Em sembla que és al Retrat de Dorian Gray (1891) on Oscar Wilde escriu que "la vida imita l'art molt més que no l'art imita la vida". I és cert en aquest cas, perquè Gray, trasbalsat pel pas del temps i l'expectativa amargant de la vellúria, arriba a pactar amb el dimoni per tal que sigui la imatge del quadre qui envelleixi i no pas ell. La condició humana -que és matèria mal·leable de l'art- queda així contrariada i contradita en la seva rel més voluble i pregona.
No sabem si Picasso llegí l'obra de Wilde -ens agrada pensar que sí-, però en canvi sabem que allò que ens arriba del Guernica, ben al contrari del retrat del senyor Gray, manté una jovenesa incòlume i insultant. A quanta més fondària baixa l'artista en la seva indagació, més vigència té el discurs que l'ha d'encimbellar, tard o d'hora, a la condició de clàssic. Per això, el temps històric del Guernica és ahistòric, perquè és memòria humana de la misèria que arriba a supurar aquesta mateixa condició.
Apartem-nos, però, del "bonisme" políticament interessat i seguim Palau i Fabre -gran demiürg picassià en cap- en la interpretació del quadre. La gènesi, com se sap, és l'encàrrec del govern republicà a Picasso d'una obra destinada al pavelló espanyol de l'Exposició Internacional de París durant la primavera del 37. Fins que el 26 d'abril d'aquell any l'aviació nazi no s'acarnissa sobre Gernika, l'enginy de Picasso sembla tenallat. La seva reacció, aleshores, és "de tipus moral". L'exposició al Museu de Granollers mostra, precisament, l'itinerari d'aquesta reacció que duu el pintor a "una veritable operació màgica, que consisteix a fer acudir a ell tot el seu passat i a fer-lo actual", de manera que el quadre aconsegueix sintetitzar totes les seves experiències estilístiques. "La millor cosa que pot oferir com a compensació a l'holocaust de Gernika és el seu passat de pintor." És una síntesi d'estils que només s'aguanta pel "grau de temperatura interior" que és "capaç de fondre els elements abans dispersos o antagònics" i que, alhora, "demostra que les formes més dispars i antagòniques de vida poden conviure" les unes amb les altres. Per això el Guernica "no solament no és un quadre bèl·lic, sinó que és un quadre que postula la convivència humana." L'actualitat i el simbolisme del Guernica és profunda, inesgotable. Que la vida imita l'art i etcètera ho podran comprovar fins el 25 d'abril. Ara i després, però, també poden fer-ho -i sense baixar del cotxe (atents al semàfor...)- dessota el pont de l'estació de Granollers-Canovelles, venint del nord.
En exclusiva, i per als lectors dilectes i oportuns de Segademots i AraVallès, oferim la transcripció íntegra d'una breu entrevista mantinguda diumenge passat amb J. V. Foix arran de la publicació del seu darrer llibre, Revolució catalanista.
És un inici d’indicis que ens diu que la primavera ja és més a prop que ahir. Al voral solitari de la carretera, ja fa uns dies, tocant a mar i reblert de flor –i no pot més de tanta com en té–, si el matí és lluminós i incandescent ell ho és més encara, lluminària tota com un fruiterar encotonat de bombetes blanques que hom hagués deixat encès expressament.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.
És un inici d’indicis que ens diu que la Primavera ja ve; i la Poètica? Doncs també, també...
Avui que fa 25 anys de la mort d'Espriu és una bona ocasió per sumar-nos a l'homenatge de tants altres blocs que recorden el poeta i la seva obra. N'hi ha per triar i remenar. Però per anar sobre segur, podeu escoltar-lo vosaltres mateixos en l'entrevista clàssica de Soler Serrano del 1976. Preneu paciència i atenció al final. Per compensar-ne, potser, la feixuguesa, aquí trobareu una altra entrevista, d'un altre caire i d'un altre to. No us perdeu, finalment, com recita el poema XXV de La pell de brau al Price dels Poetes, l'any 1970, i l'ambient que s'hi respira.
