L'any que ve mai no vindrà

Tot passant
un a un
els fulls secs del calendari
veus que l’any vinent no existeix

que l’hermètic almanac
mes a mes
negra buidor anuncia
un ahir que no reneix

proves de vèncer el temps
el pas de les quatre estacions
i el desig de sobreviure
dolor te’l torna amb escreix

com en un malson
el gener
de dies curts i glaçats
aparents

mentre es fon en ell mateix

inassolible et fereix
 

Jordi Gabarró, Les arrels de la ment, Viena, 2008

Carta oberta a la meva mare

No he vacil·lat gaire abans d’escriure’t aquesta carta. L’únic motiu que ha relaxat el meu primer impuls ha estat —i no és poc per una carta, és clar— que les meves paraules prendrien un aire fantàstic i absurd, car tu no podràs llegir-les; llegir-les, anava a afegir, «ara», però m’esborrono en pensar que la distància que em separa de tu podria reservar-me al capdavall una buidor tan irreparable i desoladora.

«Ens veurem més?», vas preguntar-me al llindar de la porta, en acomiadar-me de tu en aquella tràgica vigília de la Barcelona vençuda i profanada. Jo sí que et veig sovint, però, Déu meu, no retrobo aquella plàcida mirada teva que era el meu repòs, sinó els teus ulls esgarrifats de veure’m convertit en fugitiu. Encara sento les teves mans que m’estrenyien i em retenien gelosament, convulsivament, i aquella nit tan alta sobre la ciutat ombrívola, sofrent...

Una nit amb totes les estrelles silenciosa, expectant, que ara i adés commovien les bombes, encara. La meva darrera nit en aquella ciutat on tenia totes les meves arrels i els meus afectes.

Però he d’escriure’t. I com si et tingués al meu costat. I aquest desig d’escriure’t en llibertat, és a dir, en català, em diu haver vingut en sentir que el meu fill preguntava a la seva mare: «Oi, mare, que aviat serà Nadal?» Nadal? I he recordat que aquesta era la teva festa major dels fills i els néts. Una vegada vas dir-nos que et semblava que, en arribar aquesta diada, era com si ens tinguessis tots a la falda. I tots, realment, ens hi sentíem agombolats, entendrits, retornats venturosament a la nostra infantesa que emanava de tu, que retrobàvem en tu, intacta, amorosa i tan acollidora!

Però enguany, per a tu i per a mi, no hi haurà Nadal. Nadal, jo et conec, no serà fins al dia que jo torni i tu mateixa puguis parar la taula i rostir el gall i saber que tots els teus seiem al teu costat i que ens aixecarem per besar-te el front abans de beure’ns la copa de xampany que ens haurà servit el pare. Així i tot, jo voldria —i és inútil, ja ho sé—demanar-te que enguany paris la taula com si jo ja fos amb tu. Fins, si vols, que em reservessis un seient i un plat i una copa, i amb aquella dolça i tímida veu que només coneixem els teus fills, diguessis: «Comencem a menjar, nosaltres; ell no deurà trigar gaire a venir...». I amb aquesta segura il·lusió del meu retorn immediat jo no sé ben bé per què, però em sembla que contribuiràs a mitigar l’enyorança del meu exili i a escurçar aquesta distància amarga que ens separa.

Pensar en tu per amor del Nadal és ben bé evocar sense esforç el clima enyoradís dels meus Nadals d’infant. Els d’infant, només? Qui sap si d’altres han estat més bells: quan ja et portava els meus fills i tu, en asseure’ls a taula, em miraves com significant-me que era a mi mateix que em tornaves a asseure. Però és que fins ara quan penso en tu segueixo creient que sóc encara un infant i que tu m’exigeixes, si no que ho sigui, que m’hi senti cada vegada que penso en tu.

(...) L’any passat, mare, tampoc no vaig passar el Nadal al teu costat. Els dos anys anteriors estàvem junts, sí, però hi havia la guerra. Tu vares dir a un dels meus fills: «Aquest any l’Infant Jesús no podrà passar per a venir fins a nosaltres, perquè hi ha moltes trinxeres i canons i massa mares que sangloten!» I el pessebre que els havies promès es va anar desdibuixant enllà dels dies com si una bomba l’hagués esfondrat abans de començar-lo. Però no he oblidat que tu aquella nit de Nadal vares fer adormir el més menut dels meus fills cantant-li en veu molt baixa i commoguda una de les teves cançons nadalenques. Potser veies les estrelles en el cel més alt que altres Nadals i pensaves en el fred amarg de Jesús que naixia tacat de sang, sense ningú a la vora.

Quina emoció vaig sentir l’any passat quan des del vaixell que m’allunyava de tu vaig escriure’t la meva carta nadalenca! Em vas respondre dient que t’havia costat qui sap les llàgrimes i que durant molts dies l’havies portada a la butxaca. Aquesta carta d’avui no la rebràs. En rebràs una altra escrita en una llengua que no acabarem de saber estimar mentre ens l’imposin. Hi sabràs llegir tot allò que no sabria dir-te? Sí, jo sé que hi llegiràs fins i tot allò que no sabria dir-te i que tu tampoc no em sabries dir que hi saps llegir.

(...) Tu ens voldries tots junts aquest any i tots els anys, però jo no sabria enganyar-te, mare. Jo no el voldria passar amb tu, aquest Nadal. No el voldria passar amb tu perquè a la teva petita església de raval el clergue predicarà en una llengua que no és la nostra i a mi em faria riure el pobre mossèn Pere embarbussant-se entre zetes i ces. Em faria riure i em faria tremolar de ràbia. No. No el voldria passar amb tu perquè, digues-me, quina joia podria resplendir en la nostra taula si dintre les presons hi ha tot de germans nostres que fa tant de temps que s’hi estan consumint, que s’hi moren de tristesa, martiritzats sovint, escarnits en llur amor i en llur coratge? No el voldria passar amb tu perquè hi ha massa gent que mor de fam i de vergonya...

Surt, mare, al teu balcó: mira els carrers i contempla la gent que hi passa. Mira aquell tros de mar que es veu entre terrats i xemeneies, i aquella muntanya negra i sinistra que té un castell al cim. Mira també aquella petita muntanya verda i graciosa que sembla que se’n vagi Catalunya endins.

