L'estiu madur

La calor és vandàlica i al balcó, amb el tendal desplegat, el termòmetre quasi arriba als trenta nou graus. És mitja tarda, i enllesteixo algunes feines domèstiques abans dels preparatius vacacionals, la primera, per dir-ho d’alguna manera, de les dues tongades de mudances que m’esperen. Vagarejo una mica, diria que atordit per la mandra i la indolència d’aquests dies excessius i havent dinat m’he endormiscat, com cada tarda, mirant el documental del 33, que avui anava de taurons i demés fauna marina. Ja he tret la pols d’algunes lleixes, ordenat uns quants llibres, i llençat munts de papers i material inservible, caducat. De sobte, topo amb L’estiu madur, de Valentí Puig, un poemari de mitjan vuitanta, mesurat i bell com tots els d’aquest poeta. I és com si els primers versos ja m’acostessin als paratges on diu que Picasso ho va aprendre tot i també als arrossars del delta negats per l’aigua de sèquies i canals. La poesia, però, no és mai premonitòria. Tan sols un avís, indiscret i lloable, del que és plausible si t’hi aboques. Si encara creix el blat, potser segarem a la tornada.

.

L’estiu madura als capvespres.

Si ha de fer fresca, un núvol

enfosqueix el verd gris del turó.

Hem après –estuari del dolor–

que la terra dels pares és magra.

¿Què farem per sopar aquesta nit?

Dins la copa primera d’avui

el gel s’esbuca. Demà s’acosta.

Veus al fons del jardí. Rialles.

Prop les pomeres l’aigua corr

a la síquia. Ara sentim

un retrocés a la retina: la Mare

de sempre, les visites de capaltard

a la casa gran, últimes paraules.

.

L’estiu madura. Palèmon diu:

“Tancau les síquies, al·lots;

els prats ja han begut prou.”

.

Ignorància

Hem vist el cansament dels dies en les formes mòrbides de les paraules, en la impossibilitat d’expressar, amb elles, tot el gaudi o fracàs que sentim i ens diu que som. Hem baixat fins a la cala a recollir les primeres petxines que ha deixat la plenamar, però la platja era deserta, ningú ni res, cap gra d’arena, com si una ventada s’hagués endut fins els colors. Hi havia en l’aire un ressò estrany, indefinit. Com un eco imprecís al fons d’una cova o torrentera. D’on prové aquest zumzumeig quasi imperceptible? Qui o què se’ns acosta? Hi ha un silenci dens i pesat, compacte, com potser mai no l’havíem notat. El temps s’ha concentrat en una feixugor anguniosa que ens llisca per la pell, tibant. El temps és salabror encrostada. Per un instant, ha estat impossible moure’s. Potser no n’hem tingut ni voluntat. L’atmosfera ha fet un motlle de nosaltres. A l’interior, i per contrast, sensació d’ingravidesa bategant. Segur que el mar és mar i no aquesta massa d’aire? Segur que no nedem perquè l’oxigen no ens ofegui? Hi ha una vida invisible en nosaltres com el mar ens oculta un univers sols percebut al cel de les onades, als planetes que són illes i nosaltres. Sabem sempre el temps que ha succeït, per això som salmons nedant contracorrent fins a l’origen del silenci, fins que l’absència de so és el xerric agudíssim d’algun fre o forquilla sobre un plat. Tant de temps ignorant-ho tot, tant de temps... Per què, Senyor, no ens basta el vi i un cos per estimar?

Terròs

Té el somriure murri perquè de petit havia de ser una peça que no parava quiet. I ja de gran, vet aquí que és per això que no para de moure peces. És l’Andreu Rifé, que aquest agost fa parada i fonda al Versus Teatre de Barcelona per seguir presentant el disc Terròs, dedicat al poeta ebrenc David Monllau. De veritat que si no heu vist l’espectacle o escoltat el disc us perdeu una obra d’extrema sensibilitat, musicalment impecable, i que us traslladarà al món del Delta a través d’unes lletres ajustades al paisatge i a la seva gent. Aquí podeu llegir l’entrevista que li ha fet l’Anna i que avui publica El Punt, i aquí una crònica del seu pas pel darrer Festival Primavera Poètica. Ja m’ho direu.

A la platja?

Amb l’única fi de tenyir-se de negre, aguanten muts i immòbils el sol d'estiu de Ies platges.

A còpia de quantes hores d'inactivitat material i moral forçosa han arribat a un resultat satisfactori?

Val la pena de passar tantes hores negres –suposant que les hores de I'home que jeu, tenen una color, perquè el seu demarreur cerebral està a punt– per tal de fer-se una pseudo-bellesa mascle o una màscara de salut purament il·lusòria i efímera?

Carles Sindreu, La klaxon i el camí