La calor és vandàlica i al balcó, amb el tendal desplegat, el termòmetre quasi arriba als trenta nou graus. És mitja tarda, i enllesteixo algunes feines domèstiques abans dels preparatius vacacionals, la primera, per dir-ho d’alguna manera, de les dues tongades de mudances que m’esperen. Vagarejo una mica, diria que atordit per la mandra i la indolència d’aquests dies excessius i havent dinat m’he endormiscat, com cada tarda, mirant el documental del 33, que avui anava de taurons i demés fauna marina. Ja he tret la pols d’algunes lleixes, ordenat uns quants llibres, i llençat munts de papers i material inservible, caducat. De sobte, topo amb L’estiu madur, de Valentí Puig, un poemari de mitjan vuitanta, mesurat i bell com tots els d’aquest poeta. I és com si els primers versos ja m’acostessin als paratges on diu que Picasso ho va aprendre tot i també als arrossars del delta negats per l’aigua de sèquies i canals. La poesia, però, no és mai premonitòria. Tan sols un avís, indiscret i lloable, del que és plausible si t’hi aboques. Si encara creix el blat, potser segarem a la tornada.
.
L’estiu madura als capvespres.
Si ha de fer fresca, un núvol
enfosqueix el verd gris del turó.
Hem après –estuari del dolor–
que la terra dels pares és magra.
¿Què farem per sopar aquesta nit?
Dins la copa primera d’avui
el gel s’esbuca. Demà s’acosta.
Veus al fons del jardí. Rialles.
Prop les pomeres l’aigua corr
a la síquia. Ara sentim
un retrocés a la retina:
de sempre, les visites de capaltard
a la casa gran, últimes paraules.
.
L’estiu madura. Palèmon diu:
“Tancau les síquies, al·lots;
els prats ja han begut prou.”
.