En aquest racó, pobres de nosaltes, ens limitarem a comentar un dels poemes més clàssics i significatius d'Espriu, Assaig de càntic en el temple. Quan Salvador Espriu publica El caminant i el mur -on hi ha inclòs el poema-, l'any 1954, té 41 anys i ja és reconegut com un dels màxims representants de la poesia catalana de postguerra. Anteriors a aquest mateix títol són, quant a llibres de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Les hores (1952), Mrs. Death (1952) i, completant el que s'anomenarà "cicle líric", el 1955 publicarà Final de laberint.
En relació als coetanis del poeta, Francesc Vallverdú destacà la poesia d'aquest període d'Espriu atenent a tres aspectes: a l'especificitat de l'elegia espriuana, a l'actitud moral del poeta ("No sé el que és la poesia, a no ser una mica d'ajuda per a viure rectament i potser per a ben morir") i a una fidelitat absoluta al país que s'exemplifica bé en el poema Assaig de càntic en el temple. L'impacte de la seva obra entre els lectors i els cercles intel·lectuals, continua Vallverdú, va ser molt considerable: "Un altre testimoniatge de l'interès amb què els joves lectors dels anys 50 seguíem l'obra espriuana ens és reportat per Maria Aurèlia Capmany: «Els llibres d'Espriu passen de mà en mà. Seria explicatiu fer una exhibició d'aquests exemplars fets malbé de tan manyuclats. D'on prové la popularitat d'aquest home que parla sovint amb el to alçat i impertinent dels profetes?»."
Segons J. M. Castellet El caminant i el mur aporta claus per entendre l'anterior obra espriuana i dóna indicis de quins seran els topants que explorarà el poeta en llibres venidors. I és que en ser-hi presents els grans pilars de la seva poètica -la solidaritat amb el seu poble a través de la paraula; Déu amagat i silent; el record com a salvació des de la solitud; l'ordre natural de les coses i el pas del temps; la meditació de la mort-, el llibre "ve a ser com l'eix al voltant del qual giren nombrosos temes espriuans o, més exactament, com una cruïlla des de la qual podem escollir gairebé tots els camins que ens poden dur a les més llunyanes dimensions de la seva poesia."
En el mateix pròleg del llibre, Castellet proposa substituir la clàssica i esquemàtica divisió de la poesia civil, personal i metafísica per diferents blocs que atenyin més a la forma que al contingut. Aquests blocs seran els d'elegia o forma melancòlica, de sàtira o forma d'ironia militant, i de epos o forma didàctica. Assaig de càntic en el temple s'inclouria en aquest últim bloc reprenent un to moral ja present en el seu "cicle líric" i que culminarà, anys més tard, amb La pell de brau (1960), una de les seves obres més emblemàtiques i controvertides quant a interpretació. Encertadament, Arthur Terry diu sobre aquest llibre que si bé abans Espriu escrivia "de tant en tant poemes o fragments de prosa sobre un tema col·lectiu, ara pot parlar i escriure en termes d'un cicle col·lectiu."
Assaig de càntic en el temple n'és una mostra, d'aquest tema col·lectiu, i també d'aquesta didàctica assenyalada per Castellet. La veu del poeta, revestida de l'aura profètica que irritava Capmany, i encara amb un to amb vocació de salm que la fa més solemne a l'adreçar-se a un vosaltres, es lamenta de la situació interior del país i del tremp propi i col·lectiu, en una mena de solidaritat que fa renunciar al poeta a l'exili emprès per tants "germans" de "congregació".
El cansament acumulat pels avatars històrics de la pàtria actua, però, com a revulsiu d'unes intencions que queden en pur desig, en un "m'agradaria d'allunyar-me'n" per anar acap a un nord quasi mitològic. Covarda, vella i salvatge, adjectiven aquesta terra que encara viu el que serà una llarga postguerra, un llarg període en el qual caldrà reconstruir el país en tots els àmbits. Després de la segona guerra mundial el contrast és força evident entre els països que han iniciat passos vers un estat del benestar i la terra del poeta, que és encara la terra del malestar. Aquest contrast s'evidencia amb els adjectius neta (< > bruta), noble (< > mesquí), culta (< > ignorant), rica (< > pobra), lliure (< > ocupada), desvetllada (< > adormida) i feliç (< >infeliç) aplicats a la gent, "diuen", que viu més amunt del Pirineu.
