Josep Carner al Vallès

L’oprobi a què ha estat sotmès el príncep dels poetes a les darreres proves de selectivitat –ja saben, aquell poema “incomprensible” titulat Bèlgica i que no és més que un cant d’enyor, tendre i delicat, d’un Carner a l’exili– l’ha tornat a posar en entredit. “Ha estat veure el poema de Carner i descartar-lo automàticament”, deia la noia, impàvida, tal és la paüra que la poesia –com a gènere i comentari de text– provoca als nostres estudiants. Ja fa uns anys que el pobre Carner és l’ase dels cops. Primer amb l’envestida “imparable” i després, amb recurrència, pels qui el volen abanderat d’un model de llengua literària entre engavanyat i carrincló. Bé, “el que ha fet Carner per la nostra manera de parlar ha estat indescriptible. A més, enraonava. La capacitat expressiva d’aquell home l’he trobada en molts pocs altres catalans. La nostra capacitat expressiva general és d’una primarietat total,” deia Pla sobre Carner a finals dels setanta.

Al darrer tram de la seva vida, exiliat a Bèlgica, Carner volgué retornar tant sí com no a Catalunya, era la seva obsessió. Va ser el 1970, setmanes abans de morir. Marià Manent, que l’acompanyà moltes estones, en dóna referències al seu dietari deliciós. Entre el 17 d’abril i el 5 de maig, junt amb la seva dona Émile Noulet, el poeta s’instal·là al vell balneari Blancafort de la Garriga. “En arribar al jardí del balneari –un cedre majestuós, diversos arbres ben alts i entre ells, un teix venerable, amb poc brancatge–, s’ha acostat el poeta Carles Sindreu (...)”. Carner, malgrat les alternances d’amnèsia i de lucidesa, conservava el bon humor, envoltat d’amics i de reconeixements. “Sovint perd la noció del temps i del lloc. És molt trist d’observar l’entelament d’aquesta ment il·lustre, d’un dels esperits més aguts i originals que ha produït el país”, escriu Manent. El prestigi de Carner, però, roman intacte. A la Garriga visita la Fundació Maurí, on signa els seus llibres, i en un comerç de Granollers, en ser reconegut, la mestressa, que li devia ser lectora, li regala, ves, una barretina...

Segons Joan Solà, flamant premi d’Honor de les Lletres Catalanes, només un lligam indissociable entre llengua i societat ens podrà evitar un idioma híbrid, pobre en capacitat expressiva. L’episodi ressenyat a l’inici ens hauria de fer reflexionar, però no passarà res de res. Ah..., enyor, sí, però de figures com Carner i la seva enraonia. Guaiteu-lo errant per Bèlgica, en ciutats “amb peixos d’or que hi fan més alegria./ De mi dirien nens amb molles a la mà:/ –És el senyor de cada dia”.

.

(Publicat a l’edició d’avui de El9Nou)

.