"En aquesta nit d'un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel".
Aquest no és un bloc de política, però tampoc no és un bloc apolític.
La unió que no troben, no saben o no volen tenir els partits catalans, l’ha tingut la premsa pensada a Catalunya. Tot un símptoma de la iniciativa que, una vegada més, pren una part de la societat per davant de la classe política catalana, agenollada de cara a la paret, braços oberts, i a cada mà, respectivament, la constitució espanyola i l’estatut.
He llegit l’editorial i m’agrada. No tinc cap interès especial, però, a defensar estatuts d’autonomia insuficients i ineficaços pel que entenc que ens convé com a nació, que és dotar-nos d’instruments i lleis que ens homologuin a la resta d’estats europeus. Però mentre no hi hagi una altra eina legal, mentre s’accepti jugar i explorar els ressorts constitucionals, mentre l’àmbit d’actuació del politiqueig català s’emmarqui en l’imaginari administrativament espanyol, crec que l’actitud més sensata és posicionar-se a favor d’allò que ja ha estat aprovat pel Parlament, per les Corts i ratificat en referèndum pels catalans, en el nombre que sigui. Si això no és prou com per no tocar ni una coma del que va ser ribotejat i matisat és que hi ha, s’hi posin com s’hi posin, una confrontació d’interessos molt més enllà de les raonables estratègies polítiques.
En primer lloc, naturalment, de legitimitat democràtica. Com diu l’editorial, “serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors”. Galícia, el País Basc, Andalusia i Catalunya preveien i preveuen ratificar els seus estatuts a través d’un referèndum com a darrer pas per legitimar el seu autogovern. Cap més instància judicial s’hi hauria de poder pronunciar amb posterioritat. Si més no, correspon a un disseny dubtós, a una tutela excessiva que respon, no en tenim dubte, a una tradició secular fruit del jacobinisme i del militarisme. D’aquí, doncs, l’actual democràcia castrense que obliga a acatar totes les lleis i sentències. Obviaré les circumstàncies internes d’aquest alt tribunal, conegudes i objectives, i per tant inopinables, que l’han dut a la situació d’actual descrèdit. “El cor de la democràcia”, n’han dit.
Però també hi ha la confrontació de legitimitats polítiques. Si el parlament català declara i recull que el sentiment de la cambra és percebre Catalunya com a nació, i si la constitució, alhora, parla de “regiones y nacionalidades”, pot algú, aleshores –i no cal que sigui un tribunal–, negar que tu has dit el que has dit si a més a més figura en un preàmbul sense cap obligació ni conseqüència jurídica? Sembla que sí. La missió d’un tribunal constitucional no hauria de ser la de dissenyar les arquitectures político-sentimentals del seu estat, sinó calibrar i examinar la qualitat ajustada a la llei de les fibres democràtiques amb què actors polítics i socials ordeixen la trama del vestit.
Durant una centena d’anys el catalanisme polític no ha estat res més que això, un comerç de betes i fils, una aventura comercial prospectiva i propositiva –n’han dit pedagògica– dirigida a una clientela d’habitud hostil –quan no al·lèrgica– al gènere presentat. És evident que cal redefinir aquesta estratègia de venda anomenada catalanisme i, fins i tot, renovar la cartera de clients. Redefinir el catalanisme hauria de pressuposar, com a mínim, dues coses. La primera seria fer un balanç històric rigorós del saldo de la llibreta, de resultat desigual segons les èpoques, un balanç, per tant, no exclusivament cenyit a la memòria biològica. La segona, no pas menys important, implicaria una reflexió també seriosa i sense prejudicis –bàsicament individual, però també col·lectiva– del paper que cadascú pot i ha de jugar en la redefinició d’aquest catalanisme. Autocrítica? També, naturalment, però sobretot es fa necessari que el catalanisme –en les seves diferents manifestacions– expliciti de forma clara i diàfana, sense complexos, què és el que espera de si mateix i en instrument de què es vol convertir. Al catalanisme actual li sobra ideologia i li falta estratègia. Un balanç d’urgència constata les mateixes dificultats ara que fa cent anys (Solidaritat Catalana del 1906, Estatut de Núria...) i, també, les mateixes respostes –quant a estil i visceralitat– per part no ja de l’espanyolisme polític sinó d’homòlegs del mateix rang professional, com es va veure i llegir ahir mateix i es veurà en dies successius a la premsa espanyola. Si aquesta ira és la resposta a una reflexió conjunta que les dotze capçaleres –12– de diaris catalans manifesten com un estat d’opinió significatiu i majoritari de la societat catalana, si es tracta d’un editorial que es limita a fer un diagnòstic sense voler dinamitar ponts de diàleg ni trencar l’estatus quo, aleshores fa basarda pensar en la inutilitat d’una proposta de pacte quan es demostra, clarament, per part de l’altre, no només una manifesta incapacitat d’entesa, sinó la voluntat inequívoca de no voler cedir un pam davant d’allò que és percebut com a pressió, desafiament, amenaça, xantatge i distorsió del propi imaginari. No hi ha res més inútil i esgotador per dues parts que no aconseguir ni tan sols identificar el problema sobre el qual creuen discutir. Aquesta és la bifurcació insalvable.