Tanmateix, el poeta imagina els suaus retrets de què seria objecte la seva decisió, una desaprovació acompanada de nou per una pseudosalmòdia bíblica que certificaria allò que sembla que els fets consumats fan irreversible, mentre ell, ja ben lluny, es riuria d'aquesta llei consuetudinària -n'és fora de jurisdicció- i d'aquesta saviesa tan antiga que a mode de solatge afaiçona el caràcter (col·lectiu) dels pobles. Però, ai las, del seu no en pot néixer res més perquè l'aridesa no ho permet.
La fidelitat al país que assenyalava Vallverdú es manifesta en l'última part del poema (versos 14 i 15) quan renuncia al propi somni sense donar massa explicacions (com si el poeta ens tornés a dir, amb una altra intencionalitat, el títol del primer poema del llibre, No t'he de donar accés al meu secret) i s'explicita categòricament fins quan durarà aquesta decisió. Hi ha, amb tot, certa ironia, al tram final del poema. El poeta recupera dos dels tres adjectius inicials que qualificaven la seva terra -covard i salvatge- i se'ls apropia, identificant, així, el seu tarannà amb el del seu poble. Covard no pas per no ser suficientment valent i no marxar nord enllà, sinó per no saber / no voler fer front a l'estat actual del país, en una posició, la d'Espriu, certament humil si ens atenim als resultats obtinguts i a l'actitud que, segons Enric Sòria, va tenir el poeta de "denúncia del doble lligam que encorsetava la cultura catalana i la feia vegetar en els prats auris de la mediocritat autocomplaguda (...) Espriu denunciava la situació des de dins del catalanisme"; i salvatge en el doble sentit d'haver estat capaç el país de fer una guerra i en l'accepció d'incivilitzada que, en el context del poema i resseguint els adjectius, té la veu del poeta. A aquest grau d'identificació cal afegir-hi, per acabar, la dicotomia amor-dolor que el poeta sent per la seva pàtria (de nou és fidel i callat el meu antic dolor). En un gir estilístic que l'enllaça amb l'obertura, Espriu tanca el poema com l'havia començat, adjenctivant de nou una "terra" que ara ja és "pàtria", una "pàtria" pobra (< > rica) i bruta (< > neta) -ambdós antònims dels versos 6 i 5, respectivament- a més de trista (< > alegre) per la seva història dissortada (< > afortunada).
Assaig de càntic en el temple respon perfectament a l'opinió que Fuster tenia del poeta: "No hi ha res en la producció inicial d'Espriu, tan precoç i abundosa, que delati dubtes o lleugeresa de principiant. Ben al contrari, és d'un rigor estilístic i d'una malícia interior tan madurs, que sobrepassen qualsevol previsió formulària".
Bibliografia consultada
-Espriu, Salvador, El caminant i el mur. Edicions 62, Barcelona, 1987.
-Fuster, Joan, Literatura catalana contemporània. Curial Edicions, Barcelona, 1971.
-Sòria, Enric, L'espill de Janus. Edicions Proa, 2000.
-Terry, Arthur, Sobre literatura catalana contemporània: Riba, Foix i Espriu. Edicions 62, Barcelona, 1985.
-Vallverdú, Francesc, Escrits sobre poetes i poesia. Tià de sa real, Manacor, 1985.