Escolta la gent, i el mar i el castell i les muntanyes. De què parlen? Què diuen amb la veu entelada? O per què callen? No. No podria passar-lo amb tu, aquest Nadal, mare. Però no temis. Les nostres cançons no han mort; jo encara les sento i les cantes tu. Tot és trist, ara, tot està revolt i tempestejat, però no temis: per als homes de bona voluntat s’inicia un Nadal d’amor i deslliurança. No perdis la força dels teus braços, que jo sento que aviat hauràs d’aixecar-los molt enlaire per saludar el nostre retorn.

Quan em sentis arribar, surt al teu balcó i aleshores mira les muntanyes, el castell, el mar i la gent: veuràs que tot somriu i que s’està realitzant un miracle com en el temps feliç del nostre pessebre. Surt aleshores al balcó i canta, que et faran companyia els nostres cants i l’aire, generós de tantes banderes —de les nostres banderes— que pujaran al cel amunt a voliors! Canta les teves cançons, para la taula amb tot el bo i millor de casa nostra i no temis. Tots els fills tornarem a cridar en veu alta: «Mare!» i tots junts, joiosament, triomfalment, podrem celebrar en una mateixa taula el Nadal de la nostra llibertat, el Nadal dels homes de bona voluntat, el Nadal de la nostra terra!
Aquesta carta que ara acabo d’escriure no la rebràs ni sabràs mai potser que hagi estat escrita, però jo l’escric ací per a tu, per a mi, per a tots aquells que com jo sentiran la tristesa d’aquest Nadal i l’esperança de l’altre Nadal que ja s’acosta.

Xavier Benguerel, Santiago de Xile, Nadal de 1940 (Revista Germanor, Xile, 1940). Dins El Nadal que no vam tornar a casa, Ed. Acontravent, 2009.

Suport a l'escola en català

Òmnium Cultural de la Garriga vol fer explícit, amb tota la contundència possible, el seu total rebuig a la sentència del Tribunal Suprem que pretén modificar el model d’immersió lingüística en perjudici del català. Recordem que aquest model ha estat reconegut i avalat pel Consell d'Europa com a model pedagògic i de cohesió social –veure els recents resultats de l’informe Pisa o les proves del Ministeri d’Educació.

Des d’Òmnium s’estan estudiant i valorant les mesures a emprendre des d’aquest mateix moment entenent que es posa en perill no només el model educatiu sinó el propi model de país.

L’empara jurídica que, en forma de sentència, ha emès el Tribunal Suprem en contra de l’ensenyament vehicular en llengua catalana es troba en la mateixa existència de la llengua catalana, empara i alhora expressió de la identitat d’una cultura i d’un país. En contra d’aquesta expressió no hi ha lleis que hi puguin recórrer. No és admissible que després de més de 30 anys de democràcia la societat catalana hagi de retrocedir en un dels baluards del seu autogovern i que conforma la Catalunya d’avui.

La tessitura actual no pot fer trontollar el més mínim la feina que governs, sindicats, docents i ampes han anat realitzant d’ençà l’aprovació de la llei de Normalització Lingüística el 1983 i de la implementació del sistema d’immersió en l’àmbit educatiu. Basti assenyalar que la immersió lingüística no ha estat mai qüestionada pel Tribunal Constitucional espanyol i que fins i tot el director de la Real Academia Española de la Lengua, el lingüista José Manuel Blecua, en declaracions recents, considera que la immersió és una garantia per a la supervivència del català.

En qüestions que a Catalunya han generat amplis consensos, amb una societat civil implicada i unes institucions compromeses, on la immersió ha donat resultats apreciables –i que en rigor és el mateix sistema de llengua vehicular que en altres països– i on, de fet, no hi ha un conflicte lingüístic expressat obertament, tal imposició no té cap mena de sentit ni hauria de tenir possibilitats de prosperar. El filó que després de la sentència del TC sobre l’Estatut ha trobat l’Estat espanyol en matèria lingüística ha deixat les portes obertes a successives actuacions jurídico-polítiques, la primera de les quals ha estat el model d’ensenyament.

Òmnium Cultural fa una crida als agents educatius, i a la societat catalana en general, per tal que manifestin clarament el seu rebuig a aquesta sentència. Escoles, instituts, sindicats de professors i ampes, junt amb les regidories d’ensenyaments dels nostres pobles i ciutats, no estaran sols en la manifestació d’aquest rebuig. Alhora, just en l’inici d’una nova legislatura, demanem una resposta política el màxim d’unitària i contundent dels nostres representants al Parlament de Catalunya i, sobretot, del govern entrant. Tothom ha d’estar a l’alçada que el moment requereix.

Junta d'Òmnium Cultural de la Garriga (Albert Benzekry, president; Oriol Ramon, secretari; Frederic de Buen, tresorer; Gabriel Pena, vocal; Eusebi Alerm, vocal)

Conte de Nadal

A J.S.M., in memoriam

La casa ja no hi és, no existeix. Una veïna, dona xamosa i simpatiquíssima, explicava que la van enderrocar un Nadal de fa molts anys. Assenyalava les pedres que hi havia a la llinda de la porta i la finestra principals, ara al portal d’una altra casa. I dibuixà en l’aire el traç del vell carrer i de la façana. Arribava fins aquí, deia, assenyalant-ne el límit.