L’encaix de Catalunya a Espanya només es discuteix –sovint tavernàriament– a Catalunya. Només a Catalunya es parla, quan se’n parla, de federalisme. A Catalunya només parlen de federalisme sectors d’esquerres que s’inquieten quan es parla d’independentisme. Diuen “sóc federalista” amb la mateixa alegria i convicció que quan érem petits tocàvem paret per dir “salvat”. Com que l’opció independentista no demana aclariments quant a l’objectiu, si no s’és independentista dir que ets federalista tanca, a priori, qualsevol debat. Verbalitzar i raonar aquest federalisme ha de contribuir, també, a repensar el catalanisme. I, per sobre de tot, hauria de contribuir a esbrinar quina estratègia vol seguir, amb qui es vol federar –on són els federalistes espanyols?–, quines competències hauria de tenir Catalunya i quines l’estat federalitzat. I, el més important, haurà d’explicar com salvarà l’escull de la constitució espanyola, que en l’article 154.1 manifesta, amb corneta i pel broc gros, que “en ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas”, la qual cosa situa el federalisme, com a mínim, en la mateixa tessitura i terra ignota que l’utopia independentista.
Tanmateix, a Catalunya, la gestió d’aquesta utopia –aquesta o qualsevol– té molt més crèdit i recorregut que la gestió de la realitat quan del que es tracta és d’utilitzar aquesta utopia per a justificar qualsevol tipus d’immobilisme. Són els horitzons difusos per la boira mental de velles ideologies. Els fulls de ruta amb mapes caducats perquè ja no hi ha horts sinó polígons. La fal·làcia argumentativa d’entendre l’estat autonòmic com el més semblant a una federació d’autonomies la immensa majoria de les quals ni existien durant la segona república ni tingueren una voluntat explícita de fer-ho després del franquisme. Repensar el catalanisme, doncs, vol dir abordar tots aquests temes sense embuts. És notòria la percepció entre sectors afins a diferents sectors catalanistes que l’autonomisme ja no pot donar més de si, és a dir, que pot continuar donant a Catalunya, indefinidament, el mateix que fins ara. Els moviments de les consultes per la independència o de Reagrupament, per exemple, tots dos amb clares derivades polítiques –i símptoma no pas d’esgotament o fi de trajecte, sinó d’inici d’una nova etapa, d’un preludi estimulant per al catalanisme en general i per a l’independentisme en particular–, són una mostra més, com l’editorial esmentada, d’aquesta mobilització social al marge de la partitocràcia. És un error de càlcul polític i de comprensió lectora elemental voler menysprear-ne l’abast o intentar desprestigiar-ne el contingut quan hi han donat suport immediat entitats esportives, culturals, econòmiques, sindicals i col·legials. Que no ens parlin, doncs, d’oligarquies estranyes ni de pactes obscurs. Hi ha generacions de catalans que no han viscut la Transició –aquest sí, pacte model de silenci obscur–, que no els l’han explicat, que se senten interpel·lats per l'avenir del país, pels moviments i canvis que s’insinuen, que s’intueixen que han de passar no sabem quan ni com, que s’il·lusionen, malgrat tot, pel futur d’una nació que és ben viva. És l’hora de l’acció i la reflexió, individual –quants catalans no s’han preguntat seriosament, encara, en quin país volen viure?– i col·lectiva, des dels partits –necessaris, és clar que sí–, però sobretot des del ric teixit associatiu compromès amb una determinada visió del país, amb un fort lligam amb els batecs diaris. Des de la premsa, que amb un gest inèdit s’ha posicionat i ha parlat en bloc, generant opinió. És l’hora, en definitiva, de la Catalunya que es proposa a si mateixa, l’hora de la pedagogia interna. Els canvis no ocorren perquè sí. Tenim la sensació de final d’etapa i és moment de fer inventari. No cal explicar-se més. "Deixau-nos ser qui som".*
*(Paràbola i clam de la cosa humana, Miquel Àngel Riera, 1974. Dins Tots els poemes, 1957-1981, Ed.62, Barcelona, 1985).
