Il·lustríssims

Divendres passat al vespre vam presentar, al Teatre de la Garriga-El Patronat, el llibre Retrats de garriguencs il·lustres. Es tracta de la biografia il·lustrada -i mai millor dit- d'onze personalitats locals que han estat distingides com a Fills Predilectes o Fills Adoptius o, més recentment, com a Persones Il·lustres. El grup d'autors som els mateixos que vam fer el llibre anterior, el de La Garriga secreta. La particularitat d'aquest llibre, a part de posar a l'abast uns noms que fins ara eren només el d'un carrer, escola, agrupament escolta, plaça, museu, etc., és que els beneficis els destinem íntegrament a l'ong que mossèn Jordi Mas té al Camerun, on s'hi ha instal·lat des de fa quasi cinquanta anys. Arran de les distincions a mossèn Jordi Mas i a Martí Sunyol, vaig escriure un article a la premsa local –que no va aparèixer al bloc– i que ara voldria recuperar. Ara? Just un any després? Doncs sí. L'acte va tenir, per a mi, i per a molta d'altra gent que omplia el teatre, el valor afegit i emotiu de demanar que s'atorgui la màxima distinció municipal al meu pare. Ell no en sabia res. Va quedar aclaparat de seguida pels aplaudiments sincers d'assentiment del públic. El meu pare. No crec que sapigués parlar-ne, que sapigués escriure'n. Puc dir que ha publicat cinc volums amb la història gràfica de la Garriga de tot el segle XX; quatre volums –voluminosos– de La Garriga dia a dia (de 1901 a 1955), un buidat documental espectacular; el volum La Garriga, targetes postals antigues, junt amb Ernest Boix, i que té altres volums –voluminosos– a punt per editar així que hi hagi recursos i possibilitats; que ha estat secretari de la Fundació Maurí des de l'any 1967 i fins fa uns mesos; que s'ha cuidat, tot sol, de construir un arxiu fotogràfic sobre la Garriga que segons el dia té uns milers més o menys de fotos, però que de les 70.000 sembla que no baixa, i que li va saber molt, però molt de greu, no poder-se fotografiar en el moment que l'amic Joan Garriga feia, en nom de tots, la proposta de nomenament. En aquest número del Gar, del 2005, hi podeu llegir una entrevista. Bé, i ara l'article, que parla d'altres dos il·lustres però que ve molt a tomb:

"La setmana passada vam celebrar els actes de reconeixement i homenatge a Jordi Mas i Martí Sunyol. Va ser una setmana atípica, certament, i somoguda. Convocar la ciutadania dos dies seguits, al mateix lloc i per un mateix motiu, no pot deixar de sorprendre. Però no ens entretinguem, ara, amb menudalles organitzatives ni a burxar expressions desafortunades per molt distingides que es vulguin, sinó que correspon subratllar la importància d’aquests dos actes en un context més ampli del que va acollir el Patronat.

La història recent de la Garriga –vull dir durant el segle XX i, també, part del XIX– ens parla d’altres noms que han estat reconeguts: els músics Josep Sancho Marraco, Josep Aymerich i Manuel Blancafort, el dibuixant Andreu Dameson, l’historiador Josep Maurí, mossèn Jaume Oliveras, Asunción Dachs, promotora de la Festa de la Guardiola o, encara, –i essent, em sembla, un cas a part– l’alcalde Joan Reig Viñas (1940-1949). És a dir, persones que, des d’àmbits diferents, han destacat en la seva feina i, poc o molt, s’han fet mereixedores de ser assenyalades amb el dit per la seva tasca excepcional o com a exemples a seguir de la manera que bonament es pugui per qui en tingui la predisposició i oportunitat.

Cada època projecta els seus valors i enalteix determinades virtuts que avui, sovint, queden ocultades pel soroll de les bardisses mediàtiques o en un discret segon pla davant les presses quotidianes. Fins que un dia, algú –és igual qui–, n’exemplifica la importància a través d’una trajectòria dilatada en el temps, concentrada en un espai, i es desencadena, aleshores, un procés curiosíssim –impossible de regular– a través del qual s’aglutinen sentiments, sediments i assentiments fins que es genera una unanimitat insòlita, una coincidència de voluntats entre opinions fins al moment distretes o una mica enfora de tot plegat.

A més a més d’autovigoritzar-se, les societats que es pensen a si mateixes –o almenys aquella part de la societat que es vol reconèixer com a tal i ser-ne partícip–, també acostumen a generar aquests referents col·lectius, cohesionadors, a assenyalar aquelles persones que són fites malgrat elles i la sorpresa de veure’s involucrades en un remolí inesperat de felicitacions. Però aquests exemples, crec, bé han de servir – haurien de servir– per alguna cosa que vagi més enllà de l’aplec momentani de tustades i paraules. L’efecte mirall no és suficient. Si una societat reconeix en alguns dels seus membres part d’allò que es percep com a virtuós però, en canvi, no és del tot capaç de reassumir-ho i actualitzar-ho en benefici propi, el valor pedagògic de la distinció –si és que entre d’altres s’hi vol aquest– pot quedar en entredit o difuminat al cap de no res.

Mas i Sunyol són homenots nascuts durant el primer terç del segle passat però resulta que són moderns i actuals perquè són d’ara mateix i no ho poden ser més de tant que ho són. Pertanyen a una estirp d’homes que han patit una guerra i sofert una postguerra, que han exercit les seves conviccions amb constància, coherència i rectitud. La distància física que separa el seu marc d’actuació és mil-i-quilomètrica però, alhora, l’exercici de la seva generositat té molts punts de contacte amb l’entorn més immediat. Ens en podem ben alegrar perquè, aquí i allà, tothom n’és beneficiari. Són d’una altra pasta, no en tenim cap dubte. Davant de temps incerts, valgui la certesa d’aquest parell d’exemples. Crisi? Valors? Crisi de valors? Admiració i respecte, simplement. Són els vells de la tribu que som. Escoltem-los. Per sort, entre molts, encara ens en queden uns quants pocs per assenyalar."