La casa ja no hi és, i de l’home amb prou feines se’n guarda memòria. El recorda ja gran, encorbat d’esquena, delicat del cor. Era vidu i havia comprat la casa en retornar al seu poble acabada la guerra. Ella, alguna vegada, l’havia convidat a dinar, de tan desvalgut que el veia. Però no estava pas sol. Amb ell hi vivia una dona, i també el marit d’aquesta dona. Els terrats de les cases, poc o molt anivellats, permetien un diàleg visual. Els terrats de les cases. La veïna assegurava haver vist “escenes” que no hauria dit mai que una dona pogués fer amb un home gran. I que la parella marxava sovint de viatge, i que el deixaven sol. Malgrat tot, l’home els considerava els seus hereus, però si no tornen aviat, els desheretaré, advertia en un monòleg consirós.  
La seva habitació era un estudi reblert de papers i de guardons. Tenia un vell piano de paret. Vés a saber on ha anat a parar, tot això, s’exclamava la veïna. Potser ho té la segona dona de l’home que vivia amb ell i també enviudà... La dona s’arronsà un xic d’espatlles i, aixecant una mica els braços, va fer el gest d’espolsar-se les mans. 
Sí, la casa ja no hi és. L’home tampoc. Va ser un Nadal. Tot, fet polsim d’anys, s’ha dissolt en si mateix, tot menys el record d’aquella música antiga en les notes d’un piano que jo sentia de petit, camí d’escola, prop del Passeig. De primer, una fressa desordenada –lleu intuïció quasi feta audible–; després, la plenitud exacte i breu de la tonada sense veure mai, ran de carrer, quines mans polsaven rere els porticons tancats de fusta beix; finalment, passes enllà, l’aroma sonor percudint l’aire, tallat en sec pel pas d’un cotxe, per la cridòria infantil dirigint-se cap a classe d’oblidar. 
Habitem cases que ja no hi són, que desconeixem. Habitem cases sense saber-ho. El meu amor que s'emmiralla en els ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa. Fins que algú prem el timbre del passat, algú que pregunta per nosaltres, els absents.

Acord, Maragall, independència

Ahir vam presentar l’associació civicopolítica Acord. Bona entrada al teatre. Hi havia força expectació sobre el projecte i ja corrien algunes informacions amb titulars no del tot exactes que s'han anat matisant. En el preàmbul, abans dels parlaments d'en Joan Garriga i d’en Jordi Eduard Perales –tots dos magnífics–, se’m va demanar de llegir un article de Maragall i de posar-lo en context. Vet aquí.

L’Any Maragall, de fet, són dos. Enguany, el 150 aniversari del seu naixement, i el 2011 el centenari de la seva mort. Va viure, doncs, 51 anys dedicats en cos i ànima a la poesia, al periodisme, a la traducció, a l’assaig, deixant una obra ingent i prolífica. Entre el 1860 i el 1911, dates del naixement i mort, s’esdevenen al país fets cabdals per al desenvolupament del catalanisme polític i de la Renaixença literària.

Joan Maragall no és aliè a res del que passa al seu voltant i que tingui a veure amb la cultura i amb la política del país. L’incipient catalanisme polític, encara no ben articulat del tot, farà un pas endavant amb les Bases de Manresa del 1892. Mentrestant, el sistema de la Restauració espanyola, basat en l’alternança entre liberals i conservadors, arriba al col·lapse a la fi del segle XIX. La pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines, el 1898, sumeix Espanya –i el concepte d’Espanya– en una profunda crisi política i econòmica i el corrent regeneracionista en voldrà ser la resposta. Mentrestant, a Catalunya, que no disposa d’acer ni de carbó, s’està produint una miraculosa revolució industrial que faria emergir una nova classe dirigent: la burgesia, que prendria les regnes polítiques del catalanisme fins les dues primeres dècades del segle XX.

És en aquest context finisecular del XIX que cal emmarcar l’article de Maragall “La independència de Catalunya”. És datat el 1895 i trobat entre apunts que mai va donar a publicar. Un Maragall independentista? Cal matisar-ho. Maragall es refereix a una independència intel·lectual, allunyada d’aquesta “cosa morta” –diu– en què s’ha convertit Espanya. “La nostra vocació i la nostra educació lliure i personal ja ens aparten d’aquell centre”, sentencia. Segons Maragall, l’afalac madrileny a escriptors i artistes catalans i la promiscuïtat intel·lectual amb la cultura castellana són factors que aniran sempre en detriment de la catalana. Per Maragall, la premsa “madrilenya o amadrilenyada” i el teatre de l’anomenat “género chico” són obstacles que cal deixar enrere per tal que la independència intel·lectual “siga completa” i Catalunya s’integri a Europa.

Aquest escrit de Maragall és coetani de “Els tres cants de la guerra” –“Els adéus” (1896), “Oda a Espanya” (1898) i “Cant del Retorn” (1899)–. És important assenyalar-ho. El final de l’“Oda a Espanya” és un crit a aquesta independència intel·lectual i al concepte de “cosa morta”. És, diguem-ho així, la destil·lació poètica d’un pensament en prosa. El pensament polític de Maragall evolucionarà cap a tesis clarament federalistes, ben expressades en l’article “Visca Espanya!”, del 5 de maig de 1908. Entre l’un i l’altre article s’escolen 13 anys durant els quals les famílies del catalanisme consoliden la seva preeminència política a Catalunya alhora que busquen la interlocució del seu particularisme dins de la política espanyola.

A més de cent anys vista, els articles polítics de Joan Maragall tenen una vigència esfereïdora. Els grans temes que Maragall planteja, bé en l’àmbit estrictament polític –l’articulació de Catalunya dins l’estat espanyol– o en l’ideològic –federalisme, confederació, regionalisme, catalanisme...– no s’han resolt satisfactòriament per cap de les dues parts. L’article “La independència de Catalunya”, començant per l’equívoc de l’enunciat, n’és una bona mostra.



Homenatge

Homenatge a Sancho Marraco. Fotografies de Dani Soler.

L'homenatge va reunir unes 60 persones a la Fundació Maurí.

Conferència de Joan Figueres sobre la vida i obra de Sancho Marraco.

Víctor Rodríguez presentant el concert dels germans Buch Torrents.

Concert dels germans Eudald i Arnau Buch, garriguencs i escolans de Montserrat.

Dirigint unes paraules als assistents.

Ofrenes florals al monòlit del músic. 

  L'Escolania canta l'havanera "Caña de azúcar", de Sancho Marraco.

Text llegit al peu del monòlit dedicat a Sancho Marraco.
"La Veu de Catalunya", 4 de setembre de 1921. Festa major de l'Orfeó Garriguenc

Celebrà la seva festa major l’Orfeó Garriguenc, amb motiu de la solemne benedicció de la senyera.
Al matí, a dos quarts d’onze, reunits a l’estatge social tots els orfeonistes, acompanyats del seu Mestre, En Josep Aymerich, el mestre Argelaga, la junta de l’Orfeó, i l’il·lustre fill d’aquesta població, el mestre En J. Sancho Marraco, el qual apadrinà la senyera, es dirigiren cap a l’església parroquial, on tingué lloc la solemne benedicció de la senyera, seguida d’una molt eloqüent plàtica del reverend senyor rector doctor don Josep Vich. Seguidament, començà l’ofici, cantant les tres seccions de l’Orfeó la missa gregoriana “Cum jubilo”.