La Natàlia és russa i la Beky sudamericana. A vegades em pregunten el significat d’alguna paraula. La Natàlia llegeix Rodoreda i tot, i sovint puja a buscar novel·les per distreure la nit o les estones que no hi ha visitants. Avui, quan sortia, m’aturen i des del taulell la Natàlia em diu: “qué quierre desir marrada?”, i acte seguit es mira el llibre com per comprovar que ho ha dit bé. De primer entenc “marrana”, i aleshores es produeix una confusió innocent, absurda, que provoca algunes rialles. No podia ser que no sabessin el significat de “marrana”. Marrada és fer una volta innecessària per arribar al lloc de destí, contesto cofoi, i crec que ho dic bé i m’entenen, però es miren, les miro, i la resposta no sembla ajustar-se al dubte que plantegen. Ara és la Beky, doncs, qui torna a prendre el llibre, i amb una dicció més aproximada pronuncia la paraula “emarada”, amb la e tan neutre i una sola m que jo sols entenc “amarada”. Amarada? Amarada vol dir que una cosa està impregnada, xopa, mullada... “No, no...”, diuen altre cop enriolades, “con dos emes...”. “Ah... emmarada...”, dic emfasitzant la e neutre i marcant bé les dues emes. Emmarada, responc, és la persona que està molt pendent de la mare, que... De sobte, però, m’adono que ara sóc jo qui queda poc convençut amb la definició, però ens entenem i donem per acabada la facècia. El diccionari de l’Enciclopèdia defineix l’adjectiu com “excessivament vinculat a la mare” (massa imprecís i taxonòmic); el de l’Institut d’Estudis Catalans com aquell qui “no sap estar sense la mare” (amb judici de valor inclòs). Excessivament i sense. Entre el defecte i l’excés. La definició per oposició, com pols que s’atrauen i repel·leixen. De cop m’han fet adonar que ja fa dos anys que assajo una definició sense saber-ho, sense saber-ne, dos anys que allà deçà i sense remei marro amarat d’emmarament.
Quan en una entrada anterior parlava de relleus, també em referia a això que ahir el poeta Carles Duarte esmentava en un breu però concís article a propòsit de les noves fornades de creadors literaris i d’altres artistes. “Proliferen els nous creadors capaços de sorprendre’ns pel seu talent, la seva modernitat i la seva ambició, malgrat la seva encara breu trajectòria. I és que ara notem d’una manera esplèndida els fruits d’unes generacions que ja no van viure sota la misèria intel·lectual del franquisme”, diu, i té raó, naturalment.
La qüestió dóna per a molt, però ara voldria reportar, com a contrast i complement, la memòria d’un article de Palau i Fabre titulat “La generació fallida”, en el qual evoca la coneixença, a finals de 1935, de Rosselló-Pòrcel, Ignasi Agustí, Tomàs Lamarca, Martí de Riquer, Salvador Espriu, Joan Teixidor o Josep Maria Boix i Selva, tots amb obra publicada i ja amb un cert reconeixement dins les lletres catalanes. Eren també, en certa manera, nous creadors en temps de crisi. “Amb la Guerra Civil”, escriu Palau, “els grups es dispersaren”. I segueix, “és evident que durant la guerra aquesta generació, que figurava a primer rengle entre les esperances del país, desaparegué, es fongué, no se la veié per enlloc. Sé que això em va sobtar, i que el neòfit que jo era (Palau tenia dinou anys) es va trobar una mica desemparat en no poder-hi connectar. Però m’afigurava que, encara que desbordats pels esdeveniments calamitosos, passada la Guerra Civil i atès que la gent de prestigi del país era gairebé tota a l’exili, aquesta generació asseguraria el relleu, però la veritat és que no vaig poder comptar amb cap d’ells.” Riquer i Agustí es feren intel·lectuals orgànics –“buenos catalanes”– del falangisme català, com bé explica Francesc Vilanova al recent i excel·lent “Una burgesia sense ànima”, del qual recomano la lectura. Dels altres, ni rastre. Adhesió al nou règim o silenci absolut: Espriu, Vinyoli, Garcés... “Aquesta era l’actitud i la mentalitat de la majoria de la gent del país, fins i tot entre alguns dels qui deploraven la situació. Però gairebé tothom considerava els esdeveniments irreversibles”. Aquesta era la generació fallida. Però n’hi hagué una altra, de més jove, reivindicada per Palau com a pròpia, que és la que “davant l’ocupació franquista i la interdicció de la llengua, vàrem reaccionar decididament en contra –Triadú, Romeu, Perucho, Tarradell, Verrié, Panyella i, al principi, Antoni Vilanova, que escrivia contes en català, i Rosa Leveroni, que constituïa l’excepció a la generació anterior–, (sense la qual) res no hauria estat possible del que de positiu es pogué fer durant els anys quaranta.” Anotem, per exemple, la revista Poesia, primer (i en actuació unipersonal de Palau), i Ariel, després.
