Una estranya forma de felicitat

L’aigua és un mantell arrugat i polsós d’un verd gris i esmaltat que vol ser un blau que s’ofega en si mateix. Fa fred i bufa una mica de vent, però el mar queda amansit, com et podries sentir mandrós i retret –i retut– havent dinat. És migdia, de fet, però no hi ha cap local obert. A mitja distància, des del passeig, s’albiren unes poques figures tot al llarg de la platja. Alguns volums romanen quiets sobre la sorra –els intueixo d’esquena i encorbats, anellant-se els genolls amb els braços–, d’altres passegen lentament pel senderol d’escuma i teranyines que l’aigua deixa en llur vaivé. També el temps és ressacós –no pas retràctil– i ens descobreix camins i senderols. Però el seu moviment no té tornada. No hi ha xurria possible en morir-se l’onada perquè els farbalans del temps no són repunts d’escuma sinó d’aigua. Ben al contrari, el seu esguit afebleix el roc més dur de l’escullera. Potser els volums, immòbils o alentits, deuen meditar talment sense saber-ho. En poca estona, però, a la platja no hi ha quedat ningú. Ni el gos llop que hi corria enjogassat ni el noi capcot amb caputxa ni l’home del jersei i la bufanda. Per on han marxat? No ho sé, no els he vist. Hi ha clavades un parell de canyes pacients i solitàries que escruten l’horitzó –l’ham i el fil són replegats. També jo em fixo en la línia d’aigua i cel, difuminada per la mà d’algú que hi ha passat un cotonet fins a fer-la inapreciable, quasi esborradissa. Que estrany fa tanta aigua, i que estrany, aquest cel. Arribat a l’espigó la sensació de fred i vent és més intensa i punyent. Una fuetada de pols d’aigua m’entela de sobte i de salobre les ulleres. Les juntures del rocam són bufadors irats de l’avern que escupen llençols blancs per gitar-se damunt dels blocs de pedra. M’hi arrauleixo una mica. Acluco els ulls i aleno fort. Regna un entotsolament perfecte, inquietant, en aquesta barreja harmònica i ventada d’irrealitat i salabror.

El concert d'Any Nou

Hi sou convidats. Un concert-recital intens i emotiu per recordar un dels episodis cabdals de la història de Catalunya del segle XX. L'entrada és gratuïta i hi haurà venda de llibres.

Article Nadal a l'exili, a l'Aravalles.cat. Cliqueu per engrandir la imatge.

A dinar amb l'Eugeni Xammar

(...) Els resultats concrets de tot aquest enrenou els trobem el dia de Nadal a l’hora de dinar. Cada ovella al seu corral. Tota la família al voltant de la taula parada. Què menjarem? De primer l’escudella: sopa de macarrons o de galets, amb aquell brou que es pot tallar. Després la carn d’olla... Sí, senyor, després la carn d’olla. I quina carn d’olla! No hi ha de faltar res: mitja gallina, carn de bou i de moltó, orella de porc, cansalada grassa i magra, botifarra blanca i negra, pilota, garró, patata, col, cigrons i api. Qui en sàpiga fer una de més completa que aixequi el dit. I després de la carn d’olla, per esperar el plat de caça i el rostit, farem passar un entrant de peix. Jo recomano els calamars farcits amb carn magra de porc, musclos i el fetge del gall, tot ben trinxat i barrejat. Les perdius amb col vindran al darrere i portaran el ventrell a un punt de saturació que aconsellarà una pausa ben mesurada i el temps de fumar mig cigarret de paper. Finalment es presentarà amb la solemnitat pròpia del cas el gall rostit, acabat de sortir de la greixonera, traient fum encara i regalimant de suc, sense cap, però amb bones cuixes i magnífiques ales (com la Victòria de Samotràcia), majestuosament inflat per un farciment abundant i saborós de prunes, castanyes, salsitxes, olives i pinyons. Mentre un voluntari el talla, un altre destaparà el vi escumós, procurant que els taps facin soroll i, si és possible, que rebotin contra el sostre. Brindem. Brindem. A partir d’aquest moment es produirà al voltant de la taula un cert xivarri que anirà creixent durant la consumació de les postres: torrons barcelonins, fins i tot de crema, comprats a Can Massana, torrons de mel i d’avellana d’Agramunt, torrons forans d’Alacant i de Xixona, ametlles i pinyons ensucrats, neules calentes amb perfum de llimona i amb perfum de vainilla. El final de l’àpat és una mica sorollós. Les converses són caòtiques i és convenient que algun dels nens presents, estimulat per la general xerinola, tingui l’acudit de bufar amb una neula dintre d’una copa de xampany o un got de vi ranci. Aquesta facècia és de gran efecte: el nen s’ennuega, les tovalles queden fetes una desgràcia, les persones dels voltants queden fetes uns Sants Llàtzers. Hi ha un moment de gran confusió. Però de seguida es refà un agradós silenci que aprofitarem, si vostès volen, per prendre cafè i fumar un cigar de l’Havana amb el desitjable recolliment.

