Una estranya forma de felicitat

L’aigua és un mantell arrugat i polsós d’un verd gris i esmaltat que vol ser un blau que s’ofega en si mateix. Fa fred i bufa una mica de vent, però el mar queda amansit, com et podries sentir mandrós i retret –i retut– havent dinat. És migdia, de fet, però no hi ha cap local obert. A mitja distància, des del passeig, s’albiren unes poques figures tot al llarg de la platja. Alguns volums romanen quiets sobre la sorra –els intueixo d’esquena i encorbats, anellant-se els genolls amb els braços–, d’altres passegen lentament pel senderol d’escuma i teranyines que l’aigua deixa en llur vaivé. També el temps és ressacós –no pas retràctil– i ens descobreix camins i senderols. Però el seu moviment no té tornada. No hi ha xurria possible en morir-se l’onada perquè els farbalans del temps no són repunts d’escuma sinó d’aigua. Ben al contrari, el seu esguit afebleix el roc més dur de l’escullera. Potser els volums, immòbils o alentits, deuen meditar talment sense saber-ho. En poca estona, però, a la platja no hi ha quedat ningú. Ni el gos llop que hi corria enjogassat ni el noi capcot amb caputxa ni l’home del jersei i la bufanda. Per on han marxat? No ho sé, no els he vist. Hi ha clavades un parell de canyes pacients i solitàries que escruten l’horitzó –l’ham i el fil són replegats. També jo em fixo en la línia d’aigua i cel, difuminada per la mà d’algú que hi ha passat un cotonet fins a fer-la inapreciable, quasi esborradissa. Que estrany fa tanta aigua, i que estrany, aquest cel. Arribat a l’espigó la sensació de fred i vent és més intensa i punyent. Una fuetada de pols d’aigua m’entela de sobte i de salobre les ulleres. Les juntures del rocam són bufadors irats de l’avern que escupen llençols blancs per gitar-se damunt dels blocs de pedra. M’hi arrauleixo una mica. Acluco els ulls i aleno fort. Regna un entotsolament perfecte, inquietant, en aquesta barreja harmònica i ventada d’irrealitat i salabror.