A l'hora de tancar aquest escrit m'assabenten i em colpeix a fons sentir la mort d'en Ramon Casanovas, patriota de 92 anys, impulsor d'Òmnium Cultural al Vallès Oriental, president d'honor, exemple de rectitud, solvència i tenacitat. Tant de bo, des d'on siguis, ens encomanis la dignitat del teu exemple, la força de la teva bondat. Gràcies de tot cor per la feina feta i pels consells. Descansa en pau, amic Ramon.
El cor m’ha fet un bot endavant quan he llegit al diari que t’havien trobat , Estellés, uns inèdits perduts, uns poemes que havien quedat sepultats en un arxiu polsós de l’Ajuntament de Gandia i que havies presentat l’any 1966 al premi Ausiàs March. Quina alegria i quina emoció em fa saber que podré llegir-te encara més coses de les que t’he llegit, que encara em seràs més dilecte del que ho ets, i quina estranyesa, alhora, poder llegir-te tan a destemps; no, tan a destemps no, tan fora temps, com si els teus versos fossin nous, de cal·ligrafia estrenada al damunt de la taula parada amb estovalles de quadres vermells i taques d’oli, l’Isabel al costat, cosint, l’estufa encesa, la manta cobrint-te les cames, castigades per la circulació. I un got de vi, aspre.
Vicent, digues, quantes obres creus que hi deu haver colgades, encara, per ves a saber quina deixadesa dels seus dipositaris, dels seus marmessors, i que al moment menys pensat, més inesperat, ens arriben atzarosament com un efluvi, com una onada amb blondes que es remelsa i es gita i ens acaricia els peus, com una ampolla borratxa de versos que són la resta d’un petit naufragi, talment senyals d’avís, no de socors sinó d’esperança i de conhort?
Sí, Vicent, aquest filldeputisme desacomplexat, visceralment cabroníssim, que des de fa dècades assota el País Valencià, encara, aquest que li ha volgut treure els ulls, segar la llengua, rebentar els timpans; tots aquests detritus enquistats com líquens a les pròpies deposicions que expectoren amb virulència fètida cada cop que desencaixen les mandíbules de serpent; tots, tots han errat els càlculs, Vicent. Ramada de furóncols. Desgraciats, no ho sabien? És impossible silenciar la veu d’un poble fins quan els seus morts, els seus poetes, es resisteixen a callar i a empassar temps resignadament o amb compunció. És tan fonda i gutural aquesta veu que ara mateix ens arriba que no sabríem dir-nos d’on prové. Aquesta és la teva gran lliçó, Vicent, clamorosa, victoriosa, alada i contundent, amic Llàtzer Estellés. Però tu fes com si res, torna quan vulgues. Parla’ns quan vulgues. Per a nosaltres, un bàlsam tònic i energètic, vigorós i reconstituent, enravenat com una tija d’abril, fresca, a petar de saba; per a ells, Vicent, enmig del front, regalimant cara avall, lamentable, molt lentament i tèbia, un senyor gargall, verdíssim com les fulles que has cantat de l’Albereda, verd tendre com l’heura, verd llis com una síndria, ensalivat a punt de neu com un mugró tens i expectant. “Me la mamaves fins al cep”. A la teva salut, avui, per sopar, pimentons torrats amb un vi d’Utiel.
