocs excel·lien en la recollida de material. Tres. Un era a les fustes Vila, on hi arribàvem a través d’uns camps, passant per les cases que encara s’anomenen de la Sínia (enderrocada fa uns anys) i Can Fortuny. L’altre era més enllà, tirant cap a Can Met Sidro, en el pati d’una fàbrica o magatzem on s’amuntegaven cartrons que, segons l’època, servien per fer cabanyes, treballs d’escola o bé cremar. En l’argot dels nens del meu carrer, aquell lloc, a falta de saber-ne el nom precís, havia acabat anomenant-se, en un excés de lògica infantil, los cartones. (Els nens del meu carrer eren castellans i del Madrid. Avui parlen en català als seus fills). Anem a jugar a los cartones, dèiem, i hi anàvem. Prop d’allí, si feia calor, hi havia l’anomenada font de Sant Isidre, a tocar del Congost i d’uns hortets que aprofitaven l’espai entre el marge i la llera del riu. I encara, deixin-m’ho dir, passant de llarg la Sínia, deixant a mà dreta Can Fortuny i creuant els camps de cultiu que hi havia al seu davant, s’arribava a Can Illa i a la pista municipal número 2, veritable feu de la més autèntica lliga de les estrelles en què hauré jugat mai. Són, aquests dos llocs, precàriament reconeixibles si algú els visita, per exemple, aquesta tarda, passejant pel barri nou d’un poble que va deixant de ser-ho, malgrat ser-me en la memòria tan clars com aquella aigua de la font de Sant Isidre. I el tercer lloc és -era- el garatge de Can Mingo o, més pròpiament, el taller de troncs i fustes del costat del garatge, on a més de taules, bancs i cadires hom hi construí els millors amagatalls i les millors cabanyes, només homologables en disseny i camuflatge -segur- als millors temps de la Palomera (casa de colònies al Ripollès, a Gombreny) i amb alguns racons inversemblants del bosc de Malhivern.

La nit de Sant Joan, en aquest escenari de carrer, era una nit de nervis, de sopar ràpid per no perdre’s l’encesa de la foguera, de falses alarmes i cops de timbre anunciant que tothom sortís perquè la crema era imminent, de plors de criatura i lladrucs de gos, de consells benintencionats, d’intents agosarats de transgredir la més elemental de les prudències, de coques i petards, de coets, i també, si se’m permet, d’una incerta màgia, atàvica, primitiva, que reunia al voltant del foc els cabdills del barri i l’esforçada tribu, que amb diligència i precisió, jugant-se el prestigi davant dels altres barris i carrers, havia engreixat l’efímer i combustible monument.

.

Josep Carner al Vallès

L’oprobi a què ha estat sotmès el príncep dels poetes a les darreres proves de selectivitat –ja saben, aquell poema “incomprensible” titulat Bèlgica i que no és més que un cant d’enyor, tendre i delicat, d’un Carner a l’exili– l’ha tornat a posar en entredit. “Ha estat veure el poema de Carner i descartar-lo automàticament”, deia la noia, impàvida, tal és la paüra que la poesia –com a gènere i comentari de text– provoca als nostres estudiants. Ja fa uns anys que el pobre Carner és l’ase dels cops. Primer amb l’envestida “imparable” i després, amb recurrència, pels qui el volen abanderat d’un model de llengua literària entre engavanyat i carrincló. Bé, “el que ha fet Carner per la nostra manera de parlar ha estat indescriptible. A més, enraonava. La capacitat expressiva d’aquell home l’he trobada en molts pocs altres catalans. La nostra capacitat expressiva general és d’una primarietat total,” deia Pla sobre Carner a finals dels setanta.

Al darrer tram de la seva vida, exiliat a Bèlgica, Carner volgué retornar tant sí com no a Catalunya, era la seva obsessió. Va ser el 1970, setmanes abans de morir. Marià Manent, que l’acompanyà moltes estones, en dóna referències al seu dietari deliciós. Entre el 17 d’abril i el 5 de maig, junt amb la seva dona Émile Noulet, el poeta s’instal·là al vell balneari Blancafort de la Garriga. “En arribar al jardí del balneari –un cedre majestuós, diversos arbres ben alts i entre ells, un teix venerable, amb poc brancatge–, s’ha acostat el poeta Carles Sindreu (...)”. Carner, malgrat les alternances d’amnèsia i de lucidesa, conservava el bon humor, envoltat d’amics i de reconeixements. “Sovint perd la noció del temps i del lloc. És molt trist d’observar l’entelament d’aquesta ment il·lustre, d’un dels esperits més aguts i originals que ha produït el país”, escriu Manent. El prestigi de Carner, però, roman intacte. A la Garriga visita la Fundació Maurí, on signa els seus llibres, i en un comerç de Granollers, en ser reconegut, la mestressa, que li devia ser lectora, li regala, ves, una barretina...

Segons Joan Solà, flamant premi d’Honor de les Lletres Catalanes, només un lligam indissociable entre llengua i societat ens podrà evitar un idioma híbrid, pobre en capacitat expressiva. L’episodi ressenyat a l’inici ens hauria de fer reflexionar, però no passarà res de res. Ah..., enyor, sí, però de figures com Carner i la seva enraonia. Guaiteu-lo errant per Bèlgica, en ciutats “amb peixos d’or que hi fan més alegria./ De mi dirien nens amb molles a la mà:/ –És el senyor de cada dia”.

.

(Publicat a l’edició d’avui de El9Nou)

.

Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol , manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de paraules i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora el portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb present de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien -ai, badats- oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc de cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
–És el senyor de cada dia.

Josep Carner, Absència, 1954
.

Va ser una nit

Va ser una nit.

Anem-nos a morir, va dir la mare.

M’agafava fortament la mà.

Jo la seguia dòcil, ben unit

a l’amor i el ventre que em guiaven

a tornar a néixer del dolor de dona.

Caminàrem a l’atzar del vent

cap a la pedrera sinistra,

pels camps preliminars del suïcidi,

i ens exhortava a fer-ho

l’himne antic de les herbes humides.

Ella no deia res, bleixava fort.

A poc a poc la mà va amorosir-se

i no hi tenia ungles ni suor.

Va deturar-se, i en un lloc estrany

on la mort no hi era ni hi seria,

va besar-me el front; va demanar: perdona’m,

i desfent el camí de les estrelles

tornàrem cap a casa.

(Màrius Sampere recitarà poemes el dia 3 de juliol al festival Poesia i + de Caldes d'Estrac)