Records de la nit de Sant Joan (1)

Aquest escrit, titulat originàriament La nit de Sant Joan, data de 1999.Crec que es va publicar, resumit, en alguna revista d'àmbit local. No hi he tocat res. La brasa és la mateixa. Només, entre parèntesi i en cursiva, anoto algun aclariment.

La nit de Sant Joan és nit d’alegria,

estrellat de flors, l’estiu ens arriba

de mans d’un follet que li fa de guia.

Primavera mor, l’hivern es retira.

Si arribés l’amor mai es moriria.

Jaume Sisa

Els canvis en la societat comporten canvis en les seves expressions de lleure, distintes maneres de celebrar les seves festivitats, ja siguin laiques o religioses. A La Garriga tenim l’exemple del Corpus, i qui en tingui més memòria sabrà valorar -si és necessari fer-ho-, amb la perspectiva d’anys participant-hi, què li falta o què li sobra en relació a com ho recorda.

Però a mi la festivitat popular que més em fascina és la de Sant Joan. Recordo, de petit, prop de casa, haver vist fogueres al carrer Sancho Marraco, en algun solar o potser al mig del carrer. Més tard, a la confluència de la carretera Nova amb la carretera de l’Ametlla, davant del garatge d’en Mingo, ara seu d’alguna agència, i després, finalment, a l’indret on mor el carrer Josep Mª Pemán (avui Miquel Porter), just creuant la carretera, ara ocupat per una vivenda.

La setmana anterior a la foguera era decisiva per a l’èxit de la mateixa. S’apilaven, a l’indret de la crema, primer de manera espontània i anònima, caixes, fustes, cartrons i altres materials; després, ja amb impunitat i un cert nerviosisme, s’apilava tot el combustible recollit expressament per les cases i pisos del veïnat que els més grans s’encarregaven d’ordenar i seleccionar fins donar a la foguera una forma prou característica, provocadora i convincent.

Eren aquells els últims dies d’escola en què la preocupació per les notes era tant gran com el temor a què una pluja inoportuna ens apagués la foguera abans d’encendre-la. Dos o tres llocs excel·lien en la recollida de material. Tres. Un era a les fustes Vila, on hi arribàvem a través d’uns camps, passant per les cases que encara s’anomenen de la Sínia (enderrocada fa uns anys) i Can Fortuny. L’altre era més enllà, tirant cap a Can Met Sidro, en el pati d’una fàbrica o magatzem on s’amuntegaven cartrons que, segons l’època, servien per fer cabanyes, treballs d’escola o bé cremar. En l’argot dels nens del meu carrer, aquell lloc, a falta de saber-ne el nom precís, havia acabat anomenant-se, en un excés de lògica infantil, los cartones. (Els nens del meu carrer eren castellans i del Madrid. Avui parlen en català als seus fills). Anem a jugar a los cartones, dèiem, i hi anàvem. Prop d’allí, si feia calor, hi havia l’anomenada font de Sant Isidre, a tocar del Congost i d’uns hortets que aprofitaven l’espai entre el marge i la llera del riu. I encara, deixin-m’ho dir, passant de llarg la Sínia, deixant a mà dreta Can Fortuny i creuant els camps de cultiu que hi havia al seu davant, s’arribava a Can Illa i a la pista municipal número 2, veritable feu de la més autèntica lliga de les estrelles en què hauré jugat mai. Són, aquests dos llocs, precàriament reconeixibles si algú els visita, per exemple, aquesta tarda, passejant pel barri nou d’un poble que va deixant de ser-ho, malgrat ser-me en la memòria tan clars com aquella aigua de la font de Sant Isidre. I el tercer lloc és -era- el garatge de Can Mingo o, més pròpiament, el taller de troncs i fustes del costat del garatge, on a més de taules, bancs i cadires hom hi construí els millors amagatalls i les millors cabanyes, només homologables en disseny i camuflatge -segur- als millors temps de la Palomera (casa de colònies al Ripollès, a Gombreny) i amb alguns racons inversemblants del bosc de Malhivern.

La nit de Sant Joan, en aquest escenari de carrer, era una nit de nervis, de sopar ràpid per no perdre’s l’encesa de la foguera, de falses alarmes i cops de timbre anunciant que tothom sortís perquè la crema era imminent, de plors de criatura i lladrucs de gos, de consells benintencionats, d’intents agosarats de transgredir la més elemental de les prudències, de coques i petards, de coets, i també, si se’m permet, d’una incerta màgia, atàvica, primitiva, que reunia al voltant del foc els cabdills del barri i l’esforçada tribu, que amb diligència i precisió, jugant-se el prestigi davant dels altres barris i carrers, havia engreixat l’efímer i combustible monument.

.