A la sortida, reunits tots a la plaça, cantaren el “Cant de la Senyera”, del mestre Millet, i la cobla La Principal Barcelonina tocà dues sardanes, que foren ballades per extraordinària concurrència, acabant aquest solemne acte del matí amb el major entusiasme i aplaudiments del nombrós públic allí congregat.

Seguidament l’Orfeó, acompanyat dels esmentats mestres, junta i autoritats del poble, es dirigiren a la sala “Sport”, on tingué lloc el dinar de germanor, acabat el qual s’improvisaren diversos parlaments; entre ells mereix especial esment el del mestre Marraco, el qual va agrair extraordinàriament l’honor d’haver-lo designat padrí de la senyera, recomanant ensems la constància als orfeonistes per assolir el triomf de llurs ideals; el mestre de l’Orfeó, En Josep Aymerich, també parlà, fent ressaltar la importància i la significació de la festa, estimulant als orfeonistes a continuar en la formosa i profitosa tasca que s’han emprès, donant les més expressives gràcies als senyors don Francesc Rusca i don Víctor Pi pels sacrificis amb què contínuament han ajudat l’Orfeó moralment i material, com també als senyros don Francesc Sala i don Josep Barangé, i acabà proposant a les autoritats que es donés el nom de Sancho Marraco a un dels carrers de la població, proposició que fou acceptada i aclamada, donant-se visques a l’Orfeó, al mestre Marraco i a Catalunya.

La festa dedicada a la dansa catalana, que tingué lloc a la tarda, va ser extraordinàriament animada, mereixent molts aplaudiments l’Esbart de Dansaires del Casal Nacionalista de la Barceloneta, per l’execució dels ballets populars, i la cobla La Principal Barcelonina, per la bona execució de les sardanes.

A la nit tingué lloc, al teatre Círcol del Recreu, l’anunciat concert, a càrrec de l’Orfeó. Figuraven en el programa obres de Millet, Lambert, Pérez, Sancho Marraco, Cumellas Ribó, Argelaga, Martini i Morera; fou un veritable èxit per part de l’Orfeó per la justesa i bon gust amb què cantà, veient-se el Mestre Marraco obligat a dirigir una de les seves obres, acabant el concert am bel cant d’Els Segadors, que tothom escoltà a peu dret.

No cal dir que tothom sortí completament satisfet d’una tan formosa festa, que mai més s’esborrarà de la memòria dels orfeonistes i del poble.

(15 minuts amb Sancho Marraco al programa Nydia, del canal 33, emès el diumenge 12 de desembre, l'endemà de l'homenatge de la Garriga al músic)

 

En l'homenatge a Josep Sancho Marraco



Cliqueu per engrandir



Fins on jo tinc memòria, el nom de Sancho Marraco ha estat sempre el nom d’un carrer paral·lel al Passeig de la Garriga i el monument petit, discret, fins fa poc escrostonat, que hi ha rere l’església. Aquest carrer, abans dels anys 20 del segle passat, era conegut com el carrer del Forn. El mestre Josep Aymerich, director tants anys de l’Orfeó Garriguenc, va proposar públicament de dedicar-li un carrer dins dels actes de l’apadrinament de la Senyera que l’entitat va celebrar el 28 d’agost de 1921 i que Sancho Marraco va presidir. El programa de l’acte i la Senyera es poden veure a l’auditori de l’Escola de Música. Val la pena aturar-s’hi. L’any 1921 Sancho Marraco tenia 42 anys i ja era un músic reconegut. Quins eren els seus mèrits musicals? Va començar a destacar, de ben jove, amb composicions religioses, amb clares influències del seu oncle –i també del pare d’aquest–, que van ser organistes de la Catedral de Barcelona. La nissaga dels Marracos –Sancho inclòs– ocupà aquest càrrec durant quasi un segle. Però també va excel·lir en la música popular i tradicional, amb la composició de sardanes, de cançons per a infants i obres corals per a orfeons i fins i tot havaneres o sarsueles. Un tot terreny.

A les llibretes del seu arxiu personal, que es guarden a la Fundació Maurí, s’hi observen els retalls de premsa que recollia referits a la seva persona i obra. Des del 1898 al 1960. Fullejant-les, hom pot fer-se una idea ràpida i aproximada de la dimensió del personatge i de la consideració que gaudia. Premis continuats en nombrosos Jocs Florals d’arreu o nombroses peticions per formar part de jurats claverians, a més d’homenatges i reconeixements públics a una vida dedicada intensament a la música i a la seva docència.

El darrer acte que la Garriga va dedicar a Sancho Marraco va ser el 1979, amb motiu del seu centenari, i cap més fins avui. Certament, no diu massa a favor nostre. Per les causes que sigui, hem descuidat el seu patrimoni musical. El mateix podríem dir de l’Aymerich o en Blancafort. L’homenatge que demà una colla d’entitats garriguenques dediquen a Sancho Marraco hauria de servir per començar a pal·liar aquest dèficit cultural que la Garriga té amb una part del seu patrimoni. Per això s’entregarà, a totes les entitats corals que s’han adherit a l’acte, un breu recull de peces per a veu i piano. Si els escriptors aspiren a ser rellegits, els músics aspiren a ser escoltats a través de la interpretació. Per això, igualment, l’Agrupació Sardanista –coorganitzadora de l’acte junt amb la Fundació Maurí i Òmnium Cultural– ha confeccionat un CD amb un meritori recull d’urgència d’algunes sardanes del mestre.

 
Remenant papers per tal de confeccionar una petita exposició sobre Sancho Marraco, que es podrà veure a la Fundació Maurí, vaig topar amb un exemplar de El Congost, de l’any 1935. Un article titulat “Pel bé de la Garriga”, diu: “Una cosa li manca: que els seus fills li tinguin més estima, que per tot arreu facin conèixer les coses bones que té i els homes cèlebres que d’ella han sortit. El poble que no sap reconèixer i recompensar el mèrit i la valor dels seus homes, és un poble miserable. (...) Tots els garriguencs ens hem de sentir contents i orgullosos del nostre poble, despertant un xic d’aquesta indiferència que ens té lligats al carro de la letargia.” Amb els matisos que vulguem, aquesta música –mai millor dit–, malgrat ser distant en el temps, ens resulta familiar. És la que hauríem de deixar d’escoltar des d’ara mateix.

