Les mans són la Paraula

Contemplar el món
i tenir la sensació d'entendre'l
des de l'exactesa dels nostres cossos estimant-se!
Clarividència suprema que em dóna
seguir amb els dits el rastre de la teva pell
pels carreranys secrets de la gran forma:
torbadora consciència de la veritat,
aquí tot existeix,
tot és exacte a si mateix i travessat de llum.
El món és molt més clar
des de les marjades de la teva cintura.
Suprema eucaristia del paisatge
consagrat a ser entès
per mor de ser, tu i jo, de carn alhora.
La veritat em ronda,
rebotida de tu
cap a definir el món d'una vegada.
Vera definició que m'avassalla
sols des de la teva pell compresa.
No les paraules, les mans són la Paraula


Miquel Àngel Riera, Llibre de benaventurances, 1980 

(Els amics de Còdols ja han penjat les fotografies i crònica del recital d'homenatge a MAR. Hi tornarem el 10 de novembre, a les 20h, a la plaça de sant Ramon, dins la programació de les festes de sant Martí a Cerdanyola del Vallès. Impagable la intervenció dels Anímic.)

Purins Millet

Tot plegat és veure un camió escampant purins enmig d'un camp de clavellines i poncelles des d'una domus romana en plena decadència i cruiximent. No esquitxar-se, però sentir-ne una pudor que engendra basques. Permetin-me, tanmateix, posar a consideració un esbós de reflexions –diguem-ne perifèriques– sobre l'afer.

De primer, projectar una esmena a la totalitat a partir d’un cas concret és tenir molta miopia històrica i mala bava ideològica si el que es pretén és qüestionar l’aportació que, des del catalanisme, millets i companyia van fer a la Catalunya contemporània nascuda a principi del segle XX. Des que ho és, el catalanisme ha sabut transcendir circumstàncies i sospites interessades a fiscalitzar-ne l’ànima i tot. Enllà d’aquell catalanisme motriu de tall clàssic –el veritablement federalista, el genuïnament noucentista–, quin altre moviment ha llegat i construït res de substancial?     

En segon lloc, quan avui se’ns parla de "burgesia" ens donen gat per llebre. Si volen tenir idea del que és la burgesia tal com raja, llegeixin la biografia que Albert Manent va fer de Fèlix Millet Maristany, progenitor del susdit delinqüent i xoriç confés, alhora que darrera baula de l’ortodòxia burgesa i mecenes. Entendran bé la magnitud de l’estafa moral (i familiar, per Déu!) i el retrat del país de betes i fils que tan bé va traçar Rusiñol en l’auca dels senyors estevets. Perquè avui som burgesos tots els qui ens aprofitem de les seves aportacions, inclòs l’antisistema que n’estripa. No em parlin de quatre-centes famílies. La societat del benestar ha rebentat el prototip de burgesia amb copalta lligada a un estatus econòmic. Ara és obesa i transversal. Asexuada. Semblantment li ha passat al “catalanisme”: tothom diu que n’és.

En tercer lloc, cal dir que el segrest de la cultura per part de la política ha convertit l’administració en la nova mecenes, invertint iniciativa privada per caritat pública, amb presència obligada fins en el patronat de la fundació més petita, inútil i prescindible del país. A l’ens públic no li interessa promoure mecanismes que li facin perdre el control de prebendes i amiguismes. Qui paga mana. Per estalviar-nos ois i bufetades, calen lleis efectives de finançament dels partits alhora que incentivar el mecenatge cultural.

Saben? Des de la domus hi ha bona vista, avui. Cel ras, ventat. Observant el camió de Purins Millet recordo un vell acudit. En un regiment, el caporal anuncia que té una bona i una mala notícia. La bona és que “avui us canviareu els calçotets. La dolenta: tu amb tu, tu amb tu, tu amb tu...”. Per sortir del fangar, vet aquí una primera i urgent regeneració.

 .

(Publicat a El9Nou, edició Vallès Oriental, 23-10-09)

Riera i Sindreu

Són els dos poetes que més m'estimo. L'atzar, sovint tan benigne, a voltes tan malastruc, ha volgut reunir durant un parell de dies els seus noms, la seva obra, i m'ha concedit, també, l'honor de participar-hi. Així, demà, els amics de Còdols, enduts per la fúria de Jordi Condal, em concedeixen l'honor de participar i presentar una lectura de Miquel Àngel Riera al Centre Cívic Montflorit de Cerdanyola del Vallès (c/Verge dels Dolors, 17), a les 20h. El cicle, anomenat "Còdols a domicili", és un triple homenatge al poeta manacorí, sens dubte un dels majors escriptors de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX. Els actes, que comencen precisament avui, acabaran el dimarts 10 de novembre. 