Palau rebla l’article dient que “els esdeveniments, més que no pas les teories, s’encarregaren de donar una resposta inequívoca al tema tan debatut de les generacions. En aquest cas, les generacions foren determinades no sols per l’edat (factor que no sempre és decisiu) sinó per un esdeveniment capital. Hi havia una generació anterior a la Guerra Civil i hi havia una generació del 39. Em sembla que fou Miquel Tarradell qui primer va formular en veu alta, en plena clandestinitat, la denominació d’aquesta darrera, referida a tots nosaltres.”
Duarte evita –crec que de manera hàbil i prudent– parlar obertament de generacions, però no pas d’un cert “sentit generacional”, no en va els autors que esmenta són d’edats i procedències geogràfiques diverses. Avui, els condicionants que conformen una generació ja no són els referits per Palau al seu article. Ara, més que generacions fallides hi pot haver –i desitgem que no– projectes individuals (estèticament) fallits. Una cosa, però, uneix la generació anterior a la guerra, la del 39 i diguem-ne aquesta: és el fet que crear en català no implica fer-ho en una llengua romànica més i en igualtat de condicions amb d’altres de veïnes malgrat les “infraestructures educatives i culturals impulsades des del restabliment de l’autogovern”. Paradoxalment, penso, és aquest fet mateix –i les legítimes i necessàries llibertats individuals a l’hora de crear (i “consumir”) que s’hi reconeixen, enllà de nostrats riquers i agustins– el que ens ha d’allunyar i allunya no pas d’una generació fallida, sinó d’una fallida cultural col·lectiva, sigui dit sense cap matís apocalíptic de catastrofisme tavernari. La determinació tecnològica –i no biològica– del fet generacional ens obre avui unes perspectives inèdites quant a qualitat i quantitat, unes perspectives de les quals aquesta “generació” de creadors al·ludida per Duarte és la primera a gaudir-ne. A diferència d’aleshores, però, cap adhesió a cap règim i gens de silenci; ben al contrari, sovint, massa soroll i tot.
Mal acostumats al que en diem viure, la mort d’altri sempre ens sorprèn. Assumit d’antuvi el gest, però, ja no ens haurà d’estranyar la pròpia quan s'escaigui. Desapareixen cossos i noms que hem vist al llarg d’una vida i sentit en sobretaules familiars de Reis o Pasqua, desapareixen com paisatges nevats d’infantesa que el present encimentés amb malvolença progressiva i calculada. Essent infants, imaginem vides perpètues a pares i germans, familiars, alguns amics. I és així, ja ho hem dit, com la mort va i ocorre sempre als altres. Veig el crivell del temps en mans i rostres quotidians que han crescut i envellit al meu voltant, amb la meva fesomia. Sorprès per una llarga absència, però, a vegades em dic, ben baix, en sentir aquell nom o reveure el rostre: “...encara viu...”. Sí, i quanta més vida visc més n’atorgo als altres, com un déu infant cabut que fos, un déu mortalment impotent, i aleshores ploro, en silenci ploro una estona sense que em vegis. I ara no veuré més aquest cos, no hi encaixaré, ja no parlarem de res. Serà un solatge més per acolorir-me el quadre, fins potser fer-se difús i esborradís el to de veu, el dibuix del rostre, el gest amb la mà enretirant-se el serrellet. No el veuré més camí de l’Ametlla a Puiggraciós. Qui és que ara sap més coses del poble? Dels homes bons i savis sempre en queda l’exemple de l’obra, i ho agraïm de cor. Mossèn Joan Bellavista s’ha salvat en la Paraula i ara comprova en les seves la versemblança d’allò que predicà. Avui l'hem enterrat. Aquest matí glacial i gris i trist. No la memòria o els records, l’oblit és la memòria del cos i la paraula.