Mare de Déu! Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a fer un volt per esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. El pessebre presenta una novetat. Els Reis Màgics han fet llur aparició a dalt de tot de la muntanya. Cada dia faran un tros de camí i el matí del dia dels Reis els trobarem agenollats davant de l’estable. El Noi de la Mare rep l’homenatge dels grans de la terra. Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d’Orient no els han oblidat.

Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d’un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d’esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d’escoltar, sentireu la veu de l’àngel.

Eugeni Xammar, fragment de Nadal a Barcelona, dins El Nadal que no vam tornar a casa. 

Avui fa 61 anys de la mort de Pompeu Fabra. Un record, aquí.

Vigília

Foto Stefano Puddu

Adoba la terra

amb amor.

Cus l’estrip

entre pedra,

argila i terròs.

Parla amb la

Verge, de nit.

Jo l’escolto,

ella em sent.

Desglaç

No és només el fred que pugui fer i que el món sigui un frigorífic per uns dies. També hi ha pensaments que sovint són com glaçons. Quan més hi penses més dolor provoquen de tan freds si persisteixes en l’intent de voler obviar-los. El temps no els fon, els dóna forma. El triomf del passat, per exemple, és la impossibilitat d’haver succeït les coses d’una manera reversible. El present, en canvi, com una redempció contínua i momentània, ens deixa i ens permet abjurar-ne. A vegades, només el futur inexistent pot ser un consol. Per això projectem ombres xineses com records sobre un tel que encara no és memòria. D’aquest desviure enrere –que és cap al futur, no cap al passat– en diem desig, la il·lusió d’una felicitat que consisteix en poder acomplir-lo cada dia amb el desglaç tranquil del tacte i les paraules. 

Que tingueu un bon Nadal.

Marcelsproustians

En Marcel Riera em parla de Combray, el primer títol de A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, editat per Viena, en una col·lecció que codirigeix. Em parla apassionadament, quasi sense pausa, fent-me esment de noms d’escriptors que edita o tradueix. “Ara treballo en Brodsky”.  Alguns em són vagament familiars –“m’estira més la poesia”, li dic sense massa èmfasi. Diria que em cala de seguida. L’activitat i projectes que tenen a Viena és aclaparadora. Aquesta traducció de Proust –n’elogia sense reserves el resultat del traductor Josep Maria Pinto, “se’n sentirà a parlar”– n’és una prova. Fins ara, en català, disposàvem de la traducció de Vidal i Alcover, que és de mitjan vuitantes, i potser ja ens calia una revisió d’aquest clàssic universal. No pas per cap imperícia de Vidal i Alcover, només faltaria, sinó per l’evolució natural de l’estàndard literari, tant de la llengua parlada com de la llengua escrita. Al capdavall, cada generació, quan la llengua és viva, necessita rellegir i reinterpretar els seus clàssics –nostrats i forans– amb els binocles i microscopis del seu codi lingüístic. En aquest cas, però, hi ha la particularitat que Pinto havia començat per lliure la traducció, i penjava de tant en tant algun fragment del llibre al seu bloc fins que, inevitablement, qui se n’havia d’adonar, se n’adonà. El desenllaç era previsible i ara és a l’abast. El fenomen dóna idea de fins a quin punt els blocs literaris –el món digital, de fet– irrompen i influeixen en els processos editorials amb força, alterant, molt sovint, inèrcies i maneres que eren quasi seculars i que donen forma, ara, a noves iniciatives editorials amb voluntat innovadora.

Al final de la visita, en Marcel es queda parat davant la col·lecció A tot vent, de Proa, aquells llibrets amb la coberta de paper color de taronja, editats a Badalona a partir del 1929, sota la direcció d’en Puig i Ferrater. Em diu que el seu avi en va ser fundador. Recorda com li explicava que els feixistes el van obligar a traginar tota la col·lecció en un carretó i després la van cremar. Amb temps i paciència, en Marcel ha anat reconstruint tota la col·lecció del seu avi. Li manquen set volums que no dubtem que trobarà. Set volums que són set magdalenes proustianes. Llegeixo al seu llibre de poemes que em regala: “així destil·la l’escriptura a través / de la qual es perdona el mal patit i es torna, / de manera imperfecta, l’amor rebut.”