(Més sobre l'autor a Sega de mots)

Llegint Maragall (i 2)

Joaquim Ruyra, tan amic del poeta, al pròleg de “Poesies”, dins “Obres completes de Joan Maragall” –escrit per petició expressa de Clara Noble– diu que “les característiques del talent d’en Maragall eren un gran poder d’intuïció i una repugnància decidida per l’anàlisi. Veia les coses clarament d’un sol cop d’ull o no les veia pas (...). Quasi mai no argumentava: exposava simplement la seva idea; mes sabia fer-ho dins una gama tal de bon sentit, d’honradesa i de caritat, i amb paraules tan frondoses de pensament, que s’apoderava tot seguit dels cors i les intel·ligències (...) Ni cap apassionament l’ofuscava mai, ni cap interès partidista el desviava del camí recte, ni les estridències dels qui el voltaven pogueren mai portar-lo a la més mínima destemprança. El seu criteri, sempre orientat vers un ideal de noblesa i de justícia, era impertorbable.” Vet aquí, potser, allò verament revolucionari. I continua: “La religió i la poesia eren per ell d’una sola peça. Al seu entendre la bellesa era un aspecte de la Divinitat, i el poeta un tornaveu del ritme de l’energia creadora; i n’estava tan convençut, que exercia l’art amb un esperit de religiositat, rebent la inspiració com una gràcia inestimable, i adorant en les coses la font eterna d’on procedeixen.”

I atenció com segueix: “Tals entenem que eren les idees d’en Maragall; mes el seu esperit, poc amic de la dialèctica, no es preocupava de demostrar-les. En tenia la intuïció i la manifestava a voltes amb cert deix de misteri, indicant-nos prodigis obscurs a la nostra intel·ligència, els quals les seves paraules no evidenciaven suficientment. I, és clar, aquestes manifestacions divorciades del mètode científic, si bé eren respectades per procedir d’un artista i profund pensador, a qui tothom reconeixia un mèrit extraordinari, no eren pas acceptades; i el nostre segle positivista, de baix en baix les motejava de falòrnies.”

Abans m’he referit als ismes. El XIX és el segle del positivisme, de forta incidència en el pensament i les ciències socials i que propugnava el mètode experimental enfront de l’especulació tot relegant la filosofia a un mer compendi relligador dels avenços assolits per la ciència. El progrés de les ciències naturals i de la tècnica permetria el sorgiment d’una societat industrial i burgesa que a Catalunya assentaria el Modernisme i donaria figures com Maragall. La sistematització del coneixement també va arribar a la poesia. Ruyra assenyala: “(...) els caràcters de la bellesa artística s’anaven designant i destriant objectivament, i la orientació adoptada es garantia pas a pas amb una atenta observació. Aquesta orientació és la que ha portat a la següent síntesi: la bellesa artística és una combinació governada, bé segons finalitat, bé per virtut de previsió”, síntesi amb la qual ell està bàsicament d’acord, però es pregunta: si la bellesa artística és govern, què ha de ser la que ens envolta de crepuscles o temporals? Que no és bella la naturalesa? És que hi ha dues belleses essencialment distintes? No pas, conclou, ja que “la bellesa sempre és govern, aquell qui del món en descarti la Providència, li negarà la bellesa. (...) I és clar, admès l’artista Providència, heus ací el nostre mestre; i heus ací, per reversió, el considerar que no és bella l’obra artística perquè sia governada, sinó que és governada perquè imita l’actuació de la providència tota bella.” Vet aquí, doncs, ser artista: “Imitar el gran mestre, plagiar-lo, saquejar-lo, endevinar-li l’ànima a través de l’escorça sensible de les coses, llucar-hi la intenció ulterior, aquella que no és arribada encara a real perfecció...”. Més enllà de “modes passatgeres” i “avorribles pedanteries”, l’artista que “atengui la naturalesa” és el que despertarà les emocions veritables. Aquest era Maragall.

En una carta al seu amic Josep Pijoan, Maragall li escriu: “Al revés de Plató, mai no he anat cercant la Bellesa, l’Amor a través de les coses belles o dels sers a qui he estimat, sinó que la cosa bella ha sigut per a mi la bellesa, la dona estimada ha sigut per a mi l’amor; de manera que quan aquella o altra cosa individual, viva, no la he tinguda al davant, o quan una dona estimada ha deixat de ser-ho, Bellesa i Amor han sigut per a mi vagues idees sense eficàcia.” Traduït en el poema: “L’oblit de la dona hermosa / és mort, resurrecció i deslliurament. / En l’oblit de la dona hermosa / hi ha l’etern recomençament.”

Però sobre la bellesa i la Providència, sobre aquest “imitar el gran mestre”, encara hi ha uns versos més clarividents, que faran xalar els partidaris del Maragall burgès, del menjar i beure i no fer res. Pertany a la sèrie Pirinenques i està datat el 1892, a Sanillés, a la Cerdanya, indret, com tothom sap, rabiosament burgès. És un poema bellíssim, amb ressons de tòpics clàssics de locus amoenus. La identificació amb el paisatge no és només total, sinó que és el sentit i el tema del poema, perquè identificant-se amb el paisatge –“i vaig sent un tros més de prat suau”– Maragall també ho fa amb el seu creador. Què voleu, de més revolucionari?

Ben ajagut a terra, com me plau 

el veure davant meu en costa suau 

un prat ben verd sota d’un cel ben blau! 

I en les albes la gran bellugadissa 

de les fulles d’acer que el vent eriça 

amb tants reflects de llum enlluernadissa.

I el sol estès pertot. I el rec com cau 

escumejant avall la costa suau 

del prat ben verd sota del cel ben blau. 

Tots els membres caiguts, tot jo per terra, 

buidat de tota força i sens desig, 

la pensa a poc a poc se’m desaferra...

I em vaig trobant tan bé an allà entremig, 

i em va invadint com una immensa pau, 

i vaig sent un tros més del prat suau, 

ben verd, ben verd sota d’un cel ben blau.