Un país és un relleu generacional ben fet. Són paraules de Joan Rigol, paraules boniques, ben pensades, que ens suggereixen un pensament profund i una certa idea de responsabilitat poc o molt compartida. Sentir-se’n partícip, d’aquest relleu, en el camp que sigui –en la transmissió d’uns valors, en l’exemplaritat d’una actitud, en el rigor d’una feina–, és una responsabilitat que pot ser entesa com a signe de civisme amb l’entorn més immediat. Tinc la sort de tenir, al meu voltant, unes poques persones que, sense proposar-s’ho, m’ajuden a veure-ho. Perquè no basta allargar la mà. Tampoc n’hi ha prou amb observar si no ens sentim interpel·lats. Un relleu és voluntat de donar i prendre, però també d’aprendre. En un sentit que transcendeix la discreció i la nimietat individuals, podem dir, avui, com a país, que estem fent –donant i prenent– un relleu generacional ben fet? La veritat –sempre parcial i fragmentària– ens podrà donar raons segons el cas, i l’experiència de cadascú l’acostarà a la il·lusió fonamentada o al desengany més absolut. Però que no ens puguin dir, almenys, que no ho hem intentat.
En els darrers segles, la cultura catalana ha estat marcada, amb intermitències i durant decennis, per l’absència de mecanismes formals que possibilitessin un correcte engranatge de transmissió. Les causes no sempre han estat alienes a la responsabilitat del país amb si mateix, i el nivell d’autoexigència, en ocasions, potser ha estat massa fluctuant quan s’haurien d’haver pres decisions valentes, tal com hem vist recentment en el cas d’un fons fotogràfic. Més enllà de contingències puntals, però, durant el segle XX hem viscut la paradoxa de gaudir d’un segle d’or –expressió feliç de Joan Triadú, que compartim no només referida a l’aspecte literari– i, alhora, de patir una dictadura que va malmetre ressorts i engranatges que encara avui estem reparant com podem.
El mateix Triadú, en un recent i molt recomanable article a propòsit de l’edició de “Shakespeare a Catalunya”, de Ramon Esquerra, diu el següent: “Quan tot just ens iniciàvem en els mètodes per passar de llarg del franquisme (sense deixar d’afrontar-lo) ja trobàvem, a poc a poc, qui i què s’havia quedat pel camí sense tornada. Qui es moria mentrestant a l’exili i no l’havíem pogut conèixer; qui llavors mateix moria a casa (Ruyra, Bertrana i alguns dels quals no en sabérem res). Afanyosament enllaçàvem amb l’abans d’aquella guerra, tot un territori malmès l’any 1936 i sepultat el 1939. Havíem de travessar, per albirar-lo i fer-lo nostre, un mur fet d’oblits interessats, de culpabilitats admeses, de rebuig, fins i tot. Una mena de mur més malèfic que els de pedra. Al darrere hi havia, és clar, morts i desapareguts; d’aquests darrers no n’havia tornat ni un borrall.”
Ni Triadú podia preveure, em sembla, que el postfranquisme cultural fos tan llarg. Determinades llacunes i altres buits s’omplen amb estudis parcials i monografies fragmentàries com l’esmentada fins començar a reconstruir una història cultural ininterrompuda però desenvolupada enllà del seu marc natural en una part prou important de les seves manifestacions. I així, avui, ens trobem (re)descobrint topants i dreceres de les que ningú no ens havia parlat perquè l’esfondrament i el silenci van ser tan forts, tan contundents, que encara ressonen els timpans.
Per això és motiu d’alegria –íntima i transferible– veure com petits esforços, ben elementals, d’altra banda, per recomposar entre tots el trencadís –i per fer-lo accessible– van trobant ressò més enllà del menjador de casa, i que iniciatives que aviat tindran sis anys –sis anys... quina extrema crueltat– encara belluguen amb la frescor i la vitalitat d’aleshores. Potser sí que un país és un relleu generacional ben fet i que un relleu és voluntat de donar i prendre. Potser sí que tenim buits i llacunes, però sobretot, el que tenim, són arguments per dissuadir-nos l’agradable estranyesa de no saber ben bé si estem donant o bé si estem rebent, o tot alhora com a forma rudimentària d’un aprenentatge elemental.
–A mesura que l'he anat fent, he vist que se'l coneix més del que jo creia. I no tots els ferraterians són gent de 50, 60 o 40 anys; hi ha joves als quals els encanta. M'han vingut a veure nois i noies de 16 i 18 anys i m'han comprat el documental. Hi ha un corrent subterrani de lectors de Ferrater. És dels poetes ben considerats, però no dels més ben tractats.
L’Anna entrevista a Enric Juste, director del documental Metrònom Ferrater.
Entrades
