El retrat de la memòria

L’afer del fons fotogràfic de l’Agustí Centelles m’ha desconcertat. M’ha dolgut i tot. Qui hagi treballat, alguna vegada, amb documentació fotogràfica antiga o, simplement, tingui l’ocasió d’un tracte continuat amb un fons d’aquest tipus, ja sap les implicacions que s’hi donen. No cal anar lluny. Només caldrà regirar, aquest dies, alguns àlbums familiars. No he cregut mai que una fotografia valgui més que mil paraules, però necessitem les paraules per ponderar i contrastar la informació que ens dóna. La fotografia històrica ens fa reconeixible l’experiència que transporta malgrat no l’haguem viscut ni en siguem contemporanis. Basta trobar-hi el comú denominador que ens activa l’empatia. Però no es tracta, només, d’un valor sentimental afegit. Hi ha el valor històric i el científic. El fons d’Agustí Centelles –sobre la guerra civil i els camps de concentració–, que els seus fills acaben de vendre al Ministerio de Cultura, sembla que acabarà engruixint l’arxiu de Salamanca. Es tracta del testimoni d’una barbàrie universal a partir d’una experiència col·lectiva, patrimoni de la humanitat que es projecta, majorment, des de Catalunya. Deslocalitzar aquesta memòria era el que Centelles volgué evitar exiliant-se a França i amagant les fotografies a la famosa maleta. Per això és sarcàstic que aquests milers de fotografies puguin anar a parar a aquest arxiu on, per cert, hi ha una curiosa exposició introductòria a la guerra civil. No hi apareix per enlloc la paraula “dictadura” perquè tot, després del “conflicto bélico”, només “dió lugar a un nuevo régimen”. Si un dia visiten la “calle del Expolio” –pensin que la ciutat és preciosa– ho acabaran d’entendre. No sembla pas que l’esperit de la col·lecció Centelles qualli massa amb l’esperit diguem-ne fundacional de l’arxiu. El cas, òbviament, té derivades polítiques, i en l’actuació de l’Estat és clar que hi ha un cert despit prepotent i sorneguer com a torna de les devolucions, encara incompletes, dels anomenats “papers”. Què s’ha fet malament?

Acaba d’aparèixer –és recomanació de lectura nadalenca– el llibre “El Nadal que no vam tornar a casa” (Acontravent), una recopilació de textos d’exiliats catalans –entre els quals Trabal, Bartra, Benguerel o el nostre Xammar– i de presoners dels camps d’Argelers o Sant Cebrià. Tots els textos il·lustren el primer Nadal d’exili de l’any 1939. Verbalitzen una part del desastre fotografiat per Centelles. “En aquesta nit d'un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel”, diu Xammar. La sordesa ministerial dels hereus Centelles, malgrat les explicacions, constitueix, per si sola, tot un altre retrat.

(El9Nou, edició Vallès Oriental, 4-12-09)