Ignorància

Hem vist el cansament dels dies en les formes mòrbides de les paraules, en la impossibilitat d’expressar, amb elles, tot el gaudi o fracàs que sentim i ens diu que som. Hem baixat fins a la cala a recollir les primeres petxines que ha deixat la plenamar, però la platja era deserta, ningú ni res, cap gra d’arena, com si una ventada s’hagués endut fins els colors. Hi havia en l’aire un ressò estrany, indefinit. Com un eco imprecís al fons d’una cova o torrentera. D’on prové aquest zumzumeig quasi imperceptible? Qui o què se’ns acosta? Hi ha un silenci dens i pesat, compacte, com potser mai no l’havíem notat. El temps s’ha concentrat en una feixugor anguniosa que ens llisca per la pell, tibant. El temps és salabror encrostada. Per un instant, ha estat impossible moure’s. Potser no n’hem tingut ni voluntat. L’atmosfera ha fet un motlle de nosaltres. A l’interior, i per contrast, sensació d’ingravidesa bategant. Segur que el mar és mar i no aquesta massa d’aire? Segur que no nedem perquè l’oxigen no ens ofegui? Hi ha una vida invisible en nosaltres com el mar ens oculta un univers sols percebut al cel de les onades, als planetes que són illes i nosaltres. Sabem sempre el temps que ha succeït, per això som salmons nedant contracorrent fins a l’origen del silenci, fins que l’absència de so és el xerric agudíssim d’algun fre o forquilla sobre un plat. Tant de temps ignorant-ho tot, tant de temps... Per què, Senyor, no ens basta el vi i un cos per estimar?