Llegint Maragall (1)

Fa un fred que pela, a l’Anna li ha tocat treballar i jo passo la tarda tancat a casa, calentó, llegint Joan Maragall i preparant la lectura que farem diumenge 11 a Puiggraciós. El poemes que llegeixo són partitures musicals i qui ho escriu molt més que un burgès benestant conservador. No es pot creuar tot un segle només amb aquestes credencials i pretendre sortir-ne indemne. Revisitar els clàssics contemporanis amb l’escaiença de qualsevol aniversari és tornar-los a interpel·lar per saber què hi ha encara de cert en la interpretació de l’imaginari que oferiren. Maragall no va viure l’eclosió dels ismes ni l’espeternec del jo poètic. La seva obra és el relat moral d’un país –Barcelona, el Montseny, Montserrat, l’Empordà, el Ripollès...– i del seu paisatge de mar i muntanya, com es veu molt bé en el llibre de la Glòria Casals “Joan Maragall. Carnets de viatge”. I també el relat de la gent que hi viu. Aviat es publicarà un altre llibre sobre el poeta, “Llegir Maragall, ara”, de Sam Abrams, darrer premi Carles Rahola d’assaig. Segons Ignasi Aragay, membre del jurat, “si Maragall ha resistit el pas del temps, si ha seguit agradant a gent tan diversa al llarg de les dècades, potser no devia ser d’una sola i granítica peça”. I continua: “com que tots estem influïts per aquesta idea d’un Maragall diguem-ne cursi i carca, la lectura del llibre segur que us produirà sorpresa i alegria, tot al mateix temps. Abrams (...) ens descobreix un escriptor que crea amb visió cinematogràfica, que és un heterodox des del punt de vista religiós, formalment innovador, tan sincer com intel·ligent, tan espiritual com terrenal (fins i tot eròtic), i molt conscient de la unitat de la seva obra. Ens el situa en el context de l’evolució de la poesia occidental per plantar-lo al bell mig de la modernitat.” Un Maragall revolucionari, doncs, és el que s’ha de veure. Estaríem llestos si parléssim d’un Maragall burgès, benestant, conservador. Ha de quedar clar que des d’aquestes premisses –almenys amb ulls d’avui– no en pot sortir res de bo i que cal superar, també, la visió que en donà certa crítica d’esquerres. Revolucionari? Doncs revolucionari. Avall el copalta i ja llegirem el llibre.

Política zen

Aprofitant l’avinentesa de l’actualitat política del país, oferim als lectors dilectes d’aquest bloc un poema del mestre budista zen Ben Xio Li, escrit un vespre ventós i crepuscular de finals d’autumne, després de meditar a redós de la paret nord del monestir, contemplant el poble. Un temps, Ben Xio Li va conèixer l’emperador, i treballà a la cort. Desentelà miralls i el passat esplendorós d’aquell reialme pintat de blau verd en valls i planes d’horta  fresca i fruiterars acolorits. Apartat de tribulacions diàries, visqué la glòria i l’ocàs d’un temps feliç. Un dia, l’emperador fou mort. Traït i mort. Aleshores, Ben Xio Li es retirà a les muntanyes. Ningú el reclamà, perquè res devia. Res devia, perquè mai va demanar. Es dedicà a l’estudi i a l’escriptura. Ens n’han arribat uns pocs poemes. El que reproduïm (sense títol ni data concreta), sembla al·ludir al context de la traïció i mort de l’emperador Xim Li Riol, que sabem durant el període dit Heian, això és, entre el 794 i el 1185 de la nostra era.

Crèiem sols que eren llombrius nascudes

al sorral d’algun meandre del riu Tenes (¹)

o en la terra fèrtil d’algun hort vingut a menys.

Ara hem vist la muda en escurçons que

perboquen verí fètid de tan fons com coven l’odi.

Hi ha un senat protèsic que s’estén a si mateix

–i aplica arreu on veu i toca– ungüents

fets d’arnes i halitosi. S’ha badat la pústula

i ara vessa talment lava. Es perfà el silenci.

Tothom calla. Com un baix continu,

lentament i calmosa, s’arremolina i

flueix l’aigua entre rocs i canyissars.   

(¹) El nom exacte és Ishikari, riu de l’illa d’Hokkaido (literalment, “ruta de la mar del Nord”). El traductor s’ha permès la llicència per motius merament fonètics. Els rius japonesos, generalment, i per raons òbvies, són de curt recorregut i cabal estacional. L’Ishikari, tanmateix, té un curs moderadament important.

Dies de poble

Hi havia uns mil·límetres de glaç, al parabrisa del cotxe. Encarat cap al nord, amb el Tagamanent al davant, el carrer era una canal gèlida de vent. He estat una estona amb el motor i l’aire engegat en direcció al vidre. L’interior del cotxe era com una nevera. De tant en tant, feia escopir l’aigua, immediatament apartada per l’eixugaparabrises. I així durant quasi cinc minuts, només el vidre del davant, i una mica d’humitat al del darrere. Res als laterals. En fi, incomprensible.

Passant per la plaça del Silenci he vist els camions de Tv3, instal·lats aquests dies al poble. Un programa de sobretaula –i també el Cuines– ens ha dedicat la setmana. Dimecres, a quarts de sis, vaig poder veure en Pep Torra de can Perris, la tocineria més antiga del poble, del 1903. El poeta Sindreu, vell amic de la casa, els va dedicar un rodolí que és tota una tautologia: “Apunta dret i no t’erris: botifarres de can Perris”. Durant un temps es va fer servir en bosses i papers, junt amb el logotip de la casa, dissenyat per Amador Garrell, de Granollers, però a la fi el lirisme va caure en desús i avui, en bosses i papers, només roman la icona inflada i vermella d’un esplèndid i simpàtic porquet.

Parlaven, a la plaça, dels productes del porc. A la Garriga, és veritat, hi ha bones tocineries. No em fessin pas triar en públic, que les he provat i m’agraden totes. Can Perris, can Oliveres, can Torrents, can Gironès i la Perla. I can Valldeoriola. D’altres establiments també tracten el gènere, però diria que no són tocineria estricte. Jo dic “tocineria”, que és un castellanisme tan nostrat i tan integrat que ja parla català sense que se li noti l’accent. "Cansaladeria" m’ha semblat sempre un nom massa llarg i complicat atesa l’elementalitat del producte, i fins poc equitatiu o proporcionat perquè, en rigor, a la cansaladeria només s’hi hauria de vendre cansalada.