En la mort de Ràfols Casamada

amagues la inquietud

darrera una rialla

danses amb vent del nord

com una fràgil flama

horitzó fugisser

sota núvols i boira

les flors d'ametller

les desfullarà l'aire

(Albert Ràfols Casamada. Poema i dibuix a Paranys i raons per atrapar instants, 1981)

Sobre Ràfols Casamada al Festival Primavera Poètica 2009
Entrevista a Ràfols Casamada.

Il·lustríssims

Divendres passat al vespre vam presentar, al Teatre de la Garriga-El Patronat, el llibre Retrats de garriguencs il·lustres. Es tracta de la biografia il·lustrada -i mai millor dit- d'onze personalitats locals que han estat distingides com a Fills Predilectes o Fills Adoptius o, més recentment, com a Persones Il·lustres. El grup d'autors som els mateixos que vam fer el llibre anterior, el de La Garriga secreta. La particularitat d'aquest llibre, a part de posar a l'abast uns noms que fins ara eren només el d'un carrer, escola, agrupament escolta, plaça, museu, etc., és que els beneficis els destinem íntegrament a l'ong que mossèn Jordi Mas té al Camerun, on s'hi ha instal·lat des de fa quasi cinquanta anys. Arran de les distincions a mossèn Jordi Mas i a Martí Sunyol, vaig escriure un article a la premsa local –que no va aparèixer al bloc– i que ara voldria recuperar. Ara? Just un any després? Doncs sí. L'acte va tenir, per a mi, i per a molta d'altra gent que omplia el teatre, el valor afegit i emotiu de demanar que s'atorgui la màxima distinció municipal al meu pare. Ell no en sabia res. Va quedar aclaparat de seguida pels aplaudiments sincers d'assentiment del públic. El meu pare. No crec que sapigués parlar-ne, que sapigués escriure'n. Puc dir que ha publicat cinc volums amb la història gràfica de la Garriga de tot el segle XX; quatre volums –voluminosos– de La Garriga dia a dia (de 1901 a 1955), un buidat documental espectacular; el volum La Garriga, targetes postals antigues, junt amb Ernest Boix, i que té altres volums –voluminosos– a punt per editar així que hi hagi recursos i possibilitats; que ha estat secretari de la Fundació Maurí des de l'any 1967 i fins fa uns mesos; que s'ha cuidat, tot sol, de construir un arxiu fotogràfic sobre la Garriga que segons el dia té uns milers més o menys de fotos, però que de les 70.000 sembla que no baixa, i que li va saber molt, però molt de greu, no poder-se fotografiar en el moment que l'amic Joan Garriga feia, en nom de tots, la proposta de nomenament. En aquest número del Gar, del 2005, hi podeu llegir una entrevista. Bé, i ara l'article, que parla d'altres dos il·lustres però que ve molt a tomb:

"La setmana passada vam celebrar els actes de reconeixement i homenatge a Jordi Mas i Martí Sunyol. Va ser una setmana atípica, certament, i somoguda. Convocar la ciutadania dos dies seguits, al mateix lloc i per un mateix motiu, no pot deixar de sorprendre. Però no ens entretinguem, ara, amb menudalles organitzatives ni a burxar expressions desafortunades per molt distingides que es vulguin, sinó que correspon subratllar la importància d’aquests dos actes en un context més ampli del que va acollir el Patronat.

La història recent de la Garriga –vull dir durant el segle XX i, també, part del XIX– ens parla d’altres noms que han estat reconeguts: els músics Josep Sancho Marraco, Josep Aymerich i Manuel Blancafort, el dibuixant Andreu Dameson, l’historiador Josep Maurí, mossèn Jaume Oliveras, Asunción Dachs, promotora de la Festa de la Guardiola o, encara, –i essent, em sembla, un cas a part– l’alcalde Joan Reig Viñas (1940-1949). És a dir, persones que, des d’àmbits diferents, han destacat en la seva feina i, poc o molt, s’han fet mereixedores de ser assenyalades amb el dit per la seva tasca excepcional o com a exemples a seguir de la manera que bonament es pugui per qui en tingui la predisposició i oportunitat.

Cada època projecta els seus valors i enalteix determinades virtuts que avui, sovint, queden ocultades pel soroll de les bardisses mediàtiques o en un discret segon pla davant les presses quotidianes. Fins que un dia, algú –és igual qui–, n’exemplifica la importància a través d’una trajectòria dilatada en el temps, concentrada en un espai, i es desencadena, aleshores, un procés curiosíssim –impossible de regular– a través del qual s’aglutinen sentiments, sediments i assentiments fins que es genera una unanimitat insòlita, una coincidència de voluntats entre opinions fins al moment distretes o una mica enfora de tot plegat.

