Marcelsproustians

En Marcel Riera em parla de Combray, el primer títol de A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, editat per Viena, en una col·lecció que codirigeix. Em parla apassionadament, quasi sense pausa, fent-me esment de noms d’escriptors que edita o tradueix. “Ara treballo en Brodsky”.  Alguns em són vagament familiars –“m’estira més la poesia”, li dic sense massa èmfasi. Diria que em cala de seguida. L’activitat i projectes que tenen a Viena és aclaparadora. Aquesta traducció de Proust –n’elogia sense reserves el resultat del traductor Josep Maria Pinto, “se’n sentirà a parlar”– n’és una prova. Fins ara, en català, disposàvem de la traducció de Vidal i Alcover, que és de mitjan vuitantes, i potser ja ens calia una revisió d’aquest clàssic universal. No pas per cap imperícia de Vidal i Alcover, només faltaria, sinó per l’evolució natural de l’estàndard literari, tant de la llengua parlada com de la llengua escrita. Al capdavall, cada generació, quan la llengua és viva, necessita rellegir i reinterpretar els seus clàssics –nostrats i forans– amb els binocles i microscopis del seu codi lingüístic. En aquest cas, però, hi ha la particularitat que Pinto havia començat per lliure la traducció, i penjava de tant en tant algun fragment del llibre al seu bloc fins que, inevitablement, qui se n’havia d’adonar, se n’adonà. El desenllaç era previsible i ara és a l’abast. El fenomen dóna idea de fins a quin punt els blocs literaris –el món digital, de fet– irrompen i influeixen en els processos editorials amb força, alterant, molt sovint, inèrcies i maneres que eren quasi seculars i que donen forma, ara, a noves iniciatives editorials amb voluntat innovadora.

Al final de la visita, en Marcel es queda parat davant la col·lecció A tot vent, de Proa, aquells llibrets amb la coberta de paper color de taronja, editats a Badalona a partir del 1929, sota la direcció d’en Puig i Ferrater. Em diu que el seu avi en va ser fundador. Recorda com li explicava que els feixistes el van obligar a traginar tota la col·lecció en un carretó i després la van cremar. Amb temps i paciència, en Marcel ha anat reconstruint tota la col·lecció del seu avi. Li manquen set volums que no dubtem que trobarà. Set volums que són set magdalenes proustianes. Llegeixo al seu llibre de poemes que em regala: “així destil·la l’escriptura a través / de la qual es perdona el mal patit i es torna, / de manera imperfecta, l’amor rebut.”