Poema que Josep Palau i Fabre va presentar als Jocs Florals de Mèxic. No forma part dels Poemes de l’Alquimista perquè va ser escrit anys després. Fou publicat a l’Antologia de la poesia patriòtica catalana del 1976, editada per Joaquim Molas, amb el títol original de “Dansa de l’odi sobre la tomba del dictador”.
Hem tingut uns dies de tardor ampul·losos, d’una certa i immodesta exageració. L’altre dia a l’Escala, per exemple. Massa vent –és l’Empordà, sí– i massa sol, però potser no calia estar tan bé. Hi havia l'èczema del Montgrí. Hi havia el blau grisós del mar camí de Sant Martí d’Empúries, que és aquest bell empostissat de cartró pedra, quasi ridícul sense bàrbars ni canícula per saciar la set. Blau gris perfecte, doncs, lleument perlejat, amb les arcades de les badies tan ben definides, el gos que hi corre i les veles dibuixades que semblen participar d’una regata immòbil. No hi ha mai cap dissonància quan mires el mar, la mar, la mer, il mare. Ni t’estranyaria veure un vaixell pirata de debò. O una pastera amb grecs que arriben per civilitzar-nos. Resseguim, però, entre pins de gep ventat, el camí que voreja les runes de l’antiga Emporion, munts de pedra com restes de bava seminal, encara iridiscent, pedrots que callen, vexats i avergonyits per la història, deslligats del codi i llengua que ens permetria dialogar-hi de no haver-nos aperduat tant i afeblit el pensament buscant angles dins un cercle. De tornada pel mateix camí, l’olor de salins i de pinassa és més intensa, encara. És la mateixa olor i la mateixa mar que deurien sentir i veure els habitants que solien picar pedra. Una mica més enllà, però a molts segles de distància, hi ha parelles fent vermuts a la terrassa d’un hotel que sembla inacabat o bé mal acabat, és difícil precisar-ho. Aviat –és un dir– també nosaltres dinarem a un poblet d’aquells d’interior que mai abans has sentit anomenar i que només de donar-se l’estranya avinentesa –Déu no ho vulgui– de passar-hi una desgràcia o –millor– d’haver d’acudir-hi a un convit inesperat, tornaries a escoltar. Noms tipus Sant Feliu de Boada, per exemple, que tenen més d’ermita pirinenca i romànica que de llogarret agregat a Palau-sator, per dir-ne un de més conegut.
Doncs bé, el camí, tot encimentat, té algunes bifurcacions que s’endinsen a la platja a través de passeres de fusta. L’amplada és justa per al trànsit rodat i el traçat és lleument sinuós, impossible, però, de fer-te oblidar que ets a nivell del mar en tots els sentits –físicament i intel·lectual. En un moment determinat ens sembla sentir una remor que prové de la pineda que tenim a la dreta, entre el camí i el darrere d’unes cases, en una llenca d’uns deu metres. És un sacseig de branques provocat, potser, pel pas d’un esquirol furtiu? En realitat, són esquirols magribins –n’hi algun de negre que ara arriba pedalant– armats amb llances, agitant branquillons, collint pinyes a preu fet. Com s’hi hauran enfilat? Hi ha certa habitud en la destresa que demostren, però no hi ha cap rastre de cordes o escala i els troncs són prims, força alts, esclarissades les capçades. Els han llogat? Són realment furtius? No ho crec.
A la fi, el camí s’acaba o recomença poc més enllà, on hi ha un monument que recorda els jocs, tan llunyans, all my loving, del noranta-dos. Un tors decapitat i una torxa. Ja fa molt temps que no practico esport. L’hedonisme modern ha suplantat, i ben esportivament, d’altra banda, el classicisme hel·lènic, morigerat de formes, curull de contingut. Ara tot ressona en la buidor de l’àmfora i ens angoixa haver après tan poques coses en tant temps. La vida és un esprint o una marató? Diria que deia Zubiri que els grecs som nosaltres. Hi afegim que les runes també. Per cert, ni cal dir que les anxovesestaven boníssimes.