A més a més d’autovigoritzar-se, les societats que es pensen a si mateixes –o almenys aquella part de la societat que es vol reconèixer com a tal i ser-ne partícip–, també acostumen a generar aquests referents col·lectius, cohesionadors, a assenyalar aquelles persones que són fites malgrat elles i la sorpresa de veure’s involucrades en un remolí inesperat de felicitacions. Però aquests exemples, crec, bé han de servir – haurien de servir– per alguna cosa que vagi més enllà de l’aplec momentani de tustades i paraules. L’efecte mirall no és suficient. Si una societat reconeix en alguns dels seus membres part d’allò que es percep com a virtuós però, en canvi, no és del tot capaç de reassumir-ho i actualitzar-ho en benefici propi, el valor pedagògic de la distinció –si és que entre d’altres s’hi vol aquest– pot quedar en entredit o difuminat al cap de no res.

Mas i Sunyol són homenots nascuts durant el primer terç del segle passat però resulta que són moderns i actuals perquè són d’ara mateix i no ho poden ser més de tant que ho són. Pertanyen a una estirp d’homes que han patit una guerra i sofert una postguerra, que han exercit les seves conviccions amb constància, coherència i rectitud. La distància física que separa el seu marc d’actuació és mil-i-quilomètrica però, alhora, l’exercici de la seva generositat té molts punts de contacte amb l’entorn més immediat. Ens en podem ben alegrar perquè, aquí i allà, tothom n’és beneficiari. Són d’una altra pasta, no en tenim cap dubte. Davant de temps incerts, valgui la certesa d’aquest parell d’exemples. Crisi? Valors? Crisi de valors? Admiració i respecte, simplement. Són els vells de la tribu que som. Escoltem-los. Per sort, entre molts, encara ens en queden uns quants pocs per assenyalar."

Les diòptries de Santa Llúcia

Difícilment es podia haver triat un millor dia per fer les consultes sobre la independència que el dia de Santa Llúcia, patrona de les modistes, dels cecs i dels qui pateixen mals de vista o, senzillament, no volen veure-hi. (Casualitat o no, avui és el primer dia que el mussol de l’ull dret m’ha minvat i ha fugit a un altre bosc.)

El gran Eugeni Xammar té un text molt bonic –“El Nadal a Barcelona”, el Nadal de quan ell era petit, a principi del segle XX– on s’hi refereix amb aquestes paraules: “A la Fira de Santa Llúcia cap barceloní que s’estimi no es descuidarà d’anar-hi a treure el nas. De totes les fires barcelonines és la més barcelonina, la més lluïda. El rovell de l’ou de la fira és a les escales de la Catedral. Però les parades dels firaires, l’olor de la farigola i la cantarella dels ceguets s’escampen pel carrer de la Corríbia, per la plaça Nova, pel carrer del Bisbe, i pel de Santa Llúcia, i el dels Comtes, i el de la Pietat. Quina gentada a tot arreu! No sigueu pas tocatardans, si voleu entrar a la capella de Santa Llúcia sense haver d’aguantar empentes i trepitjades, contemplar la imatge de la santa, d’or vestida i coronada, mig amagada entre la cera i la llum dels ciris i de les candeles, al bell mig de l’altar que és tot ell una flamarada d’or, sortint de la capella enlluernats i, un cop al carrer, la resplendor del sol d’hivern que ens enlluerna una altra vegada. La cantarella no para mai: que Santa Llúcia gloriosa us conservi la vista i la claredat. Hem fet almoina a tots els ceguets que hem trobat pel camí i per cada miserable engruna de caritat una veu ha sortit de les tenebres i ens ha promès que Déu ens pagaria el bé que fèiem. Els ceguets de Santa Llúcia saben de què parlen.” 

És veritat, Eugeni. Els ceguets de Santa Llúcia sempre saben de què parlen i demà –avui mateix– trauran conclusions, i ens diran moltes coses, alliçonant-nos des de la foscor clarivident. Ara me’n vaig corrents, no pas a Barcelona, sinó a Cardedeu, a fer almoina als ceguets de la fira de Nadal. Que Santa Llúcia gloriosa ens conservi la vista i la claredat tant als ulls com al terrat.

Camps Mundó, premi Carles Riba

M'agrada molt que Carles Camps Mundó hagi guanyat el premi Carles Riba en la Nit de les Lletres Catalanes. Admiro i m'agrada com encara el fet poètic. No és un poeta massa conegut. Tampoc massa llegit. Tinc la impressió que va camí de ser allò que en diuen un poeta de "culte" a qui un premi d'aquesta magnitud dóna una visibilitat momentània. La poesia de Camps Mundó és una prepoesia que reflexiona sobre la paraula i la condició transitòria que els humans gaudim per usar-la. Ell diu que "la meva poesia és un treball bàsicament sobre el llenguatge, perquè per a mi l'aventura del llenguatge és l'aventura fonamental de la poesia. Tendeix a ser una poesia de caràcter filosòfic, metafísica, però no religiosa. (...) M'agrada posar el llenguatge al límit de les possibilitats expressives. I sempre hi ha el dolor de fons, perquè la relació amb el llenguatge és sempre conflictiva. Sovint descobreixes coses que no t'agradaria saber. Però expressar el dolor també gratifica." Després de "El contorn de l'ombra" i de "En nom de la paraula", llibres bellíssims i profunds, reflexius i necessaris, Camps Mundó ha guanyat el Carles Riba amb "La mort i la paraula", llibre "traspassat per l'experiència de la malaltia: em van trobar un càncer".