I de Sindreu, què dir-ne? És emocionant poder presentar la reedició de "La klaxon i el camí" 78 anys després de la seva primera edició. L'acte tindrà lloc dissabte al migdia, en un espai màgic i simbòlic, l'ermita de Sant Bartomeu de les Vespes (oficialment de Mont-ras), al terme municipal de Bigues i Riells, però amb accés per l'Ametlla del Vallès, camí de Puiggraciós. És on reposa la seva companya Filo i on Sindreu s'empescà l'aplec vespista -de moto Vespa- fent un enginyosa assimilació amb les vespes voladores que, segons diuen, durant la guerra, van impedir als soldats despenjar les campanes de l'espadanya. El llibre, editat per Acontravent -qui, si no?- acaba de sortir del forn, completat amb un estudi minuciós de Carme Arenas. Aquest serà el tret de sortida, perquè el llibre també es presentarà el dijous 29 a Barcelona -Biblioteca de Catalunya, 19h-, amb la presència del conseller Tresserras i amb la representació d'alguns fragments de l'obra Match Ball Sindreu a càrrec de l'Albert Vilar, i el 7 de novembre a la Garriga -Fundació Maurí, 19,30h-.

Pis moblat

Res sembla teu quan t’hi poses, però

temps i manetes te’l fan habitable.

Canvies mobles, hi penges els quadres,

poses un llum. I ja totes les coses

prenen un aire ben teu: –com s’assembla

tot aquest pis a vosaltres –diran–.

I somriem. Bé sabem el que costa

de fer agradable un racó qualsevol.

Quan el deixem, tornarem com abans

taules, sofàs al seu lloc. Sense quadres

es quedaran les parets. Tot callat.

Cap dels sorolls coneguts, cap mirada.

Paguem lloguer per usar el pis, els mobles

i la roba. Però mai no ens descompten

tants de neguits que hi deixem: anys de vida.

 .

Narcís Comadira, El verd jardí

Sóc d'aquí, sóc estranger

Ve el de la Telefónica a donar l’alta de línia. Cinturó i armilla de la casa. De seguida s’estableix un corrent mutu de simpatia, potser perquè d’entrada, quan arribo i ell ja hi és, li tusto l’espatlla per sorpresa:

–Em sembla que m’espera a mi, oi jefe?

S’assembla una mica al ros de la Trinca, encara que ell és d’un moreno colrat i parla castellà. Pugem tot seguit i comença a fer provatures amb la primera presa de corrent. Va per feina. És desimbolt i rialler, se’l veu de bona pasta. Em pregunta on és el quadre. Quin quadre? No tinc ni idea de què em parla. Anem a l’habitació i el localitza al costat de la persiana. Amb un cop sec de tornavís lleva la tapa per verificar-ho mentre va remugant tot sol. Després, apugem la persiana, obrim la finestra i l’home s’hi aboca per veure el cablejat, tria el que li sembla dels que pengen i talla els altres, que llença finestra avall, sense miraments, esto no sirve. Després de culminar qualsevol petita acció amolla un bueeeno, fluixet i bonhomiós, com una exhalació que corrobora les seves petites expectatives rutinàries. A la fi, baixa a comprovar no sé què i quan torna fa passar el cable per un forat que hi ha al lateral de l’ampit de la finestra i que jo encara no havia vist. Aleshores, amb un aparell que hi connecta, marca uns números i li sona un mòbil. Amb tot, ja deuen haver passat uns vint-i-cinc minuts.

–Bueeeno..., esto ya está.

–Així, ja hi podem connectar el telèfon, no?

–Esacto. Y el deseele.

–I ara em donarà el número que tenim, oi?

–Esacto. Ahora te lo digo y lo apuntas en este papel.

Es treu, de la butxaca de l’armilla, uns papers mal plegats. La còpia per a mi, l’original per a ell. I comença a transcriure les meves dades del full de la comanda. Es fa un embolic amb el cognom, naturalment, i s’oblida lletres. L’última variant que m’han trobat fa només uns dies és, atenció, Bendersri –en un essaemaessa quasi incomprensible de MRW que m’avisava d’un paquet per recollir.

–Y este nombre de dónde es? –Pregunta després de fer el gargot i correccions.

–Del Marroc –li responc.

–Pues hablas muy bien el catalán, eh? Yo también lo comprendo, aunque a veces se me escapa alguna palabrilla. Te has criado aquí?

–Sí... –contesto sorprès per la pregunta, i somric. I aleshores, com un interrogatori impossible, els versos d’en Palau són un llamp que em travessa el cervell:

–¿De quin país és aquest estranger?
–No ho sé.
–Com se diu?
–No ho sé.
–¿Què fa? ¿Quina llengua parla?
–No ho sé.
–¿Com us dieu, bon home?
–...
–¿De quin país veniu? ¿On aneu?
–Sóc d’aquí. Sóc estranger.

.

.

(El pam de paret on hi ha la placa ha quedat brut de ditades. Al terra, guix i fils elèctrics. Ja tenim línia amb el present. El passat, però, sempre comunica).