La matinada segrega dèbils llums de fuga. Línies discontínues tracen diagonals que desdibuixen angles morts, pols de foscor. No en sabria l’hora exacta, l’hora inquieta, però la llum perleja sempre en punt, no encara feridora. Trànsit lent d’hores balbes. Flux sonor de temps suspès. Hi ha un ordre maldestre en les coses quan obro els ulls a l’estranyesa del dia i tot torna al seu lloc.
Si la fe mou muntanyes la voluntat enderroca murs. No vivim ni viurem mai en el millor dels móns possibles, peròni crec que la idea fos bona ni em sembla que el capitalisme hagi fracassat. De l'antiga Txecoslovàquia a Ucraïna l'únic que es va acabar van ser les dictadures comunistes. Quan la nostàlgia idealitza el passat viscut el present incomoda i es gangrena. Quan s'idealitza un passat que no has viscut el futur sempre és alternatiu i rebel. Només la llibertat de poder gosar equivocar-te és més alta i més forta que qualsevol mur, que qualsevol dogma. "I tanmateix, la remor persisteix".
Per cert, aquesta nit, a les 23h. Enric Casasses, Eduard Escoffet, Arnau Pons i Ramon Farrés oferiran el recital poètic "Poesia catalana a Berlín". Serà al Goethe-Institut, carrer Manso, 24 ,de Barcelona.
No es pot ser a tot arreu alhora, però la referència és obligada. Avui dissabte es commemora el 350è aniversari del tractat dels Pirineus, en virtut del qual la corona castellana va mutilar Catalunya entregant el Rosselló, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya a la corona francesa. El tractat, signat a l'illa dels Faisans, al riu Bidasoa, el 7 de novembre de 1659, va tenir com a protagonistes els representants de Felip IV de Castella (III de Catalunya-Aragó), Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, i era la cirereta que posava fi a la guerra iniciada el 1635. El tractat preveia la cessió a França de diverses places de Flandes, l'Hainaut i, al sud, la cessió del comtat de Rosselló (amb el Conflent, Vallespir i Capcir) i de la meitat del comtat de Cerdanya, fet que satisfeia, a la fi, la vella aspiració francesa d’apropiar-se d'aquestes comarques catalanes. La cessió, naturalment, es va fer sense consultar les corts catalanes i ni es va notificar. Dels molts antecedents que des del segle XIII hi havia hagut –prop d’una vintena– el darrer fou el de Madrid (1656). Ja al 1658 les converses entre l'ambaixador de Felip IV, Antonio de Pimentel, i el de Lluís XIV, Hugues de Lionne, preveien 86 articles que estipulaven, entre d’altres, el matrimoni de Lluís XIV amb Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV, i la cessió del Rosselló. A les converses definitives a l'illa dels Faisans, Luís de Haro, influenciat pel Consell d'Aragó, va intentar conservar el Rosselló, el Conflent i la Cerdanya, però ho va fer amb poca sang i nul·la traça; els francesos, més vius i amb coneixement del territori, aconseguiren una frontera favorable als seus interessos. La mutilació de Catalunya ja era un fet que les corts catalanes mai arribaren ni a acceptar ni a referendar. Tant és així, que el llibre Pràctica, forma i estil de celebrar Corts generals en Catalunya (1698) inclou una Nòmina de les ciutats, viles i llocs del Principat de Catalunya i comtats de Rosselló i Cerdanya. D’aleshores ençà el jacobinisme francès ha fet molta feina i les guillotines han estat prou efectives. Però és impossible silenciar un poble. Impossible. N’hi ha prou escoltant Ràdio Arrels, que emet des del 1981 i on pots escoltar més música en català que a Rac105, o veure la feinada que des del 1976 desenvolupen les escoles de La Bressola, actualment amb vuit centres. Durant tot el dia d’avui, a Perpinyà, hi ha programats actes i manifestacions que recordaran l’efemèride, organitzats per una comissió integrada per diferents entitats i que coincideix, com cada any, amb el final del Correllengua.
Al diari La Vanguardia d'avui, en Sergi Pàmies es fa ressò de la reedició del llibre d'en Sindreu. És una bona notícia que d'entre tants altres temes que podia tractar hagi escollit precisament aquest. No conec la narrativa de Pàmies, però sí que he anat topant, aquí i allà, amb intervencions seves, radiofòniques o televisives, i amb algun article escadusser que, com aquest, m'hagi cridat l'atenció. És evident que moltes de les intervencions de Pàmies tenen una voluntat humorística, bàsicament lligada a la immediatesa mediàtica i al circ adjacent, amb voluntat de teoritzar sobre allò evident a partir de la categorització d'anècdotes anodines, que és exactament la mateixa tècnica que fan servir molts pressumtes monologuistes amb pretensions gracioses. Però tots ells, Pàmies inclòs, diria que estan mancats de la virtut i agudesa observadora que només tenen esperits alats i poètics com el d'en Sindreu, i per això afirma amb certa condescendència -que no és res més que una innocent i sana enveja de la qual no n'hi fem retret- que "sus textos destilan el interés de una seducción discreta aunque certera". És una manera elegant de dir-ho. I és que la frivolització no ha permès mai aprofundir no ja en la reflexió poètica sinó també en un tipus d'humorisme que vulgui transcendir la seva circumstància i ser, malgrat ell i per mor d'ell, expressió d'un estil de viure, de ser i de sentir els batecs del món. Aquesta és una condició dels clàssics i aquesta és la clau, al meu parer, que obre un dels panys de la literatura de Sindreu i que es troba tan ben desenvolupada al llarg de La klaxon i el camí. Res Pàmies, bona síntesi (cliqueu la foto per llegir-ho bé), i en continuarem parlant a la presentació de demà.
Si em parles d’una certa consciència de finitud –de tempus fugit– i somric no és pas per cap burla condescendent o foteta, sinó per una elemental tornada o dejà vu gentilesa d’això que convenim a dir-ne el grau de l’experiència. Havent tocat la finitud inerta de la mort en la carn que et donà pell, ara ja pots dir que més que consciència emocional en tens certesa geomètrica. Els moments feliços són evanescents. Els infeliços també. Vivim atents al baticor dels dies i no ens caben a les mans.
Vet aquí la crònica fotogràfica de l'acte. Dia asolellat, bona assistència de públic, bons parlaments... Diria que qui no sabia massa bé -o no recordava- qui era i què havia fet Sindreu, en va sortir amb una idea força aproximada. No és només l'humorista, el bon vivant, el peter pan, sinó el que renova el gènere periodístic esportiu abans de la guerra amb cròniques i cal·ligrames originalíssims, l'avantguardista que introdueix la poesia visual a Catalunya i Europa després de la guerra i un nom que està al darrere de la majoria d'esdeveniments i d'iniciatives que d'alguna manera van buscar, fins els anys trenta, situar el país en la cruïlla de la modernitat i de la normalitat. Que després tot se n'anés en orris no justifica que quasi vuitanta anys després encara haguem d'insistir en alguns noms d'aquella "generació esberlada". Si això és memòria històrica, ja no ho sé. La prostitució del llenguatge, però, mai podrà escometre la literatura, que és el que ens interessa en aquesta raconada digital. I el més important: podem tornar a llegir l'autor en una edició comercial i a l'abast, en una molt bona edició. La curadora Carme Arenas ha fet una feina excel·lent i situa l'autor en el seu context, amb coordenades precises, i analitza al detall una obra que es fa estimar de seguida que en comences la lectura. L'obra de Sindreu beu de dos móns diferents que avui ja s'han acabat contraposant del tot i que al llibre es fan ben evidents. Neix en uns moments de canvis socials profundíssims -industrialització, mecanització-, i en un context de construcció nacional tutelada pel catalanisme burgès del noucentisme. Té un peu a la urbanització orsiana, a Barcelona, a la klaxon; i un peu a la ruralia vallesana, a l'Ametlla, a la Garriga, al camí. Dissabte vinent, a la Fundació Maurí de la Garriga, ho tornarem a comprovar. Hi sou convidats.
Entrades