Per això som sofrents,

perquè podem inventar els déus,

perquè podem pensar en un temps intemporal,

mentre veiem la mort en tot,

com si el nostre cap fos

l'única escletxa oberta a l'univers

per on arriba al món una mica d'eternitat,

ni que sigui tan sols com a desig.

(Del llibre El contorn de l'ombra)

Hores d'Argelers, per Joan Ferrer

Ahir vam poder veure un documental al 33 sobre el camp d’Argelers. Aquest mateix bloc s’hi ha referit, molt altrament. Testimonis colpidors, de primera mà, que van ser el millor d’una realització poc fluïda –o potser és que ja tenia son– quant a la narració històrica. Ara transcrivim un article de Joan Ferrer, pres i refugiat del camp, publicat a la revista d’exili La veu del poble català, de París, el 19 de gener de 1940. No cal afegir res més, si no és que val la pena llegir-lo sencer i que el podreu escoltar el proper 27 de desembre.

“Jo penso encara en els moments de solitud, en aquella dolorosa allau humana que fa prop d’un any forcejava la cadena del Pertús per superar-la. Ai, dolor dels dolors! Havíem perdut la guerra per l’acció conjunta del totalitarisme internacional, i tots, joves i vells, militars i paisans, dones i mainada, corríem vers la frontera endevinant-hi la meta d’una momentània salvació. Calia no mirar endarrere. Per què? Per sofrir? Qui més qui menys, allí deixava afectes caríssims, objectes estimats i, per més dissort, les bombes de l’aviació cremaven sense repòs la nostra terra. Calia no esguardar el nostre darrere. Els sorolls mortífers s’apropaven, prova palesa que anàvem perdent el poc que ens restava. Ai dels qui escurçaven el pas! Ai dels pobres ferits i d’aquells que no s’han pogut desagafar la terra de sota els peus! El monstre els haurà engolit a tots.

No hi havia remei: calia passar la cadena, i per davant d’uns negres enravenats i uniformats anava desfilant l’atapeïda, la punyent, la inacabable caravana d’homes i dones, fills i avis, importunat per autos de tota mena, carros i matxos de treball, gossos, bicicletes, carrets de mà...

Tot, en massa, entrava a França. Tot menys la roba, els matalassos, els aliments abandonats, els vehicles trossejats per la febrosa mà de la desesperança. Així, al llarg i a les vores de la carretera jeien les darreres, les més preuades, despulles d’una munió de llars catalanes. Quantes il·lusions caigudes, quantes esperances marcides!

Ara, vinga, carretera enllà, vers el desconegut. Un bocí de pa al Voló i apa, no t’entretinguis, que et renyaran. La ruta és llarga i feixuga, per a mi i tot, caminaire impenitent. Tots hi som, tots formem la tràgica comitiva. Però és trist caminar per les vies que condueixen, irremissiblement, al calvari.

Era allò, el caminar de nit entremig de cavalls, de guàrdies d’assalt, de gents de diversa condició política. I és amb ells, germans anònims, que he sentit el fàstic d’una marxa que no podia finalitzar sinó a la sorra crua, diguem al dors de la societat.

Qui érem nosaltres? Uns idealistes, uns simples lluitadors caiguts en la dissort, uns mísers forasters subjectes a unes regles d’isolament fins que la boira de la nostra sort s’esvaís... I apa, apa, fins que els cossos es rendiren i es desplomaren... per aixecar-se de nou, al cap de cinc minuts, apressats per una força a cavall, els cavallers de la qual prou sabien que ens vagaria descansar.

I vinga, vés-te’n enllà, més enllà encara fins que el salobre t’indiqui la proximitat de la mar. En efecte, un esforç més, i érem arribats al policrom vilatge d’Argelers, buit, en aquella hora negra, de circumstants, però ensenyant-nos un parell o tres de restaurants llampants i cridaners, anunciadors, al blanc d’Espanya, de plats ja desacostumats entre una gent embafada de llenties i carn en conserva.

Seguidament ve la sorra, els infinits i silenciosos sorrals d’Argelers. Sembla mentida que al costat de la Costa Brava, la reina de les caletes, es trobin aquestes enormes i grises extensions sorrenques que més s’adiuen a les desolades planures saharianes que no pas a les blanques ribes acostumades al bes etern de les aigües mediterrànies.