Quan ha acabat la connexió la plaça estava plena de gent i de canalla sortida d’escola. En Pep Torra tornava cap a casa amb el gènere a dins d’una caixa. Ens hem creuat. “Ho has vist?”, pregunta. “I tant”, contesto, “ja tens la botiga plena”, i era ben veritat. Al centre de la plaça, unes torres petites de trípode i llum blanca limitaven el perímetre d’un escenari improvisat on hi hauria d’ocórrer alguna cosa. Unes noies semblaven preparar-se per entrevistar el personal que hi badoquejava encuriosit. De cop, dues de les torres han anat per terra desplomades per l’ímpetu i la cridòria de la canalla. El cap de producció anava de bòlit, però es diria que no tenia temps ni d’emprenyar-se. No deu ser pas el pitjor que li ha passat. A la fi, no m’he pogut quedar més estona i he hagut de marxar.

Ahir a tarda li va tocar el torn al meu pare. Ja fa quasi tres setmanes que ho sabia i que li havien demanat informació, perquè a casa, a vegades sovint i a vegades de tant en tant, és punt d’informació turística no homologat. A les cinc, a maquillar-se i a parlar de coses del poble. Se n’ha sortit molt bé, com sempre. Aspectes del Passeig, del termalisme, del modernisme. Ja l’han advertit: “sigui breu”, i santament que han fet, perquè ell el que hagués volgut de debò era un papa-mòbil per passejar presentador i càmeres d’aquí cap allà.

Avui divendres no sé si faran res. El matí ha estat igualment gèlid –el termòmetre del cotxe marcava, per poc, sota zero– i a la plaça del Silenci només hi havia tanques, però res de cables o generadors, i en una clapa de gespa el logotip floral del programa –que probablement desapareixerà la propera nit– fet per l’associació que promou el Corpus. La setmana televisiva tindrà un discret epígon dimecres vinent. El canal 33 enregistrarà un breu reportatge sobre el músic garriguenc Sancho Marraco, Fill Predilecte mort fa cinquanta anys –guaita, just en una casa veïna de can Perris– i al qual diferents entitats culturals del poble homenatjaran el dia 11. No ens podem pas queixar, doncs.

Crec que aquest cap de setmana electoral votaré galtes al forn; sí. Una doctora va dir al programa que era la menja menys calòrica de la bèstia. A casa, del porc, com del poble, ho aprofitem tot i ens n’agrada (quasi) tot. Potser és allò que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena. Deixem-ho així.

Jordi Mas, home bo

Els homes bons no haurien de morir-se mai. La mort, per dir-ho ras i brut, democratitza el fet de viure, i els que ajuden a viure als altres també acaben morint. ¿És llei de vida o la vida que dicta aquesta llei? Paraules, tant se val.

Jordi Mas i Castells –mossèn Jordi Mas– feia 50 anys que s’estava al Camerun, a la regió de Makary-Blangoua, al nord del país, proper al llac Txad i zona d’extrema pobresa. Ordenat sacerdot el 1954, va marxar-hi el 1960. “Vaig arribar al sud del Camerun amb un calze i una estola. Quan vaig endinsar-me cap al centre, només em vaig endur alguns llibres. I quan vaig anar al nord ja només em vaig emportar llavors de pastanaga i carxofa.” Si se’m permet, no l’evangelització sinó l’“evegetalització”. Preocupar-se més per les persones i no tant pel Papa, que diu en Ballarín. Potser per això, en tot aquest temps, mossèn Jordi Mas no hi ha batejat cap musulmà. “No és aquest el nostre camí”. El seu camí ha estat el de fer que la gent progressés materialment. Així, ha col·laborat en la construcció d'escoles, de pous d'aigua, de camps d'experimentació agrícola i avícola, ha fet centres de promoció de la dona –com la llar Femak, per a les dones de Makary–, escoles de formació professional, dispensaris, centres d’acollida o centres cívics, a més d’altres projectes. No és poca cosa, per ser una filosofia de vida dedicada als altres.

El setembre passat, amb els amics de l’Associació La Garriga Secreta li vam fer entrega dels 4.000 eurus recaptats amb la venda del llibre “Retrats de Garriguencs Il·lustres”. Mas ens va tornar a explicar la seva tasca al Camerun –ja ho havia fet el 2008 quan va recollir el premi Josep Parera–. Ara ens deia que els diners els invertirien en la construcció de dos pous d’aigua. Ens va il·lustrar –per això era i és Il·lustre– en les tècniques del saurí per tal de localitzar venes d’aigua subterrànies. “Tu també ho pots fer”, deia rialler, ajuntant les mans. Perquè malgrat el dolor físic que de ben segur ja sentia, Jordi Mas somreia, somreia quan parlava del Camerun. Només dues vegades he vist a Jordi Mas. “T’assembles al teu pare”. Totes dues m’ha causat una profunda impressió, una empatia sincera envers la seva tasca. Sols podia callar i escoltar-lo, sense gosar fer-li cap pregunta. La transcendència del que deia no contenia cap misticisme trinitari. El seu dogma era la quotidianitat d’uns camins de pols durant l’estació seca i d’un fangar en època de pluges. La fe de sortir-se’n. Les seves coordenades, les d’un altre paradigma sòcio-mental.

Perdoneu l’autocita. Quan el 2008 Mas va ser nomenat Persona Il·lustre de la Garriga vaig gosar escriure el següent: “A més a més d’autovigoritzar-se, les societats que es pensen a si mateixes també acostumen a generar aquests referents col·lectius, cohesionadors, a assenyalar aquelles persones que són fites malgrat elles i la sorpresa de veure’s involucrades en un remolí inesperat de felicitacions. Però aquests exemples, crec, bé han de servir –haurien de servir– per alguna cosa que vagi més enllà de l’aplec momentani de tustades i paraules. L’efecte mirall no és suficient. Si una societat reconeix en alguns dels seus membres part d’allò que es percep com a virtuós però, en canvi, no és del tot capaç de reassumir-ho i actualitzar-ho en benefici propi, el valor pedagògic de la distinció –si és que entre d’altres s’hi vol aquest– pot quedar en entredit o difuminat al cap de no res.”