Quinze o vint barraquetes, només, s’albiraven quan hom posava els peus a la monstruosa riba. Quinze o vint barraquetes, que aviat foren cent i foren mil. La riuada humana es bolcava impetuosa damunt les sorres adés adormides, petjant-les, removent-les, maltractant-les immisericordiosament. Cossos d’exèrcit desfets, oficinistes compromesos, batallaires curtits en la dissort, pagesos desarrelats, literats caiguts, alcaldes en desbandada, dones amb afanys d’aventura i mares adolorides; de tot venia! Ai las!

Qui no ha presenciat aquella èpica tragèdia, qui no ha respirat aquella pols simbòlica, qui no ha vist aquell devessall de carros desfets, de camions desmuntats; qui no ha sentit les disputes, els crits, les rialles, els plors de la gentada tot barrejat, com barrejades eren les passions, els caràcters, els sexes, els animals, els objectes. Tot restava amuntegat, revoltat i confós...mentre naixia la ciutat absurda i gegantina, l’empori del dolor i de l’arbitrarietat, que fornien, ara un, ara deu, ara quaranta, els recercadors de fustes, draps i canyes, que no eren un ni deu, ni quaranta, sinó que eren cent mil.

També el Canigó es divertia desencadenant amb tota la malícia el vent més furiós damunt del camp dels dissortats. A la pressió de l’huracà, les canyes de les barraques es doblegaven xiuladores, mentre la fam xiulava, també, en els interiors de les modestes llars.

I qui s’hi aguanta a dintre, essent la gana tan mestressa del cos humà? Heus ací, doncs, els homes sortint dels cataus, cara al temporal, per emprendre la conquesta del pa amb què reduir les protestes de l’estómac. Jo també ho estat d’aquests i podeu ben creure que m’havia dedicat a recollir, amb tot l’entusiasme, grans d’arròs i cigrons caiguts a terra.

Allò que fereix la sensibilitat és el record d’aquella multitud de folls, de salvatges, que es barallaven, que malparlaven per caçar el pa que hom els anava tirant pel cap. Va haver d’ésser un gendarme qui, fent-se càrrec de la meva serena posició, em posà un pa a les mans. Un pa, després de cinc dies de no heure’n molla! Figureu-vos que jo tenia amics a la barraca i un fill. I un pou de dignitat. Una dignitat que fou compresa, malauradament, no pas per la gent nostra. Merci, monsieur.

Ara són el tipisme, l’exotisme i l’humor els que formen la nota dominant. En quinze dies, l’estranya ciutat era muntada i ben amarada del caliu humà. De pedres, totxos i ciment, ni gota no n’hi havia. Tot eren canyes, fustes, lones, velluts, cordes ...i enginy. De carrers, no n’hi havia, però trepitjant el dibuix o el traçat d’unes serps monstruoses desembocàvem invariablement a la mar. A què?

Ah! no pas a poetitzar la nostra estada al Rosselló marítim, sinó a dipositar-hi, a corre-cuita, el repetit i molestós mal humor dels intestins. El personal hi reia de valent, amb la facècia dels que anaven sovint amb els pantalons a les mans, oblidant-se que en algunes ocasions el camí de la platja era el camí de la mort. L’antic Hospital Militar, de Perpinyà, prou en sap, d’aquestes coses.

Els qui hem viscut aquells episodis mai no oblidarem els cavalls i els matxos caçats a cops de coltell per tal d’ésser devorats per la criatura humana. Ni aquells nobles quadrúpedes, bohemis com ells sols, que al raig de la lluna pasturaven l’herba de les barraques...

Ai, Argelers! Jo prou recordo els teus negres, els teus algerians, estampes africanes, desmarcades del seu ambient. Se n’han dit pestes, d’aquells infeliços, s’han proferit calamitats, quan es tracta d’uns xicots plenament ignorants del que és fer el bé o del que és fer el mal. L’algerià esdevingué comprensiu, i el negre, pobre minyó, somreia mentre comprava tic-tacs invariablement a vint-i-cinc francs.

Si hom sofria era pels infants, pels malalts, pels esguerrats tirats a la sorra. La resta, el llast que arrossegàvem, el barri xinès, era fàstic el que inspirava. El goig estava a saltar d’una barraca a l’altra recercant les ànimes germanes, els temperants afins, els cors solidaris. Val a dir que el qui ha volgut ha trobat a Argelers companyies inapreciables, germans a discreció que convertien en dolços i interessants uns moments que corresponien a la tragèdia.

Oh, camp civil! com podré pagar-te les hores de plaer, d’expansió amical, de vibració cordial i humana que al teu redós he gaudit? Veles de Torelló, de Terrassa, de Montblanc; llaunes de Badalona, de Valls, d’Igualada; canyes del Vendrell, de Rubí, de Sant Sadurní d’Anoia; barraques totes que formàveu una concreció de la geografia social de Catalunya, jo us recordo i, emocionat, us saludo.

***

Enguany, retornat al meu camp d’origen, miro amb angoixa la trentena de creus que suren pel damunt dels ceps de la plana d’Argelers. És el cementiri dels refugiats del qual no s’ha barrat la porta, encara. És el cicle tràgic que, indiferent i gèlid, segueix el seu curs.”

(El Poble Català, París, 19 de gener de 1940. Dins El Nadal que no vam tornar a casa, Ed. Acontravent, 2009, a cura de Quim Torra.)

Parla Joan Solà

És un goig llegir-lo, és un plaer escoltar-lo, és un privilegi poder gaudir de les seves reflexions. Parla Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Cinc estampetes barcelonines

1

Poc abans de les 9 del matí, a les Rambles de Barcelona encara no hi ha guiris, les estàtues són de carn i no hi ha rastre de la xusma que li ha donat trista fama. Fa fresca, aquest matí de dissabte. Alguns valents cara-rosats pugen des de mar amb calça curta, les cames tortes i el pas lleuger, esbufegant d’una manera ridícula. El sol il·lumina les façanes de la dreta de les Rambles i el brancam esclarissat dels plataners permet apreciar detalls que d’altra manera –i en altra hora i circumstància– ens passarien desapercebuts. Barcelona se’m fa agradosa i tot, en aquesta hora. Em fixo especialment en l’església de Betlem, en la teulada i finestrals. És l’església on Verdaguer va passar els seus darrers anys de beneficiat, abans d’emmalaltir de tuberculosi i ser traslladat a la Vil·la Joana de Vallvidrera, on moriria el 1902. I és l’església que hi ha davant per davant del que fou el palauet del marquès de Comillas –avui llibreria de la Generalitat–, i on també va viure-hi Verdaguer en qualitat de capellà familiar del marquès des del 1877. La tràgica història de Verdaguer, doncs, queda resumida i separada, en el seu principi i el seu final, per uns escassos vint metres.

2

Un poc més amunt de Betlem, havent creuat el carrer de l’Hospital, en l’immoble de mà dreta hi sobresurten tot de balconades. En una d’elles veig que hi ha un cartell –ocupa dos balcons– que diu “Lo que nos une”, amb el document d’identitat i la cara d’una senyora que sembla restreta o enfadada. Just al  balconet de sobre hi ha un noi amb un mocador al cap, em sembla, que mou ostensiblement els braços i les mans i que diries que dialoga en soliloqui amb el monument a Colom. De cop s’ajup i pren una ambosta d’aigua –deu tenir una palangana als peus–, es reincorpora i, aixecant els braços, la deixa caure al gibrellet. Seguidament, ajunta els palmells, fa una reverència a Colom, es treu el mocador i desapareix cap a l’interior. Del cristianisme verdaguerià a l’islam ravalesc constato que també hi ha uns vint metres –uns cent anys, en mesura catalana. Entremig, “lo que nos une”.

3

M’endinso pel lateral de la Boqueria, mercat esplèndid de colors i d’olors que sembla impossible aquest oasi comestible al mig de tanta deixadesa. No m’hi puc entretenir i segueixo cap al carrer del Carme. Fa poca estona que la Biblioteca de Catalunya és oberta i encara no hi ha massa gent (de fet, durant tot el matí hi haurà molt poques persones). L’amabilitat –quasi en diria cortesia– i la paciència del personal, majorment femení, són dignes de menció. Qualsevol consulta –les peticions són digitals i això sovint genera petits problemes– és atesa amb una diligència desacostumada en qualsevol servei públic conegut. Fins arribes a tenir la sensació inquietant que fos quin fos el teu requeriment seria atès amb servitud i prestacions inusitades. Són divertiments de la pensa, qui sap si sobrevinguts per la quietud monacal i la llum catedralícia de l’estança. Hi ha pols de llum suspesa en l’aire que el sol il·lumina amb força, com el focus en la nit atrau insectes. He trobat el que buscava sobre Lola Anglada. Ressenyes i entrevistes. D’Ací d’allà, per exemple, és una publicació preciosa i preciosista, culte i moderna, editada entre el 18 i el 36, imprescindible per conèixer el pols barceloní del moment. Hi trobo un reportatge magnífic sobre la reforma de la plaça de Catalunya (al meu poble n’haurien de prendre nota). Europeista quan no calia. Catalanista perquè calia. Burgesa, un xic esnob. Luxosa, però no gaire. Basta dir que fou dirigida, successivament, per Josep Carner, Ignasi Folch i Torres i Carles Soldevila. Jo n’hagués estat lector.