No serà el cas de mossèn Jordi Mas. La seva tasca, vehiculada a través de l’oenagé Makary-Blangoua, tindrà la continuïtat en el temps que mossèn Mas desitjava.

Una foto a l’hospital de Vic amb motiu de la visita d’un bisbe camerunès ha estat la penúltima notícia de Jordi Mas. A partir d’ara, en l’estranya avinentesa de tornar a escoltar la simpàtica paraula “espirulina” pensaré en ell i en aquest cultiu d’algues que va impulsar per diversificar una dieta pobra en nutrients i pal·liar la fam de la zona. Jordi Mas tenia 80 anys i la pell colrada, del color del sol al Camerun. I el cabell blanc, recollit enrere, quasi insinuant una cueta. Seduïa amb la bondat. Abans de sortir de casa seva ens abraçà cordial, un a un. Et premia els braços i et fitava. “Com t’assembles al teu pare”, em tornà a dir. I et regalava dos petons.

(Article publicat a El9Nou. En premsa, aquí i aquí. Vídeo Baba Georges de TV3.)
 

Górecki

 

No ho he sabut llegir en cap dels mitjans habituals, i fins avui no he sabut que divendres passat, 12 de novembre, es va morir el compositor polonès Henryk Górecki. Tenia 76 anys. Górecki va néixer el 1933 a Czernica, al sud de Polònia, i es va graduar amb honors a l’Acadèmia de Música de Katowice, ciutat on va viure i morir.
Considerat un dels pioners del minimalisme, les seves obres es van anar impregnant d’una espiritualitat catòlica d’arrel popular que reflectia la contemporaneïtat més dolorosa del segle XX. Les seves primeres composicions –“Simfonia núm. 1” (1959), “Scontri” (1960)– encara tenen un deix experimental que anirà transformant-se a favor de l’especulació dels continguts i en detriment de l’expressivitat formal. Ocorre així amb “Tres peces d’estil antic” (1963), amb la segona simfonia “Copernicana” (1972), amb “Beatus Vir” (1979) i, sobretot, amb la tercera simfonia, coneguda com la "Simfonia dolorosa o de les lamentacions" (1976), que durant els noranta es va convertir en la peça contemporània més venuda arran de la popularitat que l’any 1992 li va donar la interpretació de la soprano Dawn Upshaw. Arran d'aquesta rellevància discogràfica, a Górecki se li van obrir les portes i va arribar a col·laborar amb formacions del prestigi de la Simfònica de Londres o el Kronos Quartet. L’èxit, però, també li va comportar una allau de crítiques i detractors que sortosament no van fer més que reafirmar-lo en el camí emprès a partir del moment que per discrepàncies amb les autoritats comunistes –com no podia ser d’altra manera– va abandonar la docència a l’Acadèmia de Música de Katowice i es va concentrar en la creació i composició de petites peces, de cançons i obretes religioses, sempre en la línia de la música popular polonesa i a redós dels admirats Chopin i Beethoven. “Un gran èxit, sí; agraeixo a Déu que me l’hagi donat, ja que és com si un altre hagués compost l’obra.”

A continuació teniu un tast dels quatre moviments de la Simfonia Dolorosa. Escolteu-la, si us vaga, si pot ser prescindint del destorb de les imatges.

1.- Primer

2.- Segon

3.- Tercer

4.- Quart

Parlem de modernisme

Potser saben l’anècdota. Resulta que el 1906 la mare d’Eugeni Xammar va vendre la masia de can Xammar de Dalt, a l’Ametlla del Vallès, a Joan Millet –germà de Lluís Millet, director de l’Orfeó Català. Temps després, Xammar quedaria estupefacte en veure la remodelació exterior soferta per la casa pairal familiar a mans (i plànols) de l’arquitecte modernista Manuel Joaquim Raspall: “Un cop de raspall –per dir-ho així– fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua incomestible que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.”

Raspall (1877-1937) és l’arquitecte que dóna major sentit al modernisme del Vallès Oriental. No és l’únic, però sí el més prolífic i el que aixeca o restaura alguns dels espais públics i privats més singulars, com l’ajuntament de l’Ametlla, la sala Tarafa de Granollers, l’Alqueria Cloèlia de Cardedeu, l’antic Hotel Congost al Figaró o, naturalment, l’Illa Raspall, a la Garriga. També seria l’arquitecte municipal de l’Ametlla, la Garriga, Granollers i Caldes de Montbui, pobles on dissenyà els plans urbanístics respectius.

Ara la Garriga celebra el centenari de l’Illa Raspall, a l’entrada del Passeig, un bell conjunt de quatre cases bastides entre 1910 i 1914. La Garriga té la sort de ser una de les poblacions catalanes que concentra més edificacions d’aquest estil –i més que en tenia– i també té un dels majors estudiosos sobre el tema i sobre Raspall, que és en Lluís Cuspinera. De manera incomprensible, però, diguem-ho així, Cuspinera, lamentablement, no ha participat en el disseny d’uns fastos que ben dosificats i amb l’ambició adequada haurien de durar uns anys i no pas uns dies. No els voldria avorrir amb menudalles locals, dispensin. Al capdavall, el segrest de la cultura per part de la política –a saber: subvencions, amiguisme i clientelisme– és un fet que desgraciadament es dóna en massa casos amb intensitats diverses. Però no ens esquincem les vestidures. La part positiva de tot plegat és l’ampli marge que sovint actuacions revestides d’incapacitat –intel·lectual? política?– deixen a la iniciativa privada, i és així com sorgirà, amb les complicitats que calgui, una exposició itinerant sobre l’arquitecte Raspall.

El modernisme assenta la “modernitat” que cristal·litzaria durant els 20 i 30. La seva arquitectura és una baula més de la història contemporània d’aquest país. Les cases modernistes no són bolets aïllats nascuts per floració espontània, sinó part d’un relat que té un context. Per entendre’ns, no es pot pretendre celebrar el centenari d’un Bé Cultural d’Interès Nacional– per cert, una declaració promoguda per Cuspinera– amb un cop de raspall i “adiós”.

(Publicat a El9Nou, 12-11-2010)