4

Entrat el migdia la Boqueria ja és un bullici de parles i sorolls. Al mateix lateral per on he passat abans ara hi ha tot de parades amb productes i serveis del Berguedà. Hi haurà bolets? Tafanejo una mica. Efectivament, hi ha en Fermí de Món Bolet. Recordem breument la jornada de l’any passat a Setcases. Diu que aquest any no serà bona temporada, però avui farà calaix. Tinc una bona colla barcelonins fent cua. Li compro pols de trompeta, arròs amb ceps i fideus amb barreja. Demà dinarem bé, llargament i a pleret.

5

Davant del bar Zurich, tocant a la plaça de Catalunya, assalto amb traïdoria en Jordi Condal, capficat en les seves mil i una conspiracions, codolaire i cerdanyolí impenitent amb qui he compartit recitals i lectures. Duu una gorra calada, de quadrets, molt elegant, que li dóna un aire certament palaufabrià reforçat per la barba blanquinosa i retallada. En Jordi és incansable. Acaben d’estrenar un espectacle sobre l’Estellés i ja hem quedat que el portarem a la Garriga, és clar que sí. Un momentet abans, arribant al capdamunt de les Rambles, al davant d’un simulacre de taverna indefinible amb uns quants homes derrotats que seuen a les poques cadires que hi ha a fora, em fixo en un paperet plegat a terra. S’activa la intuïció. M’hi acosto amb curiositat dissimulada. Ai caram, cinquanta eurons, ves a saber de qui. (Em ve al cap l’escena d’en Lluquet quan queda clavat a terra). Potser d’algun guiri cerveser. Vet aquí “lo que nos une” –a tu, a mi, al guiri i a en Lluquet. Ja ho diu la dita: Barcelona és bona si la bossa sona.

El retrat de la memòria

L’afer del fons fotogràfic de l’Agustí Centelles m’ha desconcertat. M’ha dolgut i tot. Qui hagi treballat, alguna vegada, amb documentació fotogràfica antiga o, simplement, tingui l’ocasió d’un tracte continuat amb un fons d’aquest tipus, ja sap les implicacions que s’hi donen. No cal anar lluny. Només caldrà regirar, aquest dies, alguns àlbums familiars. No he cregut mai que una fotografia valgui més que mil paraules, però necessitem les paraules per ponderar i contrastar la informació que ens dóna. La fotografia històrica ens fa reconeixible l’experiència que transporta malgrat no l’haguem viscut ni en siguem contemporanis. Basta trobar-hi el comú denominador que ens activa l’empatia. Però no es tracta, només, d’un valor sentimental afegit. Hi ha el valor històric i el científic. El fons d’Agustí Centelles –sobre la guerra civil i els camps de concentració–, que els seus fills acaben de vendre al Ministerio de Cultura, sembla que acabarà engruixint l’arxiu de Salamanca. Es tracta del testimoni d’una barbàrie universal a partir d’una experiència col·lectiva, patrimoni de la humanitat que es projecta, majorment, des de Catalunya. Deslocalitzar aquesta memòria era el que Centelles volgué evitar exiliant-se a França i amagant les fotografies a la famosa maleta. Per això és sarcàstic que aquests milers de fotografies puguin anar a parar a aquest arxiu on, per cert, hi ha una curiosa exposició introductòria a la guerra civil. No hi apareix per enlloc la paraula “dictadura” perquè tot, després del “conflicto bélico”, només “dió lugar a un nuevo régimen”. Si un dia visiten la “calle del Expolio” –pensin que la ciutat és preciosa– ho acabaran d’entendre. No sembla pas que l’esperit de la col·lecció Centelles qualli massa amb l’esperit diguem-ne fundacional de l’arxiu. El cas, òbviament, té derivades polítiques, i en l’actuació de l’Estat és clar que hi ha un cert despit prepotent i sorneguer com a torna de les devolucions, encara incompletes, dels anomenats “papers”. Què s’ha fet malament?

Acaba d’aparèixer –és recomanació de lectura nadalenca– el llibre “El Nadal que no vam tornar a casa” (Acontravent), una recopilació de textos d’exiliats catalans –entre els quals Trabal, Bartra, Benguerel o el nostre Xammar– i de presoners dels camps d’Argelers o Sant Cebrià. Tots els textos il·lustren el primer Nadal d’exili de l’any 1939. Verbalitzen una part del desastre fotografiat per Centelles. “En aquesta nit d'un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel”, diu Xammar. La sordesa ministerial dels hereus Centelles, malgrat les explicacions, constitueix, per si sola, tot un altre retrat.

(El9Nou, edició Vallès Oriental